Foto: Pere Francesch / ACN

El periodista Jordi Basté revela, a través de les pàgines de Sol com un mussol (Ara Llibres), les seves vulnerabilitats i pors durant l’inici de la pandèmia, però també les seves passions com la ràdio i tot allò que ha fet possible que sobrevisqués a aquells mesos tan durs. Basté narra com va viure el tenir coronavirus i el seu confinament, i amb el seu equip d’El món a RAC1 fent també teletreball. En una entrevista amb l’ACN, Basté assegura que “fer ràdio a distància és una tortura que encara estem patint”. El llibre també és una reflexió sobre el periodisme que, segons Basté, “està en aquests moments en una fase en què necessitaríem parar, comptar fins a deu i reinventar-nos”.

Com narra l’autor, el llibre sorgeix dels apunts que anava prenent durant aquell temps de l’inici de la pandèmia, més les reflexions sobre com fer ràdio tancat a casa. Basté descriu moments com les obres del pis de sota que es colen en els seus davantals; la conversa amb Pilar Rahola i Oriol Mitjà que el deixa en estat de xoc; la coordinació a distància de membres del seu equip que li fa pensar en la pel·lícula Ratatouille, o la trobada amb Toni Clapés, Agnès Marquès i Xavi Bundó per posar en comú l’experiència de fer ràdio des de casa. Recorda que està molt a favor de la frase que va dir Clapés: “El teletreball a la ràdio és una merda”. “No hi ha cosa més espantosa que fer ràdio en solitud, necessito la meva productora i el meu tècnic, saber si allò que estic parlant interessa, veure l’entrevistat a la cara… Fer ràdio a distància és una tortura que encara estem patint”.

En el llibre es fa una crítica al periodisme fet sobretot en l’inici de la pandèmia. Basté també fa autocrítica per part seva: “Jo he sortit a demanar perdó les vegades que faci falta i no me’n cansaré de fer-ho, perquè ens vam equivocar molt amb el tema de la Covid-19”. Tot i això, admet que era molt difícil encertar quan hi havia una confusió i disparitat d’opinions en tots els àmbits. “No estem parlant de futbol, ni de política, sinó de medicina, i al periodisme hi ha experts en medicina, però no estan als mitjans convencionals i ens crèiem el que ens deien els metges”, apunta.

La pandèmia i el confinament també planteja la contradicció d’un periodisme fet des de casa. Basté porta molts anys “tancat” en un estudi de ràdio i el que li agrada, assegura, és el carrer. “La vida, la informació i el periodisme estan al carrer i em sulfuro quan veig les redaccions plenes. Aquesta època passava pel carrer i els hospitals i ens quedàvem també a casa, i això és bastant erroni”.

En aquest sentit, creu que l’any 2020 és el dels tècnics i els fotògrafs, perquè són els que “han salvat” les ràdios i els mitjans de comunicació des del punt de vista d’imatge, respectivament. “El periodista no entrava a les UCI, sinó els fotògrafs i les càmeres, i a les ràdios per parlar hi havia d’haver un tècnic per fer-ho”.

“Pors i tristors”

Basté assegura que no ha buscat despullar-se en el llibre, sinó que hi planteja les pors, tristors i angoixes que tenia, i reconeix que encara pateix alguna conseqüència d’aquella època amb unes certes pors. “En general tots estem molts més trists i deprimits”. Afirma que té el dret d’explicar al micròfon com se sent: “Durant bastant de temps m’he sentit malament i l’únic que m’ho arreglava era la ràdio”.

A Sol com un mussol, el periodista descriu també que pateix diversos TOC i hipocondria: “Les agulles sempre em feien molta por des de petit, i tot el que és el dolor i la sensació de por em fa certa angunia, i és una hipocondria lleu amb tendències fòbiques. Com a bon hipocondríac tenia clar que tindria el coronavirus”. Basté va poder parlar-ne amb Jaume Padrós o el Bonaventura Clotet i els preguntava què havia de fer amb el seu contagi. Ells li van respondre que ho havia d’explicar amb naturalitat i això és el que el periodista va fer. Admet que molta gent deia que era una aprofitat de la situació perquè li havien fet la prova abans que a d’altres. “Tinc un problema que no està a la sang, sinó al cervell, i tinc por, i des de fa anys que tinc por i vaig a laboratoris que em coneixen i el mateix vaig fer en aquest cas”.

“Necessitava explicar-me”

Basté nega que el llibre sigui una justificació i assegura que no ha pretès que sigui així. “Necessitava explicar-me”, afirma. Ha insistit en què humanitza admetre quan un s’ha equivocat.