Oriol Serra (Barcelona, 1975) és periodista i corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Alemanya des de novembre del 2014. Llicenciat en Filologia Alemanya per la Universitat de Barcelona i en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra, va treballar a Ràdio Ciutat de Manresa, Ràdio Nou Barris, Onda Rambla i RAC105. Suma 16 anys exercint de periodista a l’estranger, on també ha estat corresponsal de Catalunya Ràdio a Brussel·les i Londres. A Comunicació 21, Serra ens descobreix la seva experiència de corresponsal a l’estranger i reivindica el periodisme cuinat a foc lent.

T’has especialitzat en la informació, però en els teus inicis vas estar molt lligat a la música.
Així és. Recordo els anys a RAC105, on vaig acabar presentant 105×100 amb la Mireia Garolera, el programa despertador que va precedir el Fricandó matiner. Va ser una època en la qual havia fet cròniques de concerts a Barcelona en els inicis de RAC1. Un cop va acabar aquesta etapa vaig començar a treballar temporalment als serveis informatius de Catalunya Ràdio, una feina que compaginava amb col·laboracions a l’antiga Catalunya Cultura. Però tenia l’espina clavada de tornar a Alemanya un cop finalitzada la carrera de Filologia i vaig decidir tornar-hi. Hi havia treballat en feines de temporada durant tots els estius universitaris i volia tornar-hi per viure-hi una llarga temporada.

Com a corresponsal?
Era l’objectiu. Però l’oportunitat de Catalunya Ràdio es va fer esperar. Va haver de passar un any. Finalment van decidir recuperar la corresponsalia que havia deixat vacant Joan Esteller, el primer corresponsal de Catalunya Ràdio a Alemanya, en el seu cas des de Frankfurt. Vaig haver de deixar a correcuita Lübeck, on treballava per a una multinacional mèdica, perquè s’acostaven grans esdeveniments: la proclamació del papa Ratzinger i les últimes eleccions del canceller Schröder. Vaig traslladar-me a Berlín per treballar com a freelance per a Catalunya Ràdio, el diari Avui i l’ACN. Fins i tot traduïa a l’alemany els catàlegs de molts càmpings de la Costa Brava! [Riu]

Tres anys a Berlín i s’obre el periple per Brussel·les i Londres.
Sí, quan vaig accedir a la plantilla de Catalunya Ràdio em van oferir la corresponsalia de Brussel·les, però dos anys després, l’any 2010, em van proposar anar cap a Londres. Hi vaig treballar durant cinc anys inoblidables. Vaig viure sobre el terreny el conflicte nord-irlandès, que encara és vigent i molt calent, vaig cobrir el referèndum d’Escòcia, els greus aldarulls de l’estiu del 2011 a Londres o els Jocs Olímpics. Em vaig convertir en un londinenc més d’adopció, però les circumstàncies empresarials em van tornar a portar a Berlín.

Si fas una mirada enrere, com ha evolucionat la tasca de corresponsal?
Ha canviat dràsticament. La feina ha canviat amb la irrupció de les xarxes socials i, en alguns aspectes, l’evolució tecnològica ens ha perjudicat. El periodista anterior a internet tenia un ritme de vida molt diferent. Avui, el mòbil, internet i les xarxes socials et fan treballar de forma accelerada. Twitter pot ser nefast per a la professió si se n’abusa. Encara ens trobem en un procés d’adaptació a les noves eines. Els periodistes hem d’observar el nostre entorn, però contrastant els fets que diuen que han passat, i això no pot ser d’una altra manera. Malauradament hem d’apagar massa sovint focs de coses que corren per les xarxes socials, les quals sovint són un maldecap pels qui fem informació al minut.

Per què?
S’ha caigut en el parany de voler informar de tot de manera molt ràpida i es cau en la superficialitat. Crec que, per a la bona salut i per al futur de la professió, s’hauria de tornar als orígens i elaborar la informació a foc lent. Cal guardar espais per a les hot news, però sense abusar-ne i apostar per la informació d’elaboració pròpia, fugint de les agendes que ens marquen des de fora. Hauríem de revalorar la informació que podem elaborar de manera directa i sobre el terreny. Per això caldria prescindir més de la voràgine de l’última hora i repensar quin pes tenen les notícies. Ara s’aposta excessivament per l’última hora.

I com es pot canviar d’inèrcia?
L’organització de redaccions no és una tasca fàcil. Però penso que es tracta de tenir personalitat, i els mitjans han de tenir-ne si volen sobreviure. Si no, estan condemnats a la perdició, perquè tots som públic en algun moment, i quan ho som triem aquells mitjans que ens aporten coses noves. Si tots acabem dient el mateix, de què serveix la nostra feina?

Qui tria les informacions que apareixen des d’Alemanya?
L’agenda la marquen el dia a dia polític del país on estàs destinat o els esdeveniments imprevistos que hi succeeixen. A més, també arriben encàrrecs. El corresponsal proposa i la redacció també troba notícies d’última hora abans. Funciona en les dues direccions. Jo explotaria més el contingut cultural i autòcton de cada corresponsalia en detriment de la informació política. Ho equilibraria més. Però cada editor té la seva manera de veure-ho.

“La Catalunya del Nord és un territori sobre el qual hem d’informar amb tanta intensitat com sigui possible”

Tot i que vius a Berlín, creus que has pogut explicar Alemanya des de gairebé tots els cantons del país?
Sí, procuro bellugar-me tant com puc. Hi insisteixo molt i m’agradaria bellugar-me encara més, però tot depèn d’un pressupost que és ajustat. Alemanya és un país descentralitzat i molt diversificat, cosa que m’ha permès cobrir totes les eleccions de tots els lands in situ, on sovint només hi he trobat la BBC o la CNN i algun altre internacional, però pocs més. A més a més, és un país fronterer amb nou països, i m’ha tocat desplaçar-me a Polònia, Txèquia, Dinamarca, Suïssa, Luxemburg o Àustria, però també a Suècia o Finlàndia per cobrir esdeveniments especials.

De la teva etapa com a corresponsal a Alemanya, quins són els fets que t’han marcat més com a professional?
No oblidaré mai presenciar al Bundestag la investidura de la cancellera Angela Merkel l’any 2005. Però si hi ha un fet que em va commoure per dins va ser la tragèdia de Germanwings, una de les coses més terribles que he hagut d’explicar. No només pels fets, sinó per haver vist de prop les clavegueres del periodisme. El circ televisiu en què molts mitjans espanyols van transformar aquell accident. En feien un espectacle explicant tota mena de mentides.

Un dels fets que va generar més interès i audiència a Catalunya va ser la detenció del president Puigdemont a Alemanya.
Va ser totalment inesperat. Vaig haver de fer molts equilibris, perquè en molts moments no sabíem què estava passant. Sense voler-ho em vaig convertir en una font informativa, em trucaven directament els mitjans alemanys per demanar-me informació sobre la situació política a Catalunya i sobre la figura del president exiliat. L’efecte Puigdemont va ser tan bèstia que el dia que va sortir de la presó vaig viure una de les rodes de premsa més multitudinàries de la meva vida. Hi van ser mitjans de comunicació d’arreu del món. Van ser setmanes de molta feina.

Coneixes bé la premsa catalana, alemanya i anglesa. Quines diferències hi detectes?
Té molt a veure amb la manera d’afrontar la immediatesa. En la premsa alemanya, només cal escoltar la ràdio per saber quina és la diferència. S’aposta per una locució pausada, sense abusar de sintonies, una ràdio que es fa escoltar, que acompanya i informa. A la ràdio no hi ha estrelles. El que brilla és la informació, el contingut. En canvi, la catalana s’ha emmirallat en la ràdio espanyola en molts aspectes. En d’altres, sortosament, se n’ha sabut diferenciar.

Com ho visualitzes?
En un seguidisme excessiu de les declaracions polítiques que a Alemanya no es fa amb la mateixa intensitat. Trobo que s’abusa d’allò que es coneix com a canutasso. Però també es veu en la manera d’entrevistar un polític o en la manera d’actuar quan trepitja un mitjà de comunicació. Mires un informatiu alemany i veus amb quina freqüència hi apareixen els polítics. És una diferència abismal. Aquí no apareixen perquè són quota, sinó quan són notícia. Es prioritza el criteri informatiu.

I en el cas del Regne Unit?
En els mitjans públics, la BBC és un cas insòlit al món, un monstre audiovisual. Així i tot, en l’àmbit dels informatius, crec que se’ls ha mitificat massa. És cert que tenen molt poder, perquè tenen molts recursos, però grinyolen sobretot pel que fa a la informació militarista. En fan apologia, però forma part de la cultura britànica. Per exemple, la BBC utilitza l’expressió “herois” per a referir-se als soldats britànics morts a la guerra de l’Afganistan o de l’Iraq, cosa poc adient per a un mitjà del qual se’n destaca constantment l’objectivitat. Això també ha passat quan a la BBC es parla de la monarquia, si bé recentment hi ha hagut casos crítics des de la corporació pública amb la casa reial britànica.

Ets partícip del lideratge dels informatius de TV3. Com t’expliques la fidelització de l’audiència?
És fruit de la qualitat, la credibilitat i la capacitat de generar interès en l’audiència. Hi ha un aspecte que hi juga a favor: la llengua. TV3 té el monopoli lingüístic. Ara bé, és trist que actualment a Catalunya no hi hagi més televisions de gran abast competitives en català. En l’àmbit audiovisual hem aconseguit crear uns mitjans públics sòlids que tenen un reconeixement internacional. Es fa un bon producte, però no hem de fer trampes al solitari. Si fóssim un país en la seva plenitud hauríem de repensar molts aspectes a l’hora de construir el futur audiovisual.

Quin hauria de ser el futur?
Catalunya hauria de tenir mitjans de comunicació atractius i competitius, més enllà de TV3. Això es retroalimenta, i seria bo per a TV3, el país i la llengua. En televisió en català no hi ha competència. En canvi, a la ràdio ha passat el contrari, el nombre d’oients en català és molt més gran que quan només existia Catalunya Ràdio. I no és que la seva audiència s’hagi fragmentat, sinó que ha crescut el nombre global d’oients de ràdio en català. En televisió no és tan fàcil, tot i que s’han fet intents.

“Twitter pot ser nefast per a la professió si se n’abusa”

Diu que Catalunya no és un país normal.
Si Catalunya pogués gestionar el seu mercat audiovisual de manera independent, el més normal del món seria que s’elaboressin productes en castellà perquè hi ha una realitat lingüística que va més enllà del català. Però aquesta no és la situació. La major part del pastís ens arriba des d’un mercat en llengua espanyola amb seu a Madrid. Així que TV3 i Catalunya Ràdio han d’exercir el paper de promoció, defensa i cura de la llengua catalana. D’alguna manera, hem d’aconseguir que dins del nostre mercat audiovisual la llengua catalana creixi.

De la llengua se’n parla molt quan s’hi associa TV3. Se n’abusa del castellà?
Penso que no. En certs formats, que hi aparegui pot ser una manera de reflectir una realitat social, i TV3 ha de mirar d’arribar al màxim de gent possible, com Catalunya Ràdio, i si algú s’hi vol expressar en castellà evidentment que ho pot fer. Però cal tenir molta cura amb la llengua, els mitjans de comunicació han de ser lingüísticament solvents i modèlics, i s’ha de ser molt exigent amb els professionals. TV3 i Catalunya Ràdio han de mirar pel català, perquè no hi ha més mitjans de gran abast en català –amb tots els respectes pels mitjans locals–, i si no ho fan els nostres mitjans públics, qui ho farà? No és una qüestió política, sinó lingüística, i té lògica.

Més enllà de la llengua, TV3 i Catalunya Ràdio estan fent els deures per rejovenir l’audiència?
S’estan fent esforços per arribar a un segment de públic més jove, perquè s’ha vist que l’audiència ha anat envellint, però això cal fer-ho amb molta intel·ligència. Ara bé, no es pot caure en l’error de pensar que les coses que són per als joves hagin de tenir menys qualitat o hagin de tenir un llenguatge menys acurat. Els nostres mitjans han de ser atractius, necessaris i imprescindibles. Si no aconseguim fer-ho, tenim la batalla perduda.

Disposar d’una delegació territorial a Perpinyà és una batalla perduda?
Crec que no només n’hi hauria d’haver a Perpinyà, sinó que hauríem d’apostar per la informació des de tots els territoris de parla catalana. En els casos de les Illes Balears i el País Valencià s’han enfortit els llaços amb IB3 i À Punt, respectivament. Des de la televisió i la ràdio públiques s’ha d’apostar pel pes de les delegacions territorials. És vital i imprescindible per fer un producte de qualitat i proximitat. Per tant, la Catalunya del Nord és un territori sobre el qual hem d’informar amb tanta intensitat com sigui possible.

16 anys vivint a l’estranger en tres països diferents. Alemanya serà la darrera destinació del teu trajecte professional?
Espero que no! No vull tenir la sensació d’estancament i, de fet, soc molt inquiet. Encara m’agradaria moure’m a alguna altra corresponsalia i tenir la sensació d’aterrar en algun lloc i haver de començar de zero vivint en un país; el procés d’integració, fer contactes… En algun moment de la meva vida m’agradaria tenir l’oportunitat de treballar des dels Estats Units. És un somni antic. De moment, seguiré fent-ho des d’Alemanya.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram