Foto: Joanna Chichelnitzky
Augusto Magaña Badia (San Salvador, El Salvador, 1995) és periodista i el cap de projectes de Social.cat. Graduat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, té un màster d’Antropologia per la Universitat de Barcelona. Com a periodista ha treballat a SomAtents, EFE, L’Independent de Badalona, Línia, Pauta Media i Red LATAM. Fa quatre anys que forma part de Social.cat, primer com a redactor i actualment com a cap de projectes. A Comunicació 21, Magaña reivindica el periodisme compromès i transformador amb la societat.
Ets del Salvador. Tenies algun lligam amb Catalunya abans de viure-hi?
Jo vaig néixer a El Salvador, però tinc arrels catalanes. El meu avi era fill d’un català que, juntament amb altres joves de la Conca de Barberà, van emigrar a El Salvador fugint del servei militar. Quan jo era petit, el meu avi em cantava Baixant de la font del gat [somriu]. Aquesta va ser la meva primera vinculació amb la llengua catalana, a més de L’himne del Barça.
Quan visites Catalunya per primer cop?
Quan tenia 10 anys vaig visitar Catalunya amb els meus avis, ja que avui encara tenim família vivint a la comarca del Maresme. Recordo que Barcelona em va fascinar, i des d’aleshores vaig tenir clar que m’agradaria anar a viure-hi. Així, el 2013 vaig fer les maletes per fer la carrera de Periodisme a Bellaterra.
Vas poder cursar Periodisme sense saber un borrall de català.
Vivint a El Salvador no era conscient de la importància que tenia el català. Per això, voldria agrair totes les facilitats que em va donar la Universitat Autònoma de Barcelona per aprendre el català. Així, el primer curs estudiava català als matins i Periodisme a la tarda. També ho vaig combinar amb la iniciativa de parelles lingüístiques. Vaig aprovar l’assignatura de català a la primera! [somriu]. Durant aquest temps de la carrera vaig tenir clar que, si volia exercir com a periodista a Catalunya, havia d’aprendre el català.
“Sovint els mitjans generalistes fan un ús sensacionalista de les desigualtats socials, es mouen pel morbo”
Vius a Catalunya des de fa 13 anys. El periodisme, però també el futbol, ha estat la teva gran eina d’integració.
[Somriu] Sí, així és. El futbol m’ha ajudat moltíssim, i va ser el meu avi qui me’l va fer estimar quan miràvem junts els partits del Barça des del Salvador. Quan estudiava a la universitat vaig conèixer el Pedro, qui avui és un bon amic, i em va convidar a viure un partit al camp de la Unió Esportiva Sant Andreu, de Segona Federació. Des d’aquell dia soc un gran aficionat de la UESA!
Què t’enganxa del Narcís Sala?
La graderia és un espai magnífic per crear comunitat, ja que hi ha seguidors de la UESA com jo, que hem nascut fora de Catalunya, però que animem en català. És un lloc perfecte per a la integració.
Tot i néixer al Salvador, et sents un català més?
Sí, evidentment, tinc la doble nacionalitat! Tenir arrels catalanes m’ha permès sentir-me un privilegiat. Però no sempre és així. La meva parella –que també és del Salvador– ha viscut un procés molt més difícil que jo. Catalunya sempre ha estat un lloc d’acollida i s’ha nodrit de molts immigrants que han contribuït a tirar endavant el país. Això no s’ha reconegut prou.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Com a periodista has treballat majoritàriament en mitjans de l’àrea metropolitana de Barcelona. A Social.cat passes de redactor a cap de projectes. Com s’explica aquest pas?
Des d’un àmbit personal, no va ser una decisió senzilla, ja que sempre m’he sentit molt més atret per buscar històries i explicar-les. Ara bé, fa gairebé dos anys a Social.cat vam tenir la necessitat d’explicar millor el que fem i tenir una interlocució amb les entitats socials. I així, l’editor Joan Camp em va oferir la funció de coordinar els projectes de la capçalera i ser la persona que s’encarrega de relacionar-se amb les entitats. Ha estat tot un repte, he hagut d’aprendre moltíssim, però ho estic gaudint.
Què has aportat en aquests gairebé dos anys?
Poder tenir un peu a l’equip de redacció i l’altre a l’equip més administratiu i de representació del diari. Fins aleshores, eren dues branques que estaven molt separades. En aquest temps, hem unit aquest vincle. I ho ha beneficiat el fet que jo formava part de l’equip de redacció, ja treballava braç a braç amb ells. A més, a l’hora de pensar en els projectes del diari fa que estigui més alineat amb l’ètica i els valors del periodisme que volem fer.
El Social.cat acaba de sumar 15 anys de vida. Quin és el secret de consolidar un projecte així?
La comunitat que s’ha creat al voltant del diari. El nostre perfil de lector són persones que no només consumeixen informació, sinó que hi participen activament. Comptar amb una comunitat que prové del Tercer Sector i de l’àmbit social ens ha permès consolidar el projecte, tot i la dificultat que això representa. Sempre bromejo que som un projecte doblement precari: som una capçalera digital i el nostre fil conductor és el Tercer Sector.
“Hi ha periodistes concrets que han apostat per utilitzar un llenguatge més curós, constructiu i transformador en l’àmbit de l’acció social”
En feu bandera de ser la veu de l’acció social a Catalunya, de ser el diari digital de referència del sector social. Per què?
L’acció social pràcticament no té cabuda a les redaccions dels mitjans del país. Sí que hi ha projectes –com Xarxanet, El Diari de la Discapacitat o El Diari de l’Educació– que fan una aposta interessant, però des de Social.cat fem una mirada més global del sector. Ens distingim per donar veu a col·lectius que normalment resten invisibilitzats i ho fem des d’una mirada inclusiva, amb perspectiva de gènere i des de la rigorositat periodística, fomentant així un periodisme compromès amb la diversitat i la justícia social.
Habitatge, feminismes, drets humans, educació i salut. Aquests serien els eixos temàtics del Social.cat?
Sí, són les temàtiques més freqüents. El projecte ha evolucionat al llarg d’aquests 15 anys, i ha viscut una expansió temàtica. En l’inici del diari, la informació estava més centrada en els serveis socials, l’atenció als discapacitats i a la infància. Amb el pas dels anys, hem intentat entendre l’àmbit social des d’una mirada molt més àmplia incorporant temàtiques com l’educació i la salut, que des de la pandèmia ha guanyat molt pes.
Vosaltres vau néixer per cobrir un buit informatiu en aquest àmbit. Avui la resta de mitjans ja han pujat al carro?
Hi ha periodistes de mitjans generalistes que estan fent una gran tasca en l’àmbit de l’acció social. És el cas d’Elisenda Colell (El Periódico) i David Cobo (Nació), per citar-ne un parell. Són periodistes concrets que han agafat la bandera d’explicar les desigualtats socials i la tasca de les entitats, que han permès obrir un forat en mitjans generalistes i que l’àmbit social tingui transcendència informativa quan abans era impensable.
Foto: Joanna Chichelnitzky
I la resta de mitjans, què?
Sovint els mitjans generalistes fan un ús sensacionalista de les desigualtats socials. I ho fan per la necessitat que tenen d’acumular audiència, es mouen pel morbo. En canvi, no s’atreveixen a qüestionar el perquè de la pobresa o la desigualtat i a explicar què s’està fent des de la societat civil per revertir aquestes situacions. Ens ho traslladen les pròpies entitats socials. I aquí és on Social.cat juga el seu paper diferenciador.
Des de Social.cat doneu veu a col·lectius que normalment resten invisibilitats. Quins són els actors que tenen més protagonisme?
Posem el focus en col·lectius com les persones amb diversitat funcional, la gent gran, les dones, els infants i adolescents, les persones migrants i refugiades, el col·lectiu LGTBIQ+, entre d’altres.
Quant a les temàtiques, com ha evolucionat el debat i el llenguatge en els mitjans?
Els mitjans de comunicació han fet un gran esforç a l’hora replantejar-se pràctiques i el llenguatge que fins ara estigmatitzen entitats i col·lectius desafavorits. I ho vull tornar a subratllar: la tasca de periodistes concrets que han apostat per utilitzar un llenguatge més curós, constructiu i transformador. Des de Social.cat tenim constantment un debat intern sobre l’ús del llenguatge. Fins al punt que preguntem directament als col·lectius com volen que els anomenem. Hem de ser molt respectuosos.
“El periodisme ha de ser responsable, no pot quedar-se de braços creuats davant l’extrema dreta i les desigualtats socials”
Reivindiqueu un periodisme compromès. Ho és, avui, la premsa, de compromesa?
Hi ha mitjans que tenen un compromís molt clar amb el periodisme: des de la Directa, Crític o Línia. No només aporten informació, sinó que aquesta informació és rellevant i útil per a la ciutadania. En el cas de Línia, del Grup Comunicació 21, m’agrada el compromís que tenen amb els barris de Barcelona i les ciutats de l’àrea metropolitana oferint una informació rigorosa. Si no fos per Línia, molts col·lectius de la gran Barcelona serien completament invisibles.
El periodisme ha de tenir una voluntat transformadora?
Sí, per descomptat. El periodisme ha de ser responsable, no pot quedar-se de braços creuats davant l’extrema dreta i les desigualtats socials. S’ha de combatre l’extrema dreta, i l’excusa fins ara que a Catalunya era residual, ara ho ha deixat de ser. Des del periodisme i des de qualsevol àmbit s’ha de tenir un compromís i una voluntat transformadora per fer entre totes i tots un món millor.
La desinformació és present a tot arreu. També ho és en l’àmbit del Tercer Sector?
Malauradament, sí. Quan hi ha desconeixement, la desinformació arrela. I a vegades es produeix sense una voluntat de fer mal. Sense anar més lluny, en el repartiment de joves immigrants hi ha molt desconeixement entre la societat i, per això, des de Social.cat hem tingut el compromís de dotar els nostres lectors de la informació veraç i rigorosa. Així és com combatem la desinformació.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Complementeu l’edició digital generant nous espais com el Social Lab, el Socialitzant o la Prestatgeria del Social. De què es tracta cadascun d’aquests espais?
El Social Lab és una jornada anual on reunim tècnics de comunicació del Tercer Sector i del sector social per dotar-los d’eines per millorar la seva comunicació. La gran majoria d’entitats no tenen tècnics especialitzats, i és una bona manera perquè adquireixin coneixements en una formació.
El Socialitzant.
Són debats temàtics que reflexionen sobre l’acció comunitària donant veu als col·lectius vulnerables, les entitats, l’administració i els experts.
I finalment, la Prestatgeria del Social.
És una iniciativa sociocultural que vam impulsar fa cinc anys que posa en valor els llibres socials i els seus autors i autores per generar debats participatius al voltant de temàtiques que ens afecten com a societat. Pretenem oferir un espai de reflexió cap a una societat més crítica, justa i igualitària.
“Catalunya s’ha nodrit de molts immigrants que han contribuït a tirar endavant el país. Això no s’ha reconegut prou”
Coincidint amb els 15 anys vau encetar una campanya on pregunteu per què és important informar-se a través del Social.cat. Ens pots avançar algunes de les reflexions que han fet els lectors?
Aquest és un encàrrec que vam demanar a un seguit de referents del sector –des de Toni Barbarà a Jaume Funes– per mostrar-nos la mirada que posaven sobre el projecte de Social.cat. El més rellevant és que asseguren que som un mitjà proper amb la ciutadania, una plataforma oberta per donar-los cobertura. Destaquen el vincle entre les entitats socials i l’equip de redacció.
La comunitat de lectors de Social.cat oscil·la entre 25.000 i 30.000 usuaris únics. Quina és la recepta per incrementar l’audiència?
És molt difícil fer créixer l’audiència d’un mitjà i que, a la vegada, sigui sostenible i independent. Per a mi la millor recepta és mantenir-se molt fidel als valors que tens com a mitjà. Així és com fem un periodisme constructiu i donem veu els actors del sector social que aporten un valor en positiu per a la societat. D’aquesta manera és com Social.cat continuarà sent una eina rellevant per al sector.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Fèlix Noguera: “Sense bon periodisme no hi ha projecte que avanci”
