Foto: Joanna Chichelnitzky

Joaquín Luna Morales (Barcelona, 1958) és periodista i una de les veus autoritzades de la secció d’internacional de La Vanguardia, i els lectors més novells sovint el coneixen pels seus punyents articles d’opinió. Llicenciat en Periodisme per la Universitat de Navarra, va ser becari a l’Associació d’Editors de Diaris a la Universitat de Missouri-Columbia. Ha treballat a Europa Press Catalunya (1981-1982) i a La Vanguardia des de 1982, on ha estat corresponsal a Hong Kong (1987-1993), Washington (1993-1996) i París (1996-2000). A Comunicació 21, Luna reivindica l’ofici clàssic del periodisme en un moment en el qual la revolució digital i tecnològica està canviant els hàbits en les noves generacions.

Fa unes setmanes era a Ucraïna cobrint el conflicte bèl·lic amb Rússia.
Als meus 63 anys mai hagués imaginat viatjar per donar cobertura a una guerra, i més tenint en compte que des de fa un temps estava desvinculat de l’àrea d’internacional del diari. Com que no hi havia cap corresponsal a Kíiv, se’m va oferir la possibilitat de viatjar-hi i trepitjar el terreny. Em sento orgullós, perquè és la vegada que més visibilitat he tingut al diari. Fins al punt que mai hagués imaginat que una fotografia meva seria la portada, després de 40 anys treballant a la casa.

No el va vèncer la por?
He de reconèixer que a mesura que el tren s’apropava a Kíiv vaig passar por, molta. Però després acabes superant les adversitats inicials, i una vegada instal·lat a la ciutat vaig tenir una gran satisfacció personal de poder compartir aquesta experiència professional tan enriquidora amb periodistes de la mateixa generació.

El va sorprendre que l’enviat especial a Kíiv fos vostè i no un periodista de la casa molt més jove?
Pot sorprendre, sí. Ara bé, els joves tenen un concepte de l’ofici diferent del nostre, als qui som de la vella guàrdia. Avui gairebé ningú trepitja el carrer, tothom està assegut a la seva cadira de la redacció, completament en silenci. Si no saps trepitjar el carrer, com has d’anar a cobrir una guerra a Ucraïna? És com un ocell que tens tancat en una gàbia.

Periodísticament com es relata un conflicte bèl·lic en l’era digital i tecnològica?
Si començo a explicar com he arribat a passar les cròniques en les meves etapes com a corresponsal a Hong Kong, Washington i París m’adonaria que soc un autèntic boomer. Des dels taquígrafs que hi havia a l’antiga redacció al carrer Pelai fins a demanar conferència per telèfon, que l’espera es feia eterna. Actualment, tot és molt més ràpid i més eficient, com he comprovat des d’Ucraïna.

“Una guerra està feta per als mitjans tradicionals”

El d’Ucraïna està sent un conflicte que també passa per Twitter. Vostè, a diferència d’altres enviats especials, no té perfil en aquesta xarxa social. L’ha deixat en fora de joc?
No ho considero així. Des de fa molt de temps que no m’agrada el què s’hi cou a Twitter, fins al punt que considero que les xarxes socials estan erosionant els sistemes democràtics. No soc tan masoquista de dedicar temps a aquells que t’insulten. Els haters acaben sent molt més fidels que els fans.

Més enllà de les xarxes socials, la nova era digital i tecnològica, què ha modificat de l’ofici clàssic del periodisme?
Hem normalitzat l’ús de la pantalla per fer les entrevistes quan hi ha la possibilitat de fer-les presencialment, es guanya moltíssim. Quan passa alguna cosa, no n’hi ha prou amb tres trucades des d’una redacció, cal anar al lloc dels fets. I una cosa rellevant més: avui el periodista té un horari, abans no era així, fèiem més hores que un rellotge, la professió es vivia amb una altra intensitat.

Sent un periodista de la vella escola, com conviu amb la immediatesa que avui es treballa en el periodisme des de l’aparició d’internet i les capçaleres digitals?
Com sempre. La cobertura periodística que he fet des d’Ucraïna ha estat seguint escrupolosament el sistema clàssic del format paper. Possiblement, a les cròniques que he escrit he posat més l’accent en el context que no pas a explicar l’actualitat pura i dura. En un conflicte cal interpretar els fets, sumar-hi més elements, anar més enllà. Una guerra està feta per als mitjans de comunicació tradicionals.

Per què?
Per tradició, background, sinergies i coneixements. La informació internacional necessita molt context, anàlisi i complement històric. La piulada ràpida pot confondre el lector. Per això, el lector necessita aprofundir-hi i entendre el desenllaç d’una guerra, i aquest valor afegit només te’l garanteixen els mitjans tradicionals, des de la BBC fins a La Vanguardia.

“[Als joves] Si no saps trepitjar el carrer, com has d’anar a cobrir una guerra a Ucraïna? És com un ocell que tens tancat en una gàbia”

Vostè és un expert en el format del reportatge. Un col·lega seu a La Vanguardia, Xavier Aldekoa, explicava recentment en una entrevista a Comunicació 21 que “les històries amb ànima ens reconcilien amb el lector”. Hi coincideix?
Sí, evidentment. L’essència del periodisme és explicar coses als lectors. Si la història és bona, sorprèn i captiva, això és periodisme. Ara bé, cal destriar, perquè darrerament s’ha perdut moltíssim, especialment en el llenguatge. Mai he tingut ínfules literàries, però és primordial escriure bé, l’hem de mimar. Una història humana ben escrita és imbatible. I d’ànima, sempre. Però avui, fins i tot, hi ha molta cuina sense ànima als restaurants. I al periodisme passa el mateix.

Fent el paral·lelisme amb la cuina, quins ingredients hauria de tenir un bon reportatge?
Un bon sofregit, que tingui bon gust. El sofregit transmet caliu, dona un context familiar i de proximitat. Però del reportatge –com del periodisme– està tot inventat. Només varia l’embolcall. I jo crec molt més en l’embolcall tradicional, perquè al contrari es fomenta el llenguatge dels exabruptes.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Corresponsal a Hong Kong, Washington i París. Li queda alguna espina clavada, alguna corresponsalia pendent?
[Somriu] Sí, Roma! Quan ets més jove les preferències són per a llocs més aventurers; en el meu cas va ser a Hong Kong, quan no tenia ni 30 anys. Aleshores mai hagués triat Roma, però la maduresa i l’experiència dels anys fa que la barreja entre l’espectacle de la política italiana, el Vaticà i la manera de viure dels italians converteixin Roma en una plaça molt llaminera. A més tinc la intuïció que s’hi viu bé, molt bé.

Hi serà a temps?
Malauradament crec que no, però el desig hi és.

“Les xarxes socials estan erosionant els sistemes democràtics”

De les tres corresponsalies que ha exercit, en quina va frisar més?
Hong Kong! Aquella corresponsalia abraçava tots els països asiàtics, fins al punt d’arribar a l’Índia, que era molt lluny. Però aleshores eren territoris desconeguts i que generaven molt d’interès entre els lectors. Per tant, va ser una època d’explicar realitats molt diferents, convidava a allunyar-te de l’actualitat política.

Tot el contrari que Washington i París, que són dos puntals.
Així és. A Washington, dels mitjans nord-americans vaig aprendre una cosa: que en la informació política hi sobren les declaracions i les contradeclaracions. I això convindria que els mitjans catalans i espanyols en prenguessin nota.

De quina manera?
Que l’agenda no la poden marcar els polítics, i l’equilibri d’espais entre els partits en els mitjans de comunicació no són d’interès del lector, més aviat l’avorreix. Després de tants anys, aquí encara no hem trobat la fórmula. I és més, els periodistes som insignificants per a aquells qui tenen el poder. És a dir, els qui manen (els polítics) ni ens escolten ni ens llegeixen, ens utilitzen.

Tots?
Gairebé tots. I això que t’ho diuen que et llegeixen, però menteixen. Ep, i no tenen cap obligació de fer-ho, però és aquella actitud d’afalagar el periodista sense cap necessitat. Qui t’escolta i et llegeix són la família i els col·legues, i prou.

“Avui el periodista té un horari, abans no era així, la professió es vivia amb una altra intensitat”

Vostè ha estat corresponsal una munió d’anys. Com veu la figura del corresponsal avui?
Es troba en vies d’extinció. Així i tot, la figura del corresponsal sempre s’ha considerat l’aristocràcia de La Vanguardia. I el Grupo Godó és avui una rara avis. En aquesta societat del low cost, cal subratllar que el periodisme és car i una corresponsalia té un cost elevat, per això cada cop s’hi està apostant menys o de forma més precària.

Aquí és on entra en joc la figura del col·laborador freelance, una mena de corresponsal low cost?
Sí, aquesta fórmula distorsiona la relació periodística. Com a mínim quan vaig ser redactor en cap, vaig comprovar que quan els col·laboradors et feien una proposta hi havia un punt d’exageració en la importància dels fets. I ho feien amb una doble missió: guanyar-se l’oportunitat d’escriure i, de retruc, tenir un ingrés més en la seva facturació.

I generalment aquest col·laborador treballa per algun mitjà més.
Sí, és un inconvenient, perquè quan passa un fet rellevant de veritat, el col·laborador freelance ha d’atendre cinc o sis mitjans que li permetran assegurar-se el sou aquell mes. Amb l’agreujant que serà el dia que pitjor et farà la feina, perquè previsiblement arribarà a treure la llengua pel volum de feina.

Les facilitats i l’accés a la informació que internet ofereix avui fa que les direccions dels diaris prescindeixin cada cop més de corresponsals?
Sí, però és un error. Perquè si acabem prescindint dels corresponsals el relat serà el mateix per a tothom. I per això el fet diferencial te l’explica algú que trepitja el terreny i que entén el món com tu. Ara bé, en moments d’incertesa econòmica, prescindir de corresponsals és una manera ràpida que tenen les empreses per estalviar despeses.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Què simbolitza avui La Vanguardia?
Un compromís amb la qualitat, és l’esperit de la casa. La prova és l’esforç que fa a l’hora de mantenir les corresponsalies. En un temps en què predomina el periodisme de trinxeres, La Vanguardia aporta equilibri allunyat del sensacionalisme. És una casa molt plural, hi conviuen firmes molt diverses.

En una entrevista a Comunicació 21, el director Jordi Juan assegurava que “una edició en anglès de La Vanguardia seria molt atractiva i rendible”. Ho comparteix?
Seria una aposta periodística, però tinc els meus dubtes que fos rendible. L’aparador del castellà ens atorga molts lectors, ens permet reforçar la comunitat i ens posiciona al món. I ara no és el moment per perdre diners.

I menys quan s’ha fet públic que l’any 2021 la Generalitat va reduir a la meitat els ingressos de publicitat institucional a La Vanguardia. És un contratemps?
Evidentment, tot el que sigui perdre ingressos ho és. Sincerament, desconec els motius pels quals s’ha reduït la partida econòmica i si s’han modificat els criteris. Les subvencions només són un pegat, però és bo que les administracions donin suport als mitjans de comunicació privats.

“La informació internacional necessita molt context, anàlisi i complement històric. La piulada ràpida pot confondre el lector”

Ha anat a Ucraïna quan no s’ho esperava. Més enllà de la corresponsalia a Roma, li queda alguna assignatura pendent en relació amb el periodisme?
Sí, el concert d’any nou de l’Orquestra Filharmònica de Viena! [somriu] Després de veure-la cada any des del sofà de casa, seria un repte com a reportatge sent-hi presencialment.

Vostè que ha viatjat tant, reconeix que viure en un hotel és molt millor que fer-ho a casa.
Així és. Un hotel és fantàstic, només són comoditats. Perquè et despreocupes si se t’espatlla una aixeta o has de canviar la nevera. Quan fa temps que no trepitjo un hotel, ho trobo a faltar. Els moments de màxima felicitat com a periodista a l’estranger sempre els associo als hotels.

S’atorga el títol de ‘degà dels periodistes divorciats de Catalunya’.
En els meus articles intento reflectir un món que no veig visualitzat en els mitjans de comunicació, que per tradició sempre s’associa a una família tradicional. Aquest model de família ha desaparegut, i dins la fragmentació de la família m’agrada assumir el punt de vista d’un divorciat. Reivindico el món dels divorciats, en faig conya. És una manera de riure’m de mi mateix.

Es veu exercint el periodisme més enllà dels 70?
[Riu] No se sap mai. He de dir que l’experiència a Ucraïna m’ha permès comprovar que encara tinc corda, que mantinc un ritme que em permet no despenjar-me del pelotón, però ja es veurà. La meva vida és el periodisme, la vida privada és secundària. No he conciliat mai, i continuo gaudint-lo. Així i tot, hi ha la possibilitat que demà el director de La Vanguardia em convidi a marxar cap a casa. Soc conscient que, en el fons, el periodisme és efímer.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram