És la periodista catalana per excel·lència de la premsa del cor. Laura Fa (Badalona, 1974) és una de les cares visibles de l’univers Sálvame a Telecinco després de forjar-se durant una dècada al costat del mestre, Alfons Arús a l’Arucitys (8tv). En un món canviant, Fa recorda a Comunicació 21 els seus inicis a la premsa local a Badalona i analitza les diferències que hi ha entre Catalunya i Espanya a l’hora de consumir premsa del cor.

Els seus inicis en el periodisme són a la premsa local i… als esports!
Sí, m’agraden molt els esports i l’altaveu de Ràdio Ciutat de Badalona va ser el meu primer contacte amb el periodisme de veritat. Amb el meu català tan barceloní em pensava que mai podria treballar en una ràdio i menys en una època en la qual no hi havia massa veus femenines.

Va exercir com a cap de premsa de l’Ajuntament de Badalona. Com va ser aquell tast amb la política municipal?
Em vaig avorrir moltíssim! Se’m va oferir l’oportunitat de substituir l’aleshores cap de premsa, de baixa per maternitat. Em vaig cansar d’escriure notes de premsa, de ‘vendre’ la ciutat i de fer d’acompanyant dels polítics.

Torna als esports però aviat focalitza el seu camí cap a la premsa del cor.
Sempre havia desitjat locutar partits de futbol i de bàsquet per la ràdio. Si ara és notícia quan alguna dona ho fa, no et pots imaginar que difícil era fa 20 anys… I això va fer-me veure que sempre tindria un paper secundari. La premsa del cor em va engrescar a mesura que em va anar minvant la il·lusió pels esports.

L’agència Korpa, especialitzada en el cor, li ofereix el primer contracte com a periodista.
Sí, és qui em va obrir la porta en la delegació que tenia aleshores a Barcelona. Va ser molt excitant des del primer dia: treballant al carrer, perseguint els personatges de més interès, guanyant-te la confiança dels xofers i actuant una mica d’espia [riu]. Ho trobava molt més emocionant que no pas estar asseguda en una redacció.

A qui perseguia?
És l’època de l’esclat de la infanta Cristina de Borbó. Però també a Borja i Blanca, la baronessa Thyssen… fins i tot, els futbolistes Eto’o o Ronaldinho.

Alfons Arús a 8tv va liderar l’aposta per la premsa del cor a Catalunya. Una dècada daurada en la qual vostè se n’especialitza.
L’Arucitys em va canviar la vida. Vaig aterrar a 8tv gairebé sense experiència en el món de la televisió i amb l’Arús ho vaig aprendre pràcticament tot. Em va treure el millor de mi.

Què en destacaria d’Arús?
L’Alfons té un llenguatge televisiu que no està a l’abast de la majoria de presentadors. El ritme, l’agilitat mental i la capacitat d’entreteniment són els ingredients amb els quals Arús va convertir-se en un referent televisiu.

Per això va ser capaç d’empènyer pràcticament sol el projecte televisiu de 8tv durant tants anys?
Sí, fins que va arribar en Cuní! 8tv va viure els seus millors anys, però no va tenir prou diners per mantenir en la graella dos presentadors tan potents com són Arús i Cuní.

Sense l’Arucitys, Catalunya ha quedat pràcticament orfe per al sector del cor.
Les televisions a Catalunya no aposten pel cor. I quan s’explica es fa amb una certa superioritat moral d’encasellar el cor com una premsa de segona. Això fa que hi hagi molt poques oportunitats.

Tot el contrari que a Madrid, on hi ha oferta a cabassos.
Sí, i en tots els sectors. En el de la premsa del cor només el cas de Telecinco és brutal: una cadena en la qual s’hi dediquen pràcticament les 24 hores d’emissió. Això fa que hi hagi més possibilitats de trobar-hi feina.

Amb Arucitys amb data de caducitat s’enfila cap a Madrid.
Havia intentat fer el salt a Madrid com a presentadora de l’Aquí hay tomate, però no vaig guanyar el càsting. En la darrera temporada amb l’Arús vaig fer un tastet al programa Abre los ojos de l’Emma García. Quan em van dir el que cobraria per participar-hi per un sol programa… vaig al·lucinar.

Què va descobrir a l’univers Mediaset?
Que tot és gegant! Els platós, l’equip de persones que hi treballa i la repercussió que genera de cara a l’audiència.

Fins que se li obre el paradís del cor: Sálvame.
[Riu] Sí, mai m’ho hauria imaginat! Tenint en compte que l’impacte ja l’havia viscut amb Abre los ojos, en l’aterratge a Sálvame vaig centrar-me més a adaptar el meu rol el més ràpid possible. I més encara quan jo em vaig fer la idea que aquesta oportunitat seria temporal.

Doncs ja suma més de tres anys.
Sí, tot i que encara no acabo de trobar el meu propi estil en el programa. La televisió provoca molta popularitat. Això fa, d’una banda, que em costi molt tenir un paper protagonista i, d’una altra, que la por que em genera el fet de mantenir un cert anonimat acaba sent un fre a l’hora de fer bé la meva feina.

Hi ha algun factor que li generi incomoditat?
Allò que més m’allunya de Sálvame és quan tot es converteix en un drama.

Aquesta és l’essència.
Sí, però no ho sé viure de forma tan intensa. Prefereixo analitzar els fets i passar-ho bé. M’encanta com ho gestiona María Patiño, tant de bo pogués fer-ho com ella.

El dramatisme al qual fa referència és un argument vàlid per a qui menysté la premsa del cor?
Els qui ens dediquem a la premsa del cor sempre hem de justificar-nos. Els asseguro que la premsa del cor està tan ben feta o més que qualsevol altre programa d’àmbit polític o cultural. En l’entreteniment es fan continguts més banals i sense rellevància que són molt menys ètics del que ens titllen a la premsa del cor i no s’han de justificar com nosaltres.

L’audiència hi té molt a veure. Un factor on guanyen per golejada.
La premsa del cor registra audiències espectaculars. I com a conseqüència genera molts ingressos.

Pel que fa als continguts, fins a quin punt conflueixen el periodisme i l’entreteniment?
Jo em sento periodista, tot i fer entreteniment. I m’hi sento molt més que quan em dedicava a transcriure notes de premsa en la meva etapa de pràctiques a la redacció de Barcelona de l’ABC.

Sálvame és pur entreteniment.
Sí, però no és només un circ. Hi treballem alguns periodistes que donem una visió i una anàlisi molt diferent. El periodisme i l’entreteniment topen moltes vegades.

S’hi veu molts anys al plató de Sálvame?
No, perquè ho segueixo veient temporal. Amb els anys he après que els programes a la televisió tenen un principi i un final. Això no em genera angoixa perquè el meu futur laboral no passa per Madrid.

L’opció seria Catalunya?
Sí, m’encantaria! Soc conscient que a Catalunya hi ha molt poc espai per a la premsa del cor, però al mateix temps hi ha molta menys competència. Això fa que tingui moltes més opcions si arriba una proposta.

Presentar un programa del cor a TV3 seria una proposta llaminera?
No, perquè no encaixo en el rol de presentadora. Em sento més còmoda com a segona que a primera línia. Tot passaria per encaixar en un programa d’entreteniment i no encasellada únicament en el cor. Ara bé, tant de bo TV3 apostés per la premsa del cor.

De moment s’ha de conformar amb un espai en format podcast a la revista Lecturas que comparteix amb Lorena Vázquez a través de les plataformes iVoox i Spotify.
És un format desconegut per al gran públic i he volgut llançar-m’hi perquè també em venia molt de gust tornar a treballar amb Lorena Vázquez. Pentinem l’actualitat del cor en mitja hora de durada. L’espai s’emet els dimecres, el dia que Lecturas surt al carrer.