Foto: Josep Echaburu

Jèssica del Moral (Martorell, 1982) és periodista i des d’aquesta temporada presenta En línia, un nou magazín d’entreteniment que s’emet en directe a La 2 de TVE (de dilluns a dijous, de 18.45 a 20 h) i que traça l’actualitat social i la transformació tecnològica. Abans del salt a Sant Cugat, la seva trajectòria professional passa per una etapa primerenca a Menorca i més llarga entre COMRàdio i La Xarxa. A Comunicació 21, del Moral reivindica el seu enamorament etern per la ràdio, tot i que manté el seu idil·li amb la televisió.

Amb 23 anys i la llicenciatura sota el braç, se’n va a treballar a Menorca. Què la va convèncer sent tan jove perdre’s en una illa?
Va ser fruit d’una proposta laboral de Ràdio Menorca – Cadena SER. Pocs dies després de fer una entrevista per telèfon, vaig fer la maleta i em vaig plantar a l’illa. I allà se’m van multiplicar les oportunitats. Va haver-hi un moment que treballava per a quatre mitjans de comunicació diferents, alternant televisió, ràdio, premsa escrita i agències. Professionalment va ser un aprenentatge bestial.

L’entranyable Tomeu Penya entona una de les seves cançons amb allò de “mallorquins i catalans / catalans i mallorquins / com més amics més endins / així tots serem germans”. Aquest concepte està integrat en la societat balear?
Pel que he conegut, no tenen tan integrat el sentiment de pertinença balear com nosaltres ens sentim catalans. Allà son més aviat mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs. Jo no dic que tinc amics balears, dic que tinc amics menorquins o mallorquins. Ells, en canvi, diuen que tenen una amiga catalana. I amb els catalans, sí, hi ha un vincle, una germanor, evident. Però tenen molta consciència i orgull de la pròpia realitat insular. Amb tot, tot i viure a Menorca col·laborava amb un diari que s’editava a Palma i a la ràdio fèiem informatius balears, però sempre preservant la singularitat de cada illa. Recordo una entrevista a l’aleshores president, Jaume Matas, que vam fer a tres veus des de Mallorca, Menorca i Eivissa, perquè la realitat està compartimentada en els diversos territoris.

Des d’un àmbit personal, no es va avorrir en una illa allunyada d’una ciutat com Barcelona?
Els hiverns en una illa tan petita són un bon refugi personal. Vivia molt a prop del paradís, de diversos paradisos, i els visitava sovint. M’apropava fins a una cala i m’hi podia passar hores i hores. Com que no tenia la família ni els amics a prop, vaig acabar convertint els meus companys de feina en la meva petita família a Menorca. També vaig fer molts amics menorquins a qui visito regularment.

Així i tot torna a casa.
Va haver-hi un moment que o tornava o m’hi quedava per sempre. I la possibilitat de quedar-m’hi per sempre em va provocar un cert pànic escènic.

Sense temps per avorrir-se fa el salt a COMRàdio, posteriorment La Xarxa. És la seva etapa més llarga, pràcticament 12 anys.
Sí, ja hi havia estat prèviament, fent una beca. Aquests 12 anys han passat volant. Hi vaig fer més o menys de tot, a COMRàdio, des de presentar butlletins i informatius a cobrir carrer, durant uns quants anys en torn de cap de setmana. En l’última etapa, magazín. La ràdio és deliciosa i genera una certa addicció. En soc també una gran oient. Tot el que evoquen les paraules no ho ensenyen les imatges.

Com va viure l’adeu de COMRàdio amb la fusió que esdevé La Xarxa?
Doncs va ser dur. Hi va haver canvis que van tenir costos personals. Amb tot, aquells qui veníem de la ràdio ens vam adaptar amb solvència i professionalitat al format televisiu, tenint en compte que l’aposta va ser molt forta cap a la televisió en detriment de la ràdio. Vist amb perspectiva, n’hem après molt de tot plegat i ha servit per mantenir encesa la flama de bona part de les televisions locals a Catalunya en una època especialment dura per als mitjans.

En aquest temps ha conviscut amb professionals de mitjans de proximitat d’arreu del país.
Sí, hem treballat molt junts, i m’agrada dir amb orgull que vinc del món de la comunicació local. Sovint hi ha una tendència a menystenir la premsa local i és un error. Cal dignificar-la i potenciar-la. Hi ha professionals excel·lents i que tenen molt integrada la funció de servei públic des dels mitjans de comunicació.

Foto: Josep Echaburu

Acostumada sempre a fer ràdio, com va integrar-se a la dinàmica de la televisió?
D’entrada, el tractament de la informació és molt diferent, però, a banda, un informatiu de ràdio el pots fer amb pocs recursos… Ara bé, la televisió requereix un ampli desplegament i té un ritme diferent: a més de vetllar pels continguts has de dedicar temps al maquillatge, a la perruqueria o per fer proves de vestuari. Acostumar-te a aquest ritme i a alguns protocols requereix un cert aprenentatge.

Un rodatge a La Xarxa que li ha servit per fer el salt a TVE.
Sense l’aprenentatge a La Xarxa hauria estat impossible treballar ara a TVE. Però no m’agrada parlar de La Xarxa només com a plataforma de llançament professional, perquè allà s’hi fa molt bona feina i, tot i que no té la volada d’altres mitjans, hi ha un gran talent.

Després de gairebé 12 anys, surt de la seva zona de confort.
Sí, tot i que en aquesta etapa m’he complicat la vida compaginant la feina a La Xarxa amb altres projectes, però és cert que m’he mogut en un espai protegit. Una evidència que he sortit de la zona de confort és que encara em perdo pels passadissos inacabables de les instal·lacions de TVE a Sant Cugat.

On posa l’accent l’En línia?
És un programa que posa la mirada en allò social, trepitjant el territori i escoltant moltes veus, reivindicant l’essència del servei públic. I, a més, també enfoquem els continguts en la transformació tecnològica. Tot plegat, 75 minuts que serveixen per posar sobre la taula tres o quatre temes amb més profunditat i defuig el soroll de l’última hora, però ofereix informació de servei, tan necessària avui dia. Un programa entretingut i divulgatiu fet a partir d’escaletes flexibles i col·laboradors que aporten una mirada nova.

Vostè és una altra mirada femenina a la televisió. Creu que la dona cada cop exerceix més lideratge als mitjans de comunicació?
La dona està guanyant espais de visibilitat als mitjans, però majoritàriament continuen manant els homes. Tot i que cada vegada hi ha més dones en llocs de poder, queda encara un llarg camí per recórrer en la conquesta del lideratge femení.

En línia forma part d’una nova aposta de TVE per la programació en català. És bo aquest canvi de rumb a Sant Cugat i que s’aposti per oferir més continguts en català?
Diversificar l’oferta és una bona iniciativa, i com més continguts hi hagi disponibles en català des de qualsevol plataforma o espai, molt millor per la salut de la llengua.

La continuïtat d’aquesta aposta estarà molt marcada per les audiències. Hi està acostumada a viure sota la pressió de les xifres?
L’única manera de combatre la pressió és treballar amb tenacitat i amb la voluntat de tirar endavant el projecte. I hi ha un equip humanament i professionalment immens al darrere, carregat de talent i amb una gran empenta. Són el meu esperó i el meu recer.