Danae Boronat (Tarragona, 1985) és una de les periodistes esportives de la televisió a l’Estat espanyol. Fa cinc mesos va passar a la història sent la primera dona a narrar un partit de Primera Divisió de la Lliga de Futbol. Des de 2015 és presentadora de beIN Sports després de forjar-se professionalment a Tarragona. Davant de la càmera s’ha guanyat el respecte i l’admiració del sector i de l’audiència. És valenta, com ho demostra que no s’amaga a l’hora de dir la seva a les xarxes socials. Aquest cop no es mossega la llengua per a Comunicació 21.

Recorda què va passar el 12 de maig de 2019?
[somriu] Oi tant! La recordaré sempre pel fet d’aconseguir narrar un partit de futbol de Primera Divisió, en directe. Estic molt satisfeta per la confiança rebuda i, sobretot, perquè va anar molt bé en tots els aspectes.

Com es va cuinar aquesta experiència?
Uns mesos abans jo vaig començar a preparar-m’ho pel meu compte. Volia intentar fer-ho, i aprofitant que presento el programa abans i després dels partits, enlloc d’asseure’m a la redacció i prendre notes, em tancava en un locutori i narrava. Al cap d’un temps ho vaig proposar a un dels responsables de Mediapro i em van donar el vistiplau.

Havia narrat mai un partit de futbol?
Sencer mai! L’única experiència que tenia era a Tarragona quan participava en el programa Radio estadio d’Onda Cero, explicant allò del minut i resultat dels partits del Nàstic. La dificultat de narrar 90 minuts d’un partit no té res a veure.

Què va suposar per al periodisme esportiu que una dona fes una locució televisiva de futbol de Primera Divisió?
El que més em va sorprendre va ser la repercussió que va tenir als mitjans i en l’opinió pública. Semblava que hi havia moltes ganes que això passés algun dia i que es trenqués una barrera més que hi havia en el sector de la comunicació. Sempre hi ha d’haver una primera vegada.

Ara bé, una flor no fa estiu.
Si no hi ha continuïtat perd tot el valor. Més enllà del rebombori que es va generar, el que necessitem és que hi hagi continuïtat i que no sigui una anècdota.

Després va arribar el Mundial de futbol femení.
Sí, va ser una experiència brutal! Aquesta va ser la meva continuïtat. Un Mundial que ser com un curs accelerat on vaig aprendre moltíssim.

I ara?
La meva feina és, ara mateix, presentar un programa. Tot el que vulgui fer de més representa afegir hores al meu horari o renunciar als meus dies festius. La porta per seguir locutant partits és oberta, però falta trobar l’encaix i no és fàcil.

Anem més enrere. Quan se sent atreta pel periodisme?
Després de descartar ser cantant! De ben petita jo ja volia ser periodista. Em veia fent de corresponsal de TV3 en algun lloc del món. Soc una persona inquieta i extravertida, i això també ha fet que m’adeqüi millor a la meva feina.

És de Tarragona i va estudiar a la Universitat Rovira i Virgili. Què en recorda d’aquella època?
Fantàstic! Tot i que jo volia estudiar a l’Autònoma… Crec que en el cas del periodisme, la universitat suposa un 20% de la teva formació com a professional. Des de primer curs vaig començar a treballar a la ràdio i és així com n’acabes aprenent. Ara bé, el pas per la universitat és obligat i necessari.

Com van ser els primers anys com a periodista a Tarragona?
Tot i que era una emissora d’àmbit estatal com Onda Cero, vaig acabar fent de tot! El programa d’esports, però dones un cop de mà als informatius i així és quan s’aprèn de veritat. El periodisme és una feina molt versàtil i d’un aprenentatge constant.

Quan et decantes pels esports?
Des del principi. Abans de començar la carrera jo col·laborava en una ràdio molt petita del barri de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona. Al Nou Estadi m’encarregava de preguntar als aficionats del Nàstic què els semblava el partit. Tenia 17 anys, ho feia sense cobrar perquè m’agradava. Sempre he estat molt futbolera.

De Ràdio Sant Pere i Sant Pau a Mediapro.
Després d’una etapa a Deportes Cuatro, sent el programa més vist arreu de l’Estat, seguint l’actualitat del Barça, va arribar la trucada de Mediapro amb la posada en marxa de beIN Sports.

Com conviu en un món com és el periodisme esportiu majoritàriament dominat per homes?
Normalment bé. En general depèn més de tu que dels altres. Si et fas respectar i demostres que estàs en aquest sector perquè hi tens coneixements i interès, tot ve rodat. Sempre m’he sentit respectada.

Tot i que majoritàriament sempre treballa des de l’estudi, quina és la millor experiència que ha viscut mai fora?
La primera final de Champions League en la primera final espanyola a Milà. Era la primera temporada de beIN Sports i aquell partit entre el Reial i l’Atlètic de Madrid va ser inoblidable.

És una persona molt activa a les xarxes socials. Com navega entre allò privat i allò públic?
No és gens senzill. La meva vida personal no crec que tingui massa interès. Així que a les xarxes parlo més de la feina. Com a periodista veig necessari estar connectats amb les xarxes socials.

Quin feedback té amb els seus seguidors?
Depèn. Twitter l’he avorrit del tot, l’estic abandonant a poc a poc perquè és insuportable. Fins al punt que dius “quin bon dia fa” i t’insulten. Twitter ha posat en relleu la pitjor versió de molta gent i, el més greu, sota l’anonimat.

Vostè s’ha mullat en tots els àmbits, també en el polític. Té la llibertat per fer-ho?
Al final tot allò que penso, escric i manifesto acaba tenint un efecte bumerang en contra meva. És molt trist perquè t’adones que la teva llibertat d’expressió està molt limitada.

Ha rebut pressió de la seva empresa?
Pressió, cap. He rebut esbroncades! Has de tenir cura perquè el teu nom també va lligat a una empresa. I si ho penses fredament és lògic, perquè hi ha molts interessos al darrere. Això et fa veure que no tens plena llibertat a l’hora d’expressar el que vulguis.

Les xarxes socials han modificat el periodisme?
Sí, i és un error. Les xarxes socials s’han convertit en un camp de mines i s’allunyen d’allò més preuat del periodisme, que és contrastar els fets. I tot ho està provocant la immediatesa. Ara bé, a les xarxes hi ha un altre fenomen que són les fake news, que això encara és més bèstia.

Per què els mitjans van a remolc d’aquells continguts que generen els mateixos futbolistes en els seus perfils a les xarxes?
Té una explicació senzilla. Els clubs han bunqueritzat tant els vestidors que el periodista s’ha allunyat de la font. No tenim més remei que fer-ho així. La informació ja no la controlen els mitjans sinó els clubs. I, en aquest sentit, el missatge acaba sent el que interessa als clubs. Tenim les mans lligades i els periodistes estem caient en aquesta trampa.

Davant d’aquest escenari enyora l’època de seguiment amb el Nàstic?
Oi tant! L’accessibilitat és màxima. Ara bé, també hi ha riscos, perquè si hi havia alguna cosa que no els agradava t’ho venien a dir directament.

Darrerament hi ha hagut una forta polèmica per unes declaracions fetes per Julio Maldini respecte als xous nocturns televisius com El Chiringuito. Creu que el periodisme esportiu tendeix cap a l’espectacle?
Maldini és company meu, el conec personalment i també com treballa, i estic molt d’acord amb l’opinió que va fer d’El Chiringuito. No és un programa esportiu, sinó un xou al voltant de l’actualitat futbolística. El que m’ha sorprès és com han respost des d’El Chiringuito cap a Maldini, que és un periodista exquisit amb una trajectòria impecable.

Preval el xou, ara mateix, quan es parla d’esports?
Hi ha formats específics que encara es mantenen sent molt rigorosos, n’hi ha d’altres que són una barreja i després hi ha els qui no se n’amaguen. Tenint en compte que els esports són un espectacle, els mitjans tenen el deure de saber on és el límit i les línies vermelles. I aquí és on ha d’actuar el periodista.

Després de treballar en els esports i a la televisió, s’hi veu molts més anys en aquest escenari?
L’especialització en qualsevol àmbit és molt bona, però jo tinc molts interessos a descobrir. Treballo en allò que m’agrada moltíssim, però no em veig de presentadora tota la meva carrera professional. Em sento més periodista que presentadora, i tinc la sensació que ara faig més espectacle. Trobo a faltar el carrer, sortir de l’estudi, entrevistar la gent, fer reportatges… Estic convençuda que a la llarga m’interessarà més crear continguts que no pas donar la cara com faig ara.