Quanta gent té Twitter? Abans d’escriure aquest article no hauria estat capaç de respondre la pregunta, ni tan sols amb una xifra aproximada. I segurament molts dels que m’esteu llegint tampoc. Els actors del circ mediàtic –periodistes, polítics, gent destacada de la societat civil i cultural…– no tendim a fer-nos aquest tipus de preguntes. Preferim viure dins de la bombolla. Actuar per a l’autoconsum. Obviar el món d’allà fora, molt més incòmode i allunyat del nostre estil de vida informat, compromès, transcendental [noti’s la ironia]. Entre nosaltres, tot és més senzill. Uns quants retuits i la sensació d’èxit creix ràpidament. Però èxit entre qui? Representatiu de què?

Segons les últimes xifres de la indústria de les xarxes socials, a la ciutat de Barcelona, per exemple, hi ha 107.721 usuaris actius a Twitter, sobre una població d’1,63 milions d’habitants. Traduït, un 6,6% de barcelonins utilitza aquesta xarxa social. És molt? És poc? Ho deixo sense respondre, perquè ni soc expert en xarxes socials ni això pretén ser un assaig tècnic. Només apunto la dada: un 6,6% de persones que interactuen en una plataforma que es tendeix a confondre amb el conjunt de la societat, en aquest cas barcelonina. Amb el 100%. Perquè si es tingués clar que s’està interactuant amb el 6,6% de la ciutat, segurament ja no seria tan cool, oi? O potser sí, perquè els que hi hem de ser ja hi som, pensaran alguns. Els mateixos que prefereixen obviar la pregunta, jugar-hi fort i omplir els dipòsits d’orgull digital.

I mentrestant, allà fora, la ciutat va fent. El 93,4% restant dels barcelonins, lluny de Twitter, fa altres coses. Per exemple, llegir diaris en paper gratuïts. Quants ho fan, això tan analògic? Doncs un 10,1%, segons l’última Enquesta de Serveis Municipals de l’Ajuntament. I en alguns districtes, com a Nou Barris o Sant Andreu, la xifra supera el 16%. És molt? És poc? Ho tornaré a deixar sense respondre. Simplement constataré que és més que la gent que utilitza Twitter. En alguns districtes, força més. Curiosament en aquells on certs polítics d’esquerres amb un gran nombre de seguidors a les xarxes socials adrecen les seves proclames de transformació social.

“El periodisme és necessari com a contrapoder (també) a l’escuma desacomplexada i partidista de Twitter”, deia fa dies el periodista Joan Rusiñol precisament en aquesta plataforma. D’acord, però sense perdre de vista que aquesta escuma, allà dins, la practica en tot cas el 6,6% de la societat. I que a fora ens espera el 93,4% restant, disposat a llegir, escoltar o mirar informacions que li importin –i que molt sovint no són les mateixes que ens importen a nosaltres–. Potser podríem començar per sortir de la bombolla i impregnar-nos molt més de la gent que no és al circ mediàtic ni se l’hi espera. Segur que ens emportaríem més d’una sorpresa.

Arnau Nadeu, director editorial de la xarxa de periòdics de proximitat Línia.

 

Article publicat en el número d’hivern 2019 de la revista Comunicació 21.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram