Foto: Marta Pich

Marc Marcè (Manresa, 1963) és periodista i director del diari Regió7. La seva trajectòria en el periodisme comença i acaba a Manresa. Després de llicenciar-se i fer uns estudis sobre comunicació a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA), va aterrar a Regió7 d’on ja no s’hi ha mogut. La seva progressió l’ha dut fins a ser-ne el director. Marcè atén Comunicació 21 per explicar com Regió7 s’ha convertit en una capçalera de referència en la premsa local a Catalunya.

Vostè va iniciar-se en el periodisme fent crítica d’espectacles.
Sí, vaig començar a La Gazeta de Manresa i després al diari El Pla de Bages. Aleshores ni tan sols tenia clar si acabaria estudiant periodisme. Feia crítica tan sols perquè m’agradava la música.

Fa 26 anys que treballa a Regió7. Ara n’és director després de fer tots els papers de l’auca del diari.
A Regió7 vaig començar a treballar-hi com a crític de música en la secció d’espectacles. Després vaig fer el pas com a col·laborador, redactor, cap de cultura, cap de societat, sotsdirector i, ara, com a director.

Professionalment no s’ha mogut de Manresa.
Sí, i me’n sento plenament satisfet. Vaig comprometre’m molt amb Regió7, ja que des dels inicis va ser un projecte molt engrescador. Un diari jove, sense límits ni imposicions per part de ningú i amb un equip de persones molt il·lusionades. Vaig tenir la sort de treballar al costat d’Albert Macià, aleshores cap de cultura, de qui vaig aprendre moltíssim i que, en alguns casos, potser va pecar d’imprudent. Aquesta manera de treballar fa que t’impliquis, et sentis com a casa i ni et plantegis marxar a cap altre lloc.

Va rellevar Gonçal Mazcuñán en la direcció del diari. Què hi representa?
N’és un dels pares fundadors i una de les persones que ha deixat més empremta a Regió7. Una empremta que perdura i perdurarà sempre.

Regió7 acaba de sumar 40 anys. Quina ha estat la fórmula d’èxit?
N’hi ha dues: la primera, la capacitat de connectar amb un lector als anys 80 quan el diari es jugava la possibilitat d’arrelar en un espai humà, econòmic i social determinat; i la segona, l’ambició per a no haver-se conformat mai.

Què els ha dut l’ambició?
El primer i el segon any, el diari s’editava dos dies a la setmana. A Vic, per exemple, s’hi van conformar i en canvi, a Regió7 no només vam consolidar-ho sinó que vam anar incrementant la nostra presència als quioscos un dia més fins a arribar a aparèixer cada dia de la setmana. Amb un periodisme rigorós i proper, vam apostar per fer el salt del blanc i negre al color i per un disseny amb la mateixa qualitat que els mitjans que s’editen a Barcelona. No vam conformar-nos en pensar que per Manresa ja era suficient, sinó que vam anar més enllà. Som conscients que estem lluny de ser un mitjà espectacular i del que voldríem haver arribat a ser. Ara bé, aquesta ambició és la que ha permès a Regió7 arribar lluny i ser el mitjà de referència a la Catalunya Central.

Regió7 va crear el concepte de Catalunya Central. Va ser la manera de col·locar-se al mapa?
Sí, era un territori que administrativament no existia i, des dels inicis, Regió7 va detectar que hi havia una realitat humana al Bages, el Berguedà i el Solsonès. Hi havia una necessitat de disposar d’un mitjà propi que interpretés un tarannà concret. Un cop consolidat el projecte al cor de la Catalunya Central va arribar l’expansió cap a altres comarques.

Van fer-se forts a l’Anoia i el Montserratí.
El punt més àlgid de Regió7 va permetre editar dues edicions completament diferenciades a Manresa i Igualada. A més, hi havia suplements setmanals al Baix Llobregat Nord, el Berguedà i el Solsonès.

L’expansió de Regió7 quan va tocar sostre?
El moment de màxima difusió de Regió7 va tenir lloc el 2007. Durant la segona meitat dels anys 90, coincidint amb el trasllat a la seu actual, el diari va créixer en tots els sentits: en difusió, en abast territorial, en personal i en nombre de publicacions. En els primers anys del 2000 es va consolidar el creixement, i a partir del 2007 la caiguda de l’activitat econòmica i, de retruc, de la publicitat ho va escapçar absolutament tot. L’impacte va ser molt fort.

Què va provocar aquest impacte?
Durant aquest temps s’ha aconseguit salvar el nucli dur de la redacció central i s’ha mantingut gairebé intacta. El que s’han aprimat són els productes i serveis complementaris que eren possible quan el negoci anava com un coet i que ara ho fan impossible. Tot i l’impacte de la crisi econòmica i el canvi tecnològic, el contingut periodístic i l’exigència s’ha preservat amb molta fermesa. En símils gastronòmics, Regió7 ha mantingut el filet i ha aprimat el guarniment del plat.

Quines van ser les conseqüències en xifres?
En el punt més àlgid de Regió7 va arribar a comptar amb 120 professionals. Ara som la meitat, una seixantena, tot i que en aquests números hi ha trampa. D’aquestes 120 persones s’incloïa un servei de distribució externalitzat format per una trentena d’empleats. Per tant, els números més exactes són que de 90 treballadors vam passar a 60, aproximadament. La tecnologia també ha provocat optimitzar els processos de treball que ara es fan d’una altra manera.

Té més mèrit la capacitat de resistència que tenen els mitjans locals que els d’àmbit nacional?
Els mitjans d’àmbit local resisteixen per ells mateixos o no resisteixen. Els d’àmbit nacional, molts d’ells hi ha qui té interès a què resisteixin. Ho fan perquè representen una determinada posició ideològica i hi ha qui els ajuda. Això en els mitjans d’àmbit local no passa.

Quant als continguts, el valor potencial de Regió7 és tenir presència constant i cobrir un espai al qual gairebé mai arriben els mitjans d’abast nacional?
La raó de ser de Regió7 és el microlocalisme, un concepte que està tan de moda. Qui s’ocupa de la vida diària dels pobles de la nostra zona d’influència? Nosaltres. Telecinco apareixerà un dia que hi hagi un assassinat múltiple, però no informarà de res més.

Foto: Oscar Bayona

La premsa de proximitat continua sent la millor escola per als futurs professionals?
Sens dubte! Els mitjans locals et permeten tocar de peus a terra i tenir-ho tot molt més a l’abast. La prova és que Regió7 ha estat una gran escola de periodistes que han fet carrera a mitjans d’abast nacional. Això demostra que a Regió7 van aprendre bé l’ofici, la mentalitat de treballar i de l’esforç que requereix fer bé el periodisme.

Aquesta tendència es manté?
Quan el sector de la comunicació estava en expansió hi havia mitjans que creixien, projectes que s’expandien i es contractava a professionals. Per tant, era més factible veure que aquells qui començaven per la base de la piràmide anessin tirant amunt. Ara aquest ascensor està aturat perquè aquesta piràmide està molt qüestionada. La tendència està estancada i espero que sigui de forma transitòria fins que acabi la crisi del model de negoci. Ara mateix, al que s’aspira és a no tirar avall.

S’ha generat una precarietat laboral que s’ha accentuat en els darrers anys. Com es combat?
Fent que el negoci torni a funcionar. La precarietat laboral va aterrar quan el negoci es va afeblir. Als anys 90, els grans mitjans eren màquines de pagar salaris molt llaminers. Actualment aquests salaris només els gaudeixen els professionals del sector públic i aquells qui mantenen les condicions laborals d’aquella època. Tot al contrari que aquells que s’incorporen al sector per primer cop enmig d’una situació de precarietat.

Quin és el repte més proper que té el sector?
L’impacte de la crisi econòmica va tocar fons i el mercat està estable. Ara estem expectants a veure si aconseguim trobar un model de negoci a través d’internet que compagini el paper i el web, i que faci que internet sigui una font d’ingressos com correspon a una font d’informació espectacular. El negoci de la comunicació té la paradoxa d’oferir gratuïtament un producte que té un gran cost, i és una anomalia que s’ha d’anar resolent. És un procés que encara ha de tocar el cim.

Com ha casat Regió7 el paper i el web?
En els darrers tres anys hem fet una integració completa del treball de la redacció. Des de 2018 vam començar a treballar de forma simultània en els formats web i paper. Ara som un diari que té dues plataformes on es prioritza l’ordre de publicació: primer, el web, i després, el paper. Aquest procés ha estat una revolució, un canvi mental i de metodologia de treball per a la redacció que ja està totalment integrada.

Si la informació al web és gratuïta, quin al·licient té el lector per comprar el diari?
Que no hi ha millor manera de consumir informació que la que t’ofereix el suport del paper. Aquest és el principal al·licient! És una dosi organitzada d’informació, més còmode i més entenedora. El paper està dissenyat per funcionar per l’ull humà i un producte d’un treball de més d’un segle d’existència. El format web no té la capacitat lectora que té el paper.

A curt o mitjà termini, Regió7 té previst cobrar els lectors pels continguts?
El web de Regió7 acabarà combinant els continguts gratuïts i de pagament. Actualment són gratuïts i ens trobem en el procés de decidir en quin moment posem en marxa el fet de cobrar els continguts. I això dependrà de les decisions que prengui el mercat.

En xifres, quin és el volum d’usuaris que connecta el web de Regió7?
Al voltant de 35.000 usuaris únics de forma diària, que iguala els 35.000 lectors de l’edició de paper. Tenint en compte que només un 10% se solapen, Regió7 té una audiència de 60.000 lectors. Tallar aquesta progressió de creixement de lectors al web i introduir continguts de pagament ens fa pensar que encara no és el moment indicat. Però no tinc cap dubte que Regió7 i la resta de mitjans tindran, com a mínim, una part de continguts de pagament.

Els gurus de la comunicació pronostiquen que el 2030 moriran les edicions de paper.
Des que vam posar en marxa l’edició web de Regió7 l’any 1997 hem fet auguris, previsions i pronòstics i ens hem equivocat en tots. Estic esgotat de fer pronòstics. Mentre hi hagi lectors que desitgin consumir el paper i sigui viable per a les empreses editores, el paper sobreviurà.