Foto: Joanna Chichelnitzky
Carmen Juan Pérez (Barcelona, 1961) és periodista i sotsdirectora del programa Julia en la onda, d’Onda Cero. Llicenciada en Ciències de la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar la seva carrera com a periodista a Ràdio Miramar. També ha treballat a RadioCadena, Ràdio L’Hospitalet de Llobregat, Agència EFE i Ràdio Barcelona. Ha presentat les edicions d’estiu de A vivir que son dos días (Cadena SER) i Julia en la onda (Onda Cero); i ha presentat La Terraza (Onda Cero) i L’auditori (RAC1). Amb Julia Otero ha treballat com a sotsdirectora a La luna (TVE), La columna (TV3), Protagonistas (Punto Radio) i La radio de Julia (Onda Cero). Va ser professora de Comunicació de l’Institut de Formació Política per a Dones de la Diputació de Barcelona i professora de Periodisme a la UAB. A Comunicació 21, Carmen Juan reivindica l’expertesa en la professió.
Vostè és una periodista de cap a peus.
Soc al periodisme de casualitat. A mi m’agradava escriure i era molt tafanera. M’interessava ser als llocs que em generaven interès, ja no tant per explicar les coses, sinó per viure-les. De forma accidental, vaig començar a treballar gratuïtament a Ràdio Miramar, i al descobrir la ràdio m’hi vaig quedar. Al llarg de la meva vida sempre he buscat estímuls i nous al·licients.
Gairebé tota una vida professional de bracet amb Julia Otero. Quan es van conèixer?
Fa més de 40 anys vam coincidir a Radio Miramar de Barcelona. Tenia 18 anys, jo hi treballava des de feia un temps, i tot just començava la carrera de Periodisme. Durant tot aquest temps hem anat compartint projectes i, al mateix temps, cadascuna ha fet la seva. Soc una fixa discontínua en la vida de Julia Otero, tot i que ara ja fa molts anys que de forma ininterrompuda treballem plegades a Julia en la onda, a Onda Cero.
Vostè ha acabat convertint-se en l’ombra d’Otero?
No sé si soc la seva ombra, perquè jo tinc llum pròpia [riu]. Però, sí, sempre he estat darrere seu.
18 anys amb Julia en la onda, a Onda Cero.
Luis del Olmo va estar 25 anys al capdavant de Protagonistas! [somriu].
“El patriarcat encara està molt estès en les empreses de comunicació”
Quin és el secret per mantenir un programa durant tant de temps?
El programa té elements reconeixibles: el primer, indiscutiblement, és que té el segell de Julia Otero, i això vol dir que una part de l’audiència li és pròpia, que la segueixen allà on va. Treballem amb rigor, intentem ser coherents amb una línia editorial molt clara i sabem quin producte volem oferir. Més enllà de la informació, donem claus per a la reflexió i l’entreteniment. Ho fem un equip petit i integrat per dones i homes progressistes, no ens n’amaguem.
El seu progressisme li ve de casa?
Sí, el meu pare –que té 94 anys– és molt feminista. El seu entorn familiar sempre ha estat marcat per una forta presència de dones (la seva mare i la seva germana) i, a més, va tenir dues filles. Durant més de dues dècades va fer de cuidador de la meva mare. En el meu cas, jo he treballat molt l’educació de la meva filla. Tinc la sort que el seu entorn té aquesta mirada feminista i no retrògrada com passa en molts joves.
Aquesta temporada Julia en onda s’emet els caps de setmana després de renunciar a fer-ho de dilluns a divendres. Què ha suposat?
He recuperat molta vida! Abans treballàvem per produir 20 hores de directe a la setmana, i actualment produïm vuit hores. Els festius setmanals són dilluns i dimarts! Aquests dos dies intento fer dieta de connexió informativa. Sobretot ara, que l’actualitat està sent molt repetitiva. El canvi d’horari va ser un desig de la pròpia Otero, qui també necessitava més descans, com jo.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Què canvia a Julia en la onda quan vostè substitueix Otero al capdavant del programa?
Canvia més per a mi –que he de treballar el doble!– que no pas per a l’oient. Curiosament, tinc una veu molt semblant a la de la Julia Otero, i l’oient ens arriba a confondre. Més enllà d’aquesta anècdota, jo estic als fogons del programa, per tant, l’única diferència és que, quan no hi és Otero, a més de cuinar-lo, l’he de servir. El programa manté el mateix ritme, però segur que la troben a faltar a ella.
Què ha aportat Julia Otero en l’ecosistema comunicatiu català i espanyol?
Julia Otero és la millor comunicadora de Catalunya i Espanya dels últims anys. I ho és perquè, tot i que acumula molt de temps al peu del canó, manté una frescor en els seus plantejaments vitals i professionals, i aporta molts elements de qualitat a l’antena. I això té molt valor, tenint en compte que la nostra professió és molt intensa, crema moltíssim i passa factura.
Com es gestiona ser la millor comunicadora durant tant de temps?
En aquesta professió, quan tens èxit la zona de confort és molt àmplia, però en canvi, acaba sent enganyós, ja que tu mateixa t’acabes exigint més i més. Per això, el més difícil és trobar l’equilibri. I això és el que sempre ha sabut trobar Julia Otero.
“Les dones periodistes hem generat un discurs propi dins els mitjans de comunicació”
Vostè –com Julia Otero– forma part d’una generació on les redaccions i els llocs de direcció estaven molt masculinitzats.
Sí, i encara ho estan ara! [somriu]. El patriarcat encara està molt estès en les empreses de comunicació, i encara no hi ha paritat en la majoria de redaccions ni en els espais de decisió. Quan jo vaig començar a treballar, fa 40 anys, no hi havia cap programa presentat per una dona. Les dones no tenien cap responsabilitat, només posaven veu per dir l’hora i el temps. Amb l’esforç de moltes dones hem anat aconseguint, poc a poc i amb fermesa, alguns canvis. El més rellevant és que les dones periodistes hem generat un discurs propi dins els mitjans de comunicació. Abans, les dones periodistes assumíem un discurs que no era el nostre. Hem hagut de lluitar i aprendre’l.
Julia Otero és un referent i un altaveu per reivindicar aquest discurs propi.
Sí, per descomptat. Otero ha estat un altaveu rellevant. Però també ho han estat moltes dones que han picat pedra i que no han estat al focus de l’opinió pública com Otero, que va triomfar a la televisió sent molt jove. Curiosament, el seu èxit va arribar condicionat per la doctrina patriarcal. Era jove i guapa, però el que no van tenir en compte és que és molt llesta! [somriu].
Darrerament hi ha dones periodistes que han denunciat assetjament a la feina. Vostè n’ha patit?
Soc d’una generació que normalitzava situacions que avui es consideren assetjament. He patit comentaris masclistes, sí, però mai m’han posat la mà al damunt ni m’han proposat anar al llit. No oblidem, venim d’una societat patriarcal. I les redaccions dels mitjans estaven molt jerarquitzades: dones majoritàriament joves i jefes grans. Per tant, la relació de subordinació que ara estaria tipificat com un abús, abans era el pa de cada dia.
Foto: Joanna Chichelnitzky
La ràdio ha estat la seva acompanyant, majoritàriament, durant la seva trajectòria professional. Què és la ràdio per a vostè?
És casa meva! [somriu] És un mitjà directe i d’immediatesa: tens una notícia, obres el micròfon i l’expliques. En qualsevol racó, sempre pots accedir a l’antena. I aquest és un element que m’atrau molt, sobretot la ràdio en directe. És cert que amb els avenços tecnològics, la televisió i la premsa escrita –a través les seves edicions digitals– s’han aproximat al concepte de ràdio. Amb les noves tecnologies no competim, hi col·laborem.
Per què la ràdio suma tant oients a Catalunya?
Perquè a Catalunya sempre hi ha hagut grans professionals. No oblidem que la ràdio neix a Catalunya, ara fa 100 anys. I vull posar en valor aquells qui van impulsar Ràdio Associació de Catalunya, que no precisament eren periodistes. Catalunya sempre ha estat un país cosmopolita i obert al món, i amb una gran necessitat de comunicar, forma part de la nostra essència. Així, gràcies als avenços d’aquella època, es va generar un interès intrínsec cap a la ràdio des del primer dia.
Catalunya és la Masia de la ràdio de tot l’Estat espanyol?
Com he dit, a Catalunya hi ha hagut grans professionals. I ho determina la manera de treballar que tenim respecte de Madrid. Sense que se m’ofengui ningú, la principal diferència és la dedicació. A Catalunya som més curosos, cuidem el producte fins a l’últim detall i oferim una gran posada en escena. A Madrid prima més l’espectacle i l’espontaneïtat. I amb això no vull dir que a Madrid no hi hagi grans professionals, que hi són.
“Les xarxes socials han contribuït a empobrir i a infantilitzar el discurs públic, no hi ha discussió ni anàlisi”
Catalunya Ràdio, primer, i RAC1, després, han monopolitzat el lideratge de la ràdio a Catalunya en els darrers 40 anys. Com pot competir-hi Onda Cero?
Cap ràdio i televisió espanyoles poden competir pel lideratge a Catalunya, perquè la llengua ho determina. L’oient de ràdio en català és difícil que faci el salt a la ràdio en castellà. Possiblement, fa 40 anys hi havia més tradició d’escoltar ràdio en castellà, perquè no hi havia tants bons productes en català. Des que hi ha una oferta de qualitat en català tant a la ràdio com a la televisió, l’oient i el teleespectador tria en català. Així ho diu l’EGM, està tot dit.
Així i tot, les ràdios i televisions espanyoles tenen la seva pròpia quota en català.
