“Això ja ho arreglarem a la postpo”. És una frase quasi mítica al món del cinema, que expressa la confiança quan s’ha produït un problema en el rodatge, ja sigui d’il·luminació, sonorització o qualsevol altre. L’equip de postproducció ja ho arreglarà. Però la postproducció va molt més enllà de solucionar problemes i muntar o editar. És una complexa indústria de serveis a la producció audiovisual, de molt alta i costosa tecnologia i qualificació professional, que intervé de forma decisiva en el resultat final de l’obra audiovisual, en el seu relat d’imatges i sons. Si fins ara havia estat al darrere de les obres cinematogràfiques, la digitalització del conjunt del sector audiovisual està facilitant que arribi intensament a la resta del sector, dominat per la televisió i les noves plataformes.
La revolució tecnològica de la digitalització de tot el sector audiovisual ha fet tancar els històrics laboratoris de revelat fotoquímic per substituir-los per equipaments digitals. El maquinari informàtic de primer nivell, i els programes de tractament d’imatge i so i d’efectes digitals, han posat fi a unes tecnologies que, tot i la seva evolució, seguien processos ben similars des del mateix moment del naixement de la indústria cinematogràfica, a inicis del segle passat. Com en altres sectors de les indústries culturals, la postproducció és una combinació de tasques artesanals i creatives que es realitzen amb equips tècnics de gran complexitat.
El món del cinema ha viscut aquest procés de forma accelerada amb la substitució del rodatge amb pel·lícules de 35 mm per les càmeres de captació d’imatge a 4K o més, i ha culminat el dificultós canvi de sistema de les projeccions a les sales de cinema, on les pesades bobines de cel·luloide han donat pas a discs durs o directament arxius enviats per fibra òptica o satèl·lit. Els lents processos de tractament del suport fotoquímic, de la filmació, de l’etalonatge de les escenes filmades, del muntatge del positiu a la moviola, fins finalitzar amb les costoses còpies per als cinemes, ja són cosa del passat.
La convergència digital, molt accelerada i definitivament consolidada en els darrers 10 anys, ha fet possible que no hi hagi d’haver cap diferència per a una producció pensada per al cinema o per a la televisió. En tot cas, la diferència serà el pressupost assignat. Es pot enregistrar amb la mateixa càmera, i el tractament de la imatge es pot fer als mateixos equips, reduint-se molt els costos respecte els que havia tingut el cinema fotoquímic. I és precisament aquest abaratiment de les postproduccions el que ha obert les portes a la resta de finestres i pantalles de difusió i exhibició.
Roda el món i torna als bons orígens
Fins a l’arribada dels enregistraments en cinta magnètica, la producció televisiva utilitzava dues vies tecnològiques molt diferenciades: els continguts en directe, dependents de càmeres i equips electrònics, i la resta de continguts que passaven per la filmació i els laboratoris fotoquímics, com els que van posar-se en funcionament al centre de producció de TVE a Miramar el 1959. Aquesta presència del cinema dins la mateixa producció televisiva s’anà extingint amb la generalització del vídeo cap als anys 80 del segle passat, amb la seva contínua millora en formats i resolucions fins arribar a l’actual HD. Aquesta substitució dels films pel suport magnètic suposà en molts casos, a l’interior de les televisions, el predomini dels factors tecnològics per davant dels valors del llenguatge visual, començant pel muntatge.
Aquest procés s’accelerà amb la consolidació del vídeo com a sistema únic d’enregistrament i edició del món televisiu. Amb ell, les tasques pròpies de la postproducció del fotoquímic quedaren limitades als continguts emesos que prèviament havien passat per la pantalla gran, bàsicament llargmetratges i alguns documentals, que es passaven a suport magnètic mitjançant el telecine.
La digitalització de tota la indústria audiovisual ha suposat que el cinema hagi anat tecnològicament molt més enllà de la televisió pel que fa a estàndards visuals, ja que partia dels exigents paràmetres de qualitat de les pel·lícules de 35 mm, aportant-hi tots els avantatges i les grans potencialitats de la postproducció digital. Això ho hem pogut veure els darrers anys a TV3, en sèries nascudes de la col·laboració entre la cadena i productores catalanes independents com Polseres vermelles, El crac, la més recent Cites, o la futura Habitacions tancades. O casos com Super3: el musical, una producció pròpia de la mateixa televisió, feta a partir de l’exitosa obra musical al teatre, reelaborada visualment en la postproducció.
El know-how, l’expertesa dels professionals d’aquestes empreses és un element d’alt valor afegit. La consecució d’ambients sonors envoltants, els efectes digitals cada cop més complexes, i el treball amb rodatges a cada cop més alta resolució d’imatge (ja comença a ser habitual treballar amb 5 o 6K) són exigències creixents que requereixen continuades inversions en nous equips que, entre altres avantatges, redueixen els temps de treball.
Crisi i concentracions empresarials: esdevenir seu d’una multinacional o jugar en solitari
Com a la resta de sectors, la crisi econòmica que encara patim ha trasbalsat les indústries de l’audiovisual, i amb elles les empreses de postproducció. I a més dels factors generals, se n’hi han sumat d’específics, com la baixada dels ingressos publicitaris pel que fa a les televisions, o la reducció –molt dràstica– de les línies de suport institucional que va suposar una frenada convulsa de la indústria cinematogràfica, amb moltes productores que, o han desaparegut o han hagut de fer importants reconversions. I només faltava el 21% d’IVA.
I, com comentàvem abans, precisament els primers anys d’aquest període del definitiu pas del món fotoquímic al digital van quasi coincidir amb l’inici de la crisi. Un canvi de paradigma tecnològic que requeria o molta capacitat financera pròpia o l’accés a fons de crèdit importants, extraordinàriament difícils en aquells moments. Si inicialment algunes empreses optaren per la fusió, això no fou suficient per garantir la seva sostenibilitat empresarial. Aquest seria l’exemple d’Imasblue, nascuda a partir de la fusió d’Infinia i Molinare, i que ha estat finalment absorbida pel gran i històric grup nord-americà Deluxe, que ha fet de Barcelona una de les seves seus europees. Des d’aquí s’ofereix un model integral de serveis: a més de la postproducció, hi ha també els serveis d’estudi de gravació i doblatge, impulsats a partir de l’adquisició de la darrera seu de Sonoblock. Una de les empreses de referència a Catalunya, però que va haver d’abaixar persianes fa dos anys.
Seguint amb l’aposta barcelonina de grans empreses internacionals tenim l’europea Ymagis, nascuda a l’inici de la gran transformació digital del sector, que ha estat creada i dirigida per executius catalans amb llarga experiència durant l’època dels laboratoris fotoquímics. Professionals que havien protagonitzat la revolució tecnològica al capdavant de diverses empreses que ja formen part de la història de la indústria cinematogràfica catalana.
En sentit radicalment oposat a aquesta entrada de multinacionals a Catalunya, trobem Antaviana Films de Josep Maria Aragonès, un dels precursors del cinema digital i pioner en la nova era de l’estereoscòpia (3D) al nostre país. Amb una llarga trajectòria professional, ha decidit, després d’una etapa de vinculació empresarial amb un gran grup, fundar una nova empresa, Antaviana Films, en la qual el valor afegit no és pas la seva dimensió, sinó la llarga experiència, i la filosofia de ser “companys de viatge” de les produccions.
En qualsevol dels casos, ens trobem amb empreses d’alta tecnologia i estructures tan reduïdes com extraordinàriament professionalitzades, que ofereixen al món de la producció audiovisual un gran estalvi de temps i la garantia d’un producte final de gran qualitat, davant d’un públic cada cop més exigent amb el que se li ofereix.
Barcelona, ‘hub’ de l’audiovisual europeu i mediterrani?
Els prop de 120 anys de producció audiovisual a Catalunya són una història de molts esforços i èxits protagonitzada per grans professionals i empresaris de mentalitat oberta que han consolidat, malgrat moltes dificultats, una potent i competitiva indústria que representa quasi la tercera part dins l’actual conjunt estatal. La celebració per tercer any consecutiu a Barcelona de CineEurope, la gran trobada continental de la indústria cinematogràfica –des dels exhibidors i distribuïdors als fabricants d’equipaments–, és una prova de l’atractiu i la capacitat de la ciutat per esdevenir un hub audiovisual europeu i mediterrani.
Si durant molts anys la distribució cinematogràfica necessitava, per qüestions de costos logístics, laboratoris arreu del món, el present i el futur de les empreses de postproducció estan directament vinculats a la producció que es faci al seu territori més o menys proper. Els costos no estan ara vinculats a les còpies a les sales de cinema, sinó a la proximitat als rodatges i a la competitivitat que puguin oferir el conjunt d’empreses audiovisuals relacionades amb la realització d’un documental o una sèrie, des del lloguer d’equips a la seva mateixa producció… i postproducció. En aquest sentit, no s’hauria d’oblidar la llarga tradició del doblatge a Catalunya, com un actiu, tant per augmentar la testimonial presència de pel·lícules doblades al català als cinemes, com per jugar fort la carta d’esdevenir un centre de producció plurilingüe per a Europa i la resta de països mediterranis. Això sense oblidar el potent mercat llatinoamericà, que està en permanent expansió.
El continuat creixement de produccions audiovisuals a Catalunya, i especialment a Barcelona, des de llargmetratges a videoclips i espots publicitaris –de prop de 500 l’any 2006 a més de 3.000 l’any passat– és un element que juga molt a favor d’aquesta estratègia d’esdevenir hub de la indústria audiovisual. Com hem apuntat en anteriors articles a Comunicació 21, el nostre país té molts factors a favor per ser-ho, i l’enfortiment d’aquest sector en continu creixement internacional pot ser clau per enfortir les sinergies entre països, que cada cop són més importants per al conjunt de les indústries culturals i creatives de la UE.
Del frustrant ‘home cinema’ a la TV que es veurà com al cinema… si els canals hi aposten
Tots recordarem la moda de fa uns anys dels home cinema. La irrupció de les primeres grans pantalles planes va anar acompanyada de costosos equips reproductors de vídeo i àudio amb tot un conjunt d’altaveus que prometien poder transformar el menjador de casa en una sala de cinema. L’experiència va quedar per sota o molt per sota de les expectatives, segons els diners invertits. A banda de les limitacions de la tecnologia de les pantalles de l’època, la poca resolució dels DVD i altres limitacions com la gamma de colors i el contrast de les imatges demostraren que portar l’experiència cinematogràfica al menjador quedava pendent. Ara, però, ja és possible gaudir de productes d’ultra alta definició (4K) en pantalles adequades, la mateixa resolució que ofereixen els millors projectors –que no són pas tots– de les actuals sales de cinema digital. Un 4K que arribarà aviat a casa nostra de la mà de les empreses multinacionals de SVOD, amb l’imminent entrada a escena de Netflix. I la televisió no pot quedar-ne al marge.
Si a finals dels 90 TV3 va ser una de les televisions europees que oferí programació en PALplus, la darrera evolució de les emissions analògiques adoptant l’actual format d’imatge 16:9, i posteriorment va ser pionera en posar en marxa canals en HD i proves pilot d’emissions en 3D, ara té al seu costat aquest sector empresarial català per fer el salt al 4K o UHDTV. Un salt que necessitarà d’importants transformacions en el sistema d’emissions, i que ha d’anar acompanyat de la natural renovació del parc de televisions a les llars. Un format, el 4K, que hauria d’esdevenir l’estàndard de resolució d’imatge i rang dinàmic de color (la paleta cromàtica) per a qualsevol nou contingut per a la televisió, en tant que garanteix la seva explotació a llarg termini i la seva comercialització en qualsevol finestra d’exhibició ara i en el futur.
Per això es fa tan estratègica l’aliança entre el món de la televisió, els broadcast, i les empreses de postproducció. Si dividim el procés que va de la concepció i creació d’un contingut televisiu fins a la seva arribada a l’antena de casa en tres parts o etapes –producció, postproducció (no només edició) i emissió–, el futur cada cop més competitiu a la televisió del menjador davant les noves ofertes via IP, requerirà que les cadenes centrin els seus esforços inversors en la primera –amb producció pròpia, coproducció, i aliena o de compra– i la tercera –controls centrals, enllaços i equips transmissors en el nou estàndard DVB-T2. Enmig, la millor inversió és aliar-se amb aquestes empreses que fan de la qualitat la seva raó de ser, i no caure en errors d’autarquia tècnica i personal estèrils. Jugarem bé les cartes?
Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.
PS. Per aquest article he comptat amb la col·laboració de Josep M. Aragonès, director general d’Antaviana Films; David Cárceles, director d’operacions de Deluxe-Spain; i Àngel Martín, director d’Ymagis. Gràcies a tots tres i als seus equips.
Article publicat en el núm. 3 de la revista Comunicació 21 (juliol 2015).
