Foto: Quim Miró
Núria Bacardit (Manresa, 1970) és periodista i cap de la delegació de 3Cat a la Catalunya Central. Llicenciada en Ciències de la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona, va fer els seus inicis a Manresa: en premsa escrita a Regió7; en ràdio a la desapareguda Cadena 13, i en televisió a TV Manresa. Des de fa gairebé 30 anys és redactora dels serveis informatius de Televisió de Catalunya. Ha treballat com a redactora de societat i ha presentat els Telenotícies matí, vespre i cap de setmana. Des de fa més d’una dècada és la veu autoritzada de la Catalunya Central. A Comunicació 21, Bacardit reivindica les petites històries de persones anònimes que reforcen el paper del periodisme.
Per al gran públic, a Núria Bacardit sempre se la recordarà per l’atemptat terrorista de les Torres Bessones de Nova York?
[Somriu] Sí, és inevitable. Encara avui, gairebé 25 anys després, em trobo gent que m’ho recorda. Fins i tot, gent que ni havia nascut! Des d’aleshores he continuat treballant a la tele explicant moltes històries, però com a fet noticiable, els atemptats a Nova York és la més grossa per tot el que va implicar. Hi ha un abans i un després d’aquell 11 de setembre de 2001.
Aquella data també va ser un abans i un després per a la seva trajectòria professional?
Jo diria que no. Feia vuit anys que treballava a TV3 com a redactora de societat als serveis informatius, però ja havia presentat les edicions de matí i nit dels Telenotícies i, més endavant, vaig presentar el TN cap de setmana. Però ja tenia un cert bagatge a la tele.
Vostè era a Nova York de vacances acompanyada de Patricia Artigas, que aleshores era realitzadora del Telenotícies.
Així és. Precisament, nosaltres teníem previst visitar aquell dia les Torres Bessones, era el segon dia de vacances. Recordo que aquell 11 de setembre ens van despertar les sirenes dels vehicles d’emergència, n’hi havia moltíssims! I, sobretot, la cridòria als carrers. La noia que ens allotjava va dir-nos plorant què estava passant. La primera imatge que vam veure en directe a la CNN les torres ja cremaven.
I a partir d’aleshores, les vacances es van convertir en una feinada de gairebé 24 hores diàries.
Sí, aquells fets ens van condicionar tot el viatge, vam treballar unes 18 hores al dia i vam fer la cobertura fins al funeral d’estat. Des d’aleshores vam passar els dies en l’edifici on fèiem les connexions per la tele. Van ser més de deu dies en què vam patir un esgotament emocional i físic molt gran. I, sobretot, molta por, perquè ni tu mateix saps què està passant.
“Les petites històries de persones anònimes donen sentit al periodisme”
Revisant les imatges, com veu aquella Núria davant de les càmeres?
Molt jove i molt verda! [riu] Mai havia fet la cobertura internacional i he de reconèixer que en algun moment em vaig veure superada. Més enllà del nombre de víctimes i les reaccions de les veus oficials, que era una informació que arribava abans a la redacció, la nostra prioritat va ser copsar el carrer, l’ambient d’una ciutat que estava abatuda.
Gairebé 25 anys després, quin record li ha quedat d’aquella experiència professional?
Encara avui em sembla un somni. Sobretot per la dimensió que van tenir aquells atemptats, ja que ni els mateixos terroristes es podien imaginar que els sortís a la perfecció, enfonsant les dues torres. Tinc moltes imatges, però, sobretot, l’olor de la ciutat.
Hi ha tornat a Nova York?
L’any següent dels atemptats, en un programa especial per TV3. Però mai més. I m’agradaria fer-ho amb els meus fills. Ho tinc pendent.
Vostè, en canvi, ha exercit el periodisme des de la Catalunya Central, explicant històries de proximitat.
Sí, així és com m’agrada gaudir d’aquesta feina. De les històries petites te’n surten de molt grans, i que tenen molta més transcendència de la que ens imaginem. Sobretot, perquè parlen de persones anònimes properes, de fets que ens interpel·len en el dia a dia i que ens afecten com a societat. M’apassiona descobrir persones, testimonis que tenen molt recorregut. La meva feina és trobar-los trepitjant el territori.
