Foto: Joanna Chichelnitzky
Joan Arenyes (Manlleu, 1965) és radiofonista i programador musical, edita i presenta Catalunya Exprés Magazine de Ràdio 4 des de fa 21 temporades. Apassionat a la ràdio, va forjar-se al Grup Flaix, on es va encarregar de la programació musical de Flaix FM i Ràdio Flaixbac, i de posar en marxa l’any 1997 el programa despertador El matí i la mare que el va parir. És freelance i coordina el Premi Disc Català de l’Any a Ràdio 4. A Comunicació 21, Arenyes reivindica l’aposta de servei públic que fa Ràdio 4.
Et defineixes com un malalt de ràdio.
[Somriu] Sí, la ràdio em va fascinar des de molt jove. Recordo que als anys 80 em van donar l’oportunitat de col·laborar a Ràdio Manlleu. Des d’aleshores, la ràdio sempre m’ha acompanyat. No me n’he cansat mai.
Més de 20 anys a Ràdio 4 al capdavant del Catalunya Exprés Magazine.
A Ràdio 4 hi ha altres exemples. És el cas de Conxita Casanovas, la referència en cinema de la casa, o de Cinto Niqui, que porta 41 temporades! Al capdavall, si t’especialitzes en algun àmbit tens més possibilitats d’anar renovant una temporada i una altra.
En el teu cas et vas especialitzar en la música en català i sumes 21 temporades al Catalunya Express Magazine. Com et va arribar l’oportunitat?
Jo vaig entrar a Ràdio 4 juntament amb Mariola Dinarès per emetre Què està passant?, un programa despertador diari. Paral·lelament, hi havia un forat a la graella a les matinades i l’aleshores cap de programes de Ràdio 4, Manel Arranz, em va demanar una proposta. Jo li vaig oferir un programa de música en català.
És el mateix format que avui?
No, el programa ha evolucionat. Les dues primeres temporades era exclusivament musical, ja que s’emetia en la franja de matinada. Fins que em van oferir la franja de tarda dels caps de setmana i vam reconvertir-lo en magazín, incloent-hi entrevistes i més continguts.
“Avui en els magazins de ràdio hi ha molta lleugeresa, només preocupa convertir els continguts en virals”
El nom del programa d’on sorgeix?
Està inspirat en el Musical Express, el programa televisiu d’Àngel Casas. També hi ha una línia de tren que se’n diu. Em va semblar que era un nom atractiu, i ha quallat.
El programa s’emet els dissabtes i diumenges de 17 a 19 h, quatre hores de contingut a la setmana. Et convenç l’horari?
Sí, molt! És una franja en la qual hi ha molts oients al cotxe, amunt i avall. Hi ha una curiositat: l’emissió i la reemissió del Catalunya Exprés Magazine és l’equivalent a 14 hores setmanals, sent el programa amb més presència. A la casa no hi ha cap altre contingut amb més antena que el meu. No es diu enlloc, però a mi m’agrada fer-ho! [riu].
Anem als continguts. Des de fa 20 anys entrevistes músics que canten en català.
Sí, l’essència del programa és la llengua, no pas la música. El nostre negociat és la música cantada en català. Hi ha artistes i bandes a Catalunya que canten en castellà o anglès, però no són la nostra prioritat. Pràcticament tots els artistes i bandes de música en català han vingut al programa quan han publicat un nou disc. També tinc especial interès en les propostes emergents.
Més d’un haurà repetit.
Sí, per descomptat. Hi ha la generació d’Els Pets, Sau i Sopa de Cabra, que els hauré entrevistat una munió de vegades. Com també Els Amics de les Arts, Oques Grasses, Els Catarres… o de més recents com The Tyets o Mama Dousha… me’n deixo molts! A mesura que repeteixen s’estableix un vincle que acaba sent molt bonic. Amb alguns, fins i tot, hi tinc amistat.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Hi ha algun artista o grup que se t’ha resistit?
Algun, sí. Els Manel només van venir una vegada al programa i era quan començaven. Són una excepció.
Ara pots convidar Guillem Gisbert, que va per lliure.
Sí, encara no ho he fet. El tinc pendent.
I la que canta “que jo sé que he nascut per ser milionària” ha vingut al programa?
[Riu] Ja m’agradaria entrevistar la Rosalía a l’estudi. Però t’haig de dir que en la seva carrera, fins al moment, el català és una cosa anecdòtica.
El programa t’obliga a anar de festivals?
No és la prioritat i no m’hi sento obligat. El més rellevant és estar a l’aguait de les novetats de l’escena emergent musical catalana, sobretot d’aquells que s’hi incorporen. L’essència del Catalunya Exprés Magazine són les entrevistes, la prioritat és donar veu als músics.
“L’essència del Catalunya Exprés Magazine és la llengua, no pas la música”
Quants cops un artista t’ha dit que la teva és la primera entrevista que li han fet mai en un mitjà generalista?
Moltíssims! És el cas de Mama Dousha, Oques Grasses, Els Catarres, Txarango… I això passa perquè convido músics i bandes que tot just comencen, que han tret el seu primer treball. La majoria de mitjans generalistes els entrevisten quan ja sonen molt.
Quan un artista o una banda estrenen disc gairebé passen per tots els mitjans.
Sí, però majoritàriament les entrevistes són molt picades, hi ha poc temps. Els fan les quatre preguntes que toquen i llestos. I se n’oblidaran d’aquell artista i d’aquella banda fins que tornin a publicar un nou disc. A Catalunya Exprés Magazine això no passa.
Què hi passa?
Les entrevistes són amb profunditat, s’hi poden esplaiar. I vaig més enllà de les quatre preguntes típiques. I quan fas això sorgeix l’emoció. Hi ha artistes que t’expliquen que gràcies a la música han fugit de les drogues o han superat la mort d’algú estimat o proper.
En les entrevistes és on més es palpa el distintiu Arenyes?
Jo diria que sí, sobretot en la manera d’entrevista. Em trobo molt sovint que, després de mitja hora d’entrevista, tothom en queda satisfet. No sé si ho diuen per quedar bé! [riu] Que els convidats al programa se sentin a gust i t’ho agraeixin al final de l’entrevista és la millor recompensa de la feina. Prova d’això és que la majoria hi tornen.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Aquest format d’entrevista amb profunditat és caduc en la ràdio actual?
Sincerament, crec que és un format que anirà a l’alça. La cultura del TikTok, els microcontinguts i els impactes continuats han saturat l’audiència. Tinc la sensació que els oients tornen a preferir continguts amb més profunditat.
Les ràdios generalistes d’àmbit nacional donen prou espai a la música emergent i local?
La gran majoria, no.
Al Catalunya Exprés Magazine fas tots els papers de l’auca.
Sí! Faig de productor, de presentador, d’editor… M’agraden tots els papers! Tinc la peculiaritat que les entrevistes les enregistro a Ràdio 4, però la resta ho edito a l’estudi que tinc a casa. Hi treballo millor.
A banda del programa, coordines un dels projectes de Ràdio 4: el Premi Disc Català de l’Any. Com va sorgir?
El va impulsar l’any 1979 Joan Ramon Mainat, un savi de la comunicació. Més endavant va recollir el testimoni Jordi Roura, i ja fa una munió d’anys el coordino jo mateix. Vist amb perspectiva, és un premi que l’ha guanyat el bo i millor de la música en català dels últims 45 anys.
“Avui té més transcendència qualsevol comentari a les xarxes socials que ens els mitjans convencionals”
Com a periodista musical, creus que una crítica en els mitjans de comunicació pot condicionar la carrera d’un músic o d’una banda?
Malauradament, els mitjans convencionals o generalistes cada cop tenen menys influència en la societat. Avui té més transcendència qualsevol comentari a les xarxes socials. Una crítica a Instagram pot tenir més transcendència que una columna d’opinió en un mitjà escrit.
Un dels distintius del programa és l’aposta decidida pel català. Com veus que avui els artistes i els grups incloguin expressions del carrer que s’allunyen del català normatiu?
Ells consideren que no són els únics responsables de salvaguardar la llengua. Els entenc perfectament, tenen raó. Ara bé, també podrien tenir més cura per la llengua, els ho he dit. Aquest és un fenomen semblant al que va passar fa anys a la televisió amb Plats bruts. Aleshores, els guionistes van apostar per un llenguatge del carrer, més col·loquial i amb barbarismes. Van rebre moltes crítiques, però van saber connectar amb la gent. No em considero un talibà de la llengua, però crec que tots els que parlem català i ens l’estimem hem de fer tot el que estigui al nostre abast per preservar-la.
Un dels distintius de Ràdio 4 és el servei públic. Què hi suma Catalunya Exprés Magazine?
A més de servei públic, hi contribueix com a suport a la cultura en català. Per aquest motiu és un programa que fa més de 20 anys que s’emet a la casa. Ràdio 4 té una vinculació i el suport amb l’escena musical catalana.
“La cultura del TikTok, els microcontinguts i els impactes continuats han saturat l’audiència”
Ràdio 4 és la primera emissora que va emetre en català –l’any que ve complirà 50 anys–. Així i tot, és lluny del lideratge de la ràdio en català. Per què?
El principal hàndicap que té Ràdio 4 és que depèn de Madrid. I això converteix Ràdio 4 en un apèndix estrany que, en funció de qui hi ha al capdavant de la direcció, se’l creu més o menys. Ara bé, des d’aquesta mirada centralista no es fan la idea de què és exactament Ràdio 4, ja que qui l’ha de potenciar i l’ha de dotar de recursos és algú que és a 600 kilòmetres. Hi ha un altre factor.
Quin?
Que la direcció canviï tan sovint fa que la ràdio no tingui la continuïtat que necessita per consolidar l’oferta. Això li va passar a Catalunya Ràdio. Mentre va governar Pujol, va ser líder indiscutible.
Això fa que Ràdio 4 sigui la gran oblidada de Catalunya?
Malauradament, sí, i és inexplicable. Un expert en audiències em va dir que una ràdio per tenir audiència ha de tenir tres P: potència, programació i promoció. Ràdio 4 té potència i programació, però hi ha mancances en la promoció. Aquí, anem més coixos. He de dir que, des de fa un temps, amb les sinergies que s’han establert entre la ràdio i la televisió a RTVE Catalunya, anem pel bon camí.
Els EGM són demolidors per a Ràdio 4.
Molt. De mitjana atorguen 6.000 oients. I en alguns EGM ens han arribat a donar 16.000 oients. Aleshores tirem coets. Sincerament, no me’ls crec. La prova és senzilla. Ràdio Estel és una emissora que té més o menys els mateixos seguidors a les xarxes socials que Ràdio 4. En canvi, Ràdio Estel apareixia a l’EGM amb una mitjana de 20.000 i 30.000 oients. Per tant, jo crec que els números reals de Ràdio 4 haurien de ser similars a aquests, i no pas la dada testimonial entre 6.000 i 9.000 que ens donen en cada EGM.
Foto: Joanna Chichelnitzky
La ràdio en català viu el seu millor moment?
Què vol dir, que té més oients? En aquest cas, sí. Ara bé, quant a continguts, no viu el seu millor moment. Avui en els magazins de ràdio hi ha molta lleugeresa, només preocupa convertir els continguts en virals. I demà, una altra cosa. Personalment, aquesta recepta no m’agrada. La ràdio ha d’aprofundir, ha de reflexionar. Tinc la sensació que estem tornant cap aquí, em fa sentir optimista.
Abans de Ràdio 4 vas forjar-te al Grup Flaix quan encara no era el monstre que és avui. Què ha aportat Flaix en la radiofórmula en català?
El més trencador del projecte inicial va ser l’aposta pel català, ja que aleshores no era habitual. I, sobretot, la personalitat del Miquel Calçada i el Carles Cuní. Els primers anys d’impuls de la ràdio vam donar-li un tarannà diferent i del qual Flaix n’ha begut durant molt de temps. Avui Flaix és líder, emet música en castellà i queda ben poc de l’essència inicial.
Quina mirada hi poses en el debat del percentatge del 25% de música en català a les ràdios?
Primer que no és cap debat… és un llei aprovada al Parlament de Catalunya l’any 1998 que ningú ha complert mai, ni les emissores públiques! Pel sol fet d’emetre en català hi ha emissores que reben milers d’euros en concepte de subvencions públiques. Davant d’aquest escenari, per què es neguen a emetre música en català?
T’ho pregunto.
Jo ho tindria clar: el total de la subvenció hauria d’establir-se en funció del percentatge de música en català. A la dècada dels 90, n’hi ha qui per no complir la quota del català deien que la música en català no té qualitat, no hi ha varietat ni interessa… Tots aquests arguments ara ja no serveixen, tot això està superat. Hi ha qualitat i música en català de tots els estils, ara els grups que canten en català omplen festivals i, fins i tot, el Palau Sant Jordi, hi ha un públic.
“Avui Flaix és líder, emet música en castellà i queda ben poc de l’essència inicial”
A Flaix vas conèixer Mariola Dinarès, qui avui és la teva parella. Com us complementeu en l’àmbit personal i professional?
Els primers anys de relació amb la Mariola van ser molt intensos, ja que fèiem conjuntament un magazín matinal a Ràdio 4. Aleshores ho compartíem absolutament tot: feina i casa 24/7. Tot i que cadascú té el seu perfil, ens complementem moltíssim i sempre fem equip. Hi ha projectes compartits. A casa? Hem sabut separar la vida familiar i professional.
60 anys acabats de fer. Com encares l’últim tram de la teva carrera professional?
[Somriu] Vull continuar durant molts més anys a Ràdio 4. Soc feliç i em sento molt còmode en aquesta casa. Tot i ser autònom, m’he posat la samarreta de Ràdio 4 i la defenso arreu. És una gran emissora i un espai idoni per reivindicar allò que faig: la música i la cultura en català.
Isabel Galí: “A França es fa un periodisme més pedagògic i de servei públic que a Catalunya”
