Foto: Joanna Chichelnitzky
Bernat Soler Pla (Barcelona, 1973) és el narrador dels partits del Barça masculí a Catalunya Ràdio a La TdT (La transmissió d’en Torquemada). Llicenciat en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra, va iniciar-se professionalment a Ràdio Barcelona – Cadena SER, on va dirigir La graderia. A Catalunya Ràdio va conduir el programa Els millors anys de la nostra vida (2006-2009) i posteriorment va fer el salt a TV3 per ocupar-se de les transmissions del Barça i del futbol de Lliga i Champions. Des de 2018 és el narrador dels partits del Barça a Catalunya Ràdio. A Comunicació 21, Soler analitza el vincle entre el periodisme i el FC Barcelona.
Ets la veu de les transmissions del Barça a Catalunya Ràdio des de fa set anys. Aquesta és la màxima aspiració professional per a un periodista esportiu a Catalunya?
Sí que ho és, tenint en compte que el Barça és l’actor número u del periodisme esportiu a Catalunya. És el club que arrossega més audiència i, per tant, és el que té més notorietat.
Quantes vegades vas somiar fer de Puyal?
No hi havia una voluntat expressa, però sense ser-ne conscient, la portava dins meu. De petit era molt consumidor d’esports als mitjans de comunicació, especialment de ràdio. Ara bé, si et soc sincer, ser periodista esportiu m’hi vaig trobar fent pràctiques a la Cadena SER i a Mundo Deportivo. D’aquí a fer de narrador del Barça va ser un altre cúmul de casualitats.
Recordes el moment en què et plantegen rellevar el mestre?
Sí, era l’any 2018, quan es parlava que Puyal tenia intenció de deixar fer les transmissions del Barça a la ràdio. Aleshores jo era cap d’esports de TV3 i narrador dels partits de futbol a la tele (quan s’emetia Lliga i Champions). Recordo que m’ho van plantejar Cristian Garcia i Ricard Torquemada, amb qui treballava colze a colze.
“Avui el Barça ens veu a tots els periodistes com a enemics. Sento que fem nosa”
Vas dubtar en algun moment a l’hora d’acceptar la proposta?
No, no vaig dubtar. Tot venia molt ben acompanyat, especialment perquè el company de viatge era Ricard Torquemada, amb qui sempre hem comptat un amb l’altre. De portes endins, jo coneixia tot l’equip, perquè amb la majoria la relació va més enllà de la feina. I, al mateix temps, sempre he tingut un punt d’inconsciència. Però tenia l’experiència de la Cadena SER i, sobretot, de TV3. Per al públic no era una veu nova ni un extraterrestre.
En el traspàs de locutors, va haver alguna conversa amb Puyal?
Una conversa formal de caràcter presencial, no. En tot moment, jo vaig respectar la seva decisió de plegar i, en cap cas, vaig voler emprenyar-lo. Amb Puyal vam tenir moltes converses i gairebé sempre no eren sobre futbol. Tinc molt bona relació, tot i que ara fa temps que no ens veiem.
Per aquells que t’hi van comparar o que encara avui ho fan, què els diries?
M’agafo a una frase que va dir l’exentrenador del Barça, Tito Vilanova, quan va rellevar Pep Guardiola: “No cal que em compareu amb ell, perquè perdré totes les comparacions”. Comparar-se amb Puyal és absurd i il·lògic. Fins al punt que jo no faig de Puyal, només faig la narració del partit. Tot el protagonisme recau en Torquemada, per això és La TdT.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Qui és el Puyal del segle XXI?
De Puyal només n’hi ha un, no hi ha més ‘Puyals’. De narradors de futbol en català n’hi ha molts i de bons: des de Joan Maria Pou a Lluís Flaquer. N’hi ha d’altres que també són bons en el bàsquet com Jordi Robirosa o Ernest Macià. Ara bé, Puyal transcendeix de la figura del narrador.
Per què?
Puyal és un comunicador amb totes les lletres. I no només això. És un inventor de la narració esportiva en català des de l’àmbit lingüístic, del ritme, del to, del discurs i d’editorial. La seva preocupació anava més enllà d’explicar amb encert les accions d’un partit de futbol. Puyal és Messi: inimitable i irrepetible.
Hi ha competència sana entre La TdT i El Barça juga a RAC1?
Sí, molta. Amb Joan Maria Pou coincidim en tots els viatges i els partits a l’estadi, i hi ha bon rotllo. Fins al punt que, durant la pandèmia i les limitacions d’accés de periodistes als estadis, amb Pou i Flaquer viatjàvem plegats.
Abans d’aterrar a Catalunya Ràdio vas forjar-te a TV3 durant deu temporades narrant els partits de futbol en obert. Quin aprenentatge vas tenir en el format televisiu?
