Raül Llimós (Olesa de Montserrat, 1975) ha estat una de les veus radiofòniques més escoltades del país fins fa un any, quan va decidir posar punt i final a una etapa de 18 anys a RAC1. A can Godó va ser cap d’esports durant set anys (2011-2018) i presentador del programa Primer toc durant més d’una dècada. Des de fa un any és el cap de comunicació de l’empresa Sports&Life, de l’exjugador del Barça Andrés Iniesta. A Comunicació 21, Llimós repassa la seva carrera a RAC1, analitza la situació del periodisme actual i parla de la seva nova etapa al costat d’Iniesta.

Fa poc més d’un any va marxar de RAC1. Ha estat la decisió més difícil de la seva vida professional?
Possiblement, sí perquè va ser la vegada que vaig haver de decidir cap on encaminar el meu futur. No és que fos difícil la pròpia decisió, perquè ja la tenia molt presa; perquè d’una banda, l’oferta que vaig rebre de Sports&Life era molt atractiva, i d’una altra perquè notava que la meva etapa a RAC1 s’havia esgotat. En aquell moment va passar un tren i vaig considerar que era un bon moment per no deixar-lo escapar, canviar d’aires i explorar una altra finestra de la comunicació.

Fins a l’any passat sempre deia en totes les entrevistes que no s’imaginava la vida sense la ràdio. Quan se la va començar a imaginar?
Doncs en el moment que em van fer l’oferta a Sports&Life, tot i que d’una manera inconscient ja me la imaginava abans. Per molt que m’estimi la ràdio i més enllà del que he gaudit durant una etapa llarga a RAC1, vaig creure que era el moment de créixer en tots els sentits. Ara puc fer-ho en una empresa situada dins d’un univers gegant com és el negoci de l’esport.

A RAC1 va aterrar-hi l’any 2000 amb un escenari completament nou i una ràdio que començava a emetre. Com es cuina el salt d’un mitjà local com Olesa Ràdio a un que acabaria sent líder de la ràdio a Catalunya?
Va ser fruit d’una carambola! Vaig rebre una trucada d’una companya de la facultat que ja formava part de la redacció d’esports de RAC1, que buscaven un periodista per cobrir l’actualitat de l’Espanyol. Jo havia fet seguiment dels blanc-i-blaus a COM Ràdio i Mundo Deportivo durant les pràctiques de la universitat. Em va citar Xavier Bosch i després de l’entrevista va decidir incorporar-me a la plantilla de RAC1.

El primer EGM de la història de RAC1, l’any 2000, va sumar 17.000 oients i va tancar la primera temporada amb 24.000 oients. Pocs s’imaginaven del que acabaria sent ara?
En aquell moment ningú s’ho podia imaginar! Recordo quan vam arribar als 300.000 oients, l’aleshores director de la ràdio, Eugeni Sallent, ja dèiem que havíem tocat sostre i això no s’atura… RAC1 ha trencat tots els esquemes del panorama radiofònic català. I amb el mèrit per a Catalunya Ràdio que, no només no ha perdut oients, sinó que n’ha guanyat. Per tant, el que ha fet RAC1 és captar tota una audiència nova que no escoltava la ràdio en català i ara ho fa. Aquest ha estat el seu èxit. I ho va fer en un moment en què va néixer Ona Catalana que, amb més recursos i més noms, semblava que posaria en qüestió el lideratge indiscutible de Catalunya Ràdio. En canvi, qui ho va acabar fent va ser RAC1 amb només nou anys de recorregut i ho ha sabut mantenir durant tots aquests anys.

Què recorda d’aquells primers anys a la ràdio?
Molta il·lusió, molta feina i pocs recursos tècnics. Ha prevalgut més el talent i l’empenta de la gent que no pas la capacitat tècnica del mitjà. Recordo que al principi havies de demanar les entrevistes dient que érem la ràdio de La Vanguardia o de Mundo Deportivo perquè t’obrissin la porta. Ara, en canvi, fins i tot a Espanya ja es coneix RAC1, perquè la marca ha agafat una dimensió molt allargada.

