Foto: Manel Lladó

Toni Romero i Estanyol (Palamós, 1966) és el director de L’Esportiu, l’únic diari esportiu escrit i pensat en català. Després d’estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, compta amb una trajectòria de més de 30 anys en la premsa esportiva. És el quart director del diari –comptant les capçaleres d’El 9 Esportiu i L’Esportiu– després de Jordi Grau, Pep Riera i Emili Gispert. Amb tot, és un dels que ha contribuït a consolidar una publicació diària esportiva en català durant 16 anys.

A diferència de la majoria de periodistes, que els mou la pilota, vostè aterra a la premsa esportiva per la passió pel motor.
Sí, així és! Com que la meva família no podia assumir el cost de ser pilot i tampoc vaig accedir als estudis d’enginyeria mecànica, el periodisme va ser la millor sortida. De ben jove, a Palamós, anava al taller d’Agustí Boix, que va ser el descobridor del pilot Salvador Servià. Amb 19 anys vaig ser el seu copilot i vaig arribar a competir en campionats de Catalunya i d’Espanya. Les meves primeres cròniques de motor van ser al Diari de Girona. El periodisme va ser la manera que vaig buscar d’estar a prop del motor. I durant més de 35 anys he hagut d’esquivar tots els revolts possibles en aquesta professió.

Recentment va explicar una anècdota a L’Esportiu d’un dels seus professors a la universitat, Carlos Pérez de Rozas, coincidint amb la seva mort.
Explicava que el primer any de la universitat, el Diari de Girona em va fer una oferta laboral per treballar els estius. Jo vaig preferir treballar en una gasolinera, amb olor de motor. Encara recordo quan vaig explicar-ho al professor Carlos Pérez de Rozas… Em va dir de tot quan vaig dir-li que havia declinat el contracte de treball. I em va remarcar que és a la feina on s’aprèn el periodisme i no pas a la universitat. Un any més tard, el Diari de Girona va tornar a oferir-me una feina i aquest cop vaig acceptar-la. Al cap dels anys, el Diari de Girona va viure una crisi espectacular i El Punt, que estava en un moment d’expansió, va obrir l’edició d’El 9 Esportiu des de Girona.

L’Esportiu està pensat i escrit en català. Continua sent una aposta arriscada?
[Riu] Oi tant! La llengua és una barrera, sí. Però també és una aposta. Ara és complicat separar el moment de crisi sectorial i empresarial de les qüestions professionals. Si ho fas, és un plaer escriure i llegir en català. Per a mi, el castellà és una llengua afegida, perquè la vam aprendre fora de casa i a posteriori. Encara que haguéssim volgut fer una altra cosa, no hi havia alternativa. L’Esportiu és un producte lligat a un fet lingüístic i, en definitiva, amb el país. Escriure en català continua sent un autèntic privilegi.

Als mitjans tradicionals de premsa escrita encara predomina el castellà.
Hi predomina, però no com abans. No és un problema exclusivament de la llengua. És a dir, no tinc clar que totes les capçaleres que han apostat per tenir versions traduïdes del castellà al català ho hagin fet per una qüestió econòmica o perquè els sortia a compte. Quan parles de xifres de difusió en premsa escrita has de saber que els consumidors cauen entre el 7 i el 10%, i ho fan sobre caigudes anteriors. Això passa en l’última dècada, i té un final.

L’Esportiu té, actualment, segons les últimes dades oficials, una difusió mitjana de 23.000 exemplars entre dimarts i diumenge i d’uns 35.000 els dilluns. Com es pot treure el cap amb capçaleres esportives de més llarg recorregut com Mundo Deportivo i Sport?
Hi ha un detall rellevant que t’explica la distància que tenim respecte de la competència. Només cal veure el nombre de seguidors que tenen els perfils de Twitter de Mundo Deportivo i Sport en comparació amb el de L’Esportiu. La llengua és una barrera enorme. Segons quina tria de llengua facis tindràs una línia d’expansió diferencial. Mundo Deportivo i Sport s’han multiplicat des de l’aparició de les xarxes. Ells ofereixen un producte que té molta audiència a Sud-amèrica, amb la presència dels jugadors del Barça. Des de Leo Messi a Luis Suárez passant per qualsevol jugador brasiler. De manera estratègica, Mundo Deportivo i Sport ofereixen continguts a la matinada a Catalunya, que és quan a Sud-amèrica és de dia.

M’està dient que Mundo Deportivo i Sport juguen en una altra lliga respecte de L’Esportiu?
Sí, és clar! Des de L’Esportiu no hi podem competir. El nostre univers és diferent i el nostre client potencial està acotat a Catalunya. I ho exemplificaré amb casos pràctics: la mirada que fem de la selecció espanyola de bàsquet és que ens interessa només pel nombre de catalans que hi juguen. Si no és així, m’interessa de la mateixa manera que el dia que guanyi França, perquè és un esdeveniment esportiu d’abast mundial. Quan Rafa Nadal guanya nou títols li fem portada, però també li fem quan ho fa Roger Federer. Fem portada de La Roja quan guanya mundials o europeus. Ho tractem en funció de la seva rellevància esportiva. Al marge dels continguts, des de L’Esportiu no podem competir amb altres mitjans perquè la nostra infraestructura i la plantilla és molt més petita.

Aquesta lectura és fruit, també, del fet que L’Esportiu actualment té una sola redacció a Girona i la majoria dels treballadors en règim de teletreball?
Quan va aparèixer El 9 Esportiu comptàvem amb tres redaccions a Barcelona, Girona i Tarragona. Quan El Punt Avui tanca les seves redaccions, només manté la de Girona i envia els seus treballadors al règim de teletreball. Diuen que el futur empresarial és aquest, prescindir de redaccions físiques per estalviar costos. Des que només treballem amb una redacció a Girona, el consell de redacció passa pels grups de WhatsApp, que serveix per pal·liar les dificultats que això comporta. Ara bé, no és el mateix fer-ho així, a distància, que reunir-te amb els treballadors físicament. Només provoca un empobriment del producte.

Hi ha alguna possibilitat de capgirar aquesta situació a L’Esportiu a curt termini?
No està prevista. Des de la meva posició lluito per garantir que la plantilla de més d’una vintena de professionals pugui conservar els seus llocs de treball i percebi la remuneració que està pactada i, a més, que el compte d’explotació de l’empresa sigui estable. Però això no només depèn de tu, sinó de l’entorn econòmic, empresarial, sectorial i institucional. Aquesta és la mare dels ous.

Com es treballa amb els professionals des de la distància?
Els continguts estan força predeterminats. A Catalunya hi ha dues àrees: futbol i tota la resta. Ferran Correas i Lluís Simón són els que coordinen l’edició. Cadascun d’ells designa qui fa què. A mitja tarda ja penses en els titulars, les imatges i la distribució de la portada que ha d’aparèixer l’endemà. Durant el dia la prioritat passa per proporcionar continguts al web, un procés que no tothom té ben assumit.

Foto: Manel Lladó

L’Esportiu té dues edicions cada dia: Girona i la resta.
Sí, cada edició té la seva singularitat. La de Girona té sentit perquè la ciutat compta amb un equip de futbol d’elit, tot i que aquesta temporada és a Segona Divisió, i un equip femení de bàsquet que és campió de Lliga, juga a Europa i congrega 2.000 persones a Fontajau a cada partit. Ara bé, les dues edicions estan equilibrades. Tenim una redacció a Girona on treballem vuit persones, i aquí es cuina tot. Els que podem acabar determinant què es publica i per què es fa una portada som gairebé sempre a Girona.

Les portades de L’Esportiu tenen un enginy molt determinat que les fan molt exclusives. És fruit del director?
[Riu] No pas. En el rànquing de l’enginy a L’Esportiu hi ha una persona que es manté molt lluny de la resta. Es tracta de Lluís Simón, el professional més creatiu que tenim a la casa. Ara bé, amb això no vull dir que sigui ell qui sempre se n’encarregui. Hi ha portades que tenen el segell del director, de Ferran Correas o de Jordi Camps, per exemple. Cadascú té unes qualitats determinades, i quan tens un equip petit però potent com el nostre has de mirar d’esprémer-les de la millor manera.

Els continguts de la portada no venen imposats per algun altre departament o per més amunt?
La nostra principal difusió és a través d’El Punt Avui i la batalla del quiosc no ens l’hem plantejat mai, perquè no n’hem tingut necessitat. Ningú em diu a mi a quantes portades ha de sortir Neymar, per exemple. Hi ha departaments de màrqueting que apreten per tenir un determinat model de portada, basat en allò que generen els esportistes a través d’Instagram. Però jo intento evitar-les. En això a L’Esportiu som lliures. I no ens enganyem, quan surt per primer cop la capçalera ja estem en un procés en què el sector està de reculada. Vist en perspectiva, crec que vam sortir una dècada tard.

Per què ho creu?
L’any 2002, les perspectives del sector eren de retrocés. El que el va aguantar fins al 2007 va ser la bombolla del totxo. L’empresa d’El Punt Avui va arribar a facturar 33 milions d’euros el 2007, dels quals 22 eren de publicitat. D’aquests 22, 16 eren d’empreses del sector immobiliari. Actualment, El Punt Avui té un pressupost d’uns 12 milions d’euros. I una dada més: El Punt Avui havia arribat a tenir 535 treballadors. Ara la plantilla està per sota dels 200! Més reconversió que aquesta…

Des de fa temps, el paper resisteix l’envestida de la seva desaparició. Creu que el camí és de no-retorn?
Així és, i el sector ja coneix la data. Excepte que hi hagi un canvi de rumb inesperat, la desaparició del paper està fixada per a l’any 2030. Així ho han pronosticat els grans gurús del sector. Ara bé, des d’ara fins al 2030 no sé què passarà. El que tinc clar és que a mesura que els ingressos vagin caient al ritme d’un 7-10%, les empreses amortitzaran els llocs de feina, incentivaran alguna jubilació i prendran decisions sobre el producte. En aquest sentit, les pujades de preu seran molt marginals, però el que sí que veurem serà com les capçaleres deixaran de sortir al carrer cada dia per fer-ho quatre o cinc dies a la setmana. Això sí, no sé qui s’atrevirà a fer-ho primer.