Va ser un aprenentatge molt enriquidor. En l’àmbit estructural, tecnològic i, també, de repercussió. El futbol té molta audiència i va ser com entrar a formar part de les cases de Catalunya. En aquella etapa vaig aprendre a narrar partits en televisió i a fer de presentador. En televisió, estàs més encotillat. En canvi, la ràdio és més íntima i casolana. Em considero un home de ràdio.
“De Puyal només n’hi ha un. Puyal és Messi: inimitable i irrepetible”
El menú esportiu de què va gaudir TV3 amb l’emissió de partits de futbol de Lliga, Champions, Eurolliga i Fórmula 1 no tornarà mai?
És molt difícil que torni. Els drets televisius de l’esport d’elit s’han disparat. Una televisió pública generalista no pot assumir les despeses dels drets ni competir amb les plataformes que paguen autèntics dinerals. En l’última campanya d’emissió de la Champions a TV3, la tele pagava 7 o 8 milions d’euros i Antena 3 uns 40 per temporada. L’any següent, els drets per emetre la Champions a Espanya es van vendre per 400 milions d’euros. És inassumible.
Des de fa un temps, Televisió de Catalunya està repensant Esport3. Amb el bagatge d’haver estar cap d’esports de TV3, què faries: li donaries més contingut o suprimiries el canal?
Tenint en compte que té la missió de servei públic, suprimir el canal seria una decisió errònia. Hi ha molt contingut d’esports minoritaris a Catalunya que, si no s’emeten per Esport 3, no ho farà cap altra televisió. És viable que ho combini amb una programació competitiva com està fent. Omplir tota la graella és complex.
Vas entendre la decisió de la directiva de Joan Laporta de tancar les emissions de Barça TV i impulsar la plataforma Barça One?
Al final ha estat canviar un nom per acabar fent el mateix. Barça One ha acabat incorporant bona part de la plantilla de Barça TV. L’únic canvi és que ha deixat d’emetre per la TDT i ho fa en la plataforma digital.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Què aporta La TdT?
Aporta una transmissió molt completa amb una complicitat amb l’oient, el qual la majoria és culer. Ho fem amb la passió, el to i l’honestedat que l’oient espera de nosaltres. El tret distintiu de la transmissió és, sobretot, la riquesa de recursos: l’anàlisi tècnica, la cobertura al laboratori i les dades.
Què simbolitza Ricard Torquemada en l’ecosistema comunicatiu blaugrana?
Torquemada s’inventa una figura: el periodista analista. Actualment, ja s’ha estès a molts mitjans, però fins fa ben poc, l’anàlisi es limitava a exfutbolistes o entrenadors. Torquemada fa que aquest paper el faci un periodista: perquè té coneixement de l’esport i, sobretot, perquè té molta capacitat per explicar-ho. És un pioner. Això ho va copsar Puyal i incorporar Torquemada va permetre-li millorar les transmissions.
En una entrevista a Comunicació 21, la periodista de RAC1 Laia Coll assegurava que “les dones periodistes estem preparades per narrar partits de futbol masculí”. Ho comparteixes?
Sí, és clar. És una barrera que s’haurà d’anar trencant. El problema no és si és home o dona, sinó la pròpia tasca de la narració. Encara hi ha molta noia o dona periodista que no s’hi atreveix i que li fa respecte. M’hi he trobat a la facultat on faig classes. He de confessar que m’agradaria veure una periodista dona narrant el Barça masculí.
“En el periodisme no s’ha de confondre la filtració amb la informació obtinguda des d’una font”
Amb 52 anys a l’esquena i amb una munió de vivències acumulades, la teva mirada amb el Barça s’ha anat modulant?
L’experiència fa que tot ho relativitzis molt més. I també ho fa l’edat. Ara bé, crec que en aquest temps ha canviat més el Barça que jo mateix.
Què vols dir?
Que el Barça s’ha allunyat de la premsa i dels periodistes. En l’època del president Núñez, el Barça va tenir el primer cap de premsa modern: Ricard Maxenchs. Ell era capaç d’empatitzar, de construir ponts i que la relació entre el club i els periodistes fluís. Des de fa uns anys, al Barça li manca el que jo anomeno ‘esperit Maxenchs’.
Què és l’esperit Maxenchs?
Complicitat amb la premsa, i faig referència a la premsa convencional. No vull dir que com a club hagis de tenir la premsa comprada ni que la premsa hagi de dir tot el que tu vols. Però sí que ens hem d’entendre mútuament. El Barça avui ha perdut la relació personal amb els periodistes. Avui el Barça ens veu a tots els periodistes com a enemics. Sento que fem nosa.
Estàs assenyalant directament al gabinet de premsa del club, al president Laporta o a la seva junta directiva?
Actualment, és una tendència generalitzada i que s’arrossega a la majoria de clubs. Ara bé, quan tu tens la responsabilitat de gestionar un club, és a les teves mans modular-ho d’una manera o una altra. Una dinàmica que es va visualitzar en l’última compareixença del president Laporta, on va explicar els casos de Dani Olmo i Pau Víctor, en la qual es va sentir atacat per la premsa.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Va ser una roda de premsa en què es va palpar molta tensió.
Algú de dins el club ha reflexionat per què ha pogut passar? Possiblement, si es fomentés més la complicitat, possiblement el to haguera estat un altre. I, en canvi, avui som davant d’una crisi de relació entre el Barça i la premsa catalana. Avui, per al Barça, els periodistes som uns trinxeraires. Ens han posat a tots en un mateix sac.
Aquesta reflexió és compartida per altres col·legues de professió d’altres mitjans?
Sí, és una reflexió que l’hem tingut diversos companys. Avui no hi ha bon rotllo.
Actualment, els clubs d’elit (especialment el futbol masculí) s’han bunqueritzat. El periodisme hi perd?
Sí, hi perd el periodisme i també l’audiència. També vull que quedi dit que no només és cosa dels clubs i dels periodistes. Els propis esportistes, en aquest cas els futbolistes, ja disposen d’estructures de comunicació pròpies. Alguns prefereixen entrevistes on cobren diners i d’altres fer-ho en espais on se senten més còmodes sense les preguntes punyents dels periodistes.
El periodisme esportiu viu exclusivament de filtracions?
Voldria matisar el concepte de filtracions en el periodisme. Si jo tinc una font (una persona dins de l’entorn del club amb la qual tinc una relació de confiança) i em diu una informació no ho considero una filtració. En canvi, una filtració és una persona amb qui no tens relació, es posa en contacte amb tu i t’explica una cosa amb una intenció. Així i tot, després has de contrastar aquesta informació. Per tant, no s’ha de confondre la filtració amb la informació obtinguda des d’una font.
“Els qui venim de lluny, et puc assegurar que a Catalunya Ràdio es va viure un ambient depressiu. En canvi, avui es respira molt diferent”
Darrerament, han aparegut nous referents sorgits en l’aparador digital que estan competint molt fort amb el periodisme tradicional. És el cas de Gerard Romero amb el seu Jijantes a Twitch. Quina mirada hi poses?
El cas de Romero és singular. Fa espectacle, posant-se la samarreta del Barça i fent la haka, però no oblidem: té una base periodística. Ell és un referent per a molts futbolistes. I fruit de picar pedra durant molts anys amb els futbolistes del planter, és l’únic, per exemple, que ha entrevistat Sergi Roberto des que va marxar del Barça. De la manera com treballa la informació, l’admiro.
En aquest debat obert sobre la convivència entre els mitjans i les plataformes, entre la informació, l’entreteniment i el xou, com a periodista, en quin format et sents més còmode?
Tinc una educació periodística molt acadèmica, és a dir, m’associo al rigor i a contrastar les notícies; i, al mateix temps, m’agrada l’entreteniment o el to desenfadat. I no hem d’oblidar que el futbol és un divertimento.
El periodisme esportiu s’ha hooliganitzat amb els nous formats?
Dels nous formats hi ha una cosa que s’està desvirtuant: que per guanyar seguidors i tenir audiència t’hagis de posar la bufanda. I el periodisme no és això, cosa que està confonent molta gent. Aleshores el que passa és que, quan fiscalitzem el Barça, una part de la nostra audiència ens diu “no sou prou del Barça, no el defenseu”. Ens critiquen per ser poc barcelonistes, però és que la nostra missió és una altra. Els periodistes no hem de defensar ningú, nosaltres hem d’explicar la veritat.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Avui es fa millor periodisme esportiu?
Sí, per descomptat. Trenco una llança en favor del periodisme esportiu. En tenim molt bons exemples.
Millor a Barcelona que a Madrid?
Jo penso que sí. A Madrid hi ha una situació que desconec, que és un control absolut de Florentino Pérez cap als mitjans, tot és molt uniforme i només preval la versió oficial. A Barcelona es fa periodisme, es qüestiona tot. Fins i tot, exageradament. Però prefereixo que sigui així, sí.
RAC1 és líder d’audiència des de fa molts anys. Quan Catalunya Ràdio podrà fer el sorpasso?
Es palpa que ja està canviant alguna cosa, però no m’atreviria a dir quan. Els qui venim de lluny, et puc assegurar que a Catalunya Ràdio es va viure un ambient depressiu. En canvi, avui es respira molt diferent. Ha entrat talent jove, s’està apostant per nous formats i amb una oferta esportiva amb molta personalitat. He de dir que jo soc molt militant de Catalunya Ràdio, l’escolto sempre.
En un moment de maduresa personal i professional, tens ganes de continuar sent narrador de futbol o optaries per un càrrec més de despatx?
A hores d’ara no em veig plegant com a narrador! [riu]. No em sento cansat, al contrari, continuo amb la mateixa energia. Et diré més: no tinc cap inconvenient si la meva carrera acaba vinculada al periodisme esportiu perquè m’apassiona. L’experiència com a cap d’esports de TV3 va ser una etapa d’aprenentatge, però la burocràcia és molt feixuga. Tinc més ànima d’artista que de gestor.
