Quan Comunicació21 va començar la seva singladura, ara fa 20 anys, estàvem en plena voràgine de l’internet inicial, que havia de trastocar-ho tot i va aixecar unes expectatives de negoci enormes. Però la compra de Time Warner pel gegant d’internet AOL, la compra de Lycos per a crear Terra i d’Endemol per part de Telefónica per a crear el seu imperi comunicatiu, o la integració de Vivendi-Canal+ amb les nord-americanes Universal i Seagram, formen part de la protohistòria del paisatge mediàtic del segle XXI i recorden que sovint les expectatives només són això. I no es compleixen a curt termini.

Però un cop païda la crisi que va generar aquest desfici pels negocis a internet (la bombolla tecnològica), que va coincidir en el temps amb un període de crisi econòmica global pels esdeveniments internacionals dels primers anys del segle, a partir de 2004-2005 vam entrar en una segona fase del segle digital, en què van engegar bona part de les empreses que avui dia dirigeixen amb mà de ferro el desenvolupament del paisatge comunicatiu. Juntament amb les supervivents del primer període (Google i Amazon, pel que aquí ens ocupa), van aparèixer –entre altres que no han tingut tant èxit– YouTube (comprada poc després per Google) i Facebook. Pel seu costat, el videoclub per correu Netflix es va llançar a l’incert negoci del VOD el 2007, en una direcció que des de Catalunya ja havien iniciat l’any abans els promotors de Filmin (reivindicació necessària).

I és en aquest temps també que les televisions més innovadores comencen a madurar les seves iniciatives a internet: la CCMA a Catalunya engega el 2004 el primer servei de televisió a la carta (TV3 a la carta), la BBC ho fa el 2006 (iPlayer) i en aquests anys la majoria dels operadors decideixen penjar –amb més o menys intensitat– continguts a YouTube i contribueixen a fer que aquest servei s’imposi sense oposició als seus “rivals” Vimeo o Dailymotion com a referent en la compartició de vídeos.

I en l’àmbit periodístic, cal recordar també que abans del canvi de segle ja Vicent Partal i Assumpció Maresme havien reconvertit els seus projectes digitals en el que avui és VilaWeb, i que es desenvolupà un projecte com Osona.com, ànima del que ara és NacióDigital, i també El Temps i Avui van ser dels primers a llançar-se a les aigües d’internet.

Fent balanç d’aquests darrers vint anys, però, penso que ni el més negatiu dels escenaris que algú pogués preveure llavors per al futur dels mitjans i les indústries dels mèdia tradicionals s’ha complert. Els canvis han estat molt més radicals del que imaginàvem, i amb les restes d’aquell món analògic i les habilitats digitals a dues bandes estem construint el nou medi de les relacions comunicatives del segle XXI. Les dues bandes són: una, les empreses i professionals de la comunicació que malden per adequar els serveis –i negocis– al medi internet, i l’altra una ciutadania que amb un ritme accelerat s’ha apropiat de la innovació tecnològica, experimenta, modifica els seus hàbits i exigeix als anteriors que les propostes per als nous serveis siguin coherents amb les seves necessitats i les possibilitats tècniques d’avui.

I aquí, la clau de volta rau en la millora de la connectivitat entre els dispositius i de l’accés als serveis. La digitalització pertany al segle passat, mentre que al XXI els avenços han estat en velocitat, capacitat i ubiqüitat de les connexions. Sense el wifi, cap dels serveis que s’han popularitzat haurien adquirit la dimensió que tenen avui (Netflix o YouTube compartits en un sol ordinador a les llars, sense el wifi?), i sense l’abaratiment de l’internet mòbil no hauria estat tan assequible tampoc que ens emportem tots els serveis en el telèfon o la tauleta a tot arreu, la ubiqüitat màxima.

Paral·lelament, cal fer notar que amb el segle XX vam accelerar el desterrament del lideratge de les iniciatives autòctones en l’àmbit dels mèdia: en la premsa, la ràdio i la televisió encara són visibles els mitjans “de tota la vida”, però van acumulant pèrdues d’audiència a favor de noves iniciatives exteriors al país i ja no poden treure l’ull del retrovisor per espiar els seus moviments. Per tant, han perdut el lideratge davant Netflix, Spotifiy, Amazon, Google o els antics operadors nacionals de telecomunicacions avui situats en la batalla global.

Amb aquestes idees inicials, a mode de context, entenc que ens podem explicar millor les transformacions dels 25 anys que portem si fa no fa de l’era digital, i els vint que portem de segle i de Comunicació21. A partir d’aquí, en les pròximes pàgines proposo una anàlisi dels canvis a Catalunya i del punt al qual hem arribat l’any 2020 –sense arribar a fer-ne la crònica detallada– per a cadascun dels mitjans tradicionals, amb el suport de sèries temporals de dades sobre alguns dels principals indicadors que els descriuen.

De l’auge a la debacle

La trajectòria dels mitjans tradicionals a Catalunya al llarg dels dos primers decennis d’aquest segle corre paral·lela a la del conjunt de l’Estat espanyol. Començava el mil·lenni amb les expectatives de creixement dels darrers anys 90, que havien propiciat que sortissin els primers mitjans digitals i les plataformes de televisió de pagament per satèl·lit, i per fi començava el desplegament de la televisió/telecomunicació per cable. Al mateix temps, les audiències dels mitjans es mantenien a l’alça o estables, en el pitjor dels casos, i la publicitat remuntava.

L’any 2007, però, va ser el darrer amb aquests indicadors positius. Coincidint amb la crisi econòmica internacional, a partir d’aquesta data la publicitat ja no ha tornat a assolir els volums que havia anat adquirint: els gairebé 700 milions d’euros de 2007 que van arribar als mitjans catalans s’han reduït a 330 milions l’any 2019 (dades d’I2P), castigant sobretot la premsa diària i la televisió, com es pot veure al gràfic. I pel que fa al conjunt de l’estat espanyol, es va passar dels gairebé 8.000 milions en mitjans convencionals el 2007 a menys de 4.300 milions el pitjor any (2013), per a remuntar després exclusivament gràcies a la millora de la inversió en serveis d’internet.

Per altra banda, les dades d’ús per la població (Estudi General de Mitjans) permeten veure també l’evolució negativa dels mitjans tradicionals. L’audiència de la premsa, que es va anar sostenint fins al 2007 a Catalunya, va entrar en els darrers deu anys en un procés molt negatiu, ni tan sols compensat per la inclusió amb la lectura en paper del visionat digital en PDF (a partir de 2018). La ràdio també ha entrat en un cicle lleugerament negatiu des del 2012, i fins i tot la televisió va començar a notar la pèrdua d’espectadors diaris (lleu), tot i que a Catalunya s’ha recuperat una mica els dos últims exercicis. Per contra, l’ús de serveis basats en internet progressa espectacularment, fins al punt de superar el 80% de població diàriament (gràfic 2).

Ambdós indicadors corroboren clarament la idea que hem exposat al títol: després d’uns primers anys del segle en què la millora de la situació econòmica postcrisi del 2001-2003 va permetre mantenir una inèrcia positiva als mitjans tradicionals, la ràpida millora de les connexions a internet i la ràpida acceptació també dels serveis innovadors per part de la població (YouTube, Spotify, Facebook, accés electrònic a la premsa, televisió a la carta…) han fet que avui puguem dibuixar el paisatge comunicatiu amb una substitució del medi físic tradicional (paper, ones) pel medi internet, i al seu interior s’hi mouen tots els serveis cridats a sobreviure. Mentrestant, el medi tradicional es va consumint més o menys lentament, segons els serveis: ni la població ni la publicitat el necessiten ja per a satisfer les seves necessitats comunicatives.

 

Gràfic 1. Inversió publicitària en mitjans catalans, 2004-2018

Gràfic 1 bis. Inversió publicitària en mitjans a Espanya, 2000-2018

Gràfic 2. Població que utilitza cada mitjà o servei a Catalunya, 2000-2019

 

Article publicat en el número de primavera 2020 de la revista Comunicació 21. Part I de V.

Part II

Part III

Part IV

Part V

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram