Foto: Francesc Melcion

Esther Vera Garcia (Badalona, 1967) és periodista i directora del diari Ara des de fa cinc anys. Va treballar com a reportera d’informatius de TV3 (1989-1992) i a Catalunya Ràdio (1992-1995). Després va ser corresponsal a París i Washington del diari Avui (1995-2000), tornant a TV3 on va exercir d’editora i presentadora de l’informatiu Món33, i directora adjunta dels programes Àgora i Valor afegit (2000-2004). Posteriorment, va ser delegada a Catalunya de CNN+ i dels informatius de Cuatro (2004-2010).

Abans de fer el salt a l’Ara va ser cap de gabinet del Departament d’Economia (2011-2015). A Comunicació 21, Vera reivindica el model de negoci de l’Ara que es fonamenta en un periodisme de qualitat que es veurà reforçat amb el redisseny de la capçalera digital.

Com ha crescut l’Ara en aquesta primera dècada?
Com ho ha fet el país, i així ho vam reflectir en el suplement especial que vam elaborar amb motiu del desè aniversari. L’Ara ha crescut de forma ràpida, emocionada, lliure i compromesa amb el país. Compartint les mateixes alegries i decepcions que la nostra societat. I ho hem fet oferint un periodisme rigorós, lliure, útil, fresc, innovador, creatiu, transformador, educat, en positiu i proper per a un lector amb criteri propi. En deu anys, el diari ha passat de ser una aventura en un moment d’incertesa a ser una realitat madura. És el que ens fa especialment més feliços.

La figura de Carles Capdevila, cofundador i primer director de l’Ara, és molt allargada. El seu esperit es manté vigent?
Sí, és clar. Mantenim tot allò que va aportar, que va ser moltíssim, perquè continua sent essencial per al diari. Ara bé, em molesten aquells qui utilitzen la memòria de Capdevila per posar-se a favor o en contra del diari. Per a nosaltres és un amic que ens va deixar.

Què recorda de la transició al capdavant de la direcció de l’Ara?
Que a diferència del que acostuma a passar en altres àmbits, la nostra va ser molt elegant. No tenim el mateix perfil. Capdevila era un filòsof, ple de sentiment, i en canvi jo soc molt més tímida i m’he format en un periodisme més dur, vinculat als àmbits d’internacional i d’economia. Així i tot, tenim interessos comuns i compartits a l’Ara.

També té interessos comuns i compartits amb Antoni Bassas. Desitja que Víctor Font no guanyi les eleccions a la presidència del Barça per no perdre un referent de l’Ara com Bassas?
[Riu] No m’agradaria perdre Antoni Bassas pel projecte de l’Ara… Des que va anunciar que es presentava a la candidatura de Víctor Font, Bassas manté la seva columna d’opinió diària en paper i una píndola en format vídeo. Actualment, en cap cas fa cap reflexió que tingui a veure amb els esports. I això demostra la independència rigorosa que es manté a la casa. De les eleccions del Barça? Ho decidiran els seus socis. Això sí, sense oblidar que Víctor Font és una persona molt respectada a l’Ara.

Més enllà del Barça, des que és directora li ha tocat viure uns anys marcats per una efervescència política i social arreu del món, especialment a Catalunya. Hi va haver la temptació de caure en l’activisme?
S’hi podria haver caigut fàcilment, però mai hem confós entre l’activisme i el periodisme. Més enllà de la línia editorial del diari, sempre ha prevalgut el periodisme.

Mirant-t’ho amb perspectiva, com va viure la redacció la tardor de 2017?
Com un moment de màxima complexitat. Tant l’1-O, en una jornada marcada per la violència policial que vam visualitzar des de la pròpia redacció, ja que un dels col·legis on es votava era ben a prop, com el 27-O, en aquella declaració d’independència tan trista. Els dies posteriors al referèndum, també, tenint en compte que el posicionament editorial del diari va mostrar-se a favor de convocar eleccions aprofitant la majoria independentista. Veient-ho amb perspectiva, ara seria tot més senzill, però aleshores aquella decisió va ser molt difícil de prendre.

Un altre moment assenyalat va ser aquest 2020 estrany: estat d’alarma, confinament i pandèmia. Com va resistir la redacció l’envestida provocada pel virus?
Fent un petit miracle cada dia. Fins aleshores era impensable editar el diari des de fora la redacció. Ara ja podem dir que sí és possible. Recordo aquells dies que, fins que no rebia un missatge de la cap de tancament del diari –Rosa Rodón– cada nit confirmant-me que ja estava tot entregat a la impremta, era incapaç de relaxar-me.

Va témer alguna nit que podria caure l’edició de paper?
Era una possibilitat real tenint en compte que tot allò que estàvem experimentant comportava un risc que no teníem integrat. Però el diari va sortir cada dia! I va ser així perquè l’Ara té com a valor afegir una cosa extraordinària, que és que compta amb una redacció versàtil i cohesionada, amb uns professionals que els apassiona allò que fan, que creuen en el mitjà i que s’hi reconeixen plenament en aquest projecte compartit.

És el que hauria de ser a totes les redaccions del món.
Hauria de ser així, però no ho és. A l’Ara tothom es va arremangar, cadascú va assumir el que va caler i tothom va integrar a la perfecció que era el moment de tirar el diari endavant. Recordo que el segon dia de confinament, periodistes i fotoperiodistes del diari van decidir trepitjar el carrer gairebé sense disposar de mascaretes… No hi ha res més agraït per a qualsevol empresari o director d’un mitjà que veure aquesta actitud d’estima per l’ofici i una dedicació pel diari. No és una situació nova, perquè l’agost de 2017, arran dels atemptats a Barcelona i Cambrils, la gent que era de vacances –que era majoritària– va tornar a la redacció aquella mateixa tarda predisposada a fer el que calgués.

