Foto: Maria Cerezuela
Noemí Polls (Barcelona, 1971) és l’editora i presentadora de La primera pedra de RAC1 des de 2016. Llicenciada en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se professionalment a Radio Nueva (l’actual SER Maestrat). Tot seguit, va treballar en el departament de premsa de l’Ajuntament d’Alcanar, on va impulsar i dirigir Alcanar Ràdio. També va treballar a Ràdio Ulldecona. En un any d’excedència a RAC1 va treballar com a cap de premsa de l’Ajuntament de Martorell. Actualment, també participa a El món a RAC1. A Comunicació 21, Polls reivindica la ràdio com a mitjà per excel·lència.
Aterres a RAC1 amb Eduard Pujol com a director.
Així és. Jo vaig incorporar-me a RAC1 com a secretària de Pujol per fer tasques administratives. I un 13 de febrer, coincidint amb La ràdio cap per avall, em van fer participar en un programa en directe. Aleshores, Basté va escoltar-ho, va agradar-li i va proposar-me participar a El món a RAC1. A més, em van convidar a presentar La primera pedra.
És la vuitena temporada al capdavant de La primera pedra després de rellevar Jordi Margarit. Què va suposar assumir aquest repte?
Jo havia treballat sempre a la ràdio a les Terres de l’Ebre, per tant, no era nou per a mi [somriu]. El principal canvi va ser, sobretot, que l’audiència a qui t’adreces és molt més àmplia. Per la resta, l’adaptació va ser molt fàcil. Recordo que quan em vaig incorporar es va escurçar el programa, va passar a ser d’una hora en la programació d’hivern (de 6 a 7 del matí) i de dues a l’estiu (de 6 a 8 del matí).
Condueixes un dels programes insígnia de RAC1. Què hi has aportat?
Quan vaig assumir la direcció, el programa ja tenia una trajectòria a la casa i per a l’oient. Malgrat tot, vam implantar un seguit de píndoles; és a dir, seccions curtes d’entre 5 i 7 minuts de durada, i ben aviat van tenir molt bona acollida entre l’audiència.
Per què?
Vist amb perspectiva, penso que vam anticipar-nos a la manera que avui es consumeix la informació, molt picada i ràpida. Ens hem atrevit a abordar totes les temàtiques, hem arriscat i no hi ha cap temàtica que hagi quedat en un calaix.
“Basté i Clapés són dos puntals del lideratge de RAC1”
Quant a la temàtica, varien els continguts tenint en compte que s’emet en cap de setmana?
Sí, precisament aquestes píndoles et permeten que en una hora puguis abraçar molts temes variats, sobretot aquells que durant la setmana no tenen cabuda, ja que l’actualitat juga un pes determinant. A les 7 del matí quan comença el Via lliure sí que ja agafa l’actualitat com a fil conductor. Faig de telonera al Xavi Bundó!
Qui escolta la ràdio a les 6 del matí en cap de setmana?
Molta més gent de la que m’imaginava! [somriu] Som conscients que és una hora complicada, tenint en compte que majoritàriament no hi ha l’hàbit de matinar els caps de setmana. Pel que sabem, ens escolta, majoritàriament, gent gran (que són més matiners!) i persones que es lleven per anar a fer esport.
Quin ha de ser el ritme aquella hora?
Es tracta de posar el ritme adequat per captar l’atenció de l’oient. Ho aconseguim amb aquestes píndoles àgils i que si no interessen canvien ràpid cap a una altra qüestió més interessant. No donem temps a què els oients s’adormin.
Foto: Maria Cerezuela
Què et genera l’EGM?
[Somriu] L’EGM posa tothom en tensió i és un error. Totes les feines s’han de mirar en perspectiva.
En el darrer EGM –el desembre passat– La primera pedra va sumar 36.000 oients (dissabtes) i 30.000 oients (diumenges). N’estàs satisfeta?
Sí, ho estic. Ara bé, les audiències d’aquesta franja horària ballen i són poc precises. Com més dades tens, més fiables són les audiències. Com més hores té el programa, encara més. Hem tingut sorpreses molt gratificants arribant a sumar 95.000 oients la temporada passada, que és una bestiesa. I d’altra banda, pel costat baix, hem sumat 14.000 oients. Per tant, són dades molt fluctuants i variables. La mitjana real seria d’uns 50.000 oients.
RAC1 ha tancat el 16è any consecutiu de lideratge amb 845.000 oients en el darrer EGM. De portes endins, hi ha una espina clavada per no haver superat la xifra màgica del milió d’oients?
“Démonos tiempo”, com deia Rubianes [riu]. Ara bé, vivim en una societat que sempre volem més i més. I arriba un moment que potser més no pot ser. Hem vorejat el milió d’oients, i ja em sembla molt bèstia. Hem de donar-hi valor.
“L’EGM posa tothom en tensió i és un error”
RAC1 compleix 25 anys. Què ha aportat la ràdio privada del Grupo Godó en l’ecosistema comunicatiu català?
RAC1 és proximitat, naturalitat, espontaneïtat, frescor i un punt de gamberrisme. És una ràdio que aporta autenticitat, on hi tenen cabuda les errades de dicció, feta amb absoluta transparència. Tot i que pugui semblar molt improvisat, tot està molt pensat. En aquests 25 anys, ha tingut l’oient com a gran aliat, fent-lo partícip des del primer dia.
Quina lectura s’ha de fer que hi hagi pocs moviments en la graella i també de noms a RAC1: no tocar allò que funciona o el projecte viu de rendes i amb un cert estancament?
Jo crec que allò que funciona no cal tocar-ho. Tenim tendència a innovar, i potser no cal. Quant a noms, sí que es van introduint canvis, tot i que són més discrets. És el cas de Marc Giró, que fins fa pocs anys no era a la ràdio, i ara ho està petant a tot arreu. Giró és una aposta de RAC1 i esperem que continuï molts més anys.
El dia que pleguin Basté i Clapés, què?
[Somriu] Em costa molt visualitzar el futur. Però, res ni ningú som eterns. Ara bé, Basté i Clapés són dos puntals del lideratge de RAC1. I si ningú s’atreveix a tocar-los és per alguna cosa.
Foto: Maria Cerezuela
Quina mirada hi poses en el pols entre RAC1 i Catalunya Ràdio pel lideratge?
Sincerament no he tingut la sensació de competir-hi. Jo vaig créixer com a oient de Catalunya Ràdio perquè RAC1 no existia. És una ràdio que m’estimo i que m’agrada que hi sigui.
Què té la ràdio en català que està vivint un moment tan dolç?
Perquè la gent vol escoltar la ràdio en la seva llengua. I en aquests darrers anys, RAC1 hi ha contribuït decisivament. La llengua és una qüestió molt rellevant i que genera moltes reaccions. Sense anar més lluny, des de la primera emissió de La primera pedra hi ha una secció que es diu Treu la llengua i és una de les més escoltades del programa.
En aquesta etapa de RAC1 vas fer un impàs en la comunicació institucional, com a cap de premsa de l’Ajuntament de Martorell. Què et va engrescar per deixar, per un temps, la ràdio?
Afortunadament he voltat molt, m’agrada fer-ho. Jo havia treballat en la comunicació de l’Ajuntament d’Alcanar molt abans d’incorporar-me a RAC1. A Martorell em van fer una proposta i la vaig acceptar, perquè vaig considerar que era una oportunitat per veure, de nou, la comunicació institucional per dins.
“Molta més gent de la que m’imaginava escolta la ràdio a les 6 del matí en cap de setmana”
L’oportunitat va tenir només un any de durada.
Les corporacions tenen unes dinàmiques molt concretes que, si no les coneixes bé, et perds. En aquest sentit, ja em va anar bé tornar a la ràdio, un any després. Ho vaig fer amb moltes més ganes i amb les piles carregades. Vist amb perspectiva, em sento molt més periodista a la ràdio que en qualsevol altre lloc.
Una bona part de la teva trajectòria professional l’has viscuda a Alcanar, el poble de la teva família. Tenies clar que volies forjar-te en la comunicació local?
La comunicació local em va donar l’oportunitat de descobrir el periodisme a Radio Nueva (l’actual SER Maestrat) i a Ràdio Ulldecona. És una realitat més intensa i vaig gaudir moltíssim, tinc molt bons records. Al mateix temps, em van proposar projectes molt llaminers, com ara crear i dirigir Alcanar Ràdio. L’estrena de la ràdio va ser molt sonada.
Per què?
La va inaugurar el president Pujol! Aprofitant una visita a les Terres de l’Ebre, vaig poder entrevistar el president en el primer dia d’emissions d’Alcanar Ràdio. En aquell moment, la Generalitat menystenia les emissores vincules a COMRàdio, com era Alcanar Ràdio, i en aquella entrevista Pujol va tenir un gest a favor de les emissores de COMRàdio, cosa de la qual fins i tot va fer-se’n ressò La Vanguardia. Aquesta va ser l’anècdota de la inauguració.
Foto: Maria Cerezuela
Tenint en compte la revolució digital i tecnològica, les emissores municipals s’han de reinventar?
Mantenen una funció intacta: explicar allò que és més proper al ciutadà. És més, possiblement aquella informació no l’explicarà cap altre mitjà. Aquesta perspectiva no l’han de perdre mai.
Tens fills adolescents. Escolten la ràdio convencional?
La gent jove consumeix majoritàriament pòdcasts, s’allunya del consum clàssic. En el cas dels meus fills, escolten ràdio en directe com ara partits de futbol o moments rellevants com va ser el procés. No tenen l’hàbit de consumir informació i actualitat com la majoria de la meva generació. Ara, l’escenari ha canviat.
T’agradaria tancar la teva etapa professional a les Terres de l’Ebre?
[Somriu] He de reconèixer que soc molt feliç amb La primera pedra. Des d’una mirada més personal, estic convençuda que acabaré vivint al sud del país. No sé quan ni com, però Alcanar és on tancaré el meu projecte vital.
“Les ràdios locals no han de perdre mai la perspectiva d’explicar allò que és més proper al ciutadà”
En els mitjans de comunicació cada cop la presència femenina és més visible?
Ho és, però encara ho hauria de ser més. Manquen més dones, la mirada de la dona enriqueix la societat. No ha de ser per una paritat forçada, sinó espontània.
Darrerament hi ha hagut dones periodistes que han alçat la veu denunciant assetjament per part dels homes en els mitjans de comunicació. Has patit mai un cas d’assetjament a la feina?
Formo part d’una generació que hem après a esquivar i a desempallegar-nos dels companys homes de la millor manera possible. Hem après a no fer cas a certs comentaris. La sensació que algú vol alguna cosa més a la feina l’he tingut moltes vegades. I també a haver de treballar el doble per guanyar-te la credibilitat. Soc d’una generació que normalitzava situacions que avui es consideren assetjament. Sortosament està canviant. Em trec el barret davant de totes aquelles que denuncien aquesta mena de situacions incòmodes.
