Foto: Eduardo Corria

A pocs dies de Nadal, la propietat d’El Punt Avui quedava en mans d’un veterà professional del periodisme que ha passat per quasi totes les responsabilitats del diari El Punt, i anys més tard de l’actual capçalera, tant pel que fa a la redacció com a l’àrea de gestió empresarial. En aquesta entrevista, Joan Vall i Clara analitza sense embuts l’estat del sector de la comunicació al nostre país i en quin escenari de futur vol situar el seu –mai millor dit– diari.
El president del consell d’administració d’Hermes Comunicacions respon bona part de les preguntes tot escrivint dades i dates de forma ordenada mentre parla, transformant els papers en blanc que té damunt la taula en una mena de fulls d’Excel manuscrits, que delaten els anys que porta treballant balanços i informes econòmics. És des d’aquest doble vessant d’home periodista i d’home empresari que escoltem unes reflexions desproveïdes d’edulcorants embafadors. Un Vall i Clara químicament pur, directe i punyent.

Com s’arriba a aquest canvi de propietat, amb la venda de quasi el 75% de les accions del grup Hermes Comunicacions que tenia l’empresari Joaquim Vidal i Perpinyà pel preu simbòlic d’un euro?
Vidal i Perpinyà arriba a començaments de desembre i em comenta que ha pres una decisió personal: deixar-ho. Ho vol fer per diversos motius personals: familiars, per edat, pel fet que no gaudeix, perquè el sector està com està, perquè no és el seu sector (empresarial) tot i que fa molts anys que té Televisió de Girona… No és un home només del sector de la comunicació. I a partir d’aquí, pensa ell, la millor opció és que jo m’ho quedi i em fa una proposta que la valoro en dos dies. Com es pot entendre, jo fa 40 anys que soc aquí i tinc poques coses a descobrir. Em fa una proposta que no puc rebutjar. Jo era aquí defensant que aquesta empresa, que aquest projecte, era perfectament gestionable en les magnituds en les quals es trobava, a banda que a aquestes magnituds s’afegien uns avantatges en aquesta proposta, com són la condonació de part del deute i la reducció d’una part de les despeses que teníem. I si a tot plegat hi sumem una qüestió personal d’ell, que em deia que podria marxar tranquil si ho deixava en les meves mans perquè es garantia la continuïtat, per part meva li dic que sí perquè ell té decidit marxar. Si no accepto la proposta, a banda que sento que li traeixo tots aquests vuit anys de confiança que m’ha fet [el 2012 Vidal i Perpinyà adquireix la majoria d’accions del grup de comunicació i nomena Vall i Clara conseller delegat], ell vendrà i jo no sé a qui ho farà. I com que el perímetre de possibles compradors no és pas tan gran, doncs probablement si jo no dic que sí el resultat potser seria pitjor per a tothom. I una altra raó és que jo m’hi trobo còmode, és la meva feina de tota la vida, és el projecte de tota una vida. Vaig començar aquí amb 19 anys i he fet tots els papers de l’auca.

I aquesta decisió com t’afecta a nivell personal?
Jo era el soci minoritari i ara soc el soci majoritari. Estem exactament on érem abans que passés tot això, amb els pressupostos que teníem elaborats per als tres pròxims anys, però amb una diferència: que el propietari sortint hi posa unes facilitats, com són la condonació d’una part del deute, uns 7,2 milions d’euros, que és una part important, i per tant la gestió de l’empresa és més senzilla. Quan tu pagues diners per una empresa és perquè aquesta està generant uns beneficis i penses que recuperaràs aquests diners, i quan no poses uns diners i la compres per un preu prou simbòlic com un euro és perquè està passant una altra cosa, i això que està passant és que assumeixes un deute. Un deute com el que ell va assumir quan es va quedar l’empresa fa vuit anys. I a mi m’ha semblat que l’empresa té capacitat per retornar aquest deute i per gestionar-se. I pel que fa al discurs de si es perden diners ja vindran d’un altre cantó… Ni haurien vingut amb en Vidal ni vindran amb mi. Aquest és un malentès dels mitjans. El que s’ha de fer és no perdre diners. Aquesta empresa el que ha de fer és no perdre diners i guanyar-ne els necessaris per retornar el deute. En el nostre cas, de 4,3 milions d’euros a set anys, que en una empresa que factura 16 milions anuals és perfectament assumible.

Fa poc més de 10 anys vas ser artífex de la compra del diari Avui, en aquells moments en mans d’un accionariat estrany i clarament transitori: Grup Godó, Planeta i l’Institut Català de Finances. Una operació de risc en aquell moment, potser?
Risc relatiu, com s’ha pogut comprovar, perquè l’Avui des que neix fins que nosaltres ens el quedem, malgrat la important aportació de diner públic via subvencions i multitud de canals, perd diners sempre, any rere any, i fa fallida. I s’inicia aquest projecte de funcionariat diguem-ne que complex. Un accionariat que respon a la voluntat del president Maragall de dir “no seré jo el president que tanqui l’Avui” i, per tant, fa una operació i demana que s’hi involucri gent que se li posa bé per fer un projecte, d’aquests que es fan a Barcelona de cents de milers d’euros que mai se sap d’on han de sortir i que moltes vegades no acaben sortint. Com no van sortir en aquest cas, ja que aquest projecte va perdre en cinc anys més de 32 milions d’euros, com ja havia fet fallida anteriorment, i una altra vegada som en la mateixa situació. A nosaltres se’ns havia ofert quedar-nos l’Avui en el moment que es fa aquesta operació amb Godó, Planeta i l’ICF. En aquell moment diem que no, que no estem preparats, tot i que ens insisteixen molt i molt per part de persones com Miquel Sellarès, en aquell moment secretari de Comunicació del Govern, o Jordi Fortuny, director general. Més endavant, passats quatre o cinc anys, fem a la inversa i diem: “Escolteu, com que s’està dient que això se’n pot anar al carall i potser no hi haurà solució, quan en vulgueu parlar, en parlem”.

I no era una operació de risc?
En aquell moment s’especula sobre per què ens el quedem, es diu que el petit es queda el gran… I això és absurd. La reestructuració del sector era imprescindible, però la majoria dels agents es negaven a fer-la. Nosaltres ho havíem provat durant anys en base a tota mena d’acords amb gent per impulsar una reestructuració adequada, i al final decidim tirar pel nostre propi camí i ens quedem l’Avui amb el valor del que hi ha a la caixa, perquè no val res més. I el que és evident és que, des d’aquell moment que El Punt compra l’Avui, el diari no ha tornat a prendre diners. En un principi la idea era la de mantenir els dos diaris i anar fusionant coses, però després tot ha anat molt de pressa, tot ha anat molt accelerat. Les caigudes no han parat i s’ha vist que no eren amb motiu de la crisi d’aquells anys, sinó per una causa estructural del sector de la comunicació. Com dèiem al començament: sembla que aquest sigui un sector en què els diners hagin de venir sempre de no sé on, i les empreses –que jo sàpiga– s’han d’autofinançar. I les que no s’autofinancen tenen els dies comptats, o tenen el present hipotecat. I aquesta ha estat sempre la nostra premissa: no estirar més el braç que la màniga, fer el que es pot i tenir uns comptes equilibrats. I això ha costat.

I passats aquests deu anys, quina valoració en fas?
Collonuda! Tant de bo hi hagués hagut més operacions com aquesta, perquè probablement el sector no estaria com està en aquests moments: absolutament desballestat i sense visualitzar una sortida per cap cantó. Portem uns quinze anys en què tothom, fins i tot els del subsector del paper, diuen que el paper està mort, que el lector del paper és vell, cosa que segurament és veritat… Però deu ser l’únic sector del món on la gent es fot les pedres a sobre del seu teulat, cosa que resulta incomprensible. Però la realitat és que ja m’agradaria saber qui caurà primer, si el paper, la televisió generalista o els mateixos diaris digitals, que són els que han fet creure que hi havia no sé pas quines possibilitats de no sé què. Aquí hi ha un sector que ha hagut de redimensionar-se, excepte la part pública. Perquè no és el mateix que els diners arribin a cabassos en les quantitats que es necessitin per fer un suposat servei públic, o no. Que en els darrers deu anys l’Avui sigui un diari com ha de ser, rendible, no sense sacrificis, és fruit de la gestió. De l’equilibri entre els ingressos i les despeses. T’has de readequar, no pots passar-te tot el dia plorant perquè algú et faci no sé què. Per tant, estem contents d’haver fet l’operació i de tenir el tercer diari de Catalunya i aviat el segon, perquè amb el nivell de caiguda d’El Periódico, aquest quedarà per sota de nosaltres.

I després de la compra de l’Avui surt un altre diari en català…
Després de dos anys d’haver dit públicament que estàvem interessats que l’Avui no desaparegués, i ho vaig dir a tothom, això va arribar a gent partidària absolutament que aquesta acció (la compra) no es produís. Gent de diferents adscripcions polítiques i de tota mena es van moure per fer que aquesta operació fracassés. I la primera volta va fracassar. Finalment, quan la cosa estava molt avançada, va sortir una operació molt més conjunta del que després va ser per fer un diari nou de les cendres de l’Avui, per quedar-se el que pogués. La nostra iniciativa va venir a molestar, i com que va anar agafant cos perquè ningú no hi creia, finalment es va concretar. Llavors et ve un dia una persona d’aquestes que no saps ben bé a qui representa i et diu: “Escolta, hauries de posar-te en contacte amb uns que volen fer un diari per intentar evitar que n’hi hagi dos”. I no, jo no em posaré en contacte amb ningú per evitar que algú faci un diari. Que el faci! Jo el que volia és que l’Avui no desaparegués i posar-lo en sinergia amb tota una sèrie de coses que nosaltres teníem en marxa. I no vaig fer cap pas. Si l’hagués fet, s’hauria produït un episodi similar al que es va produir quan vam llençar el que ara és L’Esportiu. Recordo que algun dels socis em va dir: “Això ho hauríem de parlar, perquè els de Mediapro volen fer un diari esportiu”. Vaig tenir una reunió amb Tatxo Benet i em va dir: “Això ho hem de fer al 50%”. I jo li vaig respondre: “Nosaltres al 50% no ho farem, o manen uns o manen els altres. I en aquest cas ens sembla que hauríem de ser nosaltres”. Llavors es va aixecar de la taula i em va dir: “Com que nosaltres farem igualment un diari esportiu, n’hi haurà dos”. D’això fa 18 anys i jo no he vist aquest diari esportiu en català. Ara, si et mires la cosa amb una mica de perspectiva, ¿a nosaltres ens hauria anat molt més bé si no hagués sortit l’Ara? Probablement sí, però no em preocupa gens ni mica, ans el contrari. ¿Que algú ha volgut caricaturitzar-ho dient que nosaltres som els pagesos de Girona, i més des que hem tancat el local de Barcelona? Hi ha gent que no pot entendre que es pugui fer una cosa fora de la capital. El més lògic és que nosaltres, que tenim la seu aquí (Girona), portéssim les coses cap aquí en el moment que hem d’ajustar les despeses. L’Avui, quan el vam comprar el 2009, perdia encara quatre milions d’euros, i el 2010 surt l’Ara i des de llavors aquest últim no ha parat de perdre. Crec que ja va per un acumulat de 18 milions d’euros de pèrdues per aconseguir 13.000 exemplars de venda, mentre que nosaltres estem en els 19.000. Aquest és el seu problema, no el meu. Les dades són les que són: el 2018 han perdut dos milions i mig d’euros. Si hi ha projectes que es poden sustentar així, doncs…

Foto: Eduardo Corria

Reestructuracions, que a voltes és una manera amable de parlar de retallades i acomiadaments. Havent de prendre aquestes decisions, personalment com has viscut els processos des de dins del diari?
Ara som 150 persones en plantilla, i no preveig cap reducció més que la que es produeixi per la nostra piràmide d’edat, que farà que en els pròxims anys se’ns vagi jubilant gent i veurem com anirem reconformant l’equip. Hi va haver un moment que érem 560 a la plantilla, i entremig d’aquests s’hi van sumar els 140 de l’Avui. Per tant, podríem dir que vam arribar a ser uns 700. I no es podia fer de cap altra manera que amb sortida de gent… Llavors hi ha dues coses fonamentals. Precisament perquè molts d’ells hi portaven treballant una pila d’anys, quan venien mal dades el que calia és posar-hi el màxim de sentit comú i d’estimació. Ser trempat i divertit quan les coses van bé és molt fàcil! Jo he provat sempre de tirar endavant acords amb la gent, de parlar-ho tot molt i de poder-nos abraçar i plorar junts d’alguna manera. Que les empreses són les persones es veu quan les coses van mal dades. Dins de la insatisfacció que genera un procés de desconstrucció d’un projecte, que és on som, en la forma de desconstruir-lo pots trobar-hi moltes satisfaccions i molts reconeixements, malgrat el punt lleig de la feina, fent-ho de la manera menys traumàtica possible. I probablement és del que estic més content de la meva gestió, més que no pas dels temps d’èxit.

Maneres com la creació de les societats laborals de les capçaleres vinculades al diari com L’Esportiu, L’Econòmic o La República?
Això no va ser tant una sortida meva com el fet que vaig posar-m’hi bé de seguida i els he ajudat en tot el que he pogut i ho continuo fent. Estan aquí treballant al mateix local que nosaltres, compartint coses per abaratir costos. Però són els treballadors qui s’han jugat les seves indemnitzacions i els seus aturs en alguns casos, perquè sabien que si no podien establir algun tipus de vincle amb el diari, això s’havia acabat. Com s’han acabat milers de llocs de treball en aquest món.

Precisament abans esmentaves una crisi estructural del sector…
Per exemple, jo vaig ser molt crític amb el tema de les promocions. Pràcticament no n’hem volgut fer mai. Perquè, a veure una cosa: si fèiem promocions per veure si veníem més exemplars, devia ser perquè algú havia detectat que s’estaven començant a perdre exemplars… Si no, a què venia aquesta dèria de finals dels 80 i principis dels 90 per inventar tot un munt de coses, sobretot amb la sortida d’El Observador? Hi havia diaris que van regalar una ampolla de cava al quiosc! Des de llavors estàvem en crisi i es va anar dissimulant amb moltes coses. S’ha dissimulat amb diner públic, amb les promocions… I ara amb tota aquesta dispersió de mitjans, que s’ha multiplicat per deu. I TV3 que ens va dient que és la líder i que és la primera. La primera en què? Si és l’única! No hi ha cap més televisió a Catalunya. Les altres són televisions espanyoles que entren a Catalunya o cadenes mundials que entren a Catalunya. Amb què es comparen cada mes dient que són els primers? Amb betevé o amb Televisió de Girona? Només faltaria, amb tot el que ens costa! Els canvis encara no els hem entès, encara no els tenim assumits. Fa anys, en un congrés de llengües minoritàries a Trieste, algú em va dir: “Si no ets a internet, desapareixeràs”. Ben bé com amb el Procés: hem fet tot de màximes històriques, en un sentit o en un altre, que després no han resultat ni en un ni en l’altre. Som en un procés de transformació brutal d’una cosa que feia uns 500 anys que funcionava més o menys de la mateixa manera, des que Gutenberg va inventar la impremta.

No marxem de l’àmbit televisiu. Fa pocs mesos finalitzaven les emissions d’El Punt Avui TV…
Jo mai havia volgut entrar en el tema de les televisions locals, perquè no hi creia. Però en aquests últims anys en què les coses estaven molt complicades, amb en Nicola Pedrazzoli (propietari de les llicències de Canal Català) no va ser gens difícil reunir 12 freqüències i provar de fer una televisió. El que hem constatat tot aquest temps, malgrat reduir el cost, és que no era viable. Que era impossible de finançar com ho ha estat 8tv. La TDT local està acabada, diguin el que diguin. Està mal planificada i de l’únic que serveix és perquè sobrevisqui el CAC i no gaire cosa més. No sé a qui se li va acudir que Girona podia tenir no sé quantes televisions… Vivint de què? Que no saben el que costa un lloc de treball? Les televisions locals sobreviuen per dues coses. Primer, perquè la Xarxa Audiovisual Local (XAL) distribueix 17 milions via contractacions de programes, i quan qui era el conseller delegat em va dir zero, doncs jo vaig tancar. I, segon, perquè viuen del pressupost municipal. Per exemple, a Badalona hi destinen dos milions de pressupost públic, al Vendrell, 600.000. I a l’hora de la veritat, què passa? Que ningú mira aquestes televisions. Pot sonar tan dur com vulguis. Remetem-nos a les últimes dades del Baròmetre. El mateix passa amb la premsa comarcal: invents per demostrar no sé què, però hi ha el que hi ha. Fa temps que hem començat a augmentar el nivell de mentida que ens posem nosaltres mateixos a sobre, el qual amb els digitals ja ha crescut exponencialment: milions i milions d’usuaris únics! Quan abans et deien que havies venut tants milers d’exemplars sabies quants diners tenies a la caixa.

I què queda de l’experiència televisiva?
És evident que el futur és digital, i en aquest digital hi ha tant audiovisual com lletra escrita i, per tant, el que hem fet és un aprenentatge per part d’una organització que no tenia ni idea de l’audiovisual, que era absolutament de paper, i que ara en té una mica. Ha estat una experiència molt interessant, que és la raó principal per la qual ho vam fer. I si l’haguéssim pogut assumir, aquest milió d’euros que costava, hauríem continuat com el que vulguis, com a R+D+I. Tinc l’estudi i tan bon punt pugui, quan tingui els números, ho farem per internet. Però la televisió convencional no té recorregut. O tens pactat amb algú, la XAL o qui sigui, els teus costos mínims, o no hi ha tele avui, en l’actual mercat. A més, cal tenir en compte una altra cosa: fa temps que dic que els meus lectors, el 80%, estan entre els 60 i els 94 anys. Però els espectadors de televisió, entenent la televisió amb una programació, amb horaris, se situen sobre els 50 o 55, i els lectors de digitals són potser més grans i tot. Si no, mireu quan en Vicent Partal fa conferències i fixeu-vos en els clatells de les fotografies: a veure si veieu un clatell d’una noia o d’un noi de 18 anys. O agafeu la foto que es va fer Pepe Antich amb els seus 30 lectors de Barcelona, i el més jove té 65 anys. Si teniu fills o nebots, pregunteu-los-hi. Ens hem inventat una situació que va començar amb la mentida de les promocions que hem comentat, va continuar amb la mentida de les teles… I continuarà mentre hi hagi diner públic per anar remenant i ens n’anem sortint tots plegats, jo el primer. Deia que no hi ha model de negoci amb la televisió local, però tampoc amb els digitals. Agafa els números que han presentat els diaris digitals el 2018 i veuràs que els deu o dotze primers de Catalunya, en facturació, tots junts facturen la meitat que un producte ‘vell i caduc’ com diuen que és la premsa de paper. Jo facturo 16 milions, tinc 5 milions d’ingressos de subscriptors i 3 de quiosc… ¿Jo he d’anar a un model digital gratuït per facturar entre tots 8 milions d’euros, amb un origen de la publicitat de dependència pública superior al 40%, en molts d’aquests casos, i fins i tot del 86%? I a mi se’m critica per tenir-ne un 16% i perquè en un exercici en vaig tenir un 22%? En què se sustenta tot això? I amb quins salaris? El salari mitjà d’aquesta gent no arriba als dos terços del salari mitjà dels altres, un cop treus La Vanguardia i El Periódico. Si hi poses els salaris d’aquests diaris que segons ells estan tots per tancar, això estaria generant unes pèrdues d’un milió i mig d’euros. I aquest és el futur?

Li diuen noves tecnologies…
Bé, noves tecnologies: en Partal ja porta 25 anys. En canvi, tothom d’aquests acaba fent paper per justificar una pàgina de publicitat que em venen a fotre a mi. Hem anat alimentant tota una sèrie de coses que algun dia explotaran del tot, perquè amb això no anem enlloc. Perquè entremig hi ha el fet que jo tenia 700 treballadors i ara 150… I on són tots aquests? Saps on són? A l’antiperiodisme, a l’oficina de premsa, per més que els deixin entrar al Col·legi i diguin que és el mateix. No és el mateix, la seva feina és la contrària. La feina del periodista és que tots els interruptors de la comunicació estiguin oberts, mentre que la feina de l’oficina de premsa és tancar-los sempre que al seu amo li interessi i obrir-los quan li interessi que estiguin oberts. I com anirà tot això a partir d’ara? Les noves generacions no llegeixen paper però tampoc els digitals per informar-se. Una nova situació que per monetitzar-se ja en parlarem, però que és apassionant. I tot plegat mentre molts que havien sentat càtedra amb les seves profecies potser se les hauran de menjar totes. De fet, el 2017 ja no havia de quedar paper, i som al 2020! Per exemple, La Vanguardia què està fent? Se n’ha anat al mercat en castellà deixant totalment el mercat en català. Fa res en digital en català? La seva única esperança de transformació rau en un mercat de 400 milions de persones. En un mercat de set o dotze milions de persones no hi ha prou massa crítica per a aquest model de negoci. I amb tot això no vull dir que no sigui el futur, serà collonut tot això! Però ens falta molt camí per recórrer.

Foto: Eduardo Corria

A l’anterior número de Comunicació 21, Francesc-Marc Álvaro afirmava que havia estat un greu error estratègic oferir gratuïtament els continguts dels diaris. Ara es volen instaurar murs de pagament…
L’èxit d’El Punt del 1979 i de tots els mitjans locals era que oferíem a la gent quelcom que no existia abans. No parlo pas de la seva qualitat, que està a anys llum del que fem ara. El que passa és que s’hi han anat sumant una sèrie de coses, com els mateixos ajuntaments amb tota la gent que treballa a la comunicació local oficial. I la ràdio. I acabem nosaltres que facilitem la informació. Jo m’hi nego durant anys i al final faig un acord amb en Partal: recordeu allò que es va anomenar Vilaweb-El Punt? Una etapa que va durar un munt de temps. Un mur de pagament? Llavors estem tot el dia fent xarxes socials i t’entren per elles, que és una manera com una altra de burlar el mur de pagament. Ara tothom diu que entrarà en els murs de pagament. És com amb les promocions, que van evolucionant i que agafen vida pròpia, amb uns departaments de màrqueting que diuen: “Fem promocions!” Perquè no té cap sentit mantenir avui dia les promocions, però fa 25 anys que diuen que trauran les promocions. Amb el pagament de la informació passarà el mateix. Fa tres anys que ho diuen i l’únic que fan són suposats registres. Jo entenc que en determinades dimensions X… La Vanguardia crec que està sobre els 17 milions de facturació, sobre un mercat potencial de 400 milions del castellà, on competirà amb El País, Clarín…. Amb això potser se’n sortiran, no ho sé, però nosaltres amb una comunitat informativa de set i lingüística de dotze, no hi ha massa crítica per a 40 o 60.000 euros de massa salarial, que és el que has de pagar perquè quan en tinguis un de bo no se te l’emportin.

I quin és el futur per a El Punt Avui?
Empetitir-nos. Nosaltres tenim un gran avantatge. Això ho hem construït de zero i ara només hem de seure i desconstruir-ho. Quan ho vam construir no en sabíem res. Ara, malgrat que no vam fer plànols, com que hi som tots recordem que “a sota d’aquí vam posar-hi formigó del fort”. Sabem exactament per on hem de desconstruir, perquè hem de desconstruir. Tots. Tot el sector ha de desconstruir per continuar sent viable. Però això no durarà tota la vida, després del temporal ve la calma, i dic que cal desconstruir si no tens altres vies. Perquè aquest sector viu dels miracles! Prensa Ibérica continua entrant aquí d’una manera molt important i té un diari, que és el segon diari de Girona amb molta diferència, que perd 500.000 euros el 2018; en té un altre que és el primer de Manresa que en perd 350.000; la planta d’impressió fa temps que li està perdent al voltant del milió d’euros… I pot fer una operació de compra d’un diari, El Periódico, que aquell any perd 7 milions i que està perdent 5.000 o 6.000 exemplars cada any. Són difícils d’entendre, les operacions com aquesta. Sigui com sigui, desconstruir vol dir empetitir. La publicitat caurà enguany un 10 o un 11%. Què farà el quiosc? Doncs caurà un 10 o un 11%. I què faran les subscripcions? Cauran entre un 4 i un 6%. Això serà molt probablement així. I amb una part de despesa variable que caldrà descomptar, vol dir que he d’equilibrar uns 500.000 euros si vull tenir el cash flow per anar tornant el deute que tinc pactat. Si no es fa això, entrem en aquest terreny d’uns milions i milions d’euros que no saps d’on surten… Un diari que va sortir dient que ara sí que ho farien bé, que els altres no n’havíem sabut, que ells creien que amb els estudis que havien fet podrien vendre 100.000 exemplars d’un diari en català, ara està a 13.000 i porta 18 milions perduts. I continuen perdent dos milions i escaig cada any, però hi són i van explicant que fan coses molt ben parides.

I el futur del conjunt de l’espai de comunicació, especialment pensant en els joves, com el veus?
Som en un canvi de civilització, i cada sector té el seu punt d’implementació. I el nostre el tenim molt avançat. Cap a on anirà? La gent jove està cada cop més informada. Els meus fills estan molt més ben informats del que ho estava jo a la seva edat. S’informen per canals diferents. Ja s’obriran oportunitats. Dimensionem per continuar vivint, perquè quan es donin les oportunitats que encara no hi són, que es vegin els camins clars, hi siguem nosaltres perquè no els ocupin altres. Tenim un problema de model molt bèstia. Jo no sé si d’aquí a uns anys hi haurà quiosc, però soc molt optimista amb el que fem. En tot cas, amb una massa crítica de 7 o de 12 milions, empreses de 40 o 50 persones i de 4 o 5 milions de facturació seran un exitàs, a menys que hi hagi un canvi en la concepció del nostre servei públic per part del món polític, cosa que no veig.

I el diari davant la situació del país, quin paper vol jugar?
Tinc molt clar qui va fundar El Punt i per què i qui va fundar l’Avui i per què. Penso que n’hem sigut fidels sempre i ens hem mantingut en un terreny que ha anat evolucionant. No puc dir que l’any 79 érem sobiranistes. Érem catalans, que ja vol dir molt en aquell moment. Hem estat al capdavant de moltes coses d’una manera molt transversal. Quan el 1992 vam fer el concert en solidaritat amb els detinguts per Garzón, érem sols. Hi ha una sèrie de coses que hem anat fent: el llaç groc, passar la informació d’Espanya a Europa… De manera molt transversal, cosa que ha fet que cada partit, segons l’etapa, no ens ha entès. Tots els partits sense excepció tenen la voluntat de controlar-ho tot. Jo no ho entenc però és així, sobretot quan més amunt puges. La gent de sota és diferent. Jo tinc grans amics a les militàncies de la CUP, JxCat o ERC. Però no he demanat carnets d’identitat a ningú ni he donat directrius editorials, és un fet. I una de les raons per acceptar aquesta responsabilitat al diari és que penso que un dels èxits del nostre projecte és estar una mica allunyat de segons quines fresses, de segons quins sorolls. Aquí fem periodisme.

 

Entrevista publicada en el número de primavera 2020 de la revista Comunicació 21.