Foto cedida

Mònica Planas Callol (Sant Feliu de Llobregat, 1975) és periodista freelance i una de les veus especialitzades de la crítica televisiva a Catalunya des de les pàgines dels diaris Ara i Mundo Deportivo. Llicenciada en Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, ha treballat a Catalunya Ràdio, TV3 i RAC1, i ha col·laborat amb el diari Avui, la revista Sàpiens i diversos programes de ràdio i televisió. El 2010 va publicar Ens hem fet grans, el llibre sobre els primers deu anys d’història de RAC1, i el 2015 va obtenir el Premi Bones Pràctiques de Comunicació No Sexista de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya per crear opinió amb perspectiva de gènere. A Comunicació 21, Planas exposa la seva visió com a crítica televisiva i dona pautes sobre la convivència entre la televisió convencional i les plataformes d’entreteniment.

Durant molts anys vas treballar a la ràdio. L’enyores?
No, perquè no trobo a faltar la meva feina en una redacció pròpiament dita. He tingut la sort de poder col·laborar en diferents programes des que vaig deixar RAC1, i això m’ha permès no arribar a enyorar-la mai.

Com gires la teva trajectòria i t’acabes especialitzant en la crítica televisiva?
Fa 13 anys acabava de ser mare, em trobava desencantada amb els mitjans i no trobava el meu espai dins la professió. De fet, havia rebutjat feines perquè era fer sempre el mateix i volia tenir noves experiències professionals. I va ser Santi Nolla, director de Mundo Deportivo, qui em va proposar fer crítica de televisió esportiva diàriament, tenint en compte que el perfil de lector de Mundo Deportivo és un gran consumidor televisiu més enllà de l’àmbit esportiu.

I va acceptar la proposta.
[Riu] Després de pensar-m’ho molt, no podia negar-m’hi. Després de trobar el meu to, vaig veure que tenia ganes de continuar-ho fent. Si ara hi poso una certa perspectiva, mai hagués imaginat dedicar-m’hi tants anys i, sobretot, fer-ho amb la mateixa il·lusió. M’ho passo tan bé que no vull una altra feina.

Majoritàriament la gent mira la televisió per plaer. Tu, en canvi, ho fas per feina. Hi dediques moltes hores diàriament?
A consciència, un mínim de quatre o cinc hores, segur. I hi ha dies que potser més. I després la tinc posada de fons. I ho complemento buscant formats a través d’internet o notícies al voltant de la televisió que em van bé a l’hora d’escriure, especialment en premsa britànica i nord-americana. Això sí, hi ha vegades que per analitzar un aspecte concret no cal empassar-se un programa sencer: si m’hagués d’empassar cada dia Espejo público i l’Ana Rosa de dalt a baix em moriria.

Abans d’especialitzar-t’hi, havies tingut algun referent?
Sí, des de Josep Maria Baget Herms fins a Ferran Monegal i Víctor Amela. Tots amb un estil molt definit. Sempre he llegit les crítiques televisives als diaris i, de fet, és el que llegeixo primer. I ho faig des de molt abans de dedicar-m’hi professionalment. A la facultat m’agradaven moltíssim les assignatures de teoria i anàlisi de la imatge i semiòtica, i el tastet de les assignatures de crítica de televisió i cinema. Però mai hagués pensat que podia acabar sent el meu ofici. A vegades penso com aquest interès no em va fer plantejar molt temps abans dedicar-m’hi professionalment.

Creus que els crítics de televisió podeu ser influents i transcendents en l’opinió pública?
No ho sento així. El que jo pugui opinar no és la veritat absoluta, sinó la meva manera de veure-ho. Per tant, un programa de televisió o una sèrie tindrà continuïtat si té audiència i és ben rebut pels teleespectadors, i no pas per allò que puguin dir els crítics. Potser si parlo bé d’una sèrie algun lector s’anima a veure-la. Ara bé, si el primer capítol considera que és una merda, dubto que la continuï veient pel sol fet que jo n’hagi parlat bé.

“La prioritat és deixar-li clar al lector si allò m’ha agradat o no, amb un llenguatge directe i, sobretot, reforçant el relat amb arguments televisius i no pas des de la meva experiència personal”

Hi ha un decàleg establert a l’hora de cuinar una crítica televisiva?
Cada crític et respondria diferent. En el meu cas, la meva prioritat és deixar-li clar al lector si allò m’ha agradat o no, ja que com a lectora és el que demano, i en moltes ocasions llegint crítiques de cinema no m’ha quedat clar. A banda d’un posicionament clar, ho faig amb un llenguatge directe i, sobretot, reforçant el relat amb arguments televisius i no pas descrivint la meva vivència individual. És a dir, prefereixo que el ‘jo’ sigui invisible dins el relat. Això sí, des del primer dia vaig tenir molt clar que si feia crítica televisiva ho faria amb totes les seves conseqüències i no pas nedant i guardant la roba.

Un bon crític ha d’acceptar la crítica que vingui des de fora?
Crec que l’acceptació de la crítica –la que no cau en l’insult ni en la falta de respecte– és un exercici de maduresa personal. Forma part d’un aprenentatge que tots hauríem de fer. Ara bé, acceptar-la no necessàriament vol dir admetre sempre que té raó, sinó saber-hi conviure i que no t’espatllin el dia. Personalment, el debat i la discrepància sobre qüestions professionals sempre m’ha divertit molt.

Foto cedida

Has rebut més crítiques pel fet de ser dona?
Al cap d’un temps de dedicar-m’hi vaig notar que el fet que la crítica vingui d’una dona és mal rebut en determinats sectors, i més en l’àmbit esportiu, que és encara un espai molt testosterònic. I allò tan antic del “vete a la cocina” encara m’ho han arribat a dir. Així i tot, sempre he opinat lliurement sense pensar en el meu gènere.

Les crítiques t’arriben principalment des de les xarxes socials?
No especialment. Les xarxes socials són simplement un espai en el qual hi comparteixo els articles d’opinió, perquè crec que arribes a un altre perfil de persones més enllà del diari, i procuro no debatre-hi. No m’hi sento còmode. A vegades tinc la sort de poder veure dies abans la preestrena d’algun documental o un programa especial i aleshores sí aprofito les xarxes socials per proposar a aquells qui em segueixen a mirar-lo si m’ha agradat. Ho faig perquè s’està imposant una tendència en la qual la televisió convencional no val res i jo, en canvi, la reivindico.

TV3 fa millor televisió avui que anys enrere?
Com tot, és millorable. El pressupost ho limita gairebé tot. Si bé la tecnologia ha permès millorar la qualitat dels programes, les estretors econòmiques actuals fan que no hi tinguin cabuda grans projectes que abans sí formaven part de la programació i que eren rellevants. Aleshores TV3 vivia una època en la qual es lligaven els gossos amb llonganisses. Actualment falta més enginy en l’entreteniment i hi ha un excés de tertúlies en diferents programes totalment innecessàries.

“Les plataformes tendeixen a una homogeneïtzació cultural que les televisions han de combatre, especialment les públiques. I tot això vehicular-ho amb talent i creativitat”

Obrim el meló: televisió convencional o plataformes d’entreteniment?
Des de la seva creació, la televisió ha generat en l’espectador la sensació que hi ha algú a l’altra banda de la pantalla, la sensació de simultaneïtat, d’una existència paral·lela i simultània que connecta amb tu malgrat la distància, de vida simultània a l’altra banda. Les plataformes, en canvi, són com bancs d’imatges, contenidors de formats. Hi ha continguts, però no hi ha ningú a l’altra banda que ens generi aquesta sensació de connexió temporal. Per això el directe, a la televisió, té tanta força.

Un aspecte que no tenen les plataformes.
Fixa’t en una cosa: Netflix ha batejat el seu futur canal lineal com a Netflix Direct. Un nom que apel·la a aquesta sensació de directe, que allò que estan fent en aquell moment està passant en una altra banda. Aquest és el gran valor que la televisió ha de mantenir i que les plataformes encara no tenen. No deixa de ser curiós, i fins i tot un pèl irònic, que Netflix s’hagi llençat a crear un canal de televisió lineal dins de la seva pròpia plataforma. És una mena de bucle infinit. Netflix havia de matar la televisió i, en canvi, acaba creant una televisió lineal dins de la plataforma.

Què ha de fer la televisió convencional per poder competir-hi?
Ha de tenir la capacitat de crear formats vinculats amb l’actualitat i amb el territori. És a dir, cal que potenciïn l’element de proximitat amb l’espectador. Les plataformes tendeixen a una homogeneïtzació cultural que les televisions han de combatre, especialment les públiques. I tot això vehicular-ho amb talent i creativitat: formats exportables a altres plataformes, fins i tot internacionals. La televisió ha de pensar en formats que siguin exportables. Què funciona ara a TV3? Els programes amb una vinculació al territori com El foraster o Joc de cartes. També cal potenciar tot allò que sigui sinònim de servei públic.

Quina capacitat d’atracció estan tenint les plataformes?
Les plataformes ens han permès, mai com abans, accedir a alguns continguts de molts altres països. Per exemple, a Netflix trobes monòlegs i formats humorístics de països nòrdics, sèries franceses, italianes, alemanyes, austríaques… Les plataformes digitals de les mateixes televisions són un bon terreny per a l’exploració d’aquest talent creatiu i un caldo de cultiu fantàstic per aquests possibles nous formats d’èxit.