Josep Vicent Frechina (Massalfassar, 1966) és el coordinador de la revista Caramella, una publicació que enguany ha complert 25 anys i ha arribat als 50 números, i la qual manté l’essència dels seus inicis, la de parlar de la cultura popular dels Països Catalans. Frechina, químic de professió i president de la Federació d’Estudis Comarcals del País Valencià, repassa a Comunicació 21 la trajectòria d’aquesta revista, un dels pocs exemples en català que tracta la cultura popular.
És llicenciat en Química. D’entrada, sorprèn que acabi dirigint una revista com la Caramella…
És com una doble vida [riu], perquè he tingut una vida professional dedicada a l’ensenyament de les ciències, però una de les meves passions ha sigut la cultura popular i la música. Així, vaig voler compaginar les dues coses.
És el coordinador de Caramella des del seu inici. Havia tingut experiències prèvies en altres mitjans de comunicació?
No, però jo formo part del moviment associatiu des que soc molt jove i vaig ser un dels fundadors de la colla de dimonis de Massalfassar l’any 1991, i en aquesta colla vam començar a editar una revista.
Quant a la revista Caramella, va néixer arran que tres entitats (Carrutxa, Solc i Tramús) van decidir tirar-la endavant. Com van ser aquells inicis?
Com a fundador de la colla de dimonis de Massalfassar, tenia molt contacte amb grups musicals perquè organitzàvem un festival i, fruit d’aquella activitat, ens trobàvem amb altres entitats del mateix àmbit. La dècada dels anys 90 va haver-hi un moviment generalitzat de retrobar-nos amb la tradició, i no des del punt de vista folklòric, sinó com una cosa viva que tenia sentit.
Què suposava, aquell moviment?
Suposava una mirada nova cap a la tradició que s’anava escampant com una taca d’oli per tot el territori, perquè es recuperaven festes, hi havia molt de moviment, i pensàvem que calia un mitjà que vehiculés tot el que estava passant i que creés discurs per donar una empenta a tot plegat. Aquest moviment era una mirada moderna i contemporània a la cultura popular i tradicional, i després de moltes converses de bar on volíem arreglar el món, vam decidir tirar endavant un projecte conjunt.
Per què va ser conjunt?
Perquè pensàvem que en solitari cap de les tres entitats tenia els recursos suficients com per tirar endavant una revista com la que volíem plantejar. Pensàvem que combinant els esforços de les tres entitats sí que podríem, i vam néixer com un experiment de treball conjunt que va acabar tenint èxit.
“La quantitat de catalanoparlants al País Valencià no es veu reflectida en la proporció de mitjans de comunicació que l’usen”
25 anys després d’aquelles converses de bar i d’aquell experiment, arriben als 50 números. Mantenen aquella essència?
Crec que en aquell moment vam tenir una visió intuïtiva i ara l’hem refinat, però el nucli essencial és el mateix, tot i que hem evolucionat i la nostra mirada és més complexa, perquè hem après més i hem madurat. Si mires les primeres revistes, veus el punt on estem ara.
Aquella mirada, quina és?
Bàsicament és que volem veure la cultura popular com una forma de contrapoder, un espai fora de la normativa i la regulació on es juguen batalles importants, sobretot en el terreny identitari i en el terreny polític. Volíem entendre la cultura popular com una cultura de producció i de consum horitzontal, sempre inacabada i en procés de negociació i de reconstrucció, però amb una gran intervenció sobre ella dels seus usuaris.
Foto: Xavi Alcàcer
Parla d’una cultura horitzontal, això desterra les classes dins d’ella?
Sí, és un món molt impur i molt híbrid, la cultura popular està formada per elements que venen de la cultura de masses i la cultura il·lustrada, però és un espai de llibertat i d’intervenció col·lectiva.
La cultura popular de l’any 1999 era una de determinada; la del 2024 ha canviat?
Clar, està en permanent renovació i ara està molt influenciada per la capacitat de comunicació que tenen les xarxes. Ara permeten una participació més activa en la transmissió de la cultura popular i democratitza la seva difusió.
Si parlem de la cultura popular, és la germana petita de la cultura o està vista com a folklore?
Si tenim una mirada reduccionista, la cultura popular són colles de gegants, per exemple, és pintoresca i amb un cert exotisme. Però si la veiem com el que realment és, no és la germana petita, sinó que és la germana gran de la cultura. Al cap i a la fi, són aquelles manifestacions col·lectives que la gent ha decidit que val la pena transmetre, i això és el bressol on es cuina la transmissió de valors i de sabers.
“La cultura popular és la germana gran de la cultura”
La llengua és un element important per a vosaltres, però heu passat èpoques difícils quant a la llengua, dins la revista?
Des del primer moment ha tingut clar que el seu marc nacional són els Països Catalans i que la seva llengua és el català i, tractant-se d’una publicació sobre cultura popular, no hem creat un model de llengua per a la revista, sinó que hem tingut un model de llengua que reflecteix la diversitat lingüística del país.
Com ho fan?
Es tracta de respectar totes les varietats dialectals dels autors. No hi ha un estàndard, es respecta tot el que estigui dins de la normativa, i la referència és més aviat el diccionari Alcover-Moll, no el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.
Creu que això li dona identitat a la revista?
Sí, tractant-se d’una revista de cultura popular era important donar a conèixer aquesta diversitat lingüística.
Presentació del número 50 de Caramella al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona, el passat 21 de juny.
Des de la cultura popular es troba a faltar que existeixin mitjans que apostin pel català en les seves publicacions?
Estem molt mancats, especialment en el País Valencià, és un drama. Falten mitjans de comunicació en català, només n’hi ha un nombre molt reduït i hi ha llocs on és nul. I t’haig de dir que la presència del català en els mitjans no és gens representativa de l’ús del català que es fa al país. La quantitat de catalanoparlants no es veu reflectida en la proporció de mitjans de comunicació que l’usen.
Per què creu que hi ha tant desequilibri?
Perquè venim d’una situació d’extrema minorització de la llengua, d’un procés de normalització del castellà que funciona molt bé, i d’uns anys en què la llengua estava confinada a l’àmbit domèstic i a l’àmbit privat. Amb l’arribada de la democràcia, la gent ha començat a consumir cultura en una llengua que no és la seva primera llengua, majoritàriament, i durant tots aquests anys de democràcia no s’han activat les polítiques adequades per a revertir-ho.
Hi veu marge de millora?
Hem millorat i és cert que hi ha més premsa en català que la que hi havia fa 50 anys, però estem molt lluny d’una situació mínimament acceptable, ens trobem en una situació que hauria de suscitar escàndol.
I no en suscita…
No, genera resignació.
“A Caramella hem tingut un model de llengua que reflecteix la diversitat lingüística del país”
La tasca que fan des de la revista Caramella és un exercici de resistència davant d’aquesta resignació?
No hem volgut mai tenir una actitud resistencialista, no voldríem pensar que som en una trinxera i que estem defensant-nos dels embats dels enemics, al contrari. Des del primer moment que vam acceptar els Països Catalans com el marc natural, ho duem amb una naturalitat absoluta, perquè és el nostre marc mental i intentem que la revista sigui propositiva i proactiva, i amb un discurs en positiu.
Com estan celebrant els 25 anys de la capçalera?
Ja hem fet presentacions en diferents llocs del territori, dues de grans a Barcelona i a València. Cap a finals d’any anirem a Palma i la idea és seguir amb aquesta roda de presentacions. Després llençarem un Verkami per a publicar el tercer volum del projecte Llibres Caramella, que són llibres sobre cançons dels Països Catalans.
Després de 25 anys, en quin moment es troba la revista quant al seu rol en la cultura popular?
Crec que hem aconseguit ser un petit referent dins del sector, hem consolidat el projecte en clau econòmic i, com que el nostre nombre de col·laboradors és elevadíssim, s’ha creat una xarxa oberta sobre cultura popular. Abans, havíem d’explicar què fèiem, però amb el pas del temps ens presentem en actes on veiem que el públic ens aprecia i ens té en compte.
