Foto: David Oliete

Lluís Miquel Hurtado (La Canonja, Tarragonès, 1976) és periodista freelance, viu a Istanbul (Turquia) i des de fa més d’una dècada exerceix com a corresponsal a l’Orient Mitjà per a la Cadena SER i El Mundo. Va iniciar-se a Ràdio Canonja i al Diari de Tarragona per fer el salt a Madrid, on va ser l’encarregat del projecte audiovisual d’El Mundo. Quan li va arribar l’estabilitat va decidir canviar d’aires i llançar-se com a corresponsal a l’estranger. Durant més d’una dècada ha explicat les situacions de conflictes trepitjant el terreny per a diversos mitjans en una realitat molt diferent a la de casa. A Comunicació 21, Hurtado reivindica la figura del periodista freelance a l’estranger, però defuig de l’èpica que genera la professió.

Què t’apassiona de l’Orient Mitjà?
Ve de lluny. Sincerament, no em fa vergonya dir que llegia Pérez-Reverte i Territorio Comanche, i ha estat arran de llegir d’una mica de tot. Del conflicte del golf Pèrsic tinc molt pocs records; de la guerra de Iugoslàvia, en canvi, sí que tinc més referències i vaig començar a llegir sobre temes que hi tenen a veure.

De tenir una feina estable a caure en la inestabilitat que provoca ser freelance. Vas tenir la sensació de fer un salt al buit?
Sí, així és. De vegades, quan ho miro amb perspectiva, em sembla encara més boig el que vaig fer. Però tenia 25 anys i era el que s’havia de fer, no me’n penedeixo per res del món. A Istanbul, dins la meva passió per l’Orient Mitjà, vaig acabar-hi de manera accidental, m’atreia més l’Iran.

On es concentra l’interès informatiu a l’Orient Mitjà?
Quan vaig arribar-hi, Turquia no generava les notícies que genera ara. No és fins al 2013 que Turquia comença a estar en el mapa dels mitjans occidentals, i des d’aquell moment ja no hem baixat el pistó informatiu. Fins al 2012, la plaça forta de l’Orient Mitjà era Beirut, i ara ha canviat a Istanbul.

Com s’explica aquest canvi?
Tothom s’ha adonat de la importància que té Turquia. Més enllà dels tòpics, ha tingut un paper rellevant en els conflictes de la regió. Pel tipus de govern que ha tingut, ha estat una de les referències a l’hora de parlar de les noves autocràcies. Erdogan ha estat un model per als altres. Per aquestes raons, Turquia ha tingut un paper molt preponderant i s’hi ha posat el focus.

“En el periodisme, la meva generació ha perdut l’estabilitat laboral”

Fa una dècada aterres a Istanbul i què et trobes?
Va ser accidental, hi arribo sense tenir ni idea de com estava el país, qui governava, quins eren els temes importants. Jo no tenia un background, però ho he anat aprenent sobre la marxa, llegint molt i obrint molt les orelles. Vaig arribar aquí i no coneixia l’idioma, tot era un xoc per a mi, era una aventura. He tingut el suport de molts companys, ha estat un miracle la germanor de periodistes que hi ha. Aquesta xarxa i la necessitat de sobreviure és el que va aconseguir que aguantés els primers mesos i fes els primers passos.

Com van ser aquests primers mesos professionalment?
Durant el meu primer any no vaig cobrir pràcticament cap notícia, a mi el que em va mantenir a Turquia va ser una col·laboració amb una televisió iraniana. Amb els estalvis vaig comprar-me una càmera de vídeo i un trípode, i amb els 300 euros que tenia al banc vaig tirar com vaig poder. A partir d’aquí, vaig començar a fer televisió.

Deu anys més tard has publicat prop de 2.000 cròniques i et coneixes bé el terreny. Quins són els territoris amb més conflicte a l’Orient Mitjà?
Hi ha diferents nivells de conflictes. Si parlem d’una guerra oberta, Alep potser és el lloc amb més perill on he estat. Però en altres tipus de conflictes, que són més invisibles, la por a parlar amb periodistes és el que més detecto. Això és un símptoma d’un conflicte intern generat per unes condicions polítiques i socials que s’expressa especialment a Turquia i l’Iraq, i que té un reflex a Occident. A l’Orient Mitjà cada cop hi ha més extremisme i més por, i això dificulta molt la tasca dels periodistes. Per a mi, això també és un conflicte.

