Albert Galceran i Pedro Pardo (foto: CCMA).

Pedro Pardo (Lleida, 1974) i Albert Galceran (Olesa de Montserrat, 1983) són Els homes clàssics de Catalunya Música. S’han convertit en la parella més mediàtica del país a l’hora d’apropar la música clàssica al gran públic des dels mitjans de comunicació. Pardo és músic i Galceran periodista. Es van conèixer com si es tractés d’una cita d’amor a primera vista amb Ricard Ustrell com a “celestino”. Des d’aleshores no han parat de créixer. Enguany han presentat el seu llibre Els homes clàssics. La Passió i la carn i altres històries de la música i s’exposen a la darrera entrevista de l’any a Comunicació 21.

Com arriba la ‘cita’ que els prepara Ricard Ustrell?
Albert Galceran: Ustrell, que som amics de fa uns anys, sabent que la meva especialitat era la música clàssica em va proposar fer una secció al programa El suplement de Catalunya Ràdio. La sorpresa va ser que em va convocar a mi i un tal Pedro Pardo… En aquell cafè ens vam conèixer i va començar aquesta història.
Pedro Pardo: Ustrell, que em coneixia com a membre del jurat del programa de TV3 Oh Happy Day, em va demanar que li expliqués el concert d’any nou de Viena. Això va ser una col·laboració puntual i l’estiu següent va arribar la trobada amb Albert Galceran.

Venen de dos mons diferents. Com encaixen les peces per acabar presentant un programa especialitzat en un mitjà generalista?
AG: Ens uneix, i molt, la passió de la música clàssica i ens agrada explicar-ho al gran públic. Als inicis vam aprofitar el talent com a compositor i intèrpret de Pedro i la meva experiència a la ràdio com a manera de treballar. A mi m’agrada molt explicar la música des del punt de vista del context històric. I en canvi, Pedro ho fa des de la tècnica i el coneixement.

Pedro Pardo té una llarga trajectòria musical molt reconeguda. Però, la passió per la clàssica de Galceran com sorgeix?
AG: També és culpa de la ràdio! L’any 1999, quan es va reinaugurar el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, col·laborava al programa Pasta fullada, de COMRàdio. Jo tenia 16 anys i vaig voler assistir a la jornada prèvia de portes obertes al Liceu, però la responsable de premsa em va prohibir l’entrada perquè no es creia que jo col·laborava en el programa. Per esmenar aquell malentès, em van convidar a veure una òpera al Liceu i vaig quedar fascinat.

Vostès fan pedagogia de l’òpera?
PP: No, la nostra missió és apropar la música clàssica, més aviat en fem divulgació. Egoistament ho fem així, perquè si no renovem aquells a qui els agrada la clàssica d’aquí a uns anys tothom haurà mort i m’hauré quedat sense públic i sense feina. Ens agrada explicar la música clàssica d’una manera més actual, propera i fresca i fent-la arribar a nous públics.

És més agraït l’oient o l’espectador que desconeix la clàssica que el qui n’és un expert?
AG: Tenim molt bona rebuda per part de tothom. Hi ha hagut casos al·lucinants. El més surrealista va ser el cas d’una dona que ens va explicar que, en el moment que estava parint, va decidir escoltar-nos i la va tranquil·litzar a l’hora de donar a llum… Rebem un feedback molt positiu dels oients i això n’és una recompensa.

La vella llegenda que la música clàssica s’encasella a la gent gran està canviant?
PP: De mica en mica, sí. Les institucions estan impulsant estratègies de màrqueting per demostrar que la música clàssica és per a tots els públics. Ara s’està intentant tractar la clàssica de tu a tu, sense aquella olor de naftalina i d’abrics de pell que antigament escenificava el Liceu.

Estem a punt de tancar un 2019 en el qual han presentat el seu llibre Els homes clàssics. Ha tingut el recorregut desitjat?
AG: Molt més bé del que esperàvem! El llibre va estar les primeres vuit setmanes en la llista de llibres més venuts de no ficció.
PP: Tenint en compte que va ser una experiència nova per a tots dos, ha estat un èxit. Estem contents que el públic hagi acollit el llibre com ho ha fet i molt agraïts d’haver-lo escrit conjuntament.

Que Ricard Ustrell fos l’autor del pròleg era gairebé obligat?
AG: Oi tant! Encara no havíem escrit el llibre que ja sabíem que Ustrell escriuria el pròleg. Però és més, Ustrell em va escriure un missatge per dir-me “alerta, que t’escriurà una editora i li has de dir que sí!”. I així va ser. Aquella mateixa nit de diumenge de febrer, l’editora Ester Pujol em va escriure i em va plantejar la possibilitat d’escriure un llibre amb Pedro Pardo. Tres dies més tard signàvem l’acord.

A la parella d’homes clàssics encara li queda molt més recorregut?
AG: Sí, així ho esperem! La clàssica m’ha obert el camí somiat de treballar per als grans mitjans i aquest projecte m’està permetent fer-ho. A més, amb Pedro Pardo hem establert una gran amistat i aprenem cada dia junts.
PP: Jo encara somio en dirigir orquestres per aquest món, per tant, m’agradaria enfocar el futur cap aquesta direcció. Ara bé, estic molt a gust amb Els homes clàssics i si hi ha continuïtat estaré encantat de seguir fent-ho. Però el meu cap és en voler compondre i dirigir músics.

Darrerament els mitjans generalistes estan apostant més que mai per divulgar la música clàssica?
PP: No pas. Fins ara els músics estàvem en una mena de nínxol com Catalunya Música, i el fet poder tenir un espai en programes de mitjans generalistes com Catalunya Ràdio o TV3 ha estat un llarg camí i encara no hi ha una continuïtat desitjada. Però sí que nosaltres hem pogut obrir aquesta possibilitat i el repte serà mantenir-la.
AG: Som uns privilegiats i n’estem molt agraïts, però encara costa moltíssim parlar de música clàssica als mitjans. L’excusa per parlar de Beethoven al Tot es mou de TV3 va ser per una cançó de Rosalía. Som en un moment en què la presència de la cultura als grans mitjans encara és a anys llum. La política continua sent el fil conductor predilecte.