Comprovant que un diari també es pot cuinar des de casa, segueixen aplicant la fórmula del teletreball?
Apostem per la flexibilitat i la versatilitat a l’hora de treballar. És el que estem mantenint des d’aleshores. Abans que es decretés l’estat d’alarma i el confinament, els 140 professionals de l’Ara ja van començar a treballar des de casa. Actualment n’hi ha molts que encara ho fan, però no hem d’oblidar que necessitem que a la redacció hi hagi vida. A mesura que anem vencent la pandèmia recuperarem la situació flexibilitzant la jornada.

Foto: Xavier Bertral

Des del primer dia, l’Ara va presentar-se amb una capçalera digital pionera en el disseny i els continguts.
Soc partidària de combinar el periodisme clàssic amb les noves eines que podem oferir. És a dir, entenent el periodisme clàssic com aquell que comporta jerarquitzar, analitzar i posar en context després de trepitjar el carrer, parlar i escoltar la gent. Aquest concepte l’exemplifica l’equip d’interactius de l’Ara, que és extraordinari, i prova d’això és que ha estat premiat en l’àmbit internacional. Així i tot, en els darrers anys vam detectar que ens havíem quedat enrere.

D’aquí ve l’aposta de renovació prevista a principis d’any?
Sí, a partir de l’11 de gener de 2021 posarem en marxa un nou disseny del web que ens permetrà fer un salt de gegant comparable a l’aparició del diari, fa deu anys. He de dir que ha estat una feina intensa, de baix a dalt, i que ha comptat amb la participació de tots els departaments del diari. En tot aquest procés també s’ha recollit l’opinió dels lectors. Un portal que serà més atractiu, net, àgil i intuïtiu.

El model de negoci de l’Ara s’ha basat en un periodisme de pagament, també en el portal digital.
Aquest model de negoci que es va impulsar des del primer dia a l’Ara va ser un gran encert, perquè el periodisme gratuït no és viable econòmicament. Ara bé, perquè el lector aboni una quota mensual t’obliga a oferir una informació de qualitat, innovadora, original, que generi un valor afegit i que mostri un respecte absolut cap a l’audiència.

Així es guanya la confiança i la fidelitat del subscriptor?
Sí, oferint un periodisme de qualitat i mantenint el respecte cap al lector. En els darrers anys hem professionalitzat la gestió de les subscripcions. Considerem que és tan important el nombre de subscripcions com el valor que generen les subscripcions. Per això mantenim una estratègia raonable i sostinguda entre el valor, el preu, l’ingrés i el subscriptor. Amb aquest model hem aconseguit que actualment el 64% dels ingressos de l’Ara vinguin de les subscripcions i les vendes als quioscos.

La venda del paper cau a marxes forçades.
L’Ara ha recuperat les vendes que tenia abans de la pandèmia. Ara bé, hi ha un fenomen més preocupant que la caiguda de la venda del paper: la desaparició dels punts de venda. Actualment disposem d’un 20% menys de quioscos que fa un any. Tot i que encara hi ha espai per al paper, és evident que tots aquests factors fan que el consum d’informació sigui cada cop més en format digital.

No ofereixen els continguts de la mateixa manera al digital que en paper.
De dilluns a dijous la informació ha de ser àgil i de consum ràpid, ja que el temps dels lectors és escàs. El divendres i el dissabte ja és un diari més extens, de cap de setmana; i diumenge un producte completament diferent, més reposat, on fins i tot s’ofereixen monogràfics que defugen la pròpia actualitat. Així, visualitzo més que els diaris puguin desaparèixer de dilluns a divendres i que els caps de setmana s’ofereixi un producte de luxe.

És el cas de l’Ara Balears, que s’edita en paper els caps de setmana. La capçalera que dirigeix Enric Borràs s’ha consolidat a les Illes.
Així és, Borràs està fent una feina excel·lent des de Palma. Ha convertit l’Ara Balears en una capçalera amb caràcter, amb continguts de qualitat, i s’ha fet un lloc en un mercat molt difícil. Apostar per editar en paper només els caps de setmana va ser una bona decisió. S’estan guanyant subscriptors, cosa que permet equilibrar els comptes. La bona sinergia que s’ha establert entre les redaccions de Barcelona i Palma és una prova més que el projecte s’ha consolidat.

El País Valencià o la Catalunya Nord són espais que l’Ara té en compte en futur proper o més llunyà per implantar la mateixa experiència que a les Illes Balears?
Actualment, al País Valencià disposem d’un corresponsal i distribuïm el diari els caps de setmana, però no ho fem en un quadernet específic. Pel que fa a la Catalunya Nord, ens encantaria ser-hi, però la distribució és cara. I aquí, com a solució, hi entra l’edició digital, que permet llegir els continguts des de qualsevol lloc del món.

Quins són els reptes per afrontar la segona dècada de l’Ara?
El principal repte és que la capçalera sigui cada cop més forta. I això requereix seguir fent un periodisme de qualitat, amb més temes de collita pròpia, trepitjant el carrer, perquè la informació que oferim cada vegada sigui més imprescindible. I al mateix temps utilitzant les eines més adients amb unes capçaleres de paper i digital atractives. Al cap i a la fi, un projecte arrelat al país amb una mirada oberta al món.