Foto: Xavier Cervera
Jordi Juan (L’Hospitalet del Llobregat, 1963) és a punt de sumar el seu primer any com a director de La Vanguardia, una capçalera que celebra 140 anys d’història. Juan viu una segona etapa al diari, on es va incorporar el 1992 com a redactor, i va ser cap de redacció de societat (2000-2002), subdirector d’informació (2002-2007) i director adjunt (2007-2009). Abans de la seva tornada el 2015, Juan va ser director de comunicació d’Spanair, director de l’agència InterMèdia, i de la seva pròpia, Vitamine!, a més de conseller d’estratègia a elSingular.cat. A Comunicació 21, Juan traça l’horitzó de La Vanguardia amb la mirada posada en l’Estat espanyol com a gran repte de la capçalera del Grup Godó.
Vostè sempre ha estat un periodista forjat a La Vanguardia. Així i tot, durant sis anys va posar-hi una mirada de reüll. Què el va empènyer a deixar la seva vessant més periodística?
El 2009, amb una crisi econòmica sense precedents, el periodisme com a professió estava en entredit i no li veia futur. Per això em va atraure la possibilitat de treballar en l’àmbit de la comunicació corporativa i vaig acceptar el repte d’Spanair. Una dècada més tard, estic convençut que el periodisme és més necessari que mai. Tot i que el ciutadà té a l’abast moltes més oportunitats de consum, un mitjà de tradició que genera confiança a la societat com és La Vanguardia en reforça encara més el seu posicionament.
Què en va aprendre del projecte fallit a Spanair com a director de comunicació?
Em va dotar d’una mirada molt més empresarial. Quan torno a La Vanguardia per dirigir el web del diari, el 2015, empatitzo molt millor amb la dinàmica de l’empresa, a donar valor a la despesa que suposen determinats projectes. I ho faig des d’una visió més empresarial i sense la necessitat de deixar de ser periodista.
De ser un emprenedor amb un projecte propi, Vitamine!, a liderar un transatlàntic com és La Vanguardia. Què enyora d’aquella etapa més solitària i emprenedora?
La llibertat de tenir cada dia una aventura professional diferent i variada. Abans viatjava amunt i avall. Ara passo tot el dia al despatx de Francesc Macià. Va ser una etapa de reinventar-me després de la sortida d’Spanair. Així i tot, el cuquet de periodista va anar in crescendo fins que vaig tenir la sort de tornar a La Vanguardia. I ho vaig fer amb la mateixa il·lusió que el primer dia.
En menys de cinc anys passa d’assumir la direcció del web a tota la capçalera. Com va ser el procés pel qual el van seleccionar director?
Sé que va haver-hi un procés de selecció i vaig ser-ne l’escollit. Abans de marxar el 2009 ja era director adjunt al costat de José Antich, i sent fora del diari mai vaig perdre el lligam amb la casa. En la meva tornada vam portar a terme el procés de fusionar la redacció de paper i digital. Un procés complex, però que va acabar sent més fàcil del previst gràcies a conèixer la majoria de companys del diari. Quan em van venir a buscar, jo havia estat 17 anys treballant a La Vanguardia, cosa que em donava un llarg bagatge en el coneixement del diari. Després de cinc anys al capdavant del digital, em va permetre tenir una mirada general de tota l’empresa. Per tot plegat, suposo que tot això hi va tenir a veure en la meva elecció com a director. Però, en tot cas, li haurien de preguntar a l’editor [somriu].
“El paper que juga el Conde de Godó com a editor és determinant. És un home inquiet, que participa activament i que aporta el seu gra de sorra. Hi tinc molta complicitat”
Quin paper hi juga el Conde de Godó com a editor de la capçalera?
És determinant, és qui marca la línia editorial del diari. És un home inquiet, que participa activament i que aporta el seu gra de sorra. Hi tinc molta complicitat. Exerceix com a editor, i m’atreviria a dir que és dels últims editors que hi ha en el sector del periodisme. Ho explica el fet que la capçalera sumi 140 anys i sempre hagi estat liderada per la mateixa família.
És previst el relleu a la presidència i que el seu fill n’assumeixi el càrrec?
Sí, acabarà passant. Així i tot, el relleu no és imminent, no està sobre la taula.
Parlant de relleus, vostè va rellevar Màrius Carol. Quin llegat li va deixar?
Carol va viure una etapa molt complexa al capdavant del diari vivint de ple el procés català. La Vanguardia amb Antich com a director va fer una evolució favorable a la independència de Catalunya, i amb l’arribada de Carol a la direcció es va produir un gir, un canvi de rumb editorial el qual comparteixo plenament. Aquest canvi no va ser gens fàcil, tenint en compte que en aquell moment hi havia molta tensió al carrer i a les institucions. Mentre Carol va dirigir la capçalera de paper, jo liderava el digital i vam establir una gran entesa.
Vostè no és favorable a la independència de Catalunya i La Vanguardia, tampoc.
Així és, ni el diari ni jo. La línia editorial és clara: que Catalunya trobi un encaix a dins d’Espanya amb un sistema de finançament just i que mereix, que ara mateix no es dona. En els darrers anys, Catalunya ha perdut la seva hegemonia per la progressiva pèrdua de competències on hi ha contribuït l’Estat. Però en cap cas soc partidari d’aquells qui han cregut que, per tombar aquest mur que sembla infranquejable entre Catalunya i Espanya, la solució sigui la independència.
Per què no ho hauria de ser?
Perquè hi ha una altra part de la societat catalana que la rebutja. Ara bé, hi ha una majoria molt àmplia de catalans, d’una banda i l’altra, que no ens sentim còmodes amb aquesta realitat entre Catalunya i Espanya, i des del diari hem de contribuir en aquest encaix que ara mateix encara som molt lluny d’aconseguir. Aquesta posició central i majoritària que té el país és la que comparteix i exemplifica La Vanguardia.
“Que La Vanguardia no estigui a favor de la independència de Catalunya no té res a veure a què es dubti de la catalanitat de la capçalera”
A hores d’ara La Vanguardia encara ha de reivindicar la seva catalanitat?
Que el diari no estigui a favor de la independència de Catalunya no té res a veure a què es dubti de la catalanitat de la capçalera. En tot cas, qui la posa en dubte són posicions més radicals i és un soroll que es concentra majoritàriament a Twitter. Fora de les xarxes, no tinc la sensació que la societat catalana dubti de la catalanitat de La Vanguardia o que ens giri l’esquena. I és fruit d’aquesta catalanitat que un dels distintius que ens posiciona més al món és que som un producte fet a Barcelona i a Catalunya.
Vostè va accedir a la direcció de La Vanguardia 15 dies abans del confinament. La pandèmia ha marcat el seu primer any.
Així és. Si abans de la pandèmia m’haguessin dit que podríem editar un diari des de casa, no m’ho hauria cregut. Però ha estat així fruit d’una redacció molt implicada. Ha estat una mena de petit miracle diari. Seguim aplicant el teletreball, així que ara mateix del total de la plantilla només entre un 15 i un 20% treballa regularment des de la redacció.
Des de la seva arribada el diari no ha parat d’innovar redissenyant el web.
Amb el redisseny del web, el lector hi accedeix de forma més ràpida, amb més velocitat de navegació i una reordenació de l’espai per donar més visibilitat al contingut exclusiu. És un pas que havíem de fer per no quedar enrere en un sector molt competitiu, canviant i exigent.
La Vanguardia va ser el portal amb més difusió digital en el conjunt de l’Estat segons dades de Comscore, i va superar per primer cop en la seva història El País, capçalera que des de fa dècades liderava el rànquing. Hi ha un canvi de tendència?
No sé si és un canvi de tendència, però és molt significatiu. La nostra capçalera s’està posicionant amb molta força entre els diaris amb més audiència de tot l’Estat espanyol. La Vanguardia vol ser líder a Espanya sense renunciar a ser-ho a Catalunya. És una aposta complexa, sobretot per la situació sociopolítica actual. La premsa de Madrid està molt marcada per l’agressivitat política entre els dos eixos esquerra-dreta. I aquí, La Vanguardia hi té molt a dir perquè escenifiquem una Espanya diversa, descentralitzada i diferent construïda des de Catalunya.
Que hagin reforçat l’edició digital del País Valencià és un pas més en l’intent d’assolir el lideratge de la premsa a tot l’Estat?
Sí, així és. València és un primer pas per consolidar-nos en un espai estratègic de l’Estat espanyol, i ja tenim previst fer-ho en altres comunitats autònomes.
“Des de l’àmbit polític seria bo que un mitjà fet des de Barcelona fos el més llegit a Espanya”
Anar cobrint espais estratègics a Espanya és perquè Catalunya se’ls ha quedat petita?
No perdrem mai de vista d’on venim i quin és el nostre lector més proper. Per tant, mantenir el lideratge a Catalunya és un orgull. Ara bé, des d’una mirada empresarial, no podem renunciar a l’espai comunicatiu que ens ofereix l’Estat espanyol. Des de l’àmbit polític seria bo que un mitjà fet des de Barcelona fos el més llegit a Espanya. Però tampoc ens podem oblidar del món globalitzat i de la forta presència que té l’anglès.
Què vol dir?
Una ciutat tan cosmopolita com Barcelona, i sent una de les ciutats que rep més turistes, estic convençut que una edició en anglès de La Vanguardia seria molt atractiva i rendible. I més tenint en compte que l’obertura digital és visible arreu del món, cosa que ens posicionaria com a mitjà més global. És un projecte que el tenim present, però no a curt termini. Ara la prioritat és l’expansió de la capçalera per Espanya.
Foto: Xavier Cervera
Fa uns mesos La Vanguardia va llançar un mur de pagament en l’edició digital.
Actualment bona part de l’estratègia de La Vanguardia es concentra en les subscripcions digitals i en l’edició digital de la capçalera. En un moment en el qual la pandèmia està generant una nova situació d’inestabilitat, el mitjà que tingui més dependència de la publicitat serà més feble. Per això, la prioritat és oferir bons continguts per obtenir la confiança dels lectors a través de les subscripcions.
Els mitjans estan abocats a fer pagar els continguts als lectors?
Hi ha hagut la paradoxa en tot el sector que fins ara els mitjans hem estat oferint els mateixos continguts digitals gratuïts i al paper de pagament. A mesura que hem detectat un increment de consum digital i que ja ha superat el del paper, hem redirigit l’estratègia.
“L’estratègia de La Vanguardia es concentra en les subscripcions digitals i en l’edició digital de la capçalera. El mitjà que tingui més dependència de la publicitat serà més feble”
Actualment, La Vanguardia ofereix un límit de 40 notícies gratuïtes al mes per aquells que no són subscriptors.
Els puc avançar que d’aquí a pocs dies ho reduirem a 20 notícies. És un pas més cap al pagament dels continguts. Ara bé, això no significa que l’edició digital sigui tota de pagament. L’estratègia actual passa per mantenir continguts gratuïts.
Històricament La Vanguardia és la capçalera amb més subscriptors de tots els mitjans escrits de l’Estat espanyol.
Coincidint amb el 140è aniversari de La Vanguardia, publiquem un reportatge d’una família que ha mantingut la subscripció del diari de pares a fills. Aquest és el prototip de la família de La Vanguardia, una marca molt consolidada que ha acompanyat a moltes famílies catalanes en el consum de la informació. I el repte és que aquestes famílies segueixin apostant per la nostra capçalera.
La gent jove connecta amb La Vanguardia?
Sí, ho diu un estudi recent el qual assegura que La Vanguardia és el mitjà que capta més jove gent i dones. Si fem una ullada a les subscripcions digitals, hi ha un gran increment de gent jove que aposten per llegir La Vanguardia.
En les darreres eleccions als Estats Units van apostar per oferir els continguts en format podcast. És una acció puntual o tindrà continuïtat?
Tindrà continuïtat. Tenim un projecte que estem cuinant ara mateix per convertir La Vanguardia en un mitjà encara més multimèdia, però no puc avançar-ne més detalls. El podcast és una aposta claríssima que ens obliga més a ser capdavanters. Aquesta setmana, per exemple, hem ofert en obert i en directe el primer debat entre candidats a les eleccions catalanes. És una altra manera de complementar la informació del diari. I sí, volem ser-hi en tot allò que ens permeti avançar cap a La Vanguardia més multimèdia possible. I aquest és el gran repte que tenim com a mitjà per als propers anys.
Cada cop les estratègies empresarials del sector van dirigides als formats digitals i menys als productes de paper. Té els dies comptats com assenyalen els experts?
Cada cop es venen menys diaris i se’n vendran menys, però el paper sobreviurà. Desconec si les capçaleres s’atreviran a sortir al carrer dos o tres cops a la setmana, tot i que fins ara ningú fa el pas. Crec que els continguts dels diaris acabaran sent més reposats i no estretament lligats a l’actualitat. Tot i la crisi que pateix el paper, continua sent un producte que genera molta empatia. Sense anar més lluny, a La Vanguardia tothom vol tenir presència al paper, no en tenen prou en fer-ho al digital. I això demostra que el paper no morirà, que té molta força i que continua sent molt atractiu.
El Grup Godó és molt més que La Vanguardia. Juntament amb RAC1 consoliden el lideratge informatiu a Catalunya. De portes endins com es compagina aquest lideratge?
Les sinergies dins el Grup Godó són molt bones. Fa 20 anys, quan va néixer RAC1 era el germà petit i La Vanguardia el gran. Ara, en canvi, el germà petit s’ha fet molt fort fins al punt que ja tenim una relació des de la mateixa alçada. És molt bèstia el que ha arribat a fer RAC1 en aquests darrers anys i la repercussió mediàtica que té avui a Catalunya. La presència de les dues marques és present i anant de bracet ens ha beneficiat a tots.
“Amb les xarxes socials els mitjans hem perdut el monopoli de la informació. Abans qui decidia què era notícia o no érem els periodistes. Ara qualsevol pot ser transcendent amb una piulada”
Aquests anys d’expansió de RAC1 han coincidit amb la revolució digital i, sobretot, amb la universalització de les xarxes socials. Què ha suposat per al periodisme?
El més rellevant és que els mitjans hem perdut el monopoli de la informació. Abans qui decidia què era notícia o no érem els periodistes. Ara qualsevol pot ser transcendent amb una piulada. Això ha estat positiu i ens ajuda a ser més accessibles, a poder arribar a realitats que fins ara ho feien més difícil. Té una part negativa: la presència de fake news, que exigeix molt més als periodistes a contrastar la informació, i una dependència excessiva del periodista a estar pendent de les xarxes. És cert que hi ha molta realitat que es viu i es descobreix a les xarxes socials, però hi ha una altra realitat que no hi és. I els mitjans hem de saber posar una balança en aquests dos mons.
El mapa comunicatiu català està saturat amb publicacions de tota mena. La postpandèmia pot provocar un nou escenari, que algunes capçaleres desapareguin?
Jo diria que aquest mapa no canviarà gaire. Actualment comptar amb una capçalera digital té un cost relativament assequible. Amb una subvenció institucional i una injecció de publicitat des de l’àmbit privat, la supervivència està garantida. Seria molt diferent que totes aquestes capçaleres fossin amb el format paper, que té un cost molt més elevat i la inversió es multiplica. Així i tot hi ha capçaleres de paper que, tot i tenir números vermells, es mantenen pel pes que generen en determinats sectors de la societat. Si en lloc de ser diaris fossin una empresa de matalassos, ja haguessin abaixat la persiana fa anys.
En 140 anys d’història La Vanguardia suma molts noms propis. Un d’ells és el del mestre Carlos Pérez de Rozas, un dels pilars del disseny i la fotografia, que va morir l’estiu de 2019. Qui ha assumit el seu lideratge?
El buit que va deixar Carlos Pérez de Rozas no s’ha omplert. És irrepetible un personatge com ell. En l’àmbit de la fotografia, Pedro Madueño, que n’és el responsable, té un nivell extraordinari i està a l’alçada de Pérez de Rozas, però no té la capacitat innata de contagiar la redacció com ho feia el Carlos, perquè és impossible. Ningú n’és capaç. M’hauria agradat poder compartir-lo en aquesta etapa com a director, el trobo a faltar.