“És inevitable que per al gran públic encara se’m recordi pels atemptats de les Torres Bessones de Nova York”
Són persones que s’allunyen del protagonisme que tenen en els informatius la política o l’economia de gran alçada?
Sí, aquestes persones anònimes són veus que no sortirien mai, ja que en els informatius encara ens condicionen molt les rodes de premsa i els comunicats. Per a mi, aquestes petites històries, que a vegades ens poden passar desapercebudes, són les que avui m’interessen més en el periodisme. I, a més, perquè no trobo cap altre mitjà que expliqui aquella història.
Aquestes petites històries de testimonis anònims són l’essència del periodisme?
Les petites històries de persones anònimes donen sentit al periodisme. I aquest és un periodisme que no m’agradaria que es perdés. Per això, sento que TV3 està fent una gran feina des de comarques.
Com a periodistes mirem i observem què fan els mitjans, també la competència. De la seva cobertura geogràfica, quina mirada hi posa?
Hi ha una bona xarxa de mitjans locals, que són els que apropen realment les notícies de proximitat a la gent. I he de dir que hi ha molt interès en aquestes notícies que, a vegades, potser costa que tinguin presència en les portades dels diaris generalistes. Jo consumeixo molts mitjans locals.
Foto: Quim Miró
Des d’un mitjà d’àmbit nacional com TV3, s’està apostant per les notícies del territori?
Sí, són un pilar dels informatius de la casa. Prova d’això és que s’han anat obrint delegacions arreu més enllà de Tarragona, Lleida i Girona. El TN comarques és el gran aparador del territori, s’està fent una gran feina per donar cobertura informativa a tot aquest desplegament i, al mateix temps, que aglutina diferents temàtiques. Ara bé, hem de continuar empenyent perquè les informacions de comarques tinguin més presència als Telenotícies migdia i vespre.
Des de la seva posició privilegiada a la Catalunya Central, creu que s’abusa en excés de la mirada barcelonacèntrica que hi ha en els informatius dels grans mitjans del país?
A vegades hi ha temes en què s’abusa d’aquesta mirada barcelonina. Sembla que si no passa a Barcelona no té la mateixa transcendència; que si passa a comarques importa una mica menys. També en convocatòries i rodes de premsa. Per això, crec que la mirada barcelonacèntrica que hi ha en els mitjans és una manera de veure el país que difícilment canviarà per molt que ho intentem. Per això és tan important reivindicar el TN comarques, perquè exemplifica què passa al territori, de punta a punta, fet amb molt equilibri.
Com s’organitzen a l’hora de decidir els rodatges previstos, qui tria els continguts?
Planifiquem molt els rodatges, tot i que l’actualitat sempre mana. D’una setmana a l’altra, treballem quins podrien ser els temes més rellevants. I acaben sent aquells que generen més curiositat, els que interpel·len més l’audiència. La prioritat és quins interessos té la gent i, a partir d’aquí, triar els continguts i explicar-los.
Cada delegació ha d’emetre un reportatge diari per al TN comarques?
No ho tenim com una obligació, ja que, a més, hi ha una tendència a la casa en què es prioritza la qualitat a la quantitat. És a dir, que es prefereix que es trobin temes d’interès, més cuinats, encara que això requereixi menys presència diària. Si fos per les propostes que rebem, cada dia faríem un reportatge.
“Els càmeres de televisió encara estan molt invisibilitats”
Què ha canviat els darrers anys a l’hora de fer reporterisme televisiu?
El gran canvi ha estat el que ha aportat la tecnologia, que ens ha beneficiat a tots. Ara som equips completament autònoms (el càmera i jo), la nostra oficina és al cotxe, on comptem amb motxilles per fer directes i, al mateix temps, per editar en qualsevol lloc. Fins al punt que ja sabem en quins municipis hi ha millor cobertura. Aquest procés tan àgil, abans era impensable. Ara ens ho fem absolutament tot.
El reporterisme és un gènere a l’alça?
Sí, aquest gènere s’ha d’esprémer encara molt més i no pot desaparèixer. Té molt camí a recórrer.
L’equip de la delegació de la Catalunya Central el lidera vostè juntament amb el càmera, Ferran Prat, que és la seva parella. Com treballen plegats?
[Somriu] Ens entenem molt bé, és una simbiosi! En Ferran ve d’una trajectòria de més de 20 anys com a càmera pel 30 minuts. Ell està acostumat a enregistrar imatges de conflictes de guerra internacionals, i tenia ganes de fer un canvi de registre. Ara en els rodatges pel territori s’ho està passant pipa. Potser és lleig que ho digui jo, però és un dels millors càmeres de la tele! [riu].
Tot i que els mitjans han fet grans esforços, els càmeres continuen sent invisibles, a diferència dels periodistes o presentadors de televisió?
Sí, els càmeres de televisió encara estan molt invisibilitats. Passen en un segon terme i no sé ben bé el motiu. En el cas d’en Ferran, si els rodatges capten molt l’atenció són, bàsicament, per la seva mirada a l’hora d’enregistrar. La imatge també és llenguatge, i al disposar d’un càmera que tingui aquesta capacitat hi tens molt guanyat a l’hora d’enllestir la peça d’un rodatge.
“La mirada barcelonacèntrica que hi ha en els mitjans és una manera de veure el país que difícilment canviarà per molt que ho intentem”
Actualment és una de les veus de referència de la informació de comarques. Vostè seguirà fent periodisme de proximitat des de la Catalunya Central fins que es jubili?
Encara em queden uns anys més! [somriu]. Estic vivint una etapa en la qual m’ho estic passant molt bé, encara no m’he avorrit. Encara tinc corda per explicar moltes més històries. Per això no em sento acomodada, sinó molt activa i vital.
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual ha iniciat la transformació dels serveis informatius cap a un model conjunt per a televisió, ràdio i digital, i una nova oferta de continguts sota la marca 3CatInfo. Com veu aquest projecte?
És imprescindible, hem de tenir una gran capacitat d’adaptació a la nova realitat. Té tot el sentit del món que totes les finestres informatives de la Corpo vagin més unificades, especialment aquelles que van directament lligades a l’àmbit digital. Ara hi ha un equip de xarxes que està liderant aquesta transformació, i com a treballadors haurem de fer el que calgui davant de tots aquests canvis. Hem de veure com queden establerts els criteris compartits entre televisió, ràdio i digital.
El model d’informatius és un dels segells de qualitat de Televisió de Catalunya?
Sí, tot i que algun hater ho desmentiria. En tots aquests anys ens hem guanyat la confiança de l’audiència amb rigor i honestedat. A més, la Corpo fa apostes informatives de temes que estan molt treballades i contrastades. Hi ha molta feina al darrere. El model d’informatius del 3Cat és un mirall per a moltes televisions.
Què han aportat, fins ara, TV3 i Catalunya Ràdio com a mitjans públics de referència del país?
La possibilitat d’informar-se i entretenir-se en català. És cert que fins aleshores ho feia La 2 de TVE Sant Cugat, però en un format més reduït. Que ara La 2 aposti per una emissió íntegrament en català és molt positiu, benvinguda sigui. També ha aportat proximitat, que és un distintiu essencial.
I la plataforma 3Cat?
Era molt necessària, i escenifica la transformació més gran dels 40 anys dels mitjans públics del país. És la conversió més bèstia, i un aparador que té un recorregut ampli i inacabable.
Foto: Quim Miró
Per què no qualla un projecte privat televisiu en català a Catalunya?
M’ho he preguntat moltes vegades. Hi ha hagut molts intents i no ho han aconseguit. Mirant un model de televisió d’èxit com és TV3, es necessiten molts recursos. Tirar endavant i consolidar una televisió és molt car. Sense inversió és un projecte inviable.
Hi ha un fenomen cada cop més present i que afecta majoritàriament les dones, que és l’edatisme. Especialment aquelles que treballen davant de la càmera. Quina mirada hi posa?
Possiblement, aquests casos afecten més directament les presentadores i passa en tots els mitjans. Ara bé, és un reflex més de la societat: l’envelliment d’una dona està més mal vist que el d’un home, quan és un procés natural pel qual tots hi passem. I sap greu, perquè hi ha dones que podrien aportar l’expertesa que també dona l’edat.
Troba a faltar el plató?
Gens ni mica. Quan ets presentadora, al plató se’t mira molt més amb lupa. Fins al punt que gent del carrer m’havia qüestionat pel pentinat que portava o per la roba que vestia. I això passava sense xarxes socials. Quan jo vaig acabar la meva etapa com a presentadora vaig sentir-me alleujada, perquè vaig sentir molta pressió i estrès. Ara em sento molt més lliure.
Els periodistes, especialment els de TV3, estan molt exposats a les xarxes socials. Com hi conviu?
No soc molt activa, majoritàriament comparteixo la crònica que s’ha emès per la tele. Crec que hem de ser autocrítics, i m’agrada aquells qui no s’amaguen darrere l’anonimat i fan una crítica constructiva. Fa uns dies vaig tenir un lapsus en una de les cròniques i vaig acceptar la crítica que em va fer una persona a través de la xarxa X. Som humans, també ens equivoquem, com tothom.
“El model d’informatius del 3Cat és un mirall per a moltes televisions”
En els darrers mesos, s’han fet públic un seguit de casos d’assetjament en l’àmbit laboral per part de dones del sector. Vostè n’ha patit?
D’assetjament, no. Sí que avui encara rebo algun comentari desafortunat d’algun home entrevistat. Uns comentaris que només fan perquè soc dona. Ara bé, si a la societat hi ha casos d’assetjament, també n’hi ha al sector. Felicito aquelles companyes que han fet públics els seus casos, que tinguin la valentia de fer-ho.
Ha treballat tota la seva vida a TV3. Al llarg d’aquests anys ha rebut alguna proposta d’un altre mitjà de comunicació?
Sí, fa molt de temps em van fer una proposta des de betevé.
Acaba de publicar el llibre: Les orquídies del mal (La Campana). Què l’ha engrescat a escriure la seva primera novel·la?
Tenia el cuquet d’escriure, però em faltava l’atreviment. L’editorial em va llançar la proposta i, tot i que en un primer moment vaig sentir vertigen, vaig dir que sí. He escrit el llibre amb poc més d’un any.
L’ha escrit en un temps rècord.
[Somriu] Treballo molt bé sota pressió. Se m’activen els cinc sentits, rendeixo molt millor. A la feina em passa molt sovint. Quan he de fer un directe em surt millor que no pas gravar una entradeta d’una sola frase, puc entrebancar-me moltes vegades.
“Jo soc periodista, no em considero escriptora per haver publicat una novel·la”
Els llocs on transcorre l’acció i els personatges del seu relat estan inspirats en aquestes persones anònimes amb què ha anat parlant durant els rodatges dels reportatges per la tele?
Sí, perquè el relat passa en pobles petits i en entorns rurals. I m’he inspirat en persones que he conegut al llarg de tots aquests anys, tot i que els he adaptat a la manera que m’ha convingut. En la novel·la hi ha una ramadera del Berguedà o una àvia entranyable inspirades en gent amb carn i ossos. El periodisme et permet establir un vincle amb molta gent, i això és el que faig des de comarques.
Vostè se sent, ara, escriptora?
No, tot i que els oficis de periodisme i escriptora tenen certes vinculacions, acaben sent molt diferents. Jo soc periodista, no em considero escriptora per haver publicar una novel·la. Ara bé, m’he llançat en una història de novel·la negra perquè en soc molt lectora, m’apassiona aquest gènere. I, escrivint-la, he gaudit moltíssim.
Ja ha començat el temps de presentacions del llibre i amb la mirada posada a Sant Jordi. Com es presenta, aquesta vegada?
Sant Jordi és una data assenyalada, sempre m’ha tocat treballar a la tele. Aquest any tindré festa! Em vindrà tot de nou, però tinc moltes ganes, sobretot de viure el contacte amb els lectors. Per Sant Jordi seré a Barcelona i a Manresa, així que jugaré a casa.
Després de l’experiència complerta d’escriure un primer llibre, se li ha despertat el cuquet per a un segon?
[Somriu] Sí, tinc una trama juvenil que el meu fill m’ha servit de font d’inspiració. Ara bé, d’aquí a que hi hagi una editorial interessada hi ha un pas.
Andreu Presas: “Els joves mostren poc interès per ser locutors de ràdio, no hi ha demanda”
