Eloi Vila (Sant Esteve de Palautordera, 1972) és periodista, guionista i escriptor. Llicenciat en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, actualment és el presentador del programa Al cotxe! de TV3. En televisió ha participat en programes com El club i El convidat (TV3), Alexandria (33) i Catalunya avui (TVE Catalunya). Vila obre el seu cotxe als lectors de Comunicació 21, explica alguna curiositat d’algun dels seus convidats i analitza els canvis tecnològics que afecten la televisió.

Quarta temporada pilotant Al cotxe! Com es va gestar el programa?
Des del departament de nous formats de TV3 i amb l’equip que havia fet aleshores Fora de sèrie, es va plantejar un nou programa que tenia alguna semblança. En aquest cas, l’espai tindria com a fil conductor una conversa sobre la vida amb un convidat de perfil públic. La màgia que es genera Al cotxe! és que mai saps cap on girarà la conversa. I a partir d’aquí, a jugar. Quan estem enregistrant el programa no tinc la sensació d’haver d’improvisar, no ho visc en neguit, sinó tot el contrari, en gaudeixo moltíssim.

Prèviament hi ha una tasca de recerca de documentació del personatge?
Sí, hi és. De tota la informació professional que pugui tenir del personatge, jo sempre cerco la informació universal, perquè aquest serà el fil conductor de la conversa. Com ha viscut el fet de ser pare si té fills, si els pares són grans o la pèrdua d’algú proper. Tots aquests ingredients són els que s’acabaran cuinant al cotxe.

Té alguna mena d’apuntador, una orellera amagada de suport a la conversa?
No pas. Vam decidir que no portaria cap orellera. Un cop fet aquest treball previ i comença el partit, m’ho deixen tot a les meves mans. I aquest gest és d’agrair a tot l’equip. Em donen tota la confiança, perquè al cap i a la fi quan comença l’enregistrament tot depèn de mi.

Troba dificultats en el fet d’haver d’estar concentrat per tot allò que li explica el convidat i el fet de conduir el cotxe?
És un mecanisme d’absoluta normalitat a l’hora de conduir. En una situació quotidiana, conduïm i parlem amb el que seu al costat. És exactament el mateix. Ara bé, incorporo un esforç de concentració del qual no en soc conscient i quan acabo l’enregistrament em sento cansat. Hi ha hagut jornades que, per qüestió d’agendes, he fet dos convidats seguits i, una sola vegada, fins a tres… vaig acabar baldat.

Tècnicament què s’amaga al cotxe què no veuen els telespectadors?
El cotxe és fet amb una autèntica artesania televisiva. Compta amb cinc càmeres GoPro a l’interior i dues més a l’exterior. En capítols excepcionals s’han arribat a col·locar fins a vuit càmeres si ha calgut asseure algun convidat més al darrere. Precisament darrere, amagats, hi ha dos companys més: un redactor, que va anotant allò que creu interessant, i un realitzador, que s’encarrega d’anar punxant les càmeres i que elabora un esborrany del programa. Aquest esborrany s’acaba polint als estudis, que acabarà sent el producte que s’usarà per a l’emissió a televisió.

En aquestes gairebé quatre temporades, al cotxe ha viscut moments d’alegria, de tristesa i fins i tot de sorpresa. Vol ser una mena de confessionari?
No, és com un mirall de la vida de cadascú. Recordo Quim Monzó que va dir amb una naturalitat brutal que es bevia una ampolla de whisky diària, que havia deixat de beure i que la vida era més avorrida. O un dels moments més emotius va ser amb Xavier Graset mentre parlàvem de la vida i la pèrdua de familiars.

La mort sempre és un tema molt sensible, també Al cotxe!
Sí, verbalitzar-ho és delicat i, sobretot, davant les càmeres. En la primera temporada del programa va coincidir que molts dels convidats explicaven que se’ls havia mort el pare. I tinc una anècdota molt significativa amb Albert Om, amb qui compartim una gran amistat. Després de cada programa, l’Om m’escrivia un missatge dient-me “un altre que se li ha mort el pare?”. I així, un programa i l’altre. Fins que va morir el pare de l’Om. Al tanatori, abraçats i plorant –perquè jo me l’estimava molt al seu pare–, em va dir: “Eloi, ara ja puc pujar al cotxe…”. Va fer-ho coincidint amb el programa 200.

En gairebé quatre temporades ha conversat amb prop de 300 convidats. Amb qui ha xalat més?
Amb moltíssima gent! Ara bé, si em fa escollir, en triaria cinc: Quim Monzó, Albert Om, Sergi Pàmies, Xavier Bosch i la Lita Cabellut. Han estat persones que van generar una conversa colpidora, de les que marxes a casa reconfortat del projecte. Fa dos anys, durant un estiu, recordo que va pujar gent anònima i ens va sorprendre a tots. No descartem repetir-ho més endavant.

Recentment s’ha publicat en algun mitjà de comunicació que Al cotxe! va censurar Justo Molinero.
És fals. Abans del confinament havíem enregistrat quatre entrevistes, una d’elles a Justo Molinero prevista pel 16 de març i anunciada a xarxes i a televisió. Tres dies abans es decreta el confinament, i a causa d’una programació especial aquell capítol no s’emet. No vam tornar fins al setembre, sis mesos més tard. El primer que vam fer va ser revisar les entrevistes i vam comprovar que els continguts havien quedat desfasats. Amb l’afegitó que estèticament, arran de la pandèmia, el departament de previsió de riscos de la tele ens obliga a col·locar una mampara de separació entre el convidat i jo. Així que vam proposar-li a Justo Molinero repetir l’enregistrament i encara no hem concretat la data. Això és tot. Aquesta pràctica d’actuar contra TV3 s’ha convertit en una cosa habitual, tothom s’hi atreveix.

Qui no ha pujat al cotxe i li agradaria que acceptés la seva proposta?
Leo Messi! És un personatge que per la seva grandesa futbolística és inevitable tenir-lo en el primer lloc de la llista. Tot i que hi ha companys que em diuen que no explicaria res interessant. Ara bé, penso que seria tot un repte parlar amb Messi de molts aspectes de la seva vida. A banda de Messi, i sense deixar el futbol, hi ha un altre futbolista que sí que em faria molta il·lusió: Marc-André ter Stegen, el porter del Barça. I em genera il·lusió perquè és un alemany jove del Barça, viu al mig de la ciutat i s’ha arrelat al país aprenent català… Aquesta proximitat i aquesta maduresa que mostra l’alemany em genera moltes expectatives i moltes ganes d’entrevistar-lo. Però quedarà com una il·lusió. Ni l’un i l’altre acabaran pujant al cotxe perquè el Barça s’ha convertit en un mur inexpugnable.

Curiosament vostè va iniciar-se en el periodisme en el món dels esports.
És curiós perquè, mentre estudiava la carrera a l’Autònoma, a l’hora de sol·licitar el mitjà on volia fer la beca tothom escollia TV3. Jo, que sempre he estat un apassionat dels esports, vaig triar la revista Don Balon, convençut que seria l’únic i, per tant, podria fer-hi les pràctiques. I així va ser. No només la beca, sinó que m’hi vaig quedar un any i mig més després. Una època en la qual vaig coincidir amb Manolo Márquez, que havia entrenat la UD Las Palmas a Primera Divisió, i que aleshores era el documentalista de Don Balon. I d’allà vaig fer el salt a El 9 Nou Vallès Oriental per ser-ne el cap d’esports.

Per què no va continuar la seva carrera com a periodista esportiu?
Mentre treballava a El 9 Nou, Montse Tejera –una excompanya del diari– va proposar-me presentar-me a un càsting del programa Catalunya avui (TVE Catalunya). Hi vaig estar quatre anys com a reporter, sent la meva primera presència davant la càmera. I aquell programa, que va ser precursor d’un format de connexió en directe a diferents punts del territori, va tenir continuïtat més tard a En directe (TV3) i España directo (TVE). Una fórmula que, 20 anys més tard, encara funciona. Des d’aleshores sempre he anat combinant la faceta de periodista, guionista i pensar nous formats televisius. De periodisme esportiu m’entretinc com a tertulià a la ràdio.

