Ana Boadas (Barcelona, 1982) és periodista i actualment és la mà dreta de Xavier Sardà al programa Obrim fil de TVE Catalunya, un debat social que s’emet els dijous a La 1. Llicenciada en Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, ha tocat diferents papers de l’auca. Principalment, el televisiu, on va formar part de l’equip del magazín Divendres de TV3 i Canal Català. També ha treballat a RAC1 i a Gestmusic, on va ser guionista del presentador de la darrera etapa d’OT. A Comunicació 21, Boadas explica com viu, de nou, ser davant de les càmeres amb un nou repte.

Tornar a la pantalla i compartint programa amb Xavier Sardà. Ha tornat molt forta.
[Riu] Sí, em venia molt de gust tornar a televisió. Quan em van fer la proposta no em van voler dir amb qui compartiria el programa. Només em van explicar que era un rostre televisiu molt conegut, estimat i que en alguns moments havia generat polèmica. Vaig tenir clar que era un home… inicialment vaig apostar per Josep Cuní, però després vaig encertar que era Sardà!

Com s’hi ha adaptat?
Al principi em feia respecte perquè no deixa de ser una icona televisiva. Però després d’una desena de programes em sento molt còmode fent pantalla i tenim una relació molt professional amb ell i amb tot l’equip. En aquest programa he descobert que m’atrau la temàtica social i m’està donant la possibilitat de fer-ho en un format informatiu, ja que sempre havia estat lligada en l’entreteniment.

És un espai d’actualitat però posant la mirada en allò que afecta directament a la gent.
En un moment excepcional com ara, en plena pandèmia, té més sentit que mai un programa així. És molt gratificant apropar-se a la gent i descobrir què és el que més interessa al carrer.

En poques setmanes s’han situat com a líders d’audiència els dijous en el prime time a Catalunya. Té mèrit prendre-li el primer lloc a TV3.
Estem molt satisfets, tocant els núvols, per com ha sigut l’arrencada en aquests primers programes. Amb Obrim fil es demostra que hi ha continguts televisius de qualitat en català més enllà de TV3. En aquest sentit, s’ha de valorar l’esforç que està fent TVE a Catalunya en l’aposta per apropar i difondre l’ús de la llengua. Després ja es determinarà si un programa té més o menys durada en funció de l’audiència, però l’aposta té molt bones intencions i s’ha de subratllar.

Ha tornat a televisió i ho fa, un cop més, com a copresentadora. La propera oportunitat que li plantegin li agradaria passar d’un segon a un primer pla?
Em faria molta il·lusió, és evident, tot i que actualment soc molt feliç al costat d’en Sardà. No tinc pressa, soc jove, he de seguir aprenent i em queden molts reptes més en l’àmbit professional que m’agradaria fer algun dia: des de codirigir un programa, ser corresponsal a l’estranger o presentar un espai de crònica social d’actualitat, allò que entén la majoria com a programa del cor. És una cosa que porto molt endins des de fa molts anys.

I comunicar, també ho porta molt endins i des de ben petita?
Sí, a l’escola era qui presentava les obres de teatre o gaudia fent exposicions orals. He pogut compartir les meves dues passions: mestra i comunicadora. Ara puc compaginar-ho fent classes a la universitat en un parell de màsters de comunicació i com a presentadora a TVE.

Un cop llicenciada en Comunicació Audiovisual va ser arribar i moldre?
La meva primera feina va ser convertir-me en la veu del Fòrum de les Cultures de Barcelona! Era la veu que s’escoltava per la megafonia i que anunciava els actes previstos en la programació. Gairebé totes les feines que he tingut han estat a través del boca-orella. Aquella primera feina me la va oferir Jordi Beltran, qui havia estat professor a la universitat i que és el meu padrí professional.

Beltran va ser qui li va obrir les portes de RAC1.
Sí, recordo quan em va fer la proposta perquè va ser la meva primera gran decisió en la meva vida professional. Aleshores treballava a Gestmusic i m’acabaven d’oferir entrar a formar part de l’equip de producció d’un nou programa que després vaig saber que era El hormiguero. Però vaig renunciar-hi i així vaig tancar la meva primera etapa a Gestmusic sent conscient que assumia riscos. Amb 20 anys tens poc a perdre i molt a guanyar.

Per què ho va fer?
Em va atraure RAC1, una ràdio a l’alça i que donava oportunitats a gent jove. Perquè tenia clar que volia fer ràdio i tenia l’oportunitat de fer-ho al costat de Jordi Beltran, sabent que em sentiria protegida, respectada i que n’aprendria moltíssim. I així va ser.

Poc després es dona a conèixer per al gran públic formant part de l’equip de Divendres de TV3.
Sí, un any enrere m’havia estrenat a TV3 en el programa d’estiu Vacances pagades. Recordo que no vaig dormir la nit anterior al càsting de Divendres, però va anar bé. Durant la prova, Xavi Coral i Espartac Peran van donar-me molt joc i m’ho van posar molt fàcil, tot i algun comentari políticament incorrecte que els vaig etzibar i que Peran m’ho recorda de tant en tant. He de dir que Divendres va suposar un punt d’inflexió en la meva carrera professional, els millors anys de la meva vida i on també vaig conèixer els millors amics. TV3 me la sento molt meva i mai he tancat la porta a tornar-hi.

Vuit anys en antena diària a TV3. El programa havia esgotat la seva data de caducitat?
Tots els programes la tenen i tot l’equip necessitava un canvi i assumir nous reptes. Així i tot, era conscient que sense Divendres me n’anava a l’atur i aquesta situació em va provocar una certa sensació d’angoixa. I explicaré una cosa que no havia explicat mai públicament: recol·locar-te i posicionar-te dins el sector de l’audiovisual és molt incòmode i et fa sentir fràgil. Després de tants anys exercint un paper específic a Divendres, el sector t’encasella que només saps fer aquell paper. La meva tasca va ser de fer entendre que podia exercir com a periodista o productora i no només com a presentadora secundària.

Durant l’etapa de Divendres va entrevistar moltíssims personatges. Qui no la va deixar indiferent?
Dos cantants: Jamie Cullum i Mika, en dues converses íntimes i molt especials sense límit de temps. De Cullum em quedo amb el seu sentit de l’humor, i de Mika com va parlar-me de la seva homosexualitat o de la situació del seu país. Ara bé, si he de triar un personatge més proper em quedo amb Quim Masferrer! Potser el vaig entrevistar set o vuit vegades, però m’atrapa que sigui tan agraït i amb una sensibilitat especial que mai em cansaria d’entrevistar-lo.

Després de TV3, torna a Gestmusic, que és com casa seva.
Sí, encara recordo el càsting per accedir a Gestmusic la primera vegada. En arribar vaig veure una munió de ties bones i vaig dir-me a mi mateixa: “Ana, no tens res a fer…”. Però em vaig equivocar de totes totes i vaig ser jo a qui van contractar. En la primera etapa vaig combinar les tasques de producció i en la segona coincideix amb el retorn d’OT a la pantalla i treballo com a guionista de les gales del programa.

Com viu un canvi de paper com aquest i passar a conviure darrere les càmeres?
M’ho vaig prendre com un aprenentatge i realment van ser dos anys i mig molt bèsties amb l’esclat d’OT, novament, com a fenomen televisiu que té un efecte acollonant a les xarxes socials. Em va sorprendre la pressió fortíssima que arriben a sotmetre els telespectadors, fins i tot, a la pròpia direcció del programa, i aprens a conviure amb les crítiques. “Només estem fent un programa de televisió, no estem operant una persona a vida o mort”, em subratllava el productor executiu, Jordi Rosell. I té tota la raó. Per tot plegat, estic molt orgullosa d’aquesta experiència i dono les gràcies a Gestmusic, sobretot per fer-me créixer com a guionista.

Ha format part de dos formats antagònics com són Divendres (TV3) i OT (TVE). Són dos formats que serveixen per visualitzar l’evolució que viu el format televisiu convencional?
Divendres es va acabar convertint en un programa de gent gran, el que diem “de tietes”. I això és un perill. TV3 hauria de canviar d’estratègia, aprendre de la fórmula d’OT, que atrapa els joves i que els connecta a través de les xarxes socials. A TV3 li està fugint el públic juvenil, tot i que està buscant alternatives per tornar-lo a recuperar. Ara bé, és un problema estructural que pateixen totes les televisions, perquè els joves han marxat. A partir d’aquí, cal reformular el concepte de la televisió que hem conegut sempre o acabarà morint.

La televisió convencional acabarà morint?
Sí, segur i no en tinc cap dubte. Hi haurà plataformes digitals de pagament o no que oferiran els continguts d’informació –com el 3/24, el Canal 24 Horas o la BBC– i d’entreteniment a la carta. És la televisió que ens espera, és el futur.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram