Foto: Joanna Chichelnitzky
Marga Lluch (Barcelona, 1962) ha rebut el guardó de la vuitena edició dels Premis Fundació del Bàsquet Català de Periodisme Esportiu. Dins la categoria de ràdio i amb el programa Més que esport, de Ràdio 4, ha aconseguit el reconeixement que valora la tasca d’aquest projecte, nascut fa deu anys amb la missió de trobar la cara més humana de l’esport. Lluch va incorporar-se a RNE l’any 1983 i des de 1987 n’és redactora d’esports. Forjada en aquesta emissora, ha centrat la seva trajectòria en els esports i els programes i magazins de música clàssica. En el seu palmarès destaquen quatre Jocs Olímpics o els campionats mundials de natació o gimnàstica. A Comunicació 21, Lluch parla de la seva carrera, lligada indubtablement a la ràdio.
Has estat premiada per la Fundació del Bàsquet Català. Què suposa aquest reconeixement?
Estic molt contenta, sempre és bo que et reconeguin i el programa Més que esport ja ha rebut altres premis, sobretot per part de fundacions. No és un programa específicament de bàsquet, sinó d’esport com a excusa per parlar de molts altres temes i del poder que té quant a valors, i és una part que la Fundació ha valorat.
Amb el bàsquet tens algun altre lligam?
Més enllà del pati de l’escola, no l’he practicat mai ni he estat en cap equip jugant-lo. El meu pare, però, era molt aficionat a tots els esports i a casa en vèiem molt.
Així, a casa éreu una família on integràveu l’esport?
Sí, i no perquè a casa es fes molt esport, sinó perquè agradava molt. El meu pare en veia molts, som molt del Barça, i per la seva edat era molt actiu.
“A les dones periodistes joves els recomanaria que no es posin cap límit”
Què té d’especial el programa Més que esport?
Diria que transcendeix en el que habitualment fa l’esport i va ser un programa pioner, es fa de manera ininterrompuda des de fa deu anys. Quan vaig tenir la idea de fer-lo, no era tan habitual parlar dels aspectes que envolten l’esport professional, com tractar-lo com una eina de salut, el creixement del caràcter solidari de les curses o la vida després de l’esport per als qui s’hi han dedicat de manera professional.
Quin és el teu segell personal en el programa?
Crec que m’he caracteritzat per la naturalitat, busco que les converses que tenim al programa siguin com la que estem tenint tu i jo ara mateix. Jo parlo de conversa més que d’entrevista. De fet, sempre dic als entrevistats que se sentin com si estiguessin al sofà de casa.
Tu et sents més comunicadora o periodista?
Em sento més comunicadora, sempre he fet ràdio i m’agrada escriure. La ràdio és comunicació i hi ha persones que tenen el perfil periodístic molt integrat, van sempre a buscar la notícia i volen l’exclusiva, però jo no soc així. La meva vocació és més de conversar i de parlar amb les persones, jo de petita volia ser locutora i vaig estudiar Periodisme perquè m’hi volia dedicar.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Quan el programa va començar, era una aposta arriscada?
Jo portava molts anys seguint l’actualitat i he estat en molts esdeveniments esportius, però també he fet carrera com a editora i productora. Veia que l’esport tenia moltes més sortides i tenia moltes ganes de parlar tranquil·lament i fer una entrevista relaxada més enllà de les preguntes sobre la jornada i les posteriors als partits. Pensa que estem en una emissora pública i, si bé en una emissora privada ens ho haguéssim pensat molt més, aquí havíem d’oferir un servei públic, i segons em diuen a RNE ho estem fent.
Si parlem d’esport femení, com veus el creixement quant a la seva presència als mitjans de comunicació?
Crec que encara se’n parla poc, però si ho compares amb fa uns anys se’n parla més. Penso que l’esport segueix sent un reducte d’homes i que la proporció és desigual, tot i que les universitats estan plenes de dones. A l’esport femení cada cop li donem més espai, però és veritat que el futbol i el Barça s’ho menja pràcticament tot.
En aquest món tan masculinitzat, tu has tingut dificultats per ser dona?
La veritat és que no, i hi ha dones de la meva generació que ho han passat malament, però potser depèn del caràcter de cadascuna. En alguns moments sí que hi ha hagut un cert paternalisme al qual estàvem acostumades.
“Cobrir els Jocs Olímpics són el màxim per a un periodista esportiu”
En quin moment?
Et posaré un exemple. Quan era molt jove, cobria els partits del Barça des de la gespa i la llotja del Camp Nou. Habitualment, el president Josep Lluís Núñez sortia a parlar amb els mitjans i normalment els homes sempre preguntaven primer, així que era el mateix president qui em mirava i quan acabaven de preguntar els meus companys se centrava en mi perquè li fes la pregunta, intentant ajudar-me. Tot i que ara diríem que no havia de fer-ho, perquè els homes i les dones som iguals, jo no ho considerava cap problema.
Durant la teva trajectòria professional i dedicant-te als esports, et queda alguna cosa per fer?
Crec que he tingut sort. El meu pare era locutor de RNE i jo corria pels passadissos de la ràdio des que vaig néixer; les meves germanes també tenen bones veus, la petita és actriu de doblatge i a mi sempre m’havien dit que em dedicaria a la ràdio. Vaig arribar a conèixer Alfredo Kraus i Plácido Domingo en persona, però qui de debò volia conèixer eren els jugadors de futbol [somriu] i tenia clar que el que m’agradava més eren els programes.
Per què?
N’he fet molts, de programes, i era el meu somni quan era petita. També he estat en quatre Jocs Olímpics; els meus primers van ser els de Barcelona i va ser indescriptible. Després vaig anar a Atenes el 2004, a Pequín el 2008 i a Londres el 2012. Aquests tres em van arribar quan era més gran, ja tenia dos fills i no m’ho esperava, i em vaig plantejar si hi anava o no per la conciliació, però van ser una gran experiència que no canviaria per res, els Jocs Olímpics són el màxim per a un periodista esportiu.
Foto: Joanna Chichelnitzky
I has rebutjat propostes que t’han arribat?
Sí, em van proposar retransmetre els partits del Barça i vaig dir que no, tot i que era el moment idoni per ser de les primeres dones a fer-ho.
Per què vas dir-hi que no?
Perquè s’ha de ser conscient de què pots fer. Jo em sentia capaç de parlar durant tot el partit, però explicar el partit és diferent. Mai he tingut la inquietud de locutar partits, a mi m’agrada més fer entrevistes i programes, mai he jugat a futbol i tècnicament no he pretès mai ser-ne una entesa, i vaig dir que no creia que fos la persona per fer-ho.
Creus que va ser una bona decisió?
Sí, penso que vaig ser honesta i no volia posar-me la medalla d’haver estat la primera a fer-ho.
“El programa Més que esport transcendeix en el que habitualment fa l’esport i va ser pioner”
A RNE has tingut tots els rols, vas entrar-hi sent molt jove i sempre has treballat aquí. Com ha evolucionat aquella Marga que va començar respecte de l’actual?
Vaig començar-hi mentre estudiava la llicenciatura de Periodisme, era una nena i tenia molts somnis i il·lusions. Vaig entrar-hi el 1984 i ha estat la meva única feina, soc com allò que diuen “one club man”, però en dona [somriu].
Les dones pateixen l’edatisme, sobretot a la televisió. Passa també a la ràdio?
No passa tant, jo tinc 62 anys, segueixo treballant i, tot i que podria jubilar-me aviat, no tinc intenció de fer-ho. Mai m’han tallat les ales per la meva edat i últimament he fet coses que mai abans havia fet, com una retransmissió de música clàssica a La 2. He fet coses sent més gran i crec que és degut a la meva versatilitat en aquesta casa. Sempre dic que no en sé de res però puc defensar-me en diferents formats i programes.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Més enllà dels esports, també has presentat programes sobre música clàssica. Què va suposar presentar La Gran Gala, el programa que va crear el teu pare, Joan Lluch?
Vaig entrevistar-lo diferents vegades i em costava molt per la relació que existia entre nosaltres [somriu], tot i que era molt maco. Ell va crear La Gran Gala i va ser un programa que va mantenir-se durant molts anys en antena. Un cop ell va prejubilar-se, altres companys van encarregar-se del programa abans que jo. A mi me’l van oferir i vaig dir que sí acompanyant-me de l’equip que ja formava el programa, i va fer-me molta il·lusió, perquè el meu pare havia mort inesperadament i sentia que no li podia dir que no.
Què va venir després?
La direcció va decidir acabar el programa, però volia seguir tenint l’espai on es parlés de música clàssica, i vaig continuar. Ara fem L’hora clàssica i estic molt ben acompanyada.
Creus que a les periodistes esportives dones se’ls exigeix més que als homes?
Segurament sí. Cada vegada va a menys, anem a millor, però segur que ningú s’ha plantejat si és un home el que parla si en té idea o no, així com passa amb les dones. Encara heu de lluitar les periodistes que veniu.
“Crec que encara es parla poc d’esport femení en els mitjans de comunicació”
La mala fama que s’ha guanyat el periodisme per què és?
Darrerament, amb l’entrada de les plataformes hi ha més xou, això és innegable. Hi ha titulars i notícies que no tenen credibilitat, però passa més enllà dels mitjans tradicionals. Ara bé, existeix un periodisme esportiu rigorós i sempre he considerat l’esport com una palanca per parlar d’altres temes, per això el programa que faig es diu Més que esport.
Ha canviat la imatge que es té del periodisme esportiu?
Jo ho veig amb l’exemple del meu pare. A ell se’l miraven d’una manera estranya quan deia que li agradava l’esport, però això ha anat canviant. L’esport és cultura i ha anat evolucionant molt, ara ja no és vist d’una manera tan frívola com abans.
Quin consell donaries a les periodistes esportives joves que arriben?
Els recomanaria que no es posin cap límit. Segur que ja no se’n posen i que viuen un entorn més favorable. I que si tenen ganes i empenta, que hi posin l’ànima per fer el que vulguin, està demostrat que les dones podem fer el que vulguem.
‘Els teloners’, un oasi d’humor i entreteniment a la ràdio del milió d’oients
