Yvonne Griley i Martínez (Barcelona, 1964) és la directora general de Política Lingüística. Viu a Sant Fost de Campsentelles i fins ara havia treballat a la Direcció General d’Afers Religiosos com a responsable de coordinació i suport a la gestió. Anteriorment havia estat subdirectora general de Política Lingüística de 1996 a 2004 i compta amb una llarga trajectòria vinculada al món de la llengua catalana. Aprofitant que l’entrevistem per a Cultura 21, li preguntem sobre llengua i mitjans.

La recent aparició del diari Ara i la imminent sortida de La Vanguardia en català afavoreixen la posició del català…
El panorama que es presenta amb la incorporació de La Vanguardia en català fa que, pel que fa a premsa escrita, la presència de català sigui molt més gran. Els lectors de premsa escrita, o per una banda són lectors que realment busquen la lectura en català, un públic fidel de diaris redactats i pensats en català, que ha crescut amb la incorporació del diari Ara, o per una altra banda és un lector fidel a una capçalera. En el seu dia, la traducció d’El Periódico en català ja va suposar un gran pas per la fidelització dels seus lectors i li va permetre créixer. En aquest pas amb La Vanguardia, igual. Segur que als lectors fidels s’hi sumaran els de la versió catalana, i segur que podran fer créixer el número de lectors. Suposo que si ho fan també és per una operació comercial que calculen que els pugui sortir reeixida. Ha de fer créixer la lectura de premsa escrita en català. L’altra cosa és la premsa escrita gratuïta; cada vegada més hi ha presència gratuïta en català, sobretot comarcal, i l’altre gran eix on els lectors de llengua catalana han fet un creixement exponencial és en premsa digital. La comunitat digital i virtual catalana és més vital a Catalunya que la castellana, i això també permet fer un salt com a país, en l’ús de noves tecnologies, l’ús del català i també la lectura de premsa. No podem oblidar la premsa digital i el que suposa per a la difusió de la llengua catalana.

A nivell de televisió, seria convenient un grup privat potent per estendre i ampliar la presència del català en aquest mitjà?
[Fa palès que expressa la seva opinió a títol personal i que no és un tema de la seva competència – NdR] En la televisió la presència del català té un gran handicap, hi ha una descompensació molt gran. A les televisions institucionals sí que hi ha presència catalana, les oficials evidentment són íntegrament en català. En canvi, a les televisions que arriben a les llars el pes no és precisament d’oferta en català. Les televisions estatals, que són institucionals, tenen zero presència catalana pel fet que deleguen aquesta presència en les televisions institucionals de Catalunya. Això fa que el pes lingüístic que es rep a les llars sigui molt deficient. Potser sí que hi hauria d’haver alguna mena d’inversió perquè també hi hagués un esforç per part de les altres televisions a poder afegir la llengua catalana com una llengua viva.

El nivell de català que es fa servir als mitjans públics és satisfactori?
Aquí trobaràs opinions molt diverses. Per una banda dels professionals de la televisió que s’esforcen moltíssim perquè hi hagi un estàndard de qualitat alt però que permeti un nivell de popularitat i de varietat dialectal que sigui visible. D’altra banda, també he rebut una visió més acadèmica que creu que estem rebaixant massa l’estàndard de la llengua. És difícil trobar l’equilibri, però la meva opinió és que el nivell de llengua que s’ha de donar des dels mitjans de comunicació ha de poder combinar popularitat i facilitat de comprensió per aquella gent que s’hi vulgui sumar, però que no ha d’anar en detriment de la qualitat i de la genuïnitat de la llengua. Ja no en el vocabulari o en la terminologia; el que s’ha de vigilar més, perquè és el més fàcil de perdre, és la genuïnitat en la morfologia i les construccions estructurals. Moltes vegades hi ha excessius calcs del castellà per part d’alguns professionals o d’alguns estàndards d’altres televisions que no són pròpies o genuïnes de la llengua catalana.

Accés a l’entrevista sencera a Cultura21