Foto: Maria Cerezuela
Sílvia Tarragona Garcia (Barcelona, 1967) és periodista i actualment dirigeix i presenta De nit a Ràdio 4 (de dilluns a divendres, de 22 a 24 h). Al llarg de la seva carrera, ha exercit el periodisme sempre en mitjans públics. Primer a RAC105 i a Catalunya Ràdio durant 15 anys. A Catalunya Ràdio va presentar La nit dels ignorants. Suma 25 anys a RTVE Catalunya. Ha dirigit programes a Ràdio 4 i a RNE a nivell estatal. Ha col·laborat en programes de televisió com El club, amb Albert Om, i Planta baixa, amb Agnès Marquès, de TV3; Senyores i senyors, amb Àngel Casas i Carles Flavià, i Ara i aquí, amb Carlos Fuentes, de TVE Catalunya. En l’àmbit estatal, ha treballat amb Inés Ballester i Alberto Maeso a Amigas y conocidas i al magazín matinal amb Mariló Montero i Fernando Onega. A Comunicació 21, Tarragona denuncia que no es pot menystenir les dones en les redaccions.
La pregunta és obligada en el context actual del periodisme. Com a periodista, ha patit assetjament a la feina?
Al llarg de la meva trajectòria les he vist de tots colors. El que abans era acceptable, avui és inacceptable, i és com ha de ser. Dit això, jo he de dir que amb mi mai ningú ha traspassat cap línia vermella a la feina. Sí que m’he sentit menystinguda, especialment quan era més jove, havent d’acceptar comentaris com “Tarragona, que bona que estàs”, d’algú que podria ser el teu pare o el teu tiet. Aquest comentari és més propi d’una taverna que d’un entorn laboral.
I en cas de la denúncia d’Ana Polo, d’haver d’acceptar un petó del teu cap?
Jo defenso absolutament que un no és un no. Menysprear una dona no és només intentar fer-li un petó o fer-li un comentari inadequat. Menysprear una dona és fer-li el buit, és pagar-li per sota la seva qualificació professional o amenaçant-la de patir conseqüències si no fa el que li diu. El masclisme ple de testosterona, antiquat i feixista és intentar amenaçar i menystenir la dona. I això ho he viscut a la feina, sí.
No ho ha denunciat mai.
No, perquè malauradament aquest masclisme estava massa integrat. N’estava farta que, sent més jove, em diguessin “nena” a la redacció. Malgrat això, gairebé tots els meus mestres són homes, i sempre han tingut un tracte exquisit. Des de Josep Cuní –que és el meu mentor–, Luis Fernández i Pío Cabanillas fins a Santiago González, i de tants caps homes que han tingut amb mi un comportament exemplar. Però també de dones, com Montserrat Rigall.
Creu que s’ha destapat la caixa dels trons?
Sí, ara bé, tinc la sensació que anem a ruixades. A vegades no crec en la sororitat femenina.
“El masclisme ple de testosterona, antiquat i feixista és intentar amenaçar i menystenir la dona. I això ho he viscut a la feina, sí”
Tota una vida davant del micròfon. Què és per a vostè la ràdio?
És vida. Tinc un bon amic metge que diu “per més problemes que tingui, quan soc al quiròfan, el món s’atura”. Tot i que hi ha algun company de professió que es pensa que la nostra feina és molt transcendental, jo sento que quan soc davant d’un micròfon m’abstrec de tot. Prova d’això és jo vaig anar a la ràdio poques hores després d’enterrar el meu pare.
Vostè ha treballat en diferents franges horàries, però especialment de nit. Què té d’especial la ràdio nocturna?
Curiosament, el silenci. I també, la intimitat. I això fa que el que s’explica arriba de manera més intensa a l’oient. Actualment, amb la possibilitat d’oferir la ràdio a la carta, fa que hi hagi oients que escoltin un programa de nit a qualsevol hora. Però jo soc d’aquelles que m’apassiona la ràdio en directe.
Foto: Maria Cerezuela
Soc dels que la va descobrir escoltant La nit dels ignorants a Catalunya Ràdio.
Que joves érem! [riu]. Cada dia em trobo gent que em diu: “Jo t’escoltava a La nit dels ignorants”. I t’he de confessar que fer aquell programa a Catalunya Ràdio va ser la gran sort de la meva vida.
Per què?
