Si l’etnografia és l’estudi de les societats i les cultures per mitjà d’una tècnica d’observació en què l’investigador pren part activa en la realitat que estudia (DIEC dixit), en Josep Maria Ganyet és un etnògraf digital. Enginyer informàtic, expert en interacció i comunicació digital i intel·ligència artificial, dirigeix actualment l’estudi de disseny Mortensen. El 2012 va crear la campanya Keep Calm and Speak Catalan. Quan no és a les xarxes, desconnecta amb llibres i discs de vinil 100% analògics.

La intel·ligència artificial ja ha arribat per quedar-se.
La capacitat de càlcul d’ordinadors cada vegada és més accelerada i permet desenvolupar algoritmes o noves maneres de treballar més eficients. Arribarem a un punt d’intel·ligència artificial forta, no feble com la que tenim amb Siri o Alexa, capaç d’aprendre i prendre decisions per ella mateixa, i això generarà una explosió que no sabem encara cap on ens conduirà.

Alguna intuïció?
Si tu tens un sistema que fa la feina millor que tu, més eficient i et fa guanyar diners mentre la fa, per què has de treballar tu? Deixarem de treballar. És inevitable. Tendim a pensar només en els cambrers de McDonald’s perquè són llocs més repetitius i mecànics, però darrere ens afectarà a tots: advocats, contables, metges purament de diagnosi, mestres que poden perdre la feina fàcilment.

Això ens ha de fer estar tranquils o intranquils?
Totalment tranquils. Que deixem de treballar no vol dir que deixem d’estar ocupats o tenir interessos o de voler aprendre. Voldrà dir que deixarem de fer feines que potser ara ens resulten tedioses o poc gratificants o repetitives, i ens dedicarem a ser humans. Les màquines ens prendran la feina, però és que nosaltres farem altres coses. Hi ha coses que un robot no podrà fer mai. Màquines i persones poden col·laborar i excel·lir en allò que cadascuna sap fer millor. Els humans serem més humans i millors humans.

Les màquines ens humanitzaran?
Sí. Si ets mínimament tecno-optimista –i tampoc no cal ser-ho massa– t’adones que ens alliberarà de tot el que ens fa ser màquines avui en dia i ens abocarà a allò que ens fa ser humans: l’empatia, les habilitats socials, el diàleg, la retòrica, el fet d’argumentar. Crec que ens anirà molt bé com a societat.

Hi sortirem guanyant?
El repte més gran que tenim aquí és que estigui ben repartit. L’accés i la socialització dels beneficis de la intel·ligència artificial o de les tecnologies és clau. Si no les garantim generarem refugiats digitals. Riu-te’n de les diferències que hi ara, perquè el procés és exponencial, i si tu tens accés a mitjans de producció hipereficients, i jo no, tu podràs fer el que vulguis i jo me’n quedaré totalment al marge.

Tim Cook tuitejava fa poc que programar és més important que aprendre anglès com a segona llengua.
No hi ha cap dubte. El nou llenguatge universal és la programació. Aprendre a programar és tan necessari com aprendre a escriure o a multiplicar. No cal que programem per canviar el món, però sí per entendre’l millor i per saber com funciona. A més, quan aprens a programar estàs aprenent moltes més coses. T’ajuda a descompondre un programa complex amb una sèrie de problemes més senzills, et permet treballar l’estandarització del codi perquè el pugui reutilizar més gent, continuar el que han fet els altres, fer-t’ho teu i remesclar-ho donant-li un nou sentit. En definitiva, obtens un munt de beneficis que després pots aplicar al món que vulguis, al de l’art, de la creació, als teus hobbies, a la música.

Quins projectes periodístics digitals destaquen avui?
Els projectes comunicatius que m’interessen més no són aquells en què la pota digital és una extensió o reconversió del seu negoci antic, perquè això ve a ser un diari digital i prou. A mi m’interessen els projectes que neixen a la xarxa, que neixen en xarxa, i que després es van fent transmèdia.

Múltiples suports i fraccionament de continguts.
És el cas del periodista que té un timeline interessantíssim, que després es converteix en un article, al qual posteriorment també s’afegeix l’article de quatre o cinc periodistes més, i que més tard es converteix en un digital. I, finalment aquest digital, com que compta amb col·laboracions interessants, d’anàlisi, en profunditat, i no només del moment, té cert valor imprimir-lo.

El paper prestigia l’online.
No imprimeixo perquè sí, i després penjo alguna cosa del que he imprès al web, sinó que ho faig al revés. En aquests casos el paper recupera l’estatus que tenia abans i legitima l’online. Aquests projectes que funcionen d’electrònic a paper i de tornada m’agraden molt.

L’analògic i el digital com a complementaris.
Sempre. És el mateix que amb la música. Jo escolto música en digital a través d’Spotify si estic al cotxe o de viatge, però a casa escolto discos de vinil que abans compro. Vull agafar el vinil i fer tota la litúrgia, no vull cap més pantalla, i mentre estic escoltant la música em permet fer un munt de coses, com llegir-ne la lletra, conèixer els detalls de l’enregistrament, recordar quan i on vaig comprar-lo, si abans vaig haver d’estalviar perquè no tenia calés.

Però el text de la lectura o la peça de música són sempre els mateixos.
Sí, però tendim a oblidar que un diari, igual que llibre o un disc, no només conté informació de continguts determinats, sinó també una metainformació associada al producte que no es veu. La fisicalització de la informació és molt important. Si enlloc d’anar pel carrer amb un Kindle veus algú que passeja amb un llibre gruixut de Proust dius, ostres tu, quin paio. El digital, de moment, encara no proporciona aquesta experiència augmentada bàsica.

El paper, per tant, no morirà?
No ho sabem. Si es descobreix un suport amb les mateixes qualitats, però millor, més ecològic i més barat, substituirà el paper. En qualsevol cas, el que no morirà mai són els suport físics de la informació. I no pas per una visió romàntica, sinó perquè objectivament obtens una millor comprensió llegint un diari o un llibre en paper, encara que siguin fotocòpies, que fent-ho a la pantalla.

Però llegir en pantalla ens permet un munt de funcionalitats afegides.
Sí, permet gestionar millor la informació perquè la fa fàcilment buscable, indexable, enregistrable. Però el digital, tal com el coneixem avui, és incapaç de reproduir i transmetre’ns l’experiència de la metainformació, que és tan important com la informació, i converteix el físic en indispensable.

El digital ens proporcionarà la mateixa experiència que l’analògic?
Crec que la qüestió no és que tu hagis de tenir la mateixa experiència, sinó que el resultat final sigui la mateixa experiència. Per exemple, si vols buscar quin passatge d’un llibre t’ha emocionat després de llegir-lo, amb un llibre físic el trobes en un moment, mentre que amb un Kindle no el trobaràs. I aquesta metainformació bàsica que a tu et queda gravada en forma d’emocions i records associats, el Kindle també hauria de ser capaç de registrar-lo. Com? No ho sé. Possiblement hauríem d’imaginar sistemes d’implants en el cervell per estimular-lo directament.

Quin espai té la informació de proximitat en el nou escenari dels mèdia?
L’espectacle en directe i les notícies de proximitat sempre aportaran avantatge. Si vull informar-me sobre un atemptat a París o una inundació al sud-est asiàtic puc fer-ho a través dels mitjans d’aquí i a través d’Al Jazeera, la CNN o la BBC. Però si vull saber més sobre un atracament a la botiga del costat de casa només puc fer-ho anant-hi físicament, a través d’un canal local o seguint el Twitter de la gent d’aquí. Per tant, en informació propera en espai i temps, els mitjans de proximitat són imbatibles.

Què prioritzaria si fos un editor de proximitat?
En primer lloc, un editor de proximitat no hauria de tenir ni barreres ni filtres entre el que té en paper i en els canals digitals. En segon lloc, m’associaria per descobrir patrons i avançar cap a una intel·ligència col·lectiva. El repte aquí és determinar què fa la gent de Mataró, que també faci la gent de Martorell o de Granollers, i quines pràctiques ens funcionen a uns mitjans que també puguin funcionar als altres.

I pel que fa a les xarxes socials?
La premsa de proximitat té un aliat clar en les xarxes socials. Per aquests mitjans digitalitzar-se és obvi, però no perquè és el que hem fet tots, sinó perquè implica ser proper i això els és natural. Les xarxes socials són al palmell de la mà de la gent, en la intimitat de les llars, dins l’habitació abans d’anar a dormir. Si a més la informació prové del barri del costat, tot és més proper encara.

Com poden potenciar-les?
Jo aniria a buscar el concepte de rich media. N’hi ha prou a fer un Facebook Live amb un mòbil per tenir la teva televisió. No cal més. T’ofereix el directe de la tele a temps real, que després et queda en el timeline, i que permet a la teva gent compartir-ne el contingut i comentar-lo. Fent-ho no competeixes amb la teva capçalera impresa, sinó que l’estàs prestigiant, igual que la mateixa capçalera impresa també prestigia els teus canals digitals.

Quin rol han de jugar-hi els periodistes?
El periodista ha de fer el que la resta no fem a les xarxes socials. O, dit d’una altra manera, el que ha fet sempre. Posar un punt de pausa, d’anàlisi, per contrastar i relacionar informacions aparentment dispars. I no voler reinventar la roda i fer el que fan les xarxes socials, competir-hi en immediatesa, velocitat i espectacularitat, i apuntar-se al clic fàcil amb titulars buits de contingut. Per això ja hi ha les xarxes socials. Això ja ho fem a Twitter.

Més periodisme.
Sí. El periodisme no ha mort, és més necessari que mai. Els periodistes disposen ara de més informació, més gent que influeix i més fonts que mai, i per tant també tenen més recursos que mai per fer la seva feina.

Quan l’èxit ve marcat pels retuits, no sembla fàcil.
No ho és per al periodista tradicional que ha estat en una redacció, ràdio, televisió o diari també tradicional. Però sí que hi ha una nova raça de periodistes que es passen el dia al carrer i combinen molt bé la immediatesa del què està passant a Twitter en aquell moment, amb la reflexió posterior. Ho veus. Els tuits que fan són el seu quadern de notes del directe, el seu timeline. I després aporten la reflexió pausada, en clau crítica o d’humor. No és incompatible, al contrari.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram