Aquest dilluns 16 de desembre es convertirà en el nou degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Serà el desè degà de la història i agafa el relleu de Neus Bonet, qui ha deixat el càrrec per motius personals després de gairebé sis anys al capdavant del Col·legi. Morros (Igualada, 1970) es va forjar en la premsa local de l’Anoia abans de fer el salt a RAC1 l’any 2000, i des de fa onze anys n’és el cap d’informatius. Pocs dies abans de liderar el Col·legi atén Comunicació 21.

Dilluns serà nomenat oficialment degà del Col·legi de Periodistes. Què n’aportarà, ara que en serà la cara visible?
D’entrada, continuar la feina que ha fet aquests darrers anys Neus Bonet al capdavant del CPC, del qual jo, com a vicedegà, he format part de la junta anterior. El que puc aportar és la manera com m’agrada el periodisme: exercint la professió amb llibertat, defensant la professió, lluitant contra la precarietat laboral i les fake news, i defensant el Codi Deontològic. Tot plegat perquè el periodisme tingui el grau de prestigi i de respecte que es mereix la societat.

Quin llegat deixa Bonet?
Marxa deixant el Col·legi de Periodistes de Catalunya més fort que mai. I ho demostra una sola dada: actualment som 4.200 col·legiats, que suposa la xifra més alta dels darrers anys. I a més suposa que a Catalunya hi ha més de la meitat dels col·legiats a l’Estat espanyol. Hi ha dos aspectes més que s’han enfortit en els darrers anys: la formació que s’ofereix als col·legiats perquè puguin millorar els seus coneixements i s’adaptin a les noves tendències del sector, i la defensa dels drets com a periodistes.

Uns drets que es van vulnerar durant les manifestacions que es van produir a Barcelona després de fer-se pública la sentència condemnatòria als presos polítics catalans. La policia va sobrepassar una línia vermella?
Quan penso en aquelles manifestacions em ve a la memòria el fotoperiodista d’El País que va ser detingut, emmanillat i semblava que fos un terrorista. Quan l’únic que pretenia era exercir la seva feina captant allò que estava passant en la manifestació. Allò va ser totalment inadmissible i des del Col·legi ja vam dir-hi la nostra. Sonarà antic, però els periodistes com a notaris de l’actualitat hem de poder fer la nostra feina en qualsevol lloc.

La precarietat laboral continua sent palpable en el sector del periodisme i la comunicació. Com es pot combatre i capgirar aquesta tendència?
Defensant una professió digna, que els periodistes tinguin contractes adequats a la feina que estan fent i que, al cap i a la fi, tingui el valor que es mereix. Des del CPC oferim assessorament jurídic i legal a aquells periodistes que pateixen precarietat laboral.

L’intrusisme afavoreix la precarietat laboral que viu el sector?
Hi ha professions per a les quals es necessita obligatòriament ser-ne col·legiat per exercir-les. Aquest no és el cas del periodisme. Tant de bo els periodistes veiessin la necessitat de formar part del Col·legi, perquè serviria per enfortir l’associació. Ara bé, és molt difícil aturar l’intrusisme.

Els darrers anys en el sector l’aposta són els webs d’informació general. El digital supera el cost elevat que suposa un format en paper però, en canvi, les retribucions als professionals continuen a la baixa. Aquest és el model a seguir?
Espero que no sigui així. Un periodista té diferents camins a recórrer, i en el sector digital hi ha professionals molt reconeguts i que mereixen la mateixa remuneració que en qualsevol altre lloc. Per això, un mitjà digital no ha de ser l’excusa de la precarietat.

Hi ha periodistes que van a un acte, han d’escriure una notícia, fer fotografies, enregistrar imatges per elaborar-ne un vídeo, i obtenir un document sonor. Aquesta és la polivalència que es demana al periodista del periodisme d’avui?
Són dues cares de la mateixa moneda. Hi ha diferents aspectes, un positiu i un negatiu. D’una banda, el positiu té a veure amb l’enriquiment del professional. Un mitjà valorarà molt més un periodista que tingui aquesta polivalència i sigui hàbil en tots els registres a l’hora de treballar. Ara bé, hi ha un aspecte negatiu. Si abans a cobrir un acte hi anava un redactor i un fotògraf, per exemple, ara un sol professional ho ha de fer tot. Si és així, no hauria de comportar acomiadaments o reducció de llocs de treball en les diferents redaccions.

Darrerament hi ha força autocrítica dins el sector per l’ús que es fa de les xarxes socials. Sobretot per la manca de veracitat i de contrast de les informacions que es publiquen. Creu que s’han de tallar de soca-rel certes conductes a les xarxes socials que malmeten la professió?
Som en un moment en el qual la vida s’ha accelerat i anem a ritme de Twitter. Hi ha informacions que necessiten un procés de repòs, d’anàlisi des de diferents punts de vista, i això requereix aturar-nos una mica més. Aquest ritme vertiginós provoca que estiguem cremant etapes constantment. L’obligació del periodista és complir el Codi Deontològic i contrastar la informació abans de difondre-la. I això necessita un temps, encara que sigui breu. Anar de pressa no és el més aconsellable.

Aquest procés que demana potser és el temps en què la competència s’avança i diu primer la notícia.
Sí, això és cert. Però fent aquest procés et garanteix fer bé la teva feina i tenir la consciència tranquil·la. I és més, a la llarga, els oients, els lectors o els espectadors als quals t’adreces troben un segell de qualitat en la marca per a la qual treballes. Per tant, reforça la manera com fas la feina i el mitjà a qui representes.

Així s’explica el lideratge de RAC1 i la força que té la marca ara que som a les portes d’entrar a l’any del 20è aniversari?
A RAC1 hem fet una ràdio planera, directa, senzilla i molt propera amb un llenguatge casolà. A això cal sumar-hi proximitat, simpatia i bon rotllo. Hem aconseguit que, independentment de què es parli i de l’hora que connectis la ràdio, sempre hi ha el mateix to. Per a mi, el que millor defineix RAC1 el seu eslògan: Tots som 1. Ho som els de dins –els qui hi treballem– i els de fora –els oients–. Això fa que tothom se senti la ràdio molt seva.

A punt del seu nomenament com a degà i després de 20 anys a RAC1, com valora el seu pas per la premsa local, en el seu cas a Anoia Ràdio-Cadena 13 o Televisió d’Igualada?
Jo no seria on soc sense haver passat per la premsa a Igualada. La premsa local, la que es fa als pobles i als barris de les ciutats, és una escola de formació extraordinària. Hi pots fer absolutament de tot i, per tant, en una època en la qual necessites créixer professionalment acaba convertint-se en el millor escenari. I prova d’això és que la majoria de professionals d’aquest país que ara són als mitjans de referència s’han format en la premsa local. Per tant, des d’aquí el meu reconeixement a la feina que s’està fent als mitjans locals.

Quin escenari li agradaria veure en el sector del periodisme i la comunicació de cara als pròxims anys?
Tot i que les xifres d’audiència a la ràdio són espectaculars i que el nivell de penetració social té molta incidència, m’agradaria que hi hagués més oients de la ràdio en català. Quant a televisió, la competència és molt forta, el lideratge de TV3 és inqüestionable, però subratllaria el paper que té en transmetre la llengua catalana al país. I on m’agradaria veure un altre escenari és en la premsa escrita. Fa falta que tothom llegeixi més, que recuperi l’hàbit de llegir i que ho faci a través dels diaris. En aquest sentit, espero que els mitjans de comunicació reforcin la seva presència al carrer, perquè com més fort sigui el periodisme més forta serà la societat.