David Dusster (L’Hospitalet de Llobregat, 1966) és periodista i l’actual director del Magazine Lifestyle de La Vanguardia. Llicenciat en Ciències de la Informació a la UAB, va iniciar-se en el periodisme esportiu a Mundo Deportivo. Tot i treballar a Diari de Barcelona i a Público, sempre ha tingut un lligam directe amb el Grup Godó. Com a reporter va especialitzar-se en la informació internacional fent una munió de viatges arreu del món. Durant dos anys va viure a Bolívia per dirigir la conversió digital d’El Deber, el diari de referència del país. Una experiència que li va obrir de bat a bat la seva tornada a Barcelona a La Vanguardia per ser un dels referents en el procés de digitalització de la capçalera. A Comunicació 21, Dusster defensa el format de magazins en paper com a eina complementària a l’oferta que ofereixen els mitjans als seus lectors.

Gairebé tota una vida lligada al Grup Godó excepte dues etapes: primer, a Diari de Barcelona i, uns anys més tard, a Público. Dues publicacions de paper en català (Público amb un quadern diari) que van acabar desapareixent. Per què costa tant que subsisteixi una capçalera?
El català té una audiència més limitada. Així i tot, tenim la sort que l’Ara s’ha fet un forat i va resistint. Però principalment va ser perquè tant Diari de Barcelona com Público no tenien una tradició dins l’ecosistema comunicatiu català. Així, respecte al Grup Godó o Prisa sempre hi havia la sensació de ser David contra Goliat. En el cas de Público, amb una clara mirada d’esquerres, va ser molt difícil consolidar una oferta competint amb el mateix target d’una capçalera com El País.

Un cop al Grup Godó inicies una llarga etapa com a freelance on t’especialitzes com a reporter sempre amb la maleta a punt.
Sí, va ser una etapa des que tanca el Diari de Barcelona fins que accepto el repte de Público.Com a freelance vaig descobrir molts països com a reporter i tenint l’oportunitat d’entrevistar una munió de personalitats, com el dalai-lama, Teresa de Calcuta, Lula da Silva quan encara no havia estat president del Brasil o Bono d’U2. Em sento molt reconfortat, van ser uns anys espectaculars.

En la nova era digital, el concepte de freelance o de corresponsal ha canviat?
Totalment. Ara mateix la informació és molt més accessible. Sobre països com Tonga o Samoa, que no hi ha estat gairebé ningú, pots arribar a trobar informació. En canvi, aleshores el freelance podia inventar-se la informació sense que ningú se n’adonés. Avui això és impensable i impossible. Així que, d’una banda, el periodisme hi ha guanyat amb la democratització de la informació, però en canvi la figura del freelance s’ha empobrit.

Això posa en qüestió que sigui necessària la contractació de corresponsals?
Les empreses de comunicació hi haurien de reflexionar, ja que des de fa un temps, de forma majoritària, han deixat d’invertir recursos en l’aposta pels reportatges trepitjant el terreny. La Vanguardia, que compta amb 14 corresponsals arreu del món, és un exemple d’un mitjà que aposta per la informació feta des de l’estranger. I les cròniques que et fa un corresponsal no les trobaràs en cap agència, que és accessible per a tothom. Entenc que és un producte car, però el que et genera un valor afegit al diari són precisament aquestes peces, de collita pròpia i amb els ulls del periodista al peu de la notícia.

“Des del Magazine Lifestyle aportem un valor afegit a la resta de canals verticals de la versió digital de La Vanguardia”

Tu vas viure a l’estranger, però no com a corresponsal. En aquest cas, a Bolívia, liderant un projecte periodístic al capdavant de l’edició digital del diari El Deber. Què va suposar aquella etapa?
És una de les millors decisions que he pres mai en la meva vida. Em vaig instal·lar a Santa Cruz de la Sierra, una ciutat que és molt més gran que La Paz i és el motor econòmic del país. Té moltes similituds amb Catalunya respecte a la seva relació amb Espanya. Més enllà del context, des de l’àmbit periodístic el debat és tan ric com es pot tenir a Barcelona. És un país on es consumeix poca premsa escrita i molta televisió. Per tant, liderar un equip multimèdia des dels inicis i situar l’edició digital del diari com el més llegit de tot el país superant els de La Paz va ser el colofó d’una experiència inoblidable.

I el premi va ser la tornada al Grup Godó aportant la teva experiència de Bolívia en el procés de digitalització de La Vanguardia.
Sí, va ser un repte molt llaminer per consolidar el lideratge de La Vanguardia en un moment determinant com va ser unir les versions de paper i digital. El fet que la versió digital del diari ja fos molt potent per si mateixa va ser un factor determinant per posar en marxa la conversió del paper al digital.

Fa un any, amb l’arribada de Jordi Juan a la direcció del diari, fas el pas i passes a dirigir la nova etapa del redissenyat Magazine de La Vanguardia. Ara se’n diu Magazine Lifestyle.
Sí, el Magazine que durant quatre dècades havia estat el suplement dels diumenges de La Vanguardia va engegar una nova etapa. Tot i que la posada en marxa era prevista per al març, la pandèmia ho va ajornar fins al setembre, quan va sortir l’edició en paper. Una edició que combina les noves tendències d’estil, moda, bona vida, disseny, bellesa o cultura. I són les persones o personatges que a través de les seves experiències vitals actuen com a fil conductor per explicar aquest ventall de temàtiques que oferim en el Magazine.

“Els diaris abans eren un producte que oferien notícies i ara són una graella televisiva; és a dir, mitjans de comunicació que es complementen amb canals online que transcorren des de la informació fins a l’entreteniment”

Un Magazine que compta amb un canal vertical en línia i que forma part com un ingredient més del web de La Vanguardia.
Cada dia elaborem nous continguts que es poden consultar en l’edició digital. Tant l’edició digital com de paper són elaborades per un gran equip de redacció, col·laboradors de prestigi, i una unitat de disseny i d’edició gràfica que en l’anterior etapa ja el van han convertir en un producte pioner al nostre país. Intentem aportar un valor afegit amb la resta de canals verticals de La Vanguardia. Els magazins actuals de paper han de ser una aposta visual. És a dir, les fotografies, el disseny i la maquetació acurades són ingredients imprescindibles per a la confecció d’un magazín, com a mínim a La Vanguardia. I això fa que sigui el distintiu que té encara el paper respecte d’altres formats digitals.

Quina pinzellada hi posa David Dusster en el nou magazín?
La prioritat era reconvertir un producte que té dues funcions: un vessant digital molt potent i un element complementari a l’oferta que ja té el web de La Vanguardia, que donen una riquesa brutal a tot el projecte del Grup Godó. Així, la meva aportació ha estat adaptar un producte de paper al format digital i adaptant-lo als nous temps. Els diaris abans eren un producte que oferien notícies i ara són una graella televisiva; és a dir, mitjans de comunicació que es complementen amb canals online que transcorren des de la informació fins a l’entreteniment.

En una entrevista a Comunicació 21, el director de La Vanguardia Jordi Juan assegurava que “una edició en anglès seria molt atractiva i rendible”. Ho comparteixes?
No només ho comparteixo, sinó que n’estaria encantat! Tots els projectes que permetin generar noves oportunitats, obrir nous mercats i posar en valor la feina dels periodistes, benvinguts siguin. Jordi Juan ho té molt clar i marca l’estratègia: enfortir la presència de La Vanguardia a Espanya, però també a Sud-amèrica sense perdre la identitat de Catalunya i Barcelona. En aquest sentit, Màrius Carol deia que La Vanguardia és una manera de fer periodisme. I aquest és l’equilibri que manté la capçalera, que ho fa amb molt encert.

El sector té un debat sobre la taula: fins quan sobreviurà el paper.
No hem d’obsessionar-nos! No podem evitar el creixement imparable de consumidors digitals respecte als de format paper. Ara bé, sempre quedarà un espai per a uns quants diaris de referència cultural i social, com és el cas de La Vanguardia, perquè hi haurà lectors que sempre voldran fer-ho en paper. Les dues plataformes conviuran, però quan ofereixes productes com un magazín, té molt més sentit en paper. El futur és digital i la tasca que tenen les empreses de comunicació és trobar la manera de finançar els seus productes. Qui trobi la fórmula se’n sortirà primer.