Vaig presentar La nit dels ignorants quant tenia 30 anys i rellevant una figura com Carles Cuní. Recordo que després d’estrenar-me en el programa, el meu pare em va dir: “Sílvia, això et canviarà la vida”. I així va ser, tenia raó. Em va canviar la vida tant en l’àmbit professional com personal.
Després de 15 anys a la Corpo i (només) dues temporades al capdavant de La nit dels ignorants, decideixes marxar.
Jo no volia marxar de Catalunya Ràdio, vaig fer-ho a contracor. Ho vaig fer per complir l’últim desig del meu pare. Ni tan sols ho vaig explicar al director de Catalunya Ràdio, Joan Maria Claveguera, i el cap de programes, Jordi Català. És la primera vegada que ho explico públicament. L’únic que ho sabia fins ara era Josep Cuní, i ara els seus lectors.
Expliqui.
Al meu pare li van diagnosticar un càncer de molt mal pronòstic, s’estava morint. Aleshores em van fer la proposta de presentar el programa de les tardes a Ràdio 4. Li vaig explicar al pare i ell va ser molt clar: “Si no marxes de Catalunya Ràdio, sempre seràs la ‘nena’ de Catalunya Ràdio”. Si no fos per aquella reflexió del meu pare, jo haguera continuat a Catalunya Ràdio.
“Està molt bé ser competitiu, però encara és molt millor ser competent”
Vist amb perspectiva, li dona la raó al seu pare?
Sí, tenia tota la raó. Perquè el que jo he viscut i encara estic vivint a RTVE no ho haguera viscut a Catalunya Ràdio. RNE em va donar l’oportunitat de presentar, primer a Barcelona i després a Madrid, diversos programes per a tot Espanya durant 16 anys, i a més fent-ho, també, des de l’estranger cobrint esdeveniments rellevants. Qualsevol professional ho voldria fer, i qui ho negui, menteix. Deixa’m fer una darrera reflexió.
Digui.
Jo li estaré eternament agraïda a Catalunya Ràdio perquè és la primera emissora que em va donar l’oportunitat de sentir-me periodista. I l’agraïment el vull fer extensible a Josep Cuní, que és qui va apostar per mi. I al mateix temps, estic eternament agraïda a RTVE, que van creure que una periodista de Barcelona podria dirigir un programa per a tot Espanya. I per extensió, a Jordi González, que és qui va donar el meu nom a Madrid.
Sent una de les comunicadores catalanes de referència, no li han ofert mai la possibilitat de tornar a Catalunya Ràdio?
Mai! I curiosament, quan t’explicava que hi ha molta gent que em recorda que m’escoltava a La nit dels ignorants, també n’hi ha d’altra que em pregunta quan tornaré a Catalunya Ràdio [somriu]. Possiblement no se’m té en compte, que fa molts anys que treballo a RTVE i ja formo part del mobiliari! [riu].
Foto: Maria Cerezuela
Que vostè hagi manifestat públicament que no és independentista, podria ser un motiu de pes?
No ho sé, de debò. Soc feliç sent espanyola i catalana, i de treballar durant 25 anys en l’emissora pública d’Espanya. Així i tot, Catalunya Ràdio sempre serà casa meva.
Vostè és una de les veus per excel·lència de Ràdio 4, la primera emissora de Catalunya que va emetre en català. Quin valor té?
Té un valor enorme. I per això, Ràdio 4 mereix un respecte, especialment per aquells que van apostar-hi, i que tenen una petjada cultural diferent. I ho fem de bracet d’una maquinària tan gran com és la ràdio pública espanyola. Ara bé, no és la mateixa Ràdio 4 avui que quan vam començar Jordi González i jo, l’any 1999. Aleshores no existia RAC1 i actualment l’oferta de ràdio en català és molt més gran. I diré més: crec que cada cop més, els oients no són fidels a una mateixa ràdio, van tastant d’aquí i d’allà en funció de l’oferta.
En l’EGM, Ràdio 4 és lluny del lideratge a Catalunya. Com hi pot competir?
No és tan important la xifra com la qualitat dels continguts. Tot i que avui Ràdio 4 no és una de les emissores més escoltades de Catalunya, compta amb un equip de professionals preparats, que ho fan amb esforç, vocació i rigor. Està molt bé ser competitiu, però encara és molt millor ser competent. I quan això passi, l’oferta de ràdio serà molt millor. S’ha d’exercir el periodisme des de la humilitat, el rigor i la formació. En la nostra professió hi ha molta gent que ven fum.
Què vol dir?
Que a la ràdio d’avui, cada cop hi ha més professionals que abusen del guió i ben poc de la improvisació. I els periodistes hem de tenir eines suficients per explicar què està passant, s’ha d’improvisar molt més.
“No podem menystenir els oients de Ràdio 4, no són oients de segona”
Venint del context social i del procés, creu que a Ràdio 4 la penalitza que formi part d’una emissora pública espanyola?
No, ni de bon tros. No totes les persones que viuen a Catalunya són independentistes. Al mateix temps, no tots els independentistes escolten Ràdio 4. Vull pensar que la gent escolta la ràdio, entre altres coses, per informar-se. I quant al procés, Ràdio 4 va informar objectivament dels fets. Dit això, no podem menystenir els oients de Ràdio 4, no són oients de segona.
Vostè és una periodista catalana que ha treballat a Barcelona i a Madrid. Hi ha trobat diferències quant al periodisme d’una ciutat i l’altra?
Quant a la immediatesa i el rigor, no hi vaig trobar diferències. Possiblement, la diferència que vaig detectar és en el tempo. I, sobretot, el tarannà a l’hora d’explicar les coses. I aquest tarannà té a veure, també, en com són els madrilenys i com som els catalans. La ràdio a Madrid és més assossegada, mentre que a Barcelona s’hi posa una certa distància a l’hora de dir les coses.
Aquesta temporada s’ha estrenat amb un nou programa a Ràdio 4. Què ofereix De nit?
A les 10 de la nit, com deia la meva mare, tot el peix està venut. Per això, és el moment de donar-li la volta a l’actualitat, oferir-los una altra manera d’explicar-los què està passant. I aquest és el secret del De nit.
Foto: Maria Cerezuela
Vostè ve d’una generació analògica i des de fa anys la professió també s’ha transformat en l’àmbit digital. Com ha viscut aquest pas?
He de confessar que soc molt maldestre amb la tecnologia. M’ha costat molt fer aquest pas, però m’hi he hagut d’adaptar. Jo treballo amb gent molt jove que estan avesats a la tecnologia, i n’aprenc moltíssim. I he de confessar que gràcies als avenços tecnològics avui podem oferir una ràdio millor.
Què ha aportat el pòdcast?
A mi m’agraden molt els pòdcasts, i penso que hi ha pòdcasts molt interessants i molt ben fets. És el cas de La ronda perversa, de David Balagué, que actualment és un dels pòdcasts més intel·ligents que s’emeten avui a Catalunya. Els pòdcasts tenen una funció molt concreta, però la ràdio en directe és una altra cosa.
Tenint en compte que vostè comparteix equip amb periodistes més joves, què aporten?
Moltíssim! Són periodistes molt ben preparats, que parlen diverses llengües, que tenen un ampli coneixement del món a través de les xarxes socials, i una capacitat de treball enorme. Són gent jove que no es ven per qualsevol cosa i que no fa el que sigui per tenir un programa de ràdio. Els millors periodistes que tenim en aquests moments són gent jove. Els dec moltíssim i n’estic enamorada. Respecto molt més a molts dels estudiants en pràctiques que han passat pel meu programa que a moltes de les grans estrelles de la comunicació a qui els convindria baixar del pedestal.
“Jo no volia marxar de Catalunya Ràdio, vaig fer-ho a contracor, complint l’últim desig del meu pare”
Així i tot, aquesta gent jove, malauradament, s’enfronta a la precarietat intrínseca que té la professió.
És una vergonya els contractes que se’ls fa a la gent més jove. En molts casos, acaben fent la feina d’un director de programa –de l’estrella de torn– que cobra vuit vegades més. Ja n’hi ha prou que siguin mileuristes.
Amb 57 anys, quina mirada hi posa al futur més immediat com a periodista?
Em sento molt afortunada amb totes les oportunitats que he tingut al llarg de la meva vida professional, i estic molt agraïda amb les persones que han confiat en mi al llarg de tots aquests anys. Em sento feliç amb mi mateixa, i en aquesta mirada en perspectiva, t’he de confessar que cada cop penso més a retirar-me, és a prop.
Com li agradaria que la professió i l’audiència recordés Sílvia Tarragona?
Ho diré en forma d’epitafi: va fer el que calia amb honestedat, honor i coratge, malgrat fer-ho, a vegades, no era el que més li convenia.
Foto: Maria Cerezuela
