L’actriu Judit Martín, col·laboradora del Polònia de TV3 i el Versió RAC1, el passat 5 de juliol va rebre el Premi Internacional d’Humor Gat Perich. El jurat va valorar la seva “militància compromesa amb l’exercici de l’humor, com ho demostra la seva llarga vinculació amb Pallapupas”, l’ONG de pallassos d’hospital i teatre social.

Vas estudiar Belles Arts i et vas especialitzar en fotografia i vídeo. T’hauries imaginat mai guanyar un premi com el Gat Perich?
No, de cap manera. Quan vaig acabar la carrera, ja feia molts anys que feia teatre amateur i vaig anar a parar a un taller d’improvisació. Arran d’això, juntament amb més gent, vaig crear una companyia de teatre d’improvisació que va funcionar molt bé. A partir d’aquí, vaig començar a Pallapupas i a fer coses petites a ràdio i televisió.

Què ha suposat per a tu aquest reconeixement?
Va ser una sorpresa molt gran. No me l’esperava, perquè fins fa quatre dies a mi no em coneixia ningú.

A més, també va rebre el Gat Perich la dibuixant Flavita Banana. Quin valor té que dues dones hagin guanyat un premi d’humor?
Això demostra que aquest ha estat un any molt important per a les dones. La societat ha reflexionat i s’ha adonat que encara queda molt per aconseguir la igualtat. Fins ara, només una dona, Marjane Satrapi, havia guanyat el Gat Perich. Segurament, l’organització va fer una reflexió.

Et van donar el guardó destacant la teva tasca de pallassa d’hospital a Pallapupas. Quina importància va tenir aquesta etapa en la teva carrera?
Molta. El pallasso és la base de l’humor. A l’hospital, anàvem en parelles i improvisàvem tota l’estona, durant quatre hores seguides. Ens havíem d’enfrontar a les històries de l’hospital, a les malalties, a la mort… I, a més, tot això era davant d’un públic reduït i totalment cara a cara: era humor en estat pur. Em va fer molta il·lusió que em donessin el premi posant el focus en aquesta etapa.

Ara treballes al teatre, a la ràdio i a la televisió. En quin terreny estàs més còmoda?
Fent teatre d’improvisació. A la ràdio també em sento molt còmoda, perquè al Versió RAC1 es deixa molt marge per improvisar. És a dir, tenim guions i treballem amb els guionistes per fer créixer els personatges, però durant les tres hores de programa anem jugant i per això funciona tan bé. A la televisió cada cop em vaig sentint més a gust, però, com que no estic acostumada a treballar amb guions, em costa més.

D’on surten els personatges que fas al Versió RAC1?
La Vane va sorgir un dia en directe, però després em vaig adonar que estava basada en una noia que havia conegut a València. La Nunú és un retrat de les veïnes que tenia quan vivia a la Bonanova.

Quant a les imitacions, has rebut mai cap queixa de les persones que imites?
De moment no, però tampoc crec que els faci gaire gràcia. Quan t’imiten, la primera reacció és pensar que s’estan burlant de tu. A mi no m’agradaria que m’imitessin.

I acabes sentint afecte per la gent que imites?
Sí, fins i tot per Esperanza Aguirre! Per totes sento afecte i respecte. En realitat, no em fa gaire gràcia ‘burlar-me’ de la gent. M’agrada agafar l’esperit de les persones i fer-ne una caricatura, un personatge a part.

Cal valentia per fer humor polític actualment?
Jo no m’he sentit així, però és veritat que últimament m’ho he pensat dues vegades abans de dir segons què. A la ràdio, el personatge de la Nunú –que, per exemple, estava encantada amb les càrregues de l’1 d’octubre– és la meva manera de fer broma amb política sense que em diguin res a mi. Pel que fa al Polònia, els guionistes han sigut molt valents i se l’han jugat moltíssim.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram