Jordi Robirosa i Dejean (Barcelona, 1958) és periodista i una de les veus més autoritzades del departament d’esports de Televisió de Catalunya. Llicenciat en Ciències de la Informació a la UAB, va iniciar-se en la premsa escrita esportiva –La Hoja del Lunes o Dicen– abans de fer el salt a TV3 quan va posar-se en marxa la cadena. A TV3 va convertir-se en un referent del bàsquet. El segell Rovirosa va agafar embranzida amb el programa Basquetmania o NBA.cat, i amb les transmissions dels partits de l’ACB, l’Eurolliga i el bàsquet femení juntament amb Nacho Solozábal. Ha publicat diversos llibres dedicats al bàsquet català, espanyol i nord-americà. A Comunicació 21, Rovirosa reivindica l’aposta per garantir la informació esportiva de qualitat a TV3 i defensa el periodisme de contrastar les fonts davant el soroll a Twitter.

Amb la llicenciatura sota el braç, com van ser els primers anys de professió abans de l’aterratge a TV3?
Després d’acabar la carrera, que he de dir que va ser totalment absurda, perquè només vam aprendre teoria, em vaig incorporar a un parell de diaris que van haver de tancar perquè econòmicament van ser insostenibles. Vaig tenir la sort que es va posar en marxa TV3 i vaig poder-hi entrar a treballar. Dels 19 als 25 anys vaig viure una autèntica penitència, treballant per a diaris sense cobrar.

I els inicis de TV3?
Tots érem molt joves, treballàvem moltes hores perquè érem pocs, però teníem molta empenta. Tot i que de vegades anàvem amb una sabata i una espardenya, van ser uns inicis molt macos. Uns anys que ens van permetre anar creixent exponencialment. Més tard, amb l’arribada de Tatxo Benet ens va permetre fer un salt de qualitat oferint continguts nous, com ara l’NBA o les primeres retransmissions esportives.

Un dels programes de segell propi va ser Basquetmania, que va dignificar la informació esportiva i va enfortir la passió pel bàsquet entre els teleespectadors. Vist amb perspectiva, quin record en guardes?
Ara ja és un programa de culte, especialment pel fil musical. Fèiem reportatges treballadíssims, era un programa que costava molt de fer. Recordo amb enyorança que sempre teníem accés als jugadors. De vegades ens diuen que hauria de tornar, però crec que ja no tindria sentit, especialment pels continguts. Aquella televisió ens permetia oferir els resums dels partits de la jornada del dissabte 48 hores més tard. Ara, els resums estan disponibles per a tothom dos minuts després d’haver acabat el partit i amb una qualitat exquisida. Amb l’escenari actual, ningú se’l miraria.

“Dels Estats Units vaig aprendre un aspecte rellevant: allà hi ha un gran respecte pel periodista. En canvi, a Europa, ser periodista et converteix en un enemic, el respecte és bastant reduït”

Una època en la qual vas tenir l’oportunitat de conèixer in situ l’esport americà, des de finals de la lliga regular de l’NBA fins a l’All-Star.
Més enllà del que va suposar aquells anys de coneixement de l’esport i la cultura americanes, dels Estats Units vaig aprendre un aspecte rellevant: allà hi ha un gran respecte pel periodista. En canvi, a Europa, ser periodista et converteix en un enemic, el respecte és bastant reduït. El tracte exquisit que sempre vaig rebre als Estats Units hauria de ser per a tothom. Recordo aquella etapa amb molta estima, perquè oferíem continguts propis i vam donar a conèixer una competició global com és l’NBA per al públic català.

L’aposta dels esports va anar creixent fins a disposar d’un canal propi: Esport3.
Esport3 va coincidir amb una de les èpoques més dolces de la tele, sobretot perquè vam disposar de tots els drets televisius: de la Fórmula 1 a la Champions de futbol passant per l’Eurolliga de bàsquet. És aleshores quan vam poder fer directes potentíssims amb l’estimat Nacho Solozábal, i que havia vist mig Catalunya amb unes audiències que van refermar l’aposta. Un aparador molt potent que ens va permetre situar-nos a primera línia.

L’època de bonança dels esports a TVC s’acaba quan perd els drets televisius. Què va provocar-ho?
Va ser una qüestió purament econòmica. Si tu per retransmetre l’ACB de bàsquet juntament amb la resta de televisions autonòmiques pagues un milió d’euros per disposar dels drets, arriba Movistar i paga 12 milions per un producte que no s’ho val, no tens res a dir-hi. Amb l’Eurolliga de bàsquet va ser un cas diferent. El seu president, Jordi Bartomeu, va apostar-hi, però el final va ser el mateix, vam acabar perdent els drets d’una competició que ens havia regalat molt bones audiències.

TVC no pot competir amb les plataformes de pagament?
És molt difícil, perquè sense drets televisius no disposes d’aquell producte que vol veure el teleespectador. Actualment, en el cas del Barça, Esport3 treballa bé el postpartit, però no disposem de les imatges del partit, que és el que vol acabar veient el teleespectador… Això fa que patim amb els continguts. Sense drets televisius ens cal reinventar-nos amb nous formats, reforçant l’audiència quan el Barça guanya títols, tot i que ara va més escàs. No et sé dir quin és el futur, però si tingués 40 anys estaria preocupat, veient la deriva que està agafant tot plegat.

Sense drets televisius, el projecte d’Esport3 fa temps que està en entredit. De fet, s’està reinventant.
Sí, el nou cap d’esports, Dani Barcon, és un realitzador; és estrany i no havia passat mai a la casa. S’està reinventant l’entreteniment, que em sembla bé, però necessites contingut seriós. Quan parlem d’esports, donem-hi l’èmfasi i la importància que tenen. Perquè a través de l’esport també estàs arribant a una audiència que potser mai consumiria televisió en català. Per tant, és vital la continuïtat d’Esport3.

“Som una eina de país. Així i tot, amb l’esport català, no és suficient. Hauríem de tenir continguts potents. Si no ho fem així, no tindrem audiència ni credibilitat”

Una solució econòmicament rendible seria que Esport3 apostés per convertir-se en la televisió de l’esport català?
Som una eina de país: emetem l’Uni Girona, l’Industrias Santa Coloma o el Reus Deportiu. Qui parlaria d’aquests clubs amb tanta hegemonia esportiva a casa nostra si no ho fem nosaltres? Quan fèiem bàsquet femení no importava el share, perquè estàvem duent a terme una feina de país. Així i tot, amb l’esport català, no és suficient. Hauríem de tenir continguts potents per poder mantenir els nostres continguts més modestos. Si no ho fem així, no tindrem audiència ni credibilitat. Fer el mateix que les televisions locals, i ho dic amb un respecte absolut, no ens farà ser una televisió competitiva i, sobretot, atractiva per a l’audiència. Però hi ha un altre aspecte rellevant: la llengua.

Què vols dir?
Si volem mantenir un canal d’esports propi com Esport3, que crec que l’hem de tenir perquè és important per al país, ho és especialment per la llengua. Quan vaig començar a treballar a la tele em van dir que Televisió de Catalunya existia per defensar i consolidar la llengua catalana. Jo m’ho vaig creure i m’ho segueixo creient. Si TVC no consolida Esport3, els joves deixaran de consumir continguts d’esport en català, i ho faran en castellà o en anglès. Hem d’apostar per la llengua, és essencial.

A banda de la llengua, els joves estan consumint els esports on es combina la informació i l’entreteniment, majoritàriament en castellà. Com hi conviu el periodisme esportiu rigorós que reivindiques?
Si parlem d’espais com El Chiringuito, he de dir que no és periodisme, és una altra cosa. És una farsa. Estic d’acord que hem d’anar a fer coses entretingudes, sí, i jo també feia bromes durant les retransmissions esportives. Ara en sents de retransmissions i el nivell és horrorós, especialment a les Espanyes.

Sense perdre de vista el potencial que genera la informació relacionada amb el Barça. Se n’ha abusat, a TV3, del Barça?
Ho demostren les xifres, no és una qüestió opinable. Quan teníem un Gol a gol potent, l’audiència era altíssima quan parlaves del Barça, ho comprovàvem minut a minut. Has de parlar del Barça, és un fenomen brutal a Catalunya i tu l’has d’emetre, i ho has de fer amb rigor. De mitjans de comunicació n’hi ha molts, però de Barça només un. Del RCD Espanyol, per exemple, en parlem cada dia, i estan a Segona Divisió. Crec que a TV3 i a Catalunya Ràdio hi ha molta sensibilitat pels esports minoritaris, l’esport femení i, fins i tot, el més modest. Crec que en l’àmbit d’informatius, que és quan té més ressò, s’ha fet bé.

Així i tot, de TV3 es critica tot i per part de gairebé tothom.
Sí, i ho visc molt malament. El més trist és que no ens podem defensar, però jo no tinc cap problema a dir-ho. És una tendència afavorida per un grup polític com Ciutadans, que va néixer únicament per anar en contra de la llengua i la cultura catalanes. I que a base de mentides i manipulacions ha col·locat TV3 en el punt de mira, com si fos una televisió que manipulés quan hi surt tothom. Ells li diuen el NO-DO, quins pocavergonyes!

“El periodisme ha guanyat en immediatesa, però ha perdut en rigor. Especialment a l’hora de contrastar les informacions. Només així pots mantenir la credibilitat”

Hi ha un aspecte que està canviant l’ofici: les noves tecnologies. Com està afectant el periodisme?
El periodisme ha guanyat en immediatesa, però ha perdut en rigor. Especialment a l’hora de contrastar les informacions. A Twitter tot s’hi val, però allò no és periodisme, és una altra cosa. En el món de l’esport portem una època espantosa. Jo no tinc Twitter, no en vull! En els darrers anys, a Twitter s’han escrit una munió de rumors dels quals la informació no estava contrastada. Fa molts anys vam aprendre una premissa que no canvia en el periodisme: la informació és veraç quan és contrastada. I per això no cal ser a Twitter, sinó disposar de les fonts. Només així pots mantenir la credibilitat. La resta és fer bullir l’olla, però no és periodisme.

Aquest és el missatge que dones a les universitats davant els futurs periodistes?
El que intento és parlar-los molt de la meva experiència, i al·lucinen. Però haig d’anar molt amb compte, perquè les oportunitats que m’ha donat el periodisme possiblement no les tindran ells. I jo no vull generar en ells frustració, els dic que persegueixin el seu somni. Jo soc periodista vocacional, els dic que és vital formar-se, estimar la cultura, parlar diverses llengües, i que siguin atrevits. Copso el vertigen que els fa un futur que sembla un salt al no-res. No sé què copsen ells del periodisme, perquè surten entusiasmats de la classe, però després és perillós, perquè quan trepitgin la realitat potser acaben fent una altra cosa, i no periodisme.