“Quan hi ha un atemptat, la pressió sobre tu es multiplica, perquè com a freelance saps que et guanyaràs la mensualitat en un dia per sobreviure a final de mes, i això fa que la qualitat de la teva feina baixi”

Per què les societats de l’Orient Mitjà tenen por a parlar amb periodistes?
La por és per dos motius: d’una banda, perquè la seva imatge aparegui en algun altre lloc i pugui patir conseqüències per la llibertat d’expressió i d’opinar; i per altra banda, per raons polítiques, es discrimina molt amb qui es parla. Amb els catalans o espanyols a Turquia no tenim dificultats, però quan parlem de polítics de Gran Bretanya tenim més problemes. La tasca del periodista s’ha polititzat, i això és molt d’aquest temps. Abans, la gent era molt més oberta.

Has trepitjat el terreny en camps de refugiats, exilis o terratrèmols. Com a periodista, has passat por?
Diria que sí, perquè, quan vas a fer la teva feina, la por la sublimes en una forma de racionalitat que, per a tu, té sentit. La meva feina és la forma de canalitzar totes les sensacions al voltant de la cobertura d’un conflicte. He tingut por, i molt de respecte, perquè la feina ha de sortir bé i ho has de fer sense patir conseqüències de cap tipus. Crec que quan he d’enfrontar-me a un conflicte armat intento canalitzar-ho tot en una sola explicació, que és anar a fer la meva feina amb el meu pla de seguretat, amb uns dispositius que han de garantir que torni viu. Però accepto que hi ha un marge de risc, que és previsible. Intento viure-ho com un bomber quan s’enfronta a un foc.

En plena efervescència d’Erdogan, quina mirada faries als mitjans de comunicació a Turquia?
A Turquia s’ha viscut un canvi bastant ràpid, i trobo que hi ha pocs periodistes, però molt valents i que no tenen res a perdre. Aconsegueixen no implicar-se políticament i en ocasions n’han patit les conseqüències, i crec que és un tipus de periodista que es troba en extinció. N’hi ha d’altres que sí, que han tendit a buscar una ala política per protegir-se. Estem cada cop més en un període de trinxeres i temo que a Occident es vagi cap a aquesta tendència.

Foto: David Oliete

Vius lluny de casa exercint com a corresponsal a l’estranger. La figura del corresponsal està cada cop més devaluada pels mitjans de comunicació espanyols i catalans?
No està devaluada, sinó que s’ha confós la seva tasca. Si deixes d’invertir en corresponsals, a aquesta figura no li dones la importància que té i això va en detriment a la informació que dones. Els mitjans espanyols i catalans encara no ho han entès. Al final hem convertit el corresponsal en la persona que signa la notícia, i això vol dir que no t’importa tant, sinó el fet que signi i que puguis posar el nom d’una capital a la teva peça. Hi ha agències que posen el nom de la capital sense tenir-hi ningú. No se li ha reconegut la importància que té el periodista sobre el terreny.

Què hi tenen a veure les xarxes socials en aquest retrocés?
Creure que per tenir accés a Twitter i seguir uns periodistes o unes tendències ja saps què està passant és un exercici de vanitat, perquè a un lector no li pots explicar què diu un comentarista que tu estàs seguint a Twitter. Tu necessites algú que estigui al lloc, que porti temps allà, que tingui perspectiva, que vagi més enllà de Twitter.

“Mai he entès l’èpica del periodista, només som una cadena de transmissió”

És fruit de la precarietat que viu eternament el sector?
Sí, tot i que vull creure que encara és possible tenir algú que cobri un sou fix per estar al lloc dels fets, que tingui exclusivitat per a un mitjà de comunicació, i que tingui el temps suficient com per poder desenvolupar una tasca que permeti optimitzar tot el que es publiqui. En els últims deu anys aquesta figura s’ha convertit en un col·laborador que cobra per peça, que no cobra suficient com per arribar a final de mes, i que es veu obligat a col·laborar amb fins a cinc mitjans. Aquest periodista té un problema.

Quin?
Que viu amb l’ansietat constant d’haver de produir per arribar a final de mes, però ha de pagar la seva quota d’autònoms, i pas a pas ha de fer el que sigui suficient perquè surtin els números. Vius amb la necessitat de cobrir tot el que hi hagi. Al final, no s’incentiva la qualitat de les teves peces, sinó la quantitat, i tu intentaràs produir com més millor i deixaràs de fer bé la teva feina.

Això passa quan hi ha un atemptat?
Sí, quan hi ha un atemptat, la pressió sobre tu es multiplica, perquè com a freelance saps que et guanyaràs la mensualitat en un dia per sobreviure a final de mes, i això fa que la qualitat de la teva feina baixi. I és conseqüència de la manca d’estabilitat laboral, que acaba tenint repercussió en la qualitat de la informació. Si t’interessa donar informació de qualitat, has de tenir un corresponsal amb un sou fix, i això no és majoritari entre els mitjans.