Quines causes han dut a la crisi que viu el suport de paper?
La crisi econòmica no ho és. El consum s’ha reactivat i s’ha estabilitzat. Ara bé, el sector comet un error irreversible: quan ens agrada internet, l’error que cometem és que el mateix contingut que oferim en un suport de pagament el regalem en un suport digital. Quin és el missatge? Aquest contingut no val res, només té valor el suport. Quan això es generalitza, és difícil revertir-ho. Podem fer diferents fórmules, però no hem aconseguit que com a sector el client comercial accepti pagar per això, de manera que la diferència entre l’àrea digital i l’àrea de suport físic sigui només el cost de fabricació i distribució. El contingut digital no factura per mantenir la professió. El client, quan el vas a buscar, et demana què tens de paper.

Això explica la filosofia de l’Esportiu de només permetre llegir cinc articles al web de forma gratuïta?
D’una manera o altra, el contingut s’ha de pagar. No estic segur que hàgim encertat la fórmula, però tampoc estic segur que les altres siguin les correctes. Ho deixem així perquè gairebé ningú aquí ha trobat la fórmula. Als Estats Units, en canvi, sí que l’han trobat.

La majoria de continguts de la premsa esportiva a Catalunya tenen a veure amb el Barça. Com s’explica aquesta monopolització?
La resposta no la tenim nosaltres. Quan tens les coses a l’abast, no les valores prou. Tenim el Barça tant a la vena que de vegades no ens adonem de com de global és aquest club. Acaba de facturar més de 1.000 milions d’euros! El Barça està agafant un caire d’empresa multinacional. Ara bé, és cert que se sacrifiquen altres continguts en favor del Barça. Aquest univers Barça no està sobredimensionat, té un impacte que no sabem veure, perquè el tenim davant dels nassos i a Manchester, per exemple, en tenen enveja. La marca Barça no té res a veure amb la marca City o la marca PSG. El lideratge en aquest entorn d’esport professional/negoci el dona una marca, en aquest cas, la marca Barça. Aquest any, les seccions estan inscrites com a Barça i el club sap estratègicament com seguir-se posicionant en el mercat.

Com es combat el periodisme de bufanda, sobretot el que s’ha instal·lat a la nit?
Aquest gènere triomfa perquè primer ho ha fet fora dels esports. I ho fa perquè és un producte barat, entreté l’espectador i omple molts minuts de televisió. En èpoques de crisi, tot encaixa. No sé com combatre-ho, però si mai revertim aquesta crisi sectorial enorme que estem patint i donem cert valor a la creació de contingut, del tipus que sigui, potser tornarem a generar una dinàmica econòmica que no sigui autodestructiva com ara, i des d’aquí podrem crear bons continguts. Si l’audiència passa per incorporar quatre tertulians, majoritàriament exfutbolistes, amb la consigna de “com més merder, millor”, a mi que no m’hi busquin. Aquest model m’allunya del que entenc com a periodisme esportiu.

Què ha canviat en el periodisme la presència d’un element nou en la darrera dècada com són les xarxes socials?
Ha canviat moltes coses! Pel que fa als continguts, hi ha un exemple molt gràfic: Gerard Piqué s’ha convertit en un creador de continguts. Ell mateix decideix la manera en què ho fa, i fuig de la carxofa al final dels partits. Un 10% dels seguidors de Piqué en fan tendència, i a sobre, els mitjans hem d’estar tibant dels continguts que ells mateixos ens proporcionen, perquè no hi tenim accés complet. Trobo que és saludable que gent d’aquest nivell verbalitzi el que pensa i sigui prou lliure per fer-ho. Si estem reclamant el concepte de “societat civil” que es mulli sobre grans temes, l’esportista ha de viure en una bombolla? Marc Gasol és un exemple perfecte d’algú que es mulla. Sempre contesta el que li preguntes i mai no s’amaga.

L’efecte de les xarxes socials està contaminant decisivament l’actitud dels nous professionals del periodisme?
Si no els estimules a fer el contrari, i és un error que cometem des del sector, implícitament els estàs dient “frena, no et busquis complicacions”, pel que fa a tenir accés a les fonts, per exemple. Aleshores no tindran rapidesa per contactar amb ningú i tot els serà molt més complicat. En resum, crec que no els estem ensenyant bé.

 

Article publicat en el número de tardor 2019 de la revista Comunicació 21.