Foto: Joanna Chichelnitzky
Mercè Folch (El Masroig, Priorat, 1975) presenta el programa Solidaris a Catalunya Ràdio des de fa quatre temporades. Acaba d’adjudicar-se ex aequo el Premi Ondas en la categoria de millor programació especial pel pòdcast d’investigació El mar. El mur, que ha codirigit amb l’editora gràfica de 5W, Anna Surinyach. Aquest projecte l’ha realitzat el mateix equip de Solidaris, integrat també per Mireia Izard, Mònica Roca i Sandra Novillo. Llicenciada en Filologia Catalana i diplomada en Comunicació Audiovisual, ha treballat a Ona Catalana, Ràdio Barcelona – Cadena SER, RAC1 i, des de fa 16 anys, a Catalunya Ràdio. A l’emissora pública ha treballat en diferents programes: des d’El Cafè de la República amb Joan Barril a La tribu i El suplement. En un dels estudis de Catalunya Ràdio, converso amb Folch, que m’espera amb un bolígraf a la mà i una llibreta. Reconeix que ho fa per si durant la conversa ha de fer alguna anotació. A Comunicació 21, Folch posa en valor el servei públic fet des del periodisme.
Com et sents després de guanyar un Ondas?
[Somriu] Encara sorpresa i, sobretot, molt satisfeta per tot el camí recorregut. Sento molta felicitat, però pensant en la temàtica del pòdcast, que és duríssima, em genera molta contradicció.
A qui dediques aquest Ondas?
A les famílies que ens han ajudat a traçar el camí. Als desapareguts sota les aigües, morts invisibilitzades de persones en les rutes migratòries per mar cap a Europa. Aquest Ondas també és un reconeixement a l’aposta de Catalunya Ràdio per fer periodisme amb majúscules. El bon periodisme és una inversió. Costa temps i diners. I nosaltres ho hem pogut fer amb els recursos necessaris per denunciar aquesta tragèdia humanitària que persisteix al mar. Han estat dos anys remant moltíssim.
Una curiositat. Com vas saber que havies guanyat l’Ondas?
Em va trucar el director de Catalunya Ràdio, Jordi Borda, cinc minuts abans que s’anunciés a La ventana de la SER. Jo era en un dels estudis de la ràdio muntant el Solidaris amb el Dani Jiménez, tècnic de so. Vaig fer un crit que em van sentir des de la redacció [riu]. Quan ho vaig escoltar no m’ho podia creure! És molt bèstia.
“Catalunya Ràdio està oferint un producte per tornar a liderar la ràdio d’aquest país”
Què heu volgut reivindicar amb El mar. El mur?
És un viatge sonor on reivindiquem les identitats, els relats, les vides de les persones que emprenen el camí migratori i desapareixen al mar. Denunciem la indefensió en què queden les seves famílies i la inoperància d’un sistema que les abandona a la seva sort. Famílies que són als països d’origen però també a Catalunya. El mar. El mur és una denúncia de la burocràcia i dels pactes migratoris europeus, un clam contra la injustícia que es viu a les nostres fronteres, on s’apliquen polítiques que maten.
Com es va gestar el projecte?
Conjuntament amb l’Anna Surinyach vaig escriure el projecte i ho vam compartir amb la resta de l’equip. Després vam picar a la porta de la direcció de la ràdio, i me’l van comprar! He de dir que la cap de continguts, Laura Marín, i el responsable de pòdcast, Santi Faro, van tenir un pes determinant. Les fotografies de l’Anna lligades al projecte sonor han estat espectaculars. Ha submergit al mar lones de grans dimensions amb les imatges dels desapareguts. A més, també hi vam sumar la banda sonora de Momi Maiga i Rita Payés, i el disseny de la imatge gràfica que va fer-nos el Dani Capdevila. Ha estat un projecte on hem cuidat tots els detalls.
Aquest viatge transcorre pel Senegal, el Marroc, el Sàhara Occidental i diferents punts de l’Estat espanyol. El relat es basa en la història de persones. Com s’hi van implicar els protagonistes?
