Imatge d’una estació de radioaficionat els anys 30 (col·lecció Juan Luis Pla, EA5BM).
Fa prop d’un parell d’anys, des d’aquesta publicació, vaig proposar, o millor dit, defensar que el centenari de la ràdio a Catalunya fos “nacional i integral”. El primer qualificatiu no va ser pas ben reeixit, per la renúncia de l’anterior Govern a exercir el lideratge estratègic d’aquesta efemèride. I pel que fa al segon, tampoc no s’ha acomplert. Si descomptem l’esforç de recuperació històrica fet per Ràdio Associació de Catalunya i la llarga trajectòria divulgativa del programa L’altra ràdio de Ràdio 4, una de les principals faltes ha estat ignorar el món de la radioafició: pel que va ser a inicis del segle passat, pel que és ara i pel que pot ser en un futur més o menys immediat.
Ser de les primeres ciutats europees amb emissora de ràdio no és per casualitat
Si anem als orígens de les comunicacions elèctriques, toca reivindicar el físic Francesc Salvà i Campillo com a pare de la telegrafia, ara fa 230 anys. Fent un salt en el temps, els primers anys del segle XX són d’una intensa activitat d’assajos i experiments, primer de recepció i poc després d’emissions de la nova tecnologia de transmissió per ones electromagnètiques, la telegrafia sense fils, com s’anomenava llavors.
La passió per les comunicacions electròniques acaba posant en contacte alguns professors de Física de la Universitat de Barcelona, enginyers i científics d’altres àmbits, que creen el 1922 l’Associació Radiotelegràfica de Catalunya, que només un any més tard dona pas a Ràdio Club Catalunya.
“A Ràdio Club Catalunya trobem els qui posaran en marxa Ràdio Barcelona un any més tard”
Doncs és aquí, a Ràdio Club Catalunya, on trobem alguns dels principals impulsors del que poc més tard seria Ràdio Barcelona, amb la creació de l’Associació Nacional de Radiodifusió, l’actual Ràdio Associació de Catalunya. I el mateix podem dir d’altres radioclubs que van apareixent en altres ciutats on es posen en marxa les primeres emissores de ràdio. El que després seran dues realitats amb trajectòries ben diferenciades, la radioafició i els mitjans de comunicació radiofònics, són compartides durant aquests anys per aquests pioners. Com l’enginyer Agustí Riu, qui s’encarregà de la primera estació emissora de Ràdio Barcelona, autor del primer llibre tècnic en català sobre la ràdio, La T.S.F. a l’abast de tothom, publicat el 1925. Un Riu que havia patentat pocs anys abans la ‘radiocoloració’, una de les tecnologies precedents de la televisió que el nostre país ja hagués posat en marxa fa prop de 90 anys si no hagués estat per l’aixecament feixista espanyol.
La radioafició avui: entre la voluntat de servei a la ciutadania i l’experimentació
Imatge d’una de les estacions de radioaficionats catalans que fan seguiment de l’espai.
A les darreries dels anys 70 i inicis dels 80, trobarem radioaficionats implicats en la posada en marxa de moltes de les naixents ràdios i televisions locals, fent un paper similar al que va passar amb les primeres emissores radiofòniques dels anys 20 i 30.
I ara, quin és el seu paper? I en el futur?
Si fa unes dècades connectar amb algú de l’altra punta del món podia generar interès a molta gent, amb la generalització de la connexió per IP i de la telefonia mòbil això ja no passa. Però la radioafició ha esdevingut un col·lectiu molt actiu en l’experimentació i les comunicacions amb l’espai, establint col·laboracions amb organismes com la NASA o l’ESA, o a Catalunya amb la participació en la comissió de NewSpace de la Digital Catalonia Alliance. Aquí comptem amb 13 estacions de radioaficionats que fan el seguiment de sondes i satèl·lits a l’espai, dins i fora de l’òrbita terrestre.
“13 estacions de radioaficionats catalans fan seguiment de sondes espacials i satèl·lits”
Pel que fa al seu compromís amb la societat, la radioafició ha impulsat la recent renovació d’un conveni amb la Generalitat per a la mobilització d’operadors voluntaris que garantissin les comunicacions d’emergències, en cas que una catàstrofe provoqués la interrupció de serveis essencials com la telefonia mòbil. Uns 200 radioaficionats integren ja aquest grup.
I la radioafició pot fer molt per impulsar el coneixement tècnic i esperonar noves vocacions científiques i tecnològiques, si es compta amb ells. Portar l’experimentació de la radiocomunicació a les escoles, en un programa formatiu que finalitzaria amb una connexió directa amb l’estació espacial internacional, és un dels projectes que es voldria materialitzar properament.
Per tot això és important que la radioafició tingui el reconeixement social que es mereix. Com el tenen a Alemanya, la Gran Bretanya, els Estats Units o els països asiàtics més desenvolupats. I ja posats, caldria que la Generalitat tornés a signar un conveni de col·laboració amb el Govern espanyol que permetés, com va poder ser fa una quinzena d’anys, que Catalunya atorgui els títols habilitants de radioaficionat.
Per a l’elaboració d’aquest article agraeixo la col·laboració d’Enric Fraile, president del Consell Territorial URE Catalunya, i Toni Millet, president de Radioaficionats del Pallars.
Article publicat al número de primavera 2025 de la revista Comunicació 21.