Sí, tenen l’obligació d’emetre unes hores en català, com així ho determina la llei. Però a aquests mitjans no se’ls integra en el paquet d’emissores catalanes, i és un error. Tot i que la llengua vehicular d’emissió és el castellà, no se’ls considera mitjans catalans.
En una conferència per a estudiants de periodisme, vostè va assegurar fa uns anys que “en periodisme hem de mantenir sempre les ganes d’aprendre, la il·lusió pel treball i la curiositat del que ens envolta”. Ho manté intacta?
Sí, absolutament. És més, el dia que perdi algun d’aquests elements, m’hauré de jubilar.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Manté, vostè, la mateixa mirada periodística?
La meva mirada es manté viva, però ha evolucionat. Amb els anys, patim presbícia, que ens fa veure de més a prop. I la presbícia corregeix la miopia, que ens fa veure borrós allò que ens és més lluny. Jo tinc 40 anys de professió, tinc molta presbícia, però no he tingut mai miopia. Ara m’agrada veure més el món en allò que passa més a prop meu. Sempre hem pensat que havíem de tenir una mirada allargada i sense perdre de vista el context global, però allò que tens més a prop et dona una pista del que està passant.
Posi’m un exemple.
La meva filla (de 20 anys) va ser la primera persona que em va dir: “Els joves voten Vox”. Jo em posava les mans al cap! La meva filla em va anticipar fa més de quatre anys el que avui assenyalen les enquestes. Per això, amb el pas dels anys, la mirada periodística em porta cap a contrastar les informacions en capçaleres d’àmbit local més que no pas en les generalistes. M’està passant molt sovint.
Quina mirada hi posa en les noves tecnologies, i especialment en les xarxes socials?
No han complert les expectatives que ens havíem imaginat. Pensàvem que ens ajudarien, que democratitzarien la informació i que seria bo per a la societat. I, en canvi, ens estem trobant que estem fent una revolució tecnològica recuperant valors del segle XIX. Avui la difusió dels continguts et traslladen a un món que crèiem que havíem enterrat. Així és com les xarxes socials han contribuït a empobrir i infantilitzar el discurs públic, no hi ha discussió ni anàlisi. Sent analfabets, ens trobaríem en la mateixa situació. És molt preocupant.
“No he patit edatisme, perquè treballo directament per a una dona, Julia Otero. Possiblement, si treballés per a una empresa, seria una persona amortitzada”
Vostè, que viu en la seixantena, com viu el fenomen de l’edatisme que, majoritàriament, afecta molt més a les dones?
És curiós, perquè ara se’n parla molt més, però ha existit sempre. En la nostra societat, la joventut està a l’alça i l’experiència ja no és un grau. Ser gran està penalitzat, però molt més per a les dones, ja que qualsevol discriminació ens afecta tres vegades més que als homes. I ens afecta més perquè el valor de la imatge ha tingut més pes per a les dones, que va més enllà dels mitjans de comunicació. No hi ha un tracte igualitari, per això ens manifestem cada 8 de març.
Vostè l’ha patit directament l’edatisme?
No, perquè treballo directament per a una dona (Julia Otero) que, a més, té més anys que jo. Possiblement, si treballés per a una empresa, seria una persona amortitzada. Però treballo per a una dona que valora la meva experiència, el meu talent, i sumo en positiu per al seu projecte. I tot això és el que, sortosament, es posa en valor.
Després de 40 anys de trajectòria i al costat de Julia Otero, se sent reconeguda pel públic català i espanyol?
No, ni de bon tros! No soc gens popular. Soc reconeguda en el mitjà on treballo, i ja m’està bé. Ser reconeguda com ho és Otero té peatges, em sento més còmode així.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En aquesta darrera etapa a Onda Cero, ha tingut alguna oferta d’algun altre mitjà?
No, ningú s’atreveix a tocar la persona que està al costat d’Otero! [riu] Quan els equips de treball estan tan consolidats és difícil trencar-los. En aquest sentit, hi ha un cert corporativisme. Ara bé, quan ens van acomiadar d’Onda Cero (amb La radio de Julia) sí que vaig rebre moltes ofertes.
Vostè va escriure el llibre No puedo tener hijos, en el qual assegura que “l’instint maternal no existeix”.
Així és. No és un instint, és una construcció cultural. L’instint que ens fa aparellar-nos o tenir fills és el de la supervivència. Estem creant una vida feta de construccions culturals, com és la infància o els animals de companyia.
Pensa en la jubilació?
A vegades, sí. L’època en què vaig pensar més en la jubilació va ser arran de la malaltia de Julia Otero. Aleshores, durant un any vaig posar-me al capdavant del programa. Va ser un sobreesforç molt gran, i va coincidir amb la mort de la meva mare i una malaltia greu del meu marit. Se’m va fer una muntanya. Sortosament, és una etapa superada.
Núria Bacardit: “Quan ets presentadora, al plató se’t mira molt més amb lupa”