Onze anys després de la seva arribada assumeix la direcció d’esports. Va canviar algun aspecte en el seu rol a la redacció?
Bàsicament canvia el grau de responsabilitat. Ja havia agafat més responsabilitat al dirigir el Primer toc, però l’afegitó de la direcció de la redacció d’esports va incrementar-ne la responsabilitat. Compaginar el Primer toc i la direcció d’esports durant cinc anys va suposar molta feinada i una mica d’estrès. Al final, però, vam sortir-nos-en.

En els darrers anys la redacció d’esports de RAC1 va patir força canvis amb la marxa de Jordi Costa, Sònia Gelmà, Dani Senabre i Edgar Fornós, i l’aposta definitiva per Gerard Romero.
Sí, tots els casos són molt diferents i les decisions van ser preses des d’un punt de vista professional. Costa i Gelmà van acceptar l’oferta feta per Catalunya Ràdio, tot i que m’hagués agradat la seva continuïtat, i de Sanabre i Fornós no vaig fer safareig en el seu dia i tampoc en faré ara. En el seu lloc van arribar altres professionals i RAC1 ha mantingut la seva aposta radiofònica pels esports. Així ho demostren els resultats.

Gerard Romero s’ha convertit en alguna cosa més que un periodista esportiu. Molt actiu a les xarxes socials, és un dels més influencers, sobretot entre els més joves. Aquest és el perfil que reclama, ara, el periodisme esportiu?
La seva personalitat i la seva forma de ser fan que sigui molt més que un periodista esportiu. No et sabria dir si Romero està creant un perfil de com seran a partir d’ara els periodistes esportius, perquè tot està canviant molt ràpid. Som en un moment en què la frontera entre la informació, l’opinió i l’entreteniment són difícils de traçar. Ara bé, Romero és un dels periodistes que remena més bona informació de l’entorn Barça de tot el país. És un pencaire i la presenta amb el seu estil particular. I això, agradarà més o menys. El que té realment valor és que la informació de la qual disposa és contrastada i de qualitat.

Aquest any se celebra la vintena temporada d’El Barça juga a RAC1. La referència a esports a can Godó ha estat i serà sempre Joan Maria Pou?
Sí, així és! No només dels esports, sinó que és una veu de referència a RAC1. A títol personal i per a una nova generació de periodistes és tota una referència en el periodisme. Ho és per haver marcat un estil propi i haver mostrat una mirada diferent cap al Barça. I, sobretot, és la veu que ha fet història desbancant en Joaquim Maria Puyal. Ara hi ha una nova generació de barcelonistes que han crescut amb Pou com la meva ho va fer amb Puyal. Està creant escola i espero que per molts anys.

El braçalet de capità al capdavant dels esports a RAC1 va recaure en Edu de Batlle. Després de treballar molts anys a prop seu, què en destacaria?
És un excel·lent periodista i bona persona. I a més, crec que pot ser un bon gestor de grup, que és el que cal en un equip de persones com és la redacció d’esports de RAC1. Crec que ho està fent molt bé.

Sovint es diu que els personatges públics han d’acceptar les critiques perquè ho acompanya el càrrec que ocupen i el sou. El de cap d’esports de RAC1, també?
Sí, i més en aquesta era de les xarxes socials. En la darrera dècada hi ha moltes finestres obertes amb l’oient, i això fa que la crítica t’arribi d’una manera més directa i de persones que s’amaguen darrere de perfils anònims. Això implica una crítica molt més virulenta, perquè l’atreviment és més agosarat. Hi ha qui et falta el respecte, n’hi ha d’altres que discrepen i qui ho diu de forma més elegant. És evident que al principi l’impacte és més gran per una manca de costum, però després ho acceptes com una part més de la feina, tenint en compte que toques una matèria molt sensible com és el futbol i el Barça, i tothom hi posa cullerada. Al final, has de gestionar que no t’afecti.

El món de l’esport i el periodisme han tingut sempre un element d’excitació col·lectiva. Creu que des de l’ús de les xarxes socials s’ha perdut el rigor informatiu i contrastar les fonts, i el que preval és la immediatesa i la rauxa?
Sí que tinc aquesta sensació, que s’ha perdut el rigor i que hi ha molta pressa en tot. Sembla que tingui més valor dir-ho abans que ningú que no pas que sigui ben contrastat. Tots en tenim part de culpa i estem aprenent a conviure amb la realitat de les xarxes socials. En el periodisme sempre hi ha hagut una certa prioritat a publicar ràpid, però ara crec que hi ha una pressa excessiva. M’agradaria que fóssim capaços de tenir aquell punt de pausa i reflexió que requereix el periodisme, i que no vagi imposat per la dictadura del clic.

Ara que s’ho mira des d’una altra perspectiva, fins a quin punt el futbol i el periodisme formen part d’un circ?
No considero que es tracti d’un circ. En tot cas és una indústria que mou moltíssims diners, i ara que ho estic vivint des de dins hi ha una part d’aquest sector que són molt seriosos i professionals, i hi ha una altra part que encara no han assolit aquest nivell de professionalitat. Hi ha de tot, com en tots els sectors econòmics. Però aquest està molt exposat als mitjans i pot haver més la sensació de ser un circ o frivolitat. És una pota més de la indústria de l’entreteniment, tenint en compte que l’esport competeix amb altres sectors per fer-se un lloc en les opcions d’oci i de consum del gran públic.

Andrés Iniesta és una icona del futbol mundial. Pel seu joc, pel seu carisma i per gols com els d’Stamford Bridge. Com es concreta l’aposta per treballar amb el manxec?
Sempre havia estat una relació professional de periodista a jugador i de contacte amb el seu representant i el seu entorn. Va sorgir la possibilitat d’ocupar un lloc en la seva empresa i ara n’ocupo el càrrec de director de comunicació. Ara coordino diversos projectes audiovisuals relacionats entre Iniesta i altres empreses i, sobretot, viatjo molt al Japó, òbviament.

Quantes vegades hi ha viatjat en un sol any?
Set vegades! I una més als Estats Units després d’organitzar la gira del Vissel Kobe durant la pretemporada al mes de gener a Califòrnia.

Coneixem Iniesta com a jugador i el que ha mostrat públicament com a persona en les aparicions públiques. Però com és a la feina?
És el mateix com a persona que com a jugador. Té una visió perifèrica de tot el que hi ha al seu voltant, que és molt gran que tenint en compte que és una figura amb una dimensió d’abast mundial. Decideix, executa, vol que les coses es facin bé, planificades i està molt pendent de tot allò que l’envolta. És un professional de cap a peus.

Diuen que quan es desapareix de la cresta mediàtica acostuma a fer fred. Aquest any lluny de l’actualitat blaugrana, hi ha trobat fred, solitud, pau o felicitat?
[riu] No, he trobat una nova feina que m’ha tingut molt ocupat i aprenent moltíssim en aquest primer any d’aquesta nova etapa. Ara bé, després d’estar tants anys exposat en l’opinió pública, he sentit una mica més de pau. Ara no tinc la necessitat d’opinar de tot pel que fa a l’actualitat esportiva, tot i que ja m’agradava. En aquesta nova etapa m’he trobat uns companys de feina molt professionals i, per tant, estic molt a gust i molt content.

L’última. Després de l’experiència viscuda durant 18 anys a RAC1, hi tornaria?
No es pot dir mai que no a res que et faci il·lusió i una casa que t’estimes com RAC1. Som en un món canviant, i si quan era a RAC1 no descartava l’opció d’obrir nous camins com he fet ara, tampoc ho faré a la inversa. Tancar-se portes és absurd, però ara estic en una altra fase de la meva vida professional. RAC1 és una casa que m’estimo molt, que mantinc una relació fantàstica amb molts dels qui hi treballen i el futur dirà quins camins ens trobarem més endavant.