El periodisme científic exerceix un paper essencial en la traducció dels avenços del coneixement en benefici del progrés social, econòmic i cultural. Per aconseguir-ho, és imprescindible una col·laboració estreta entre investigadors, comunicadors, periodistes científics i institucions acadèmiques, afavorint així una societat més informada i crítica davant els desafiaments del futur.
El coneixement científic ha transformat la societat al llarg de la història, però la seva difusió al gran públic no sempre ha estat fàcil. Figures com Charles Darwin o Galileo Galilei van entendre la importància de comunicar les seves idees de manera accessible. Darwin, per exemple, va dedicar dècades a desenvolupar les seves tesis fins a la publicació de L’origen de les espècies el 1859, un llibre que es va esgotar el mateix dia de la seva sortida. Segles abans, Galileu ja havia marcat el camí d’aquesta divulgació en abandonar el llatí, la llengua de l’elit acadèmica, per escriure en italià i apropar així els seus descobriments a tota la societat. Segons el divulgador, escriptor i periodista científic Toni Pou, aquest gest el converteix en un dels pioners de la comunicació científica.
Periodisme o divulgació científica?
Acostar el coneixement científic al públic no és una idea nova. Galileu i Darwin ho feien. Era divulgació o periodisme científic?
La divulgació científica té com a objectiu apropar temes, idees i valors de la ciència a un públic no especialitzat. Sovint, aquesta tasca la duen a terme persones apassionades pel coneixement, cosa que pot portar a centrar-se en certes temàtiques amb un cert biaix i no han de perquè seguir una actualitat rigorosa. En canvi, el periodisme científic és una branca del periodisme que informa, analitza i explica temes científics d’actualitat. El físic i periodista científic Toni Pou assegura que el periodisme científic “ha de difondre les investigacions en curs, els avanços científics, la inversió en ciència i la realitat del sistema científic i dels seus investigadors”. L’objectiu? “Que la societat tingui una visió clara i precisa del món científic”, subratlla Pou.
Núria Coll-Bonfill: “Els recursos humans i econòmics són fonamentals per garantir un tractament rigorós i de qualitat de la informació científica”
Núria Coll-Bonfill
Vivim en una època en què la ciència impacta directament en la nostra vida quotidiana i condiciona decisions polítiques i ètiques de gran abast. La directora del Centre d’Estudis de Ciència, Comunicació i Societat de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, Gema Revuelta, subratlla la importància del periodisme científic per entendre aquest fenomen. “Cada dia prenem decisions basades en la ciència: des del tipus de combustible del cotxe que comprarem fins a la dieta que seguirem o la possibilitat de fer-nos un test genètic”.
Tanmateix, la societat sovint no disposa de les eines necessàries per interpretar informació complexa o difícil d’accedir. Així, la societat es veu immersa “en una allau de desinformació i falsedats que dificulten la identificació d’allò que és verídic, útil i de qualitat. És aquí on el periodisme científic esdevé essencial”, reivindica Revuelta. Toni Pou afegeix que, a més de millorar el coneixement científic de la població i fomentar el pensament crític, “el periodisme científic també té la responsabilitat d’investigar i destapar informació rellevant amb independència i rigor”. A més, com destaca Pou, “la prioritat del periodisme científic han de ser sempre els lectors, per sobre de qualsevol altre interès”.
De la recerca als mitjans de comunicació
En els darrers deu anys, la producció científica ha crescut . Aquest volum de recerca evidencia la importància del periodisme científic per seleccionar, explicar i fer el coneixement accessible a la societat. En aquest context, els centres de recerca i les universitats també tenen un paper clau com a intermediaris en la transmissió del coneixement científic. Anna Ramon, cap de comunicació del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), considera que “els centres de recerca actuen com a pont entre investigadors i periodistes, orientant aquests darrers i adaptant el llenguatge per fer comprensible la informació científica”. “Els departaments de comunicació podem escollir els temes més representatius, rellevants i amb una base científica més sòlida, responent als interessos socials del moment”, afegeix Ramon.
Gema Revuelta: “La societat es veu immersa en una allau de desinformació i falsedats que dificulten la identificació d’allò que és verídic, útil i de qualitat. És aquí on el periodisme científic esdevé essencial”
Gema Revuelta
El periodisme científic s’alimenta d’aquestes i altres fonts i decideix què és notícia. Segons Toni Pou, en funció de la rellevància intel·lectual del descobriment i del seu impacte en la societat: “Els avenços en biomedicina, per exemple, solen tenir un gran impacte potencial i, per tant, són noticiables. Altres descobriments, com ara aquells que estan relacionats amb la física fonamental, poden no afectar directament la vida quotidiana, però ens ajuden a entendre aspectes de la ciència fonamental”. Així i tot, Pou explica que “a vegades, l’equilibri entre aquests dos tipus de coneixement i la seva publicació també depèn de les característiques de cada mitjà i de la seva audiència”.