Dius que el periodisme és un ofici, no una missió èpica en la que valgui la pena morir. Què vols dir?
En primer lloc que el periodisme té molts egos, i s’agreugen quan ens posem en la política de col·laboradors. Poses en competició uns col·laboradors perquè lluitin entre ells i ho aconsegueixis a un preu més barat. Ara es fa un periodisme millor, tenim més recursos, més possibilitats i més formació, però ara potser t’has de pagar tu els viatges. Dins d’aquest rebombori s’ha perdut la idea que els periodistes no som més que treballadors, i s’ha fet servir la romantització de l’ofici com una justificació. Tenir popularitat a Twitter sembla que es converteixi en la paga de Nadal d’un periodista. Mai he entès l’èpica del periodista, no sé si ho hem fet nosaltres, però crec que se’ns ha donat un paper massa important. Només som una cadena de transmissió.

Així i tot, el missatge que expliquis des de l’estranger és el que aportaràs a tota una audiència.
La televisió és molt seguida i té molt més impacte. Malauradament ja no en faig, de televisió. Per una banda té una gran influència en els mitjans i en el que veu la gent, i això coincideix amb el fet que les televisions són les que menys dediquen als corresponsals. Això genera molta frustració, perquè els que hi som volem explicar bé les coses. El gran problema que tenim és que, quan publiques un article, molta gent hi reacciona agressivament, i això connecta amb el trinxerisme del qual et parlava abans. Allà es viu cada cop més condicionat pels prejudicis i tendim a quedar-nos amb la informació que s’acosta al que pensem, i estem cada cop més socialment compartimentats. I ataquem el que no ens agrada, entre ells els periodistes que porten deu anys treballant i vivint en un país com Turquia o l’Iran.

Com afrontes les crítiques i les pressions que has de viure com a periodista?
Són coses que genera la pròpia feina, sabent que mai escriuràs al gust de tothom. Quan ets periodista acceptes que sempre hi haurà algú que et critiqui, és part de la teva feina, que rebis pressions. Jo soc crític amb la professió, i igual que he reconegut la feina d’altres companys, també els errors. Ningú és lliure d’equivocar-se, i és bo que passi.

“A l’Orient Mitjà cada cop hi ha més extremisme i més por, i això dificulta molt la tasca dels periodistes”

Què els diries als estudiants de Periodisme si et preguntessin sobre la teva experiència professional com a corresponsal en una zona de conflicte?
Si realment vols fer això, tingues molt clar que mai seràs periodista de conflictes. Jo m’he pogut especialitzar en conflictes, però també et puc escriure sobre economia turca. Has de ser capaç de fer de tot i això exigeix que treballis moltíssim. La feina de col·laborador és l’únic futur que li queda al periodisme si vols treballar a mitjans espanyols. Abans de marxar a fer de corresponsal has d’estar molt convençut de la decisió que prens, perquè el sacrifici és molt gran en la teva vida personal. No treballar per a un gran mitjà no significa res, tu pots fer una molt bona feina amb un bon compte de YouTube i de Twitter. El periodisme no el fa el mitjà, el fa el periodista.

El periodista Nicolás Valle deia que si prefereixes viure en un conflicte que amb la teva família, t’adones que ets un addicte a la guerra. Tu ho comparteixes?
He conegut persones que anaven a la guerra per gust, per fascinació, per addicció… a les guerres s’uneixen molts tipus de persones, i no tenen per què ser periodistes. Et trobes amb gent que pot tenir una causa interior més enllà d’ajudar les persones o d’explicar què passa allà. Però no diria que els periodistes que hi són cobrint-ho són addictes a la guerra.

Durant tots aquests anys no has estat sol. El fet d’estar casat amb una dona iraniana, t’ha fet obrir la mirada o entendre millor el context social i polític de l’entorn?
El matrimoni en sí mateix no, però el que et fa entendre què passa és conèixer tothom. Mai he tingut prejudicis a l’hora d’anar als llocs i he intentat parlar amb tothom. Ser-hi et fa esborrar prejudicis que potser tindries, de fet només sabem un 5 o un 10% del que passa. Has de parlar amb tothom i intentar entendre per què voten el que voten, entendre l’oposició als governs i entendre, també, les idees dels extremistes.

La teva vida passarà sempre per l’Orient Mitjà?
No, no ho tinc clar, i per dues raons. D’una banda, perquè periodísticament és bo moure’s i m’agrada, estic obert a tot el que em pugui passar. Estic esgotat, no em veig en deu anys fent el mateix, i tampoc a Turquia. I per altra banda, té a veure amb l’estabilitat laboral; si no en tens no pots seguir-t’hi dedicant. En el periodisme, la meva generació l’ha perduda [l’estabilitat laboral]. El més important és tenir un lloc a la professió.