Foto: Joanna Chichelnitzky
Marc Giró (Barcelona, 1974) és un dels comunicadors catalans més reconeguts per al gran públic. Sobretot des que presenta Late Xou, un late night a TVE per a tot l’Estat. Ho combina presentant –des de fa sis temporades– Vostè primer a RAC1. Tot i llicenciar-se en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, Giró va fer el primer tastet en el món de la comunicació a la revista Marie Claire com a editor després d’especialitzar-se en moda i estil. A partir d’aquí, va iniciar col·laboracions en televisió: de Les 1000 i una amb Jordi González a l’Està passant de Toni Soler. En els darrers anys ha rebut una munió de premis. A la redacció de can Godó, Giró desplega tot el seu arsenal: ironia, optimisme i convicció.
En tot allò que fa, ho peta. Viu el seu millor moment vital?
No, considero que, després de 50 anys de vida, he viscut sempre en un bon moment. I espero que continuï així. Vaig néixer la tardor que va morir Franco, per tant, he crescut en un país en pau i en una família treballadora la qual m’ha donat tot allò que he necessitat per formar-me acadèmicament. A més, des de fa un temps em cuido molt més, no fumo i he deixat de beure alcohol.
Llicenciat en Història de l’Art per acabar presentant un xou televisiu per a tot Espanya. Com s’explica aquest camí?
Per una falta de vocació, no l’he tinguda. Com que no soc un fanàtic ni una persona estricta, m’he anat deixant portar al llarg de la meva vida.
“Sense Santi Villas jo no hauria arribat tan lluny”
La seva trajectòria professional vinculada al sector de la comunicació va començar a la revista Marie Claire com a editor de moda durant 17 anys. D’aquell projecte, què el va seduir més?
El sou! [somriu] En aquell moment, jo tenia poc més de 20 anys. Havia enviat currículums a tot arreu per tenir una feina, fins i tot per treballar en botigues de cara al públic. Vaig acceptar treballar a Marie Claire, però haguera acceptat, fins i tot, treballar per a una revista de bàsquet. Agraeixo que em contractés Joana Bonet. A partir d’aquí, vaig començar a col·laborar en diferents programes de ràdio i televisió.
Vostè es va especialitzar en moda i, a partir d’aquí, va anar fent-se un lloc en els mitjans. Encara consumeix revistes de moda?
Cada cop menys, perquè n’estic cansat i he perdut l’interès. Fruit de la meva experiència en aquest àmbit, em conec tots els trucs que s’utilitzen i ja no em sorprenen. Penso que moltes de les capçaleres de moda estan estancades, sobretot perquè el model femení continua sent el mateix que 30 anys enrere. Avui encara es fotografien les dones amb cara de seducció, i crec que no és un prototip adequat per als nostres temps. Aquestes revistes haurien de fer un pas endavant i aportar alguna cosa més. Ara bé, que no m’interessin no vol dir que hi hagi un públic que vulgui consumir-les.
Les revistes de paper es troben en perill d’extinció?
No, si les revistes estan ben fetes tindran continuïtat. És curiós que, des de fa un temps, s’ha imposat una llegenda la qual assegura que les revistes de paper es troben en perill d’extinció, i malauradament acaba calant entre la societat. Com també passa amb l’obsessió d’arribar als joves a través de les xarxes socials. Són narratives absurdes.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Vostè s’ha convertit en un referent de l’entreteniment amb una barreja d’humor?
No ho considero així. Possiblement és perquè allò que dic fa gràcia, però no pretenc fer gràcia ni entretenir l’audiència. Estic en contra de l’entreteniment. Li posaré un exemple amb el qual em sento reflectit: Yolanda Ramos, col·laboradora del Late Xou, va explicar en un dels programes que li havien diagnosticat TDAH. Ho deia seriosament, però amb un to que fa que no puguis parar de riure. Però ella ho explica des del dolor i del neguit. A mi em passa el mateix.
De vostè, tothom espera que faci gràcia.
A mi m’importa ben poc el que esperi la gent de mi. És cert que hi ha gent que m’atura pel carrer i em dona les gràcies perquè l’he fet riure. Jo els dic el mateix: no era la meva intenció. Si vostè s’entreté i s’oblida dels seus problemes, endavant. Per mi l’entreteniment a la vida és dormir, descansar.
Com s’ha guanyat l’estima de l’audiència?
No ho sé. El públic és un misteri absolut, no cal pensar-hi. Aquest ofici té molt a veure amb la resistència. Jo resisteixo i resistiré. Per mi l’essencial és tenir un respecte enorme per l’audiència, com fan les folklòriques i les actrius.
“A RAC1 hi ha molta llibertat editorial”
Té algun referent com a comunicador?
No, cap. Ni a la televisió ni a la ràdio. És evident que ara mateix soc el presentador d’un late night que s’inspira en el format nord-americà. Possiblement, la idea essencial del programa i la línia que utilitzen els guionistes ens porten cap aquí, però jo soc nascut al Mediterrani i, a més, quant a recursos no tenim els mateixos que si fóssim a Hollywood.
Com es pot fer al mateix temps presentar dos programes –un a la ràdio i l’altre a televisió– i col·laborar en altres mitjans?
Amb molt d’ordre i tenint bons equips. I, sobretot, fent una cosa darrere l’altra. També t’he de dir que, amb 50 anys, puc dir que tinc una mica d’ofici. I també jugo amb un aspecte a favor: no tinc fills. No sé com s’ho fan aquells que són pares amb la conciliació laboral.
Compleix sis temporades al capdavant del Vostè primer de RAC1. Ha tingut la tradició d’escoltar la ràdio?
No, a casa mai l’havíem escoltada. És més, la ràdio m’esgota moltíssim [riu].Si hi ha una cosa de la ràdio que em posa especialment nerviós són aquells locutors que parlen amb to de ràdio. Canvio d’emissora o apago la ràdio.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Creu que avui els mitjans estan apostant cada cop més per l’entreteniment en detriment de l’actualitat?
L’actualitat s’ha convertit en un entreteniment. El periodisme no ha d’entretenir. Qui millor ho exemplifica és Donald Trump. A més, en els mitjans s’està implementant un model d’entreteniment que té la base en els programes d’anys enrere –com Tómbola– en els quals predominen els debats fora de to. Hi ha digitals que també estan copiant aquesta recepta amb els pescaclics. Com a lector i usuari d’informació que soc, puc dir que per tenir una visió àmplia cal temps i llegir molt, també capçaleres internacionals.
Quines possibilitats de creixement té el seu Late Xou?
Totes! Perquè el format és un clàssic i, per tant, és etern, té un recorregut llarguíssim. I amb mi de bracet.
El Late Xou hauria de ser un programa diari i no setmanal, com ara?
Sí, ho hauria de ser. Però no depèn de mi. Tant de bo. Ara bé, tenim un problema amb les franges horàries de televisió a Espanya. Els late nights als Estats Units comencen a les 10 de la nit, que és l’hora que aquí comença el prime time. Fins i tot, un Late Xou es va emetre a la 1 de la matinada després de l’emissió de les Falles. Així i tot, va tenir una gran audiència. No m’estranya que l’endemà tothom vagi adormit pels carrers.
“Avui no hi ha més intolerància, hi ha xarxes socials”
Que el Late Xou sigui enllaunat és un inconvenient, preferiria que s’emetés en directe?
No, i ara! El directe està mitificat, i avui en els directes hi ha moltes errades. No estic en contra dels directes, però fer un bon directe és molt difícil. Jo vull que el meu convidat surti ben il·luminat, quedi bé. Un programa com el nostre necessita enregistrar-se prèviament i, sobretot, genera una gran tasca d’edició. Això fa que les meves intervencions siguin millors i el producte tingui més qualitat.
A banda del distintiu del presentador, el Late Xou llueix, també, pel plató.
Gràcies, t’agraeixo aquesta reflexió. I t’ho dic perquè vam lluitar moltíssim per disposar d’un plató que s’adaptés al màxim a l’essència dels late shows nord-americans. Com a exemple, diré que la cortina de vellut del programa és espectacular. Si el projecte l’haguéssim dut a terme amb una altra productora possiblement haguera presentat el programa amb una cortina de dutxa.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Vostè fa un programa per a tot l’Estat, però té una mirada catalana (ja que és nascut a Barcelona). Tenen en compte les mirades que configuren tots els territoris?
[Silenci] Sí, ho tenim en compte. En el monòleg no ens podem centrar en una qüestió hiperlocal, ja que has de tenir en compte tota l’audiència.
David Broncano–com a andalús– i vostè–com a català–representen millor que mai l’Espanya plurinacional i descentralitzada?
Qui representa l’Espanya plurinacional és el rei! [riu] Jo no represento res. I no soc l’únic català que he fet un programa per a tot Espanya. Hi ha grans periodistes catalans –des d’Àngels Barceló o Carles Francino– que han fet carrera a Madrid.
RAC1 complirà aquesta primavera 25 anys d’emissions. Quin és el secret perquè l’emissora del Grup Godó sigui líder de manera indiscutible?
No li descobriré el secret, no sigui que la competència se’l faci seu [somriu]. Per mi, l’èxit de RAC1 és el to. I voldria destacar un tret important a RAC1: no hi ha ingerència per part dels editors, hi ha molta llibertat editorial.
Per què la ràdio en català acumula tanta audiència?
Perquè està molt ben feta.
“Gràcies al feminisme tenim moltes més eines per refer i interpretar actituds d’assetjament en els mitjans de comunicació”
Com a comunicador ha rebut insults per la seva homosexualitat o per ser català. Avui hi ha més intolerància?
No, avui hi ha xarxes socials. I darrere d’un perfil fals, s’embalen.
Ha patit mai una agressió física?
No, la gent és molt respectuosa amb mi.
Darrerament, hi ha hagut un seguit de dones periodistes que han denunciat públicament casos d’assetjament a la feina, als mitjans de comunicació. Vostè n’ha patit?
Que jo recordi, no. També és cert que avui, sortosament, tenim més informació i es va molt més amb compte. Com a societat, hem avançat. Gràcies al feminisme tenim moltes més eines per refer i interpretar actituds d’assetjament en els mitjans de comunicació. Que siguem capaços de reflexionar què hem fet malament, perquè vam tenir i acceptar certes actituds, i com ens han tractat en el passat farà que passem de la ràbia a construir ambients més saludables. És un discurs rellevant i d’interès.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En els darrers anys ha rebut una munió de distincions. Fins i tot, el Premi Nacional de Comunicació, la màxima distinció del país. Hi ha algun premi més especial que un altre?
Tots els premis em fan molta il·lusió. Els he gaudit moltíssim. Recordo, encara, la primera vegada que vaig rebre un premi que em va atorgar l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Era el Premi Bones Pràctiques de Comunicació No Sexista per introduir continguts feministes en clau d’humor en programes audiovisuals. Després n’han vingut d’altres. Més enllà del reconeixement, els premis serveixen per donar exemple. Has d’estar a l’altura del reconeixement. Aquest és el valor que tenen. Rebre premis m’esperona a ser encara més responsable i curós amb la meva feina.
Quin és el peatge que ha de pagar per ser la parella de Santi Villas?
El peatge li cobren al seu compte corrent cada cop que anem per l’autopista [riu]. Ara, seriosament: conèixer Santi Villas és una de les millors coses que m’han passat a la vida. Sense ell jo no hauria arribat tan lluny. Som familiy office.
Entrevista publicada al número de primavera 2025 de la revista Comunicació 21.
Laura Bertran: “Sempre defensaré la varietat dialectal de la Catalunya del Nord en els mitjans públics”