Si un mitjà sap que la seva comunitat de lectors està especialment interessada en certs temes, pot prioritzar-los en la seva cobertura. En aquest sentit, Pou subratlla que “el periodisme científic ha de saber adaptar-se a les necessitats del públic sense perdre de vista la seva missió principal: fer que la ciència arribi a tothom amb rigor i claredat”. Aquesta premissa de cobrir les necessitats del públic, com una de les bases fonamentals del periodisme, també ho és en la comunicació dels centres de recerca. Els periodistes científics segueixen molt de prop l’actualitat i les qüestions que més preocupen a la societat per generar impacte. Ramon explica que “des del CREAF seguim una estratègia molt centrada en el públic, prioritzant no el que volem explicar, sinó el que la gent vol escoltar”.
Impacte social del periodisme científic
En la darrera Enquesta de percepció social de la ciència i la tecnologia, que elabora cada dos anys la FECYT (Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia), un 47,2% de les persones entrevistades van declarar estar molt o força interessades en la ciència i la tecnologia. Gema Revuelta assegura que el percentatge segurament és més gran si tenim en compte que entre els temes que més interessen hi ha la salut, el medi ambient o la tecnologia, tres qüestions amb una tremenda base científica, però que sovint ens oblidem d’encaixar-les sota l’etiqueta ‘ciència’.
Aquest interès demostra que la societat vol estar informada i posa en relleu la importància del periodisme científic com a pont entre la recerca i el públic. Per això, és essencial que així sigui i que garanteixi que la recerca no quedi confinada en els cercles acadèmics, sinó que arribi de manera efectiva a la societat.
Per aconseguir-ho, cal utilitzar un llenguatge clar, adaptar els continguts a diferents formats i aprofitar canals de comunicació adequats.
Toni Pou: “El periodisme científic té la responsabilitat d’investigar i destapar informació rellevant amb independència i rigor”
Toni Pou
“L’interès pels temes científics es troba a l’alça”, subratlla Pou. La recepta en els mitjans és clara: quan es produeixen continguts propis amb nous enfocaments, complementant-ho amb dades actualitzades, s’hi suma una dosi d’investigació i, a més, es promocionen adequadament –és a dir, no es deixen relegats a la part baixa de la home del diari digital– poden arribar a ser dels més llegits d’un diari. “La societat ho valora molt, perquè això és bon periodisme”, diu Pou. A més, aquesta tendència no para de créixer. “Des de fa uns anys, l’interès per la ciència està augmentant. L’audiència respon, li interessa, i els mateixos mitjans de comunicació també ho estan experimentant”, rebla Pou.
De fet, actualment, les seccions de ciència en els mitjans estan generant continguts molt potents, cosa que demostra la importància creixent d’aquest àmbit en l’aparador dels continguts informatius. Tot i que hi ha exemples excel·lents de periodisme científic, també n’hi ha (molts) que no ho són. Per això, Revuelta alerta que “hi ha molts periodistes sense especialització en ciència, sovint mal pagats o treballant en condicions precàries, i sovint no poden mantenir uns estàndards mínims de qualitat. Malauradament, la responsabilitat no sempre recau en els professionals, sinó en les condicions en què se’ls exigeix treballar”.
Anna Ramon: “Els centres de recerca actuen com a pont entre investigadors i periodistes, orientant aquests darrers i adaptant el llenguatge per fer comprensible la informació científica”
Anna Ramon
Si posem la mirada en els documentals i programes de televisió sobre ciència de països com el Regne Unit o Austràlia, comprovem com els mitjans de comunicació d’aquests països aposten decididament pel periodisme i la comunicació científica. Aquests continguts es produeixen amb grans equips, recursos i prou temps per garantir-ne la qualitat. “Això és el que hauríem d’exigir als nostres mitjans, especialment als mitjans públics”, revela Revuelta.
Els recursos humans i econòmics són fonamentals per garantir un tractament rigorós i de qualitat de la informació científica. El periodisme científic exerceix un paper essencial en la traducció dels avenços del coneixement en beneficis per al progrés social, econòmic i cultural. Per aconseguir-ho, és imprescindible una col·laboració estreta entre investigadors, comunicadors, periodistes científics i institucions acadèmiques, afavorint així una societat més informada i crítica davant els desafiaments del futur. Només mitjançant un periodisme científic independent, accessible i de qualitat es podrà assegurar que la ciutadania prengui decisions fonamentades i que el coneixement científic continuï sent un motor de transformació i benestar col·lectiu.
Reportatge publicat al número de primavera 2025 de la revista Comunicació 21.
