Maite Sadurní és periodista de Catalunya Ràdio i una de les veus de la informació musical de referència. Treballa a l’emissora pública des dels seus inicis, tot i que abans va forjar-se a l’emissora municipal de Sant Boi de Llobregat i Cadena 13. En gairebé quatre dècades a Catalunya Ràdio, sempre ha posat el seu segell musical. El desembre passat, l’Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC) va distingir-la en la categoria de millor periodista o programa musical, en reconeixement a la seva tasca de suport a la música en directe. A Comunicació 21, Sadurní posa de manifest la necessitat que haurien de tenir els mitjans generalistes de recuperar la música en viu.
Gairebé tota una vida professional a Catalunya Ràdio.
Quan vaig entrar a Catalunya Ràdio l’emissora complia nou mesos d’emissions, i la meva arribada va ser molt anecdòtica. Cobria la plaça vacant que deixava Marisol Galdón, que marxava a TV3, però finalment no va acabar fent el pas a la tele. Tenia clar que un cop tornés Galdón a la ràdio, jo acabaria marxant i… ves per on, m’hi vaig quedar. D’això ja fa una pila d’anys!
Has treballat gairebé sempre a les nits i matinades.
[Riu] Sí, n’he fet un màster! Gairebé durant una dècada de forma ininterrompuda vaig treballar en programes de participació dels oients que s’emetien de 3 a 6 de la matinada. És una franja en la qual l’oient agafa un vincle molt especial amb la ràdio, molts d’ells volien companyia, semblava el telèfon de l’esperança. El fil conductor era l’actualitat. Recordo haver celebrat moltes victòries del Barça i, com a curiositat, el pas d’un ovni per Catalunya que va provocar un rècord de trucades, més d’un centenar!
Treballar en aquesta franja ha estat per pròpia elecció?
A mi m’haguera agradat fer un programa en una altra franja horària, però el format en directe i de participació dels oients s’adequava molt millor a les nits i matinades. Fins que no vaig ser mare va ser molt senzill, però l’etapa en què les meves filles eren petites la conciliació familiar va ser complicada. Com a dona, treballar de nit tampoc va ser senzill, sobretot pel fet de sortir de la ràdio a aquelles hores. Una vegada vaig patir un atracament amb navalla dins el meu cotxe! Per sort no va ser res greu, però vaig tenir un xoc molt bèstia, vaig estar uns dies de baixa i a la ràdio ja donaven per fet que no tornaria a treballar a les nits. Però, lluny d’acovardir-me, vaig tornar a treballar a les nits, perquè volia superar la por. Aquell episodi només va quedar en un ensurt.
Amb els anys has acabat treballant a la tarda.
Sí, tot i que continuo sent molt noctàmbula, continuo anant a dormir tard.
“Actualment hi ha una creença errònia que la música en directe penalitza l’audiència. Jo en discrepo”
La teva especialització i el teu senyal d’identitat a Catalunya Ràdio és la música, especialment donant a conèixer formacions i bandes catalanes molt incipients.
Sí, la música sempre m’ha agradat i he tingut la dèria que formi part dels continguts de la ràdio. Una de les periodistes que ha apostat més per la música en directe a Catalunya Ràdio va ser Sílvia Cóppulo al capdavant d’El suplement. Em va fer l’encàrrec de gestionar les actuacions musicals del programa. El perfil majoritari eren grups catalans que començaven i que pràcticament eren desconeguts per al gran públic. Des dels Buhos, Txarango, Obeses o Doctor Prats fins a Blaumut.
Què en recordes d’aquelles actuacions a l’estudi?
L’actuació de Sílvia Pérez Cruz va ser una de les més emotives que he viscut mai, va ser capaç de crear un magnetisme a l’estudi difícil d’explicar en paraules. Ara bé, l’anècdota divertida va ser amb Oques Grasses, que van arribar sense bateria a la ràdio i van fer servir una regadora de plàstic que havien comprat en una floristeria a tocar de l’emissora. Segur que barata no els devia costar la regadora! [Riu]
Les actuacions musicals en directe a les ràdios generalistes s’han deixat d’emetre, no només a Catalunya Ràdio.
Així és, les actuacions en directe eren un distintiu que definia el model de Catalunya Ràdio de la resta d’emissores. A més, les ràdios generalistes haurien de recuperar la música en directe. Actualment hi ha una creença errònia que la música en directe penalitza l’audiència. Jo en discrepo. Cal donar més visibilitat a la música des de la ràdio, especialment en les franges horàries que s’hi aplega més audiència, perquè la música és vida, i si és en directe és tot un espectacle.
En el cas de la CCMA, l’aposta de Catalunya Música i iCat va ser precisament per diversificar l’oferta musical més enllà de la graella convencional de Catalunya Ràdio.
Sí, però a banda dels continguts que s’ofereixen a Catalunya Música i iCat, cal que Catalunya Ràdio ampliï la seva quota musical. Com a emissora generalista que aposta pels esports o els informatius, també hauria de fer-ho amb la música, encara que sigui més residual. I no només a Catalunya Ràdio, sinó també a TV3 i en altres mitjans.
Actualment l’espai musical més escoltat a Catalunya Ràdio és, possiblement, la cançó del dia. És la teva aportació que s’emet al matí, al migdia i al vespre.
[Riu] Sí, és una aportació molt breu, però que agrada molt als oients i també als músics. És una petita càpsula d’un minut de durada que combina la música amb quatre dades. Intento que la tria no sigui aleatòria, sinó que tingui a veure amb l’actualitat. Tot i que la música catalana és prioritària, també hi té cabuda l’espanyola i l’anglosaxona.
Després de gairebé quatre dècades a Catalunya Ràdio, has viscut totes les etapes: les de lideratge absolut i les d’anar a remolc de RAC1. Quina és la fórmula per recuperar el terreny perdut?
Jo crec que les últimes dades d’EGM confirmen que Catalunya Ràdio està treballant bé, que ha retallat la distància. I a més, cal subratllar que comptabilitza milers de descàrregues digitals que no queden comptabilitzades en aquest estudi. Per tant, més enllà de les xifres, jo penso que el més rellevant és l’oient. La prioritat han de continuar sent els continguts i la posada en antena, i deixar-nos de mirar sempre què fa la resta.
“L’edat en lloc de sumar sembla que resti. És important que es valori l’experiència, sobretot en oficis com el nostre”
Vens d’una generació que els seus inicis a la ràdio són lluny d’internet. Què han aportat les xarxes socials en el dia a dia com a periodista?
Han aportat, sobretot, immediatesa. Però no només les xarxes socials, sinó també l’evolució de la tecnologia i la digitalització. Això ens permet disposar dels temes gairebé acabats de sortir del forn dels estudis de gravació, i no cal que et portin el disc o el CD fins a la ràdio. Sembla molt llunyà això, però no fa gaire temps que era així.
Sempre tenim la tendència de fer comparacions, també en l’àmbit de la música. Com a especialista musical del país, quina ha estat la millor època: la cançó protesta de postguerra, el rock català dels 90 o la més actual, l’anomenat pop-festiu?
És curiós com tenim la tendència de recuperar els clàssics, ja siguin aquells músics de la cançó protesta com la fornada de grups del millor rock català que s’ha fet mai en aquest país. Després d’uns anys de pop-festiu i darrerament de música urbana, veurem quin estil es consolida en els propers anys. La cançó protesta va ser molt necessària, feia vibrar i emocionar. Ara bé, l’explosió del rock català va ser determinant per fer arribar la música catalana a una part del país que no la tenia com a pròpia a casa seva.
En ple debat sobre la llengua, la música tampoc en queda al marge. Quina mirada hi poses amb el català dins el nou escenari viral que genera la tecnologia?
El visc amb preocupació, sobretot per la supervivència del català. Conec formacions que trien el castellà només per arribar a un públic més ampli, i crec que és un error. Cal reivindicar més que mai la música feta en català.
“La millor recompensa durant tots aquests anys ha estat l’estima que he rebut sempre dels artistes, grups i bandes musicals del país”
Després de tants anys com a periodista musical, hi ha algun artista o banda del panorama català que no hagis entrevistat?
Sí, en Lluís Llach! Sembla mentida que amb els anys que porto treballant a Catalunya Ràdio no l’hagi pogut entrevistar mai. Però tenint en compte que és un dels grans referents musicals del país, la prioritat és que participi dels programes de més audiència de la casa. A veure si alguna vegada puc acabar entrevistant-lo.
En aquesta etapa de maduresa professional, com et sents treballant al costat de companys amb un perfil més jove?
És cert que l’edat enlloc de sumar sembla que resti. És important que es valori l’experiència, sobretot en oficis com el nostre. M’agrada molt treballar amb gent jove, per a mi és un xut vitamínic, perquè ells aprenen de la meva experiència i jo els xuclo la seva energia. Tot plegat acaba sent un win-win. Personalment, mai m’he sentit arraconada per una qüestió d’edat, sempre m’he anat adaptant als canvis digitals i tecnològics. He tingut la sort de treballar en allò que sempre m’ha agradat, al costat d’un micròfon. Mai he deixat de fer antena, i aquest ha estat el millor regal.
Per a regal, el que vas rebre abans de Nadal per part de la comunitat catalana de la indústria del directe, que a través dels Premis ARC van reconèixer la teva trajectòria professional.
[Somriu] La millor recompensa durant tots aquests anys ha estat l’estima que he rebut sempre dels artistes, grups i bandes musicals del país. Sobretot penso en els bons professionals més enllà dels àmbits musical i periodístic que, no només mai rebran un premi, sinó que ni tan sols se’ls valora la seva feina diària. Em sento immensament agraïda i privilegiada.
