Parlar de Mediapro és també parlar de cinema. Més de 50 films produïts, dirigits per noms tan reconeguts com Oliver Stone, Fernando Leon, Isabel Coixet o Roman Polanski, que han obtingut un bon nombre de guardons, com un parell d’Oscars o quasi una trentena de Goyas, a més de diversos èxits de taquilla. Precisament un dels directors més famosos, Woody Allen, tornarà a fer una pel·lícula aquest estiu amb Mediapro, que serà la quarta, després de You Will Meet a Tall Dark Stranger; Vicky, Cristina, Barcelona i Midnight in Paris.

Des de la vostra experiència internacional, creieu que heu ajudat el conjunt de la indústria audiovisual catalana a obrir-se al món? De fet, parlem d’un procés que estan fent totes les cinematogràfiques que volen continuar tenint un paper destacat…
Això és una vella polèmica. Un dels problemes estructurals que tenim és que les lleis del cinema no estimulen els projectes ambiciosos. I els projectes ambiciosos són els que generen indústria i irradien imatge del país, el seu imaginari. Les normes que hi ha afavoreixen les petites i mitjanes produccions, que són les que permeten més o menys sobreviure al productor… Però ens hem quedat en aquest nivell. Quan va venir la crisi, què va passar amb aquest sector? Que va desaparèixer, no? I en aquests moments què es vol? Recuperar la taxa de les operadores d’internet que es va carregar Madrid. Però la meva pregunta és: per fer què? Perquè si abans hi havia un diner públic que es destinava a això i quan va venir la crisi no en va quedar res, potser hem de pensar com utilitzem els diners. Lògicament ha d’haver-hi ajuts al cinema.
Els francesos van fer una gran llei, no tant per al cinema sinó per defensar el francès davant l’anglès, la famosa excepció cultural, que els ha permès al llarg dels anys tenir una súper indústria molt competitiva a nivell mundial. I això ha estat possible, més enllà de tenir un Estat al darrere, amb moltes mesures que no costen diners però sí valentia política, com la regulació de la publicitat que poden fer les major nord-americanes als cinemes; les normes sobre quan poden o no les televisions emetre cinema; que una part del preu de les entrades vagi a un fons per a la producció cinematogràfica i no que estem a mercè del govern de torn, dels capricis de l’ICAA o l’ICEC… Com que no es prenen aquestes mesures –i és molt fàcil traduir del francès–, continuem en el mateix escenari. I després ens estranyem que les pel·lícules no funcionin.
A més, tothom dona premis a aquelles que ningú no ha anat a veure. És un problema. Agafa els Goya –amb excepcions com Campeones– o els Gaudí i mira la gent que ha anat a veure les pel·lícules premiades. Que tothom té dret a fer-les! Nosaltres també hem fet pel·lícules que no han tingut èxit, però jo crec que això és un problema. No crec que sigui una cosa a la qual ens hàgim d’habituar. Quan produïm una pel·lícula i la gent no l’ha vingut a veure, penso que alguna cosa hem fet malament. No penso com algun membre d’honor d’alguna acadèmia de cinema que la gent està estupiditzada pel cinema americà. Si fem pel·lícules per a àmbits reduïts, que s’ho pagui cadascú. Estem parlant d’una indústria molt important. Estem parlant d’expressar i exportar un imaginari que la gent s’hauria de prendre seriosament. I no crec que estiguem a punt d’aconseguir-ho, ans al contrari. I això serveix tant per al cinema català com per a l’espanyol.

Parles de premis i d’èxits de taquilla com a elements confrontats…
Però és que les bones pel·lícules tenen premis. Aquí ens hem anant inventant coses. Primer, que érem grans documentalistes, però els documentals es fan –i nosaltres en fem molts– perquè són molt econòmics, no ens enganyem. Vam fer grans reflexions sobre per què estàvem tan predisposats a fer documentals. Després vam passar a les pel·lícules de festivals, i llavors la teoria era que qui va a aquests festivals és entès en cinema i per això les nostres pel·lícules són apreciades. Però jo torno a la reflexió anterior, que val per al cinema i per al conjunt de l’audiovisual: són elements estratègics per al desenvolupament d’un país. Parlo del desenvolupament cultural, del desenvolupament industrial… És on hi ha talent. Fem-ho seriosament i no per a comunitats reduïdes. Perquè així no es crea indústria, ni imaginari ni es crea res. Aquesta és la discussió de veritat. Tota la resta són teories per justificar-se.
Nosaltres vam fer Salvador, que va tenir premis a una seixantena de festivals i, a més, la gent va anar-la a veure. Però el Departament de Cultura va dir que no era una pel·lícula catalana, i no vam tenir la promoció que dona TV3 a les pel·lícules catalanes, perquè algú es va dedicar a comptar els diàlegs i va sumar que es parlava en castellà durant més d’un 50% del temps. És clar! Hi havia policies, torturadors… que no acostumen a parlar en català. Si algú te l’atreviment de dir que Salvador no és una pel·lícula catalana, vol dir que també tenim un problema en aquest nivell. I després vam marxar de l’Acadèmia del Cinema Català (el 2009) per Camino… És de riure. Camino és una pel·lícula produïda per uns catalans, amb papers principals per a actors catalans… En Jordi Dauder, la Carme Elias… I amb un equip tècnic majoritàriament d’aquí. Però com que no es va rodar aquí no es va considerar que era una pel·lícula catalana. En canvi, van donar el Gaudí a millor pel·lícula en llengua no catalana a Vicky, Cristina, Barcelona en la mateixa gala… Quin ridícul. Per què aquesta segona sí? Perquè es volia identificar Woody Alen amb el cinema català. I a més teníem en Dauder, ja malalt, que va fer a Camino el paper de la seva vida, i no va tenir oportunitat ni de poder ser nominat, de poder competir. Després guanyaria un Goya.
Totes aquestes ridiculeses són les que es discuteixen per donar passaports, i jo no necessito que ningú me’n doni. Anys més tard van donar el premi a millor pel·lícula en català a una pel·lícula muda, espanyola, que a més els labials eren castellans. Aquí ens inventem el que volem en funció de cada moment.

En diverses ocasions heu apuntat els motius que considereu que penalitzen la indústria audiovisual catalana, i un d’ells és el de la seva dispersió empresarial. Pot semblar que escombreu cap a casa, afavorint grans empreses com Mediapro… Però tornant a França, és un país que té empreses audiovisuals grans, sí, però també en té de petites i mitjanes…
Sí, però a França, a la tercera pel·lícula que la gent no ha anat a veure se t’han acabat els ajuts. No és allò que els tindràs in seculae seculorum. Precisament pel que deia de la indústria i de l’exportació de l’imaginari. I a París el cinema val 16 euros i està ple. No tenim un problema de preus, tenim un problema cultural. L’audiovisual, i en concret el cinema, no el tenim al currículum escolar. Això no vol dir que no portin els alumnes de tant en tant al cinema a veure una pel·lícula, però això no és fer currículum sinó fer una excursió. Aquí, quan es comença a parlar de l’audiovisual és quan arribes a la universitat. Aquest és un dels principals problemes que tenim, i del qual ningú en parla. I mira que tenim una gran escola de cinema…

Sí, formem un talent que després ens el treuen de les mans, com passarà amb el curs de showrunners que farà Mediaset a l’ESCAC. I aviat tindrem a Madrid un centre de producció de Netflix, al costat del de Movistar+, a banda d’Antena 3, Telecinco… Estem en risc d’estar només pendents que ens truquin des d’allà per poder fer alguna cosa, o tenim una sortida?
Fa uns 15 o 20 anys vam formular una proposta, no sé si en dèiem centralització, per evitar aquest problema. Aquí hi ha 140 productores pel cap baix… I on són? Primer, aquí hem viscut molt temps del concepte “TV3 repartidora”… Que tothom tingués un programet o un documental. Segon, hem teoritzat, sense cap fonament, amb la idea de TV3 motor de l’audiovisual. Per què? Si TV3 ja té tots els problemes del món, per què s’ha de dedicar a finançar o a desenvolupar l’audiovisual català? És evident que si TV3 funciona i l’audiovisual català funciona es trobaran i faran moltes coses, però això no pot ser la seva obligació. L’obligació és el que hem comentat abans: indústria i exportació d’imaginari. Tothom té dret a produir i a viure del que cregui, però des d’un punt de vista del país, no es pot impulsar una miríada de produccions. Això val per a Catalunya i per a Espanya. Val per a tothom.
El món s’ha obert i han sortit nous operadors, cosa que ho hauria de fer tot una mica més fàcil. Però… Tenim polítiques específiques per a això? Torno a fa 20 anys. Quan ens van preguntar “què podem fer per ajudar el sector?”, vam dir: “poseu un cable (de connexió de banda ampla) d’aquí a Madrid i llavors podrem ser una mica més competitius i produirem aquí, on tenim els nostres mitjans i instal·lacions…”. Però no ho vam aconseguir. I estàvem parlant d’una misèria de diners. Doncs ni això vam aconseguir. Per què? Perquè tot es fa des d’un pensament polític, en el pitjor sentit del terme, de les pressions que es reben, però no des d’una visió global del tema. I no es desenvolupa un país si no tenim un sector audiovisual i TIC fort. Amb què s’han fet forts els americans al món? Amb la sisena flota i amb el cinema. I el cinema l’han defensat a mort. I aquí, qui controla la distribució? Les majors. I les nostres autoritats de la competència tan primmirades en això no s’hi han posat. I els nostres exhibidors s’han de menjar deu pel·lícules per tenir la bona. I això què vol dir? Doncs que tu veus Fargo, que no saps ni on para, allà al mig de la neu, i et sents més identificat amb Fargo que amb Santa Coloma de Gramenet.
Quan vam presentar Nit i dia, no ara, sinó fa deu anys, quan ningú parlava de sèries, l’únic que volíem era ensenyar que Barcelona podia ser el que volguessis. Una ciutat on passaven unes històries per buscar aquesta identificació que han aconseguit els nord-americans després de molts anys i que és una posició guanyada que tenen. Serà molt difícil col·locar el nostre escenari i els nostres imaginaris amb els quals la gent s’identifiqui fàcilment i aconseguir que ens juguin a favor.

Text: Daniel Condeminas
Fotos: Lola Surribas

Contingut relacionat: Jaume Roures: “El periodisme a Espanya ha desaparegut”

 

Article publicat en el número de primavera 2019 de la revista Comunicació 21.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram