Francesc Garriga (Súria, 1983) és periodista i des de l’inici de la nova programació de Televisió de Catalunya és la cara visible d’Onze, la proposta esportiva per a la nit del canal Esport3. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Ramon Llull, va iniciar-se a Ràdio Súria. Més tard va fer el salt a Barcelona, a COMRàdio i Catalunya Ràdio. En els darrers quatre anys va presentat El club de la mitjanit a cavall d’Esport 3 i Catalunya Ràdio. A Comunicació 21, Garriga repassa la seva trajectòria i analitza la informació esportiva del país.
Vostè és un home de ràdio.
Sí, des que vaig iniciar-me a Súria, a l’emissora municipal del meu poble, quan era molt jove, sempre m’ha acompanyat la ràdio. Un cop a Barcelona, l’antiga COMRàdio va ser la meva millor escola. Sense aquella etapa seria impossible entendre el meu pas a Catalunya Ràdio. El salt de Súria a COMRàdio va ser gran, però el canvi a Catalunya Ràdio va ser espectacular.
Sempre ha estat lligat als esports.
El primer que vaig fer pel Tot gira, el 2005, va ser cobrir un partit de waterpolo del CN Barceloneta. Van ser uns anys d’esports més minoritaris en una etapa que feia de tot i no em vaig poder especialitzar en res. El creixement a la ràdio va ser progressiu, de presentar el Tenim un punt a El club de la mitjanit.
Entremig va treballar tres anys a Madrid com a corresponsal d’esports de Catalunya Ràdio. Va coincidir amb una època llaminera, amb un Barça guanyador.
Veient-ho amb perspectiva crec que els mitjans de comunicació que es dediquen a l’esport haurien d’apostar per tenir un periodista a Madrid. Sempre vaig tenir la sensació de fer el paper d’espia al camp de l’enemic. Va ser molt excitant, perquè sempre vaig intentar fer la pregunta més punyent.
Hi va trobar dificultats?
El meu primer any a Madrid, en l’últim de Mourinho al Bernabéu, el cap de premsa em va impedir fer-li cap més pregunta des del novembre! Recordo que Pere Escobar em va batejar com a nàufrag perquè em passava les rodes de premsa alçant el braç com un desesperat i no em feien mai cas. En els dos anys següents només em concedien el torn de preguntes si el Madrid havia guanyat.
I amb la llengua, va tenir-hi impediments?
Sí, hi ha un moment estel·lar, el més bèstia de la meva estada a Madrid, que va ser arran de la visita de Pep Guardiola al Bernabéu amb el Bayern de Munic. En la prèvia del partit jo m’havia dirigit en català a Guardiola i el cap de premsa de la UEFA em va advertir que l’endemà no fes la pregunta en català, perquè no era llengua oficial de la Champions.
I què va fer?
Era el 2012 i la pràctica de desobeir no era tan freqüent. En la roda de premsa posterior al partit em vaig adreçar en castellà a Guardiola explicant el que havia passat en la prèvia. I encara no havia acabat que Guardiola va dir-me “t’equivoques” i em va demanar que ho preguntés en català. Aquell document va generar molta repercussió a les xarxes. Però en cap cas em va perjudicar amb els meus companys, que fins i tot vam acabar-ne fent broma. Tot plegat, aquells anys a Madrid van ser una experiència inoblidable en la meva vida i que m’agradaria repetir alguna vegada.
Vostè que ha treballat a Madrid i a Barcelona, quines diferències visualitza entre el periodisme que es fa en una banda i l’altra?
En el fons no són tan diferents i tenen més semblances del que ens imaginem. Ara bé, cadascú s’agafa per on l’interessa per reafirmar les seves intencions. A Madrid tenen més contundència en tot. Quan guanyen ho venen millor que ningú, però quan perden són molt contundents. A Barcelona no som tan hàbils en la victòria i som menys moderats en la derrota. L’esport genera passió i la rivalitat és necessària.
Un cop a Barcelona, lidera El club de la mitjanit, que fins la temporada passada s’emetia conjuntament per Catalunya Ràdio i Esport3. Vist amb una certa perspectiva, com valora aquell experiment?
Era un format del qual no hi havia cap antecedent a la casa. A partir d’aquí estic convençut que vam sorprendre aquells qui ens havien dit que no funcionaria, i vam superar les expectatives d’aquells qui havien cuinat la idea original. No era un programa perfecte, perquè s’havien de fer concessions per a la ràdio i la televisió, però vam trobar l’equilibri per als dos mitjans i vam demostrar que era una proposta viable. No sé si és el model ideal, però faig una valoració molt positiva de l’experiència.
Com ha viscut aquest canvi i, sobretot, el fet de deslligar-se de la ràdio?
M’ha sabut molt greu haver-la deixat, moltíssim. I sobretot que Catalunya Ràdio hagi renunciat a emetre un programa esportiu a la mitjanit. Més encara en una temporada que periodísticament serà apassionant, amb el xup-xup que viu el Barça endinsat en una tempesta social i esportiva. Més enllà d’això, El club de la mitjanit va començar en el primer any de mandat de Josep Maria Bartomeu com a president del Barça i hagués estat bé tancar el cercle en el mateix moment, la primavera de 2021.
Què pretén ser Onze?
Onze ha agafat el relleu d’un programa esportiu que es va emetre durant l’estiu, tenint en compte que amb el confinament va desaparèixer Esport3 i, de retruc, El club de la mitjanit i Esport Club. A partir d’aquí hem adaptat el format d’allò que ja fèiem a El club de la mitjanit amb la intenció de mantenir l’audiència que ja teníem i sumar-ne de nova.
El concepte del periodisme esportiu de la mitjanit conviu entre el periodisme i l’entreteniment. On comença i acaba cadascun?
No comença i acaba enlloc, sinó que es barregen. Un programa esportiu en la franja de la mitjanit ha de convertir-se en una mena de xou, una estona divertida que barregi la informació sense perdre la credibilitat que té TV3 i els seus professionals. A aquella hora els espectadors tenen ganes de passar-ho bé, perquè la gran majoria ja s’hauran informat durant el dia de l’actualitat esportiva. No és un programa d’humor, però tampoc és un informatiu. Cada programa té un to diferent, però és imprescindible aquesta fusió de gèneres perquè és el que demana la mateixa audiència.
Canvia de nom però manté la parella de ball. Laia Tudel és la seva extensió al programa?
És una peça clau i imprescindible. Som molt diferents, connectem a la perfecció, té l’habilitat per trobar el meu equilibri i m’estimula. Per no avorrir l’audiència i no fer cada dia el mateix, calen moltes idees. En aquest sentit, Tudel sempre sap com donar-li la volta i oferir l’actualitat d’una manera més atractiva de cara als telespectadors. Per reblar el clau, està molt ben connectada amb l’entorn del Barça, cosa que suposa un valor afegit. El bon rotllo que desprèn davant i darrere les càmeres és molt agraït.
Pel que fa als continguts, considera que en la mirada esportiva de TV3 hauria de minvar la presència que té el Barça i eixamplar-la a la resta de clubs i modalitats esportives que representen la diversitat del país?
Si en la informació esportiva a TV3 el Barça té molt pes és perquè ho demana l’audiència. Els telespectadors volen informació i entreteniment sobre el Barça perquè la incidència que té l’Espanyol és molt menor i, més ara, que és a Segona Divisió. Els mitjans acaben reflectint la societat. I a Catalunya, la gent consumeix Barça.
Esport3 és un canal que es troba en entredit. Com s’explica la situació que viu?
L’escenari ha canviat de dalt a baix des que va néixer Esport3 fa deu anys. Ara mateix la força d’un canal televisiu especialitzat en esports passa per tenir drets televisius, i aquests només són a l’abast dels grans aparadors internacionals, tenint en compte que els preus són desorbitats. I precisament Esport3 va viure la seva època daurada quan va tenir els drets televisius de la F1, la Champions League de futbol o l’Eurolliga de bàsquet. Ara, la realitat és totalment diferent.
Quin paper hauria de tenir Esport3?
En primer lloc s’han de resoldre diverses preguntes sobre la continuïtat d’un canal esportiu en la televisió pública catalana. És rellevant? És útil? És necessari? És viable? No tinc resposta per a totes. Ara bé, a Televisió de Catalunya ha de ser tan rellevant que hi hagi un canal de dibuixos animats com d’esports en català. Perquè si desapareix Esport3, cap altre mitjà televisiu representatiu al país farà esports en català. I sense Esport3, molts esports perdran protagonisme i visibilitat.
Tenint en compte que Esport3 és el canal esportiu del país, la funció no hauria de ser mostrar la diversitat de l’esport de Catalunya més enllà de les grans competicions internacionals?
Sí, podem oferir la transmissió de partits de Tercera Divisió i de Primera Catalana de futbol i d’altres modalitats esportives més minoritàries. Però, quin interès col·lectiu tindran? Si baixes molt el llistó, acabes perdent l’audiència. Perquè, en definitiva, el telespectador vol gaudir de les millors competicions del món. I des d’aquesta premissa va ser com es va impulsar Esport3.
Hi ha dos factors que han canviat la dinàmica del periodista esportiu actual: les xarxes socials i la bunquerització dels clubs. Tot plegat fa més difícil la feina?
Si Leo Messi no concedeix entrevistes i critica la directiva del Barça a través de les seves xarxes socials ens obliga a estar-ne permanentment al cas. Els companys més veterans del departament d’esports t’expliquen el contacte i les facilitats que tenien a l’hora de tenir informació privilegiada dels jugadors. Però aquesta normativa de tancar el vestidor la va iniciar Guardiola al Camp Nou i ja no hi ha marxa enrere. Qui en surt perdent és el periodisme, però no defallirem en seguir posant-hi la lupa.
Ara que ha d’estar amb un ull a què es cou a Twitter, com hi conviu?
He de dir que al principi m’afectaven molt més les crítiques. Ara he après a gestionar-ho millor, sobretot gràcies a Laia Tudel, que és qui em recomana posar-hi distància quan m’escalfo a Twitter.
Com a treballador d’un mitjà de comunicació públic, és partidari d’aquells qui pretenen regular les piulades dels professionals?
Entenc que en el meu cas seria inadmissible que jo em posicionés a favor d’un candidat a les eleccions del Barça. Ara bé, sí que puc contraposar idees d’una junta directiva, d’un president o d’un candidat. Crec que si s’opina amb respecte, prudència i amb un punt de gràcia, es pot dir tot. I és el que sempre faig jo. Si no puc fer broma d’un arbitratge del Madrid, plego. Per mi, el meu perfil a Twitter és la meva extensió del programa.
No ha fet cap piulada sobre el debat que apareix constantment a Twitter sobre la presència del castellà a TV3.
Aquest debat em provoca molta mandra. A mi m’haurien d’explicar molt bé el dia que TV3 es plantegés emetre un programa en castellà, però no és el cas. A partir d’aquí, on hi ha tant castellà a TV3? Si per exemple, l’Ustrell ha de fer una entrevista a Planta baixa a algun convidat que és a Madrid i no parla ni entén el català, és evident que ho farà en castellà. La prioritat de TV3 és l’interès informatiu i això ho compleix amb escreix. Per tant, no estic d’acord que a diferència d’altres èpoques actualment hi hagi més presència del castellà a TV3.