De tots els papers de l’auca que ha fet durant la seva trajectòria professional, amb quin s’identifica millor?
Amb el de guionista. És el de la il·lusió per crear un producte nou, de trobar la manera de com explicar les coses i posant sempre al davant les històries humanes. Fa anys vam produir Trinxeres (TV3), un espai en el qual vam recuperar les històries humanes de la Guerra Civil espanyola a partir del llibre Cartes des del front que havia publicat. El més recent ha estat el Primera línia (TV3) que es va cuinar durant el confinament. En un moment d’incertesa, calia explicar com es vivia l’impacte d’un virus desconegut amb la mirada dels professionals de la salut.

En l’actual format televisiu, pel que fa als continguts, tot està inventat?
Sí, està tot inventat i cada cop és més complex sorprendre l’audiència. Actualment, a la televisió hi ha una clau de volta. Però, com tot en la vida, la diferència la fan les persones. Un equip amb criteri, rigor, sensibilitat i amb una manera d’explicar les coses fa que tinguis un producte televisiu d’una gran qualitat. I professionals que són als antípodes fan que elaboris un altre producte d’una altra qualitat. Sempre apareix un format o una idea brillant, però s’estan reproduint i tenen una durada de molts anys.

Té algun projecte sobre la taula que no li han acceptat mai?
Quan vam acabar Trinxeres volíem fer una segona part del programa dedicat als catalans que van estar lluitant durant la Segona Guerra Mundial amb un recorregut pel front oriental, des de Londres fins a Berlín. És un projecte molt xulo, però sempre ha quedat en un calaix. No sé si algun dia l’haurem de recuperar.

El programa amb el qual vostè ha tingut més continuïtat davant la càmera –cinc anys– va ser El club, d’Albert Om.
Va ser un experiència brutal. Veníem de La columna, que va ser-hi quatre anys, El club cinc, i després Divendres van ser vuit! És un format que els programes són de llarga durada. El club va ser una etapa de molts canvis on vaig haver de compaginar-ho quan acabava de ser pare, i professionalment vaig poder compartir-ho amb Albert Om, el periodista del qual he après més de l’ofici i un dels millors professionals que ha tingut i que té el país. Allà vaig recollir el pòsit que m’ha servit per a tot el que va venir després a televisió.

A casa segueixen tot allò que fa a la televisió?
Els meus fills no miren la televisió com l’entenem nosaltres. Actualment només miren El foraster, Jocs de cartes i Persona infiltrada perquè coincideix en el moment que comparteixen els espais comuns familiars. No miren ni Al cotxe! en directe, però sí a la carta. El seu mecanisme és digital i demostra que la televisió convencional està morta, tot i que està sent un procés que s’està allargant en el temps. Ara mateix la televisió convencional serveix per estar al cas de l’estrena de nous programes. Els joves tenen altres inquietuds, més accés a la informació i a partir d’una mirada totalment digital.

Veure com consumeixen la informació i l’entreteniment els seus fills l’ajuda a l’hora de dissenyar i projectar noves idees i formats televisius?
Se’ns dubte, miro d’explorar-ho, però no acabo de sortir-me’n. Fan adornar-me’n que la via per on soc jo té data de caducitat. Li diré més. M’agradaria que Al cotxe! s’oferís exclusivament en digital com Bricoheroes, però ja els dic que no passarà. Però no només m’atrau pel fet d’oferir-lo en digital, sinó que cal experimentar què demana l’audiència digital, si voldria una entrevista més llarga i tranquil·la o tot el contrari, un consum més ràpid. M’agradaria aprendre’n.

Com a treballador extern, com veu l’adaptació que està fent TV3 a la nova realitat digital?
Ho està fent a poc a poc. TV3 és un gran transatlàntic i l’adaptació és més complexa. Com a contrapartida, ofereix continguts de molta qualitat. Tenint en compte que no participo en la presa de decisions, tinc la sensació que TV3 hauria de destinar els mateixos recursos per als formats digitals que per a la televisió convencional. Aquest és el camí que hauria d’agafar TV3 per adaptar-s’hi del tot. Perquè el futur camina cap aquesta direcció.