La nostra feina (la de periodista) és la de la pell, la de crear vincles i generar espais de confiança. El primer repte és que aquelles persones vulguin parlar amb tu. Al Senegal, per exemple, moltes famílies, en no tenir cap mena d’informació dels seus desapareguts, ens rebien amb l’esperança que els poguéssim informar tot i ser unes periodistes blanques occidentals. Aquest ha estat un projecte on se’ns han generat molts dilemes ètics: on poses el límit? Fins on t’impliques? Les històries no s’acaben de tancar mai. Encara avui, dos anys després, hi ha famílies amb qui mantenim el contacte.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En el moment de l’enregistrament vas prendre algun risc?
No sé si dir-ne risc, sinó més aviat una situació delicada, perquè estem davant de contextos de molta vulnerabilitat. En un dels viatges al Marroc per reconstruir la història del Maisa, desaparegut a l’estret de Gibraltar el 2017, vam visitar un dels seus germans, el Khadim, que viu a Tànger. El noi ens va portar a casa seva, en un barri als afores de la ciutat. I casa seva era un pis pastera. Vivia en uns baixos de pocs metres quadrats i gairebé sense ventilació. En obrir la porta vam trobar-nos desenes de joves, la majoria senegalesos, estirats a terra en matalassos. Va ser molt impactant. La població negra al Marroc està perseguida i durant el dia no acostumen a sortir per por a ser detinguts. L’Anna Surinyach, que té molta més experiència que jo, em va apressar a fer l’entrevista al Khadim. No va passar absolutament res, que quedi clar, però cal estar alerta, perquè aquestes realitats són molt complexes. I no va acabar aquí.
Què va passar aleshores?
El Khadim ens va voler ensenyar com malviuen desenes de nois en campaments improvisats als boscos. Joves que esperen una oportunitat per poder creuar l’estret. Des de dalt del turó veus la costa espanyola molt propera. En aquest recorregut fins al capdamunt hi ha moltes batudes per part de la policia marroquina. Si ens haguessin aturat, no teníem cap permís per treballar com a periodistes.
El mar. El mur és el projecte periodístic més rellevant de la teva carrera professional?
Sí, totalment. Jo vinc de l’escola Joan Barril, i més enllà d’escriure guions per als pensadors que venien al programa, ara trepitjo molt més el terreny. Em dedico a escoltar, veure i tocar.
“Quan hi ha reptes informatius –com ara la tragèdia de la DANA al País Valencià– tenim la capacitat, els professionals i l’experiència per posar-hi context”
Tens algun projecte al cap?
Soc molt inquieta, tinc molts projectes al cap. No paro d’escriure. Si veiéssiu les notes del meu telèfon mòbil al·lucinaríeu [riu]. Si perdo les notes del mòbil tindria un disgust molt gran.
Els teus darrers anys com a periodista han estat marcats per posar l’accent en les persones, especialment en les més desafavorides.
Així és. Sempre m’ha agradat la conversa i conèixer l’altre. És una curiositat per enriquir, però mai com una transacció. El 2015, jo formava part del programa La tribu que presentava Xavi Rossinyol, que té una sensibilitat exquisida, i va esclatar la mal anomenada crisi dels refugiats. “Mercè, hem d’anar a Grècia”, va dir-me Rossinyol. Aquell viatge em va marcar per sempre, perseguint les històries de la gent. Va ser un punt de partida que després he aprofundit a Solidaris. De fet, el lema del programa és Tothom té una història.
Des de fa quatre anys presentes Solidaris, un dels programes per excel·lència de la casa, després de rellevar Albert Segura. Què aporta en el còmput global de Catalunya Ràdio?
Aporta el vessant social i de drets humans en temps molt difícils en l’àmbit social i polític. Tenim l’avantatge de tenir temps per preparar el programa, de trepitjar el carrer i de posar temes d’interès i d’actualitat sobre la taula. Abordem la temàtica amb molta profunditat.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Solidaris és un exemple de servei públic?
Sí, indiscutiblement.
I tu entens que el periodisme ha d’anar lligat al servei públic?
Totalment. Soc una gran defensora de la cosa pública i col·lectiva. El periodisme ho ha de ser, també. I s’està veient aquests darrers dies. Quan hi ha reptes informatius –com ara la tragèdia de la DANA al País Valencià– tenim la capacitat, els professionals i l’experiència per posar-hi context. Per això hi arribem, informem, trepitgem el carrer i estem al peu del canó. Aquí és on es veu la potència del servei públic. En aquest cas és el periodisme, però també en altres àmbits, sense uns serveis públics forts anem pel pedregar.
La franja horària de Solidaris és els dissabtes a partir de les 10 de la nit. L’horari t’agrada?
[Somriu] M’agradaria un altre horari, però la graella està molt atapeïda. Així i tot, estic molt contenta. Hem creat un espai propi i tenim un perfil d’oients molt sensibilitzat. Les audiències ens van bé! Som líders en aquella franja horària.
“El mar. El mur és una denúncia de la burocràcia i dels pactes migratoris europeus”
Les audiències et fan perdre la son?
No, perquè estic al capdavant d’un programa que hi ha de ser. Possiblement, en una altra franja, sí. Però, en aquesta franja, et dona una certa tranquil·litat.
Catalunya Ràdio està fent una aposta molt forta en l’aparador digital.
Així és. L’equip de mitjans digitals –liderat per Mariona Costa– està fent molt bona feina. A nivell de pòdcast, l’oferta és molt interessant i diversa (de Crims a Gent normal); prova d’això és que el consum digital va a l’alça.
El lideratge de Catalunya Ràdio és més a prop que lluny?
S’està remant en molt bona direcció. Catalunya Ràdio està apostant molt fort per trepitjar el terreny, per ser-hi, per canviar formats. Tot i que no m’agrada la paraula competència, és bo que hi hagi un joc en el qual qui en surt beneficiada és la ràdio en català. Catalunya Ràdio està oferint un producte per tornar a liderar la ràdio d’aquest país.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Ets una dona de ràdio. Què té la ràdio?
La proximitat, el gest, els silencis. T’aporten una informació meravellosa per arrencar una conversa.
Què representa per a tu Joan Barril?
La professional que soc. De Barril vaig aprendre a mirar, a no anar per la via central i a entendre els perquès. Si no entens una cosa, l’oient tampoc. Per tant, busca, remena, regira, sigues crítica i posa-ho tot cap per avall. L’aprenentatge amb Barril no està pagat. Jo sempre dic que vaig anar a la universitat dues vegades. Amb Barril van ser sis temporades de molta intensitat. Vaig ser molt afortunada.
Encaixaria el model Barril en la ràdio actual?
Avui és una ràdio molt diferent, tot és immediatesa i entreteniment. I Barril era calma, pausa. Ara bé, penso que tot pot encaixar, també aquella manera de fer ràdio de Barril.
“La varietat dialectal és una riquesa i s’ha de potenciar. En unes proves d’accés a una ràdio em van dir: ‘Amb aquest accent no arribaràs enlloc’”
L’Ondas t’ha donat protagonisme, t’ha posat a primera línia de l’aparador.
No soc gaire de la faràndula [riu]. Em sento més còmode en un segon pla. A mi m’agrada pencar, buscar històries. No m’agrada tenir el focus al damunt.
Aquest premi pot rellançar-te cap a un altre projecte?
Potser sí, potser algú que fins ara no em coneixia vulgui apostar per un altre vessant. A mi sempre em ve de gust entomar nous projectes. Però soc feliç amb el que faig i amb el que tinc. M’agrada la feina molt ben feta, soc exigent i puc arribar a discutir per una coma! Després arriben els reconeixements… [bromeja].
El teu dialecte és un valor afegit per a l’audiència?
Per a mi no és un valor afegit, jo parlo així. La varietat dialectal és una riquesa i s’ha de potenciar. Catalunya és rica, i s’ha de reivindicar. I això que sent molt jove vaig fer unes proves d’accés a una emissora i una persona em va dir: “Amb aquest accent no arribaràs enlloc…”.
Foto: Joanna Chichelnitzky
