Llucià Ferrer (Manlleu, 1978) és un dels presentadors més versàtils del país. La seva polivalència li ha permès alternar constantment la ràdio i la televisió. Actualment presenta el programa Atrapa’m si pots (TV3) i El vermut (Ràdio Flaixbac). Però a Ferrer se’l recorda per ser el precursor dels mornings de la ràdio a Catalunya amb El matí i la mare que el va parir (Ràdio Flaixbac) i Fricandó matiner (RAC105).

Queda molt lluny aquell Llucià Ferrer que va liderar els mornings a Flaixbac i RAC105?
Temporalment sí, però com que en el món de la comunicació no es pot descartar mai res encara seria possible tornar-hi. Sí que és cert que el Llucià més gamberro i irreverent, que se’n reia de la seva ombra sí que potser ja no existeix. Ara tinc 40 anys i soc un altre. Tot i que l’essència no l’he perduda.

Què van fer tan bé perquè se’l consideri un dels presentadors per excel·lència dels mornings a la ràdio en català?
Actualment la majoria de programes encara comparteixen l’essència d’allò que vam fer per primera vegada. El ritme és essencial, tot ha de ser molt breu, fresc, dinàmic i variat perquè el programa no s’aturi mai. Vam tenir la sort de formar un equip d’amics que ho fèiem pràcticament junts. Fins al punt que jo vaig compartir pis amb el músic Quim Vila, que formava part de l’equip, i al programa explicàvem allò que fèiem al nostre pis de Barcelona. Era tan transparent, espontani i real que això va atrapar els oients.

Encara n’hi parlen?
Fa pocs dies una de les concursants de l’Atrapa’m si pots, d’uns 20 anys, em va dir que quan era ben petita l’al·licient d’anar a l’escola era escoltar El matí i la mare que el va parir… Aquestes coses només te les dona la ràdio.

I quan sonava el despertador de matinada?
Els horaris eren molt durs i els aguantes perquè ets jove. Al principi jo encara vivia a Manlleu i m’aixecava molt aviat. En aquella època havia estat capaç de punxar música en una festa universitària i, un cop acabada, prendre’m un parell de cafès i anar directament a la ràdio a fer el programa. Si ho fes ara hauria d’estar tres dies ingressat en un hospital.

De petit vivint a Manlleu ja tenia ganxo com a presentador?
Sí, a l’escola! Allà tothom em coneixia com el ‘Lluci’ i els professors ja em demanaven de presentar actes perquè era molt divertit. Amb 14 anys, quan vaig tenir el primer contacte amb Ràdio Manlleu, de seguida vaig tenir clar que volia parlar pel micròfon, comunicar i fer riure a la gent.

I de Manlleu a Barcelona. Com s’obre la porta?
Va ser una mena de càsting de locutors de Flaixbac per a una temporada d’estiu. S’hi van presentar 84 aspirants i el Mikimoto i el Carles Cuní em van escollir a mi. Vaig tenir l’oportunitat de fer set hores de ràdio cada dia, de dilluns a diumenge, a Flaixbac, i va ser el meu aterratge a Barcelona. Va anar tan bé aquella experiència que a mig estiu ja em van comunicar que em fitxaven per a la temporada d’hivern.

Aquella primera experiència a Barcelona va ser el seu millor aprenentatge?
Sempre dic que la meva millor escola va ser Ràdio Manlleu. Reivindico el paper de les emissores i ràdios locals. Allà vaig aprendre-ho pràcticament tot. Des de redactar i locutar notícies o gravar falques de publicitat fins a tècnic de so. I això sempre ho explico per als futurs periodistes o comunicadors, que els falta implicar-se en emissores petites per aprendre de veritat, a la llarga, a poder treballar en una emissora més gran. Aquella polivalència que vaig adquirir a Manlleu em va permetre arribar a Barcelona molt ben preparat.

Durant tots aquests anys ha presentat molts programes de ràdio i televisió i de temàtiques molt variades. Això vol dir que és un cul inquiet?
Sí! Perquè, jo ara presento l’Atrapa’m si pots, però ja estic cuinant un altre projecte. No és que em passi el dia creant nous formats, però tinc aquesta tendència de pensar constantment en nous reptes. La majoria de programes que he acabat presentant han estat idees que se m’han passat pel cap des de la meva pròpia experiència vital.

Tocar tantes tecles és clau per a poder combinar ràdio i televisió?
En un sector tan bèstia com aquest la polivalència és determinant. Si només saps fer una sola cosa quedaràs obsolet en quatre dies. En canvi, si saps fer moltes més coses, el ventall d’oportunitats s’eixampla.

Com se sent en aquest format de presentador de concurs?
M’hi sento molt còmode i tinc la sensació que m’hi estic especialitzant.

TV3 és a la diana per alguns sectors polítics. L’ha condicionat a l’hora de presentar el seu programa?
Sí, i a vegades no em deixa ser el Llucià en la màxima essència, acaba cohibint i impedint-ne l’espontaneïtat. I és una llàstima. Recordo que un concursant anava amb una samarreta groga i vaig fer-ne broma… Posteriorment durant l’edició del programa, vam decidir no emetre-ho. La sensibilitat està tan a flor de pell, i n’hi ha alguns que estan a punt perquè se’t tiri tothom al damunt. Ara bé, diguin el que diguin, TV3 és la millor televisió, de llarg, de l’Estat espanyol.

Cada dissabte convida a un vermut als oients de Flaixbac.
Va ser una proposta per treure’m el cuquet de fer ràdio, perquè en soc addicte i la trobava a faltar. És un format molt senzill i fresc amb la intenció de fer una pinzellada del més destacat de la setmana. Els oients que venen en directe degusten un vermut i tot plegat és la millor manera de començar el cap de setmana. Ha estat una sorpresa molt agradable!

El sector de la comunicació viu constantment sota la dictadura de les audiències?
La televisió sí, i a la ràdio cada cop més. A televisió, si no fas uns mínims d’audiència, qualsevol projecte té una durada molt curta. I a la ràdio ara hi ha una competència molt ferotge. És el cas dels mornings, per exemple, a RAC105. Des del pas meu i del Vador Lladó, hi ha hagut diversos presentadors i projectes que han tingut poca durada. I això ho han provocat les audiències. Segurament abans s’hagués tingut més paciència perquè es treballava amb més tranquil·litat. Ara, tot al contrari, hi ha més neguit i es demanen resultats més immediats.

I com hi conviu vostè?
Cada vegada millor. Al principi patia molt i ara se me’n fot. És a dir, quan saps que has donat el millor de tu mateix em deixa molt tranquil. I l’audiència que sigui la que Déu vulgui!

Com s’explica que, faci el programa que faci, es mantingui en l’aparador de la ràdio i la televisió?
Mantenir-s’hi és tan simple com que no sé fer altra cosa i per la meva passió per a comunicar. Si no fos presentador de televisió o de ràdio acabaria creant una plataforma de diari digital amb altres continguts. Quan no he estat en l’aparador he fet projectes per a sobreviure. I la gent passa de dir-te “Llucià, no pares” a “Llucià, què fas ara que no fas res?”.

I ara es troba en el moment vital del “Llucià, no pares”…
Sí, actualment combinar la televisió i la ràdio em permet fer allò que més m’agrada. I mentre en gaudeixo també aprofitaré per veure créixer el meu fill.