A fonsNotícies

Cristina Puig: “Últimament criticar el FAQS és un esport nacional”

|2019-05-17T19:55:58+02:0012 Febrer 2019|Comunicació21

Cara coneguda de la ràdio i la televisió i habitual de TV3, la periodista Cristina Puig, que es va donar a conèixer a El Club, ha estat presentadora d’El debat a La 1 de TVE a Catalunya i ha passat per mitjans com Catalunya Ràdio, RAC1 o betevé, entre d’altres. Ara, la qui fins fa poques setmanes era tertuliana del magazine de tarda Tot es mou, afronta l’inesperat repte de presentar l’espai d’actualitat i política de referència de la televisió pública catalana, el Preguntes freqüents. Una arribada, però, polèmica pel relleu de la carismàtica Laura Rosel al capdavant del programa.

Com ha estat, en aquest moment de la teva carrera, tornar a TV3 per liderar un dels programes més destacats de la cadena com és el FAQS?
Ha estat inesperat però molt emocionant. Els que ens dediquem a aquesta feina sempre intentem tenir nous reptes. Llavors, tot i que en principi no entrava en els meus plans i malgrat no ser un aterratge tan plàcid com hauria desitjat, quan una ja té una edat com la meva, que de cop i volta aparegui l’oportunitat de tornar a TV3 ha estat un regal de Reis esplèndid.

Aquesta nova etapa del FAQS s’iniciava amb un esquetx que bromejava sobre el polèmic canvi de presentadora. Com ho ha viscut Cristina Puig?
A mi em va semblar que ho havíem de jugar així. Hi va haver molt rebombori; molta gent no va veure bé la manera com es va explicar el canvi de presentadora; no ho entenia. S’ha de ser molt respectuós: tothom té dret a fer-se seu el programa, la seva presentadora i la seva tele. Total, que vam dir, doncs, anem a jugar-ho, anem a jugar a veure qui serà el proper presentador o presentadora del FAQS.

Segons la productora, un dels objectius d’aquesta nova etapa del FAQS és reforçar el component d’entreteniment a l’hora d’explicar l’actualitat. Com es troba l’equilibri entre el rigor periodístic i l’entreteniment?
Jo crec que, sovint, la paraula entreteniment es malinterpreta. És a dir, jo crec que Polònia o Està passant són programes d’actualitat i que fan entreteniment i tenen un èxit brutal. Llavors, em sorprèn que la gent es prengués tan malament el concepte d’entreteniment; que sigui un programa de debat polític no vol dir que no entretingui. Qui va voler entendre que, de cop i volta, el FAQS es convertiria en un programa farandulero, a l’estil Sálvame, sincerament crec que no coneix prou bé ni TV3, ni evidentment, el FAQS. Això no treu que, des de la productora, es vulgui donar un altre to al programa; sense deixar la reflexió i l’anàlisi però que sigui entretingut perquè, si no entretenim, la gent se n’anirà.
Hem rebut moltes crítiques (últimament, criticar el FAQS és un esport nacional), perquè hem portat el Pequeño Nicolás, per exemple. Doncs bé, va ser la punta d’audiència del FAQS d’aquell dia. I no veig per què el Pequeño Nicolás, que ha decidit fer un partit polític, no ha de poder venir en un moment determinat al programa igual com parlem amb un sociòleg com Ignacio Sánchez Cuenca, com vam veure una entrevista amb Jordi Cuixart o com vam parlar amb dos exconsellers que han passat per la presó. És a dir, jo crec que el FAQS segueix mantenint l’actualitat amb el rigor i, a més a més, dóna a l’espectador una visió àmplia d’altres temes.

El FAQS va néixer en un moment polític molt concret i intens. En quin moment estem ara i com l’afronta el programa?
Des que hi soc jo, si analitzem l’audiència, és més baixa que l’últim programa que va fer la Laura, que va ser gairebé d’un 21%. Totes les notícies que s’han llegit al respecte diuen que l’audiència ha baixat, però si analitzes tota la temporada que es va fer amb la Laura, hi ha programes que han fet 14%, programes que han fet 16%, programes que han fet 15%, programes que han fet 27%. Tinc la sensació que ara mateix, fins que no comenci el judici, estem vivint com unes hores prèvies on tampoc hi passa gaire res. No tenim els carrers enfurismats, no tenim la gent manifestant-se… Llavors, pot ser que ara mateix, allò que fa vibrar tant als convençuts del FAQS no acabi de motivar-los lo suficientment. Però jo estic convençuda que quan comenci el judici tornarem altre cop a viure la voràgine informativa que ha marcat l’actualitat l’últim any i mig.

Últimament, TV3 ha rebut crítiques per la seva falta de pluralitat. Alhora, informes del CAC conclouen el contrari. En tot cas, aquest tema està en el punt de mira. És plural el FAQS?
És tan plural que, a vegades, l’audiència ens critica per ser-ho. Tenim periodistes (no tertulians, sinó periodistes) que venen a complementar el programa i a fer preguntes que tenen ideologies molt diferents i molt marcades, i que no combreguen amb l’independentisme. Tenim convidats que venen d’altres punts, des d’advocats internacionals fins a experts, sociòlegs, etcètera. Jo, sincerament, crec que si el FAQS es mira amb lupa, demostrarem que és un programa que dona veu a tothom. Una altra cosa, que jo m’he trobat ara però que el FAQS ve reivindicant des del primer dia, és que hi ha partits que no volen venir. Nosaltres estem intentant convidar gent de Ciutadans, del PSC, del PP –crec que més enllà del García Albiol i d’en Josep Bou, que va venir al meu primer programa– no vol venir ningú. Nosaltres ho fem evident i ho fem saber a l’audiència: a aquesta gent se’ls convida però no volen venir. I ara estem treballant per demostrar-los i convèncer-los que és un bon lloc on explicar les seves coses, a veure si ho aconseguim.

En general, als mitjans públics de Catalunya, creus que els plantejaments periodístics aconsegueixen sobreposar-se a les consignes polítiques imposades?
Hauria de ser així. Però hi ha molta feina a fer. A TVE ho vaig viure directament quan estava presentant un debat polític. M’agradaria remarcar que vaig estar treballant a TVE amb un govern socialista a Madrid i amb un govern popular, i no vaig tenir mai cap problema fins que el nou director de Televisió Espanyola a Catalunya, excap de comunicació d’Alícia Sánchez-Camacho, va considerar que aquella presentadora no li semblava –i no per motius professionals sinó per motius ideològics– adient tenint en compte que s’acostava una campanya electoral per a les generals. És evident que la intervenció política als mitjans públics és una assignatura pendent. Crec que els periodistes hem de fer molta feina aquí, però no és fàcil i, a vegades, quan ho fas, les conseqüències són les que són. Crec que hem de reivindicar-nos per ser lliures a l’hora d’explicar a la gent què passa al món.

En l’actualitat, les xarxes socials tenen un paper molt important en la manera de fer periodisme. El FAQS no n’és una excepció. Al contrari. Com t’afecta la pressió de les xarxes socials a l’hora de conduir el programa?
Estic intentant protegir-me. He estat usuària de Twitter durant dos anys, l’he fet servir com una eina d’informació. M’ha semblat una bona opció per estar informada permanentment i, fins i tot, per opinar en un determinat moment o dirigir-te a algú. Però crec que se’ns n’ha anat de les mans. L’anonimat ha comportat que hi hagi molta gent que, amagada darrere d’un nom o un avatar fals, estigui desinhibida i pugui dir qualsevol cosa. El que no pot passar és que realment ens creiem que allò que passa allà ho és tot. Si el FAQS té 289.000-325.000 espectadors es reben 17.000 tuits; és a dir, no són la totalitat d’espectadors. I, en canvi, acabem centrant-nos molt i obsessionant-nos molt per quina és la resposta immediata a través de les xarxes.

Ser a primera línia del periodisme exigeix un ritme de vida trepidant. Què passa quan et converteixes en mare?
Jo vaig ser mare tard per culpa d’aquesta feina. Tinc molts amics i companys periodistes que han estat pares mentre han estat periodistes. Crec que les dones que volen dedicar-se al món del periodisme i ser mares es plantegen aquesta opció més tard. Perquè tenen la idea –i perquè és una realitat– que una dona embarassada acaba sent un problema. És així i això s’ha de canviar. Tots creiem que està canviant però encara passa. Jo, realment, l’opció de ser mare no la contemplava perquè m’havia de menjar el món a nivell periodístic i tenia ganes de fer moltes coses, viatjar… I ser mare era un entrebanc. Jo personalment, no tenia baixa, per exemple, perquè com que som autònoms… I penses “com m’he de posar jo ara a ser mare?” i mira, al final vaig acabar-ho sent amb 41 anys. Soc una mare gran. Però també dic, des d’aquí, a totes les dones que vulguin ser mares, i que es vulguin dedicar no només al món del periodisme sinó a qualsevol feina, que ho facin. Perquè és la millor feina del món. I per tant, endavant. Tot és compatible. I hem de ser nosaltres qui demostrem al món que som capaces de ser mares i seguir exercint la nostra professió, com fan els homes.

Text: Júlia Solé / Clack
Fotos: Pol Alfageme / Clack