Pilar Calvo Gómez (Barcelona, 1963) és periodista i diputada al Congrés dels Diputats pel grup de Junts per Catalunya. Nascuda al barri de Gràcia en ple franquisme, va iniciar-se com a periodista al diari Sport. Amb 19 anys va començar a treballar a Catalunya Ràdio, on va formar part de l’equip de transmissions del Barça amb Joaquim Maria Puyal i Antoni Bassas. Després va fer el salt a TV3, sent la primera presentadora dona de Gol a gol fins que va decidir allunyar-se del periodisme tradicional per iniciar una nova etapa en projectes de consultoria internacional, exportant el potencial de Barcelona i de Catalunya en el mercat asiàtic. Una trucada del president Carles Puigdemont va provocar un nou gir en la seva trajectòria professional: la política. Primer, en clau municipal, a Barcelona, i més tard, al Congrés espanyol. A Comunicació 21, Calvo aborda el vincle entre el periodisme i la política i les diferències que visualitza en els mitjans de comunicació catalans i espanyols.

Després de tota una vida lligada al periodisme i a la comunicació, què la va empènyer a fer el salt a la política?
Mai havia fet activisme polític, més enllà de formar part d’Òmnium Cultural des de fa gairebé 30 anys. Després d’uns anys de procés i, sobretot, durant la tardor de 2017, molts ciutadans com jo vam activar-nos políticament. No pas perquè fins aleshores visqués allunyada de tot, perquè havia participat en les grans manifestacions del sobiranisme català, però l’1-O es produeix un punt d’inflexió en la meva vida.

On va viure aquella jornada?
A l’Escola Industrial, a Barcelona. Vaig ser una dels milers de persones que vam protegir les urnes arreu del país. Aquell dia vaig coincidir amb uns periodistes del Kurdistan que feia pocs dies que havien celebrat un referèndum al seu país i que eren a Catalunya per viure la jornada aquí. Recordo que els vaig acompanyar a la seu de l’Institut Ramon Llull i vam poder veure les càrregues policials contra els ciutadans. Aquelles imatges em van commoure moltíssim. Ho explico sense vergonya: a la nit, en arribar a casa, vaig plorar, molt. Em feia creus d’haver viscut aquella violència policial als carrers.

Quan es produeix el seu primer vincle amb l’actual cúpula de Junts?
Pocs dies després, en un sopar benèfic d’Esport Solidari Internacional, que organitzava anualment Josep Maldonado. En un moment de l’acte i després de lliurar un dels premis, vaig aprofitar l’oportunitat per denunciar els fets de l’1-O davant de polítics espanyols que hi participaven. Les meves paraules van arribar al president Puigdemont, i va ser ell qui em va proposar formar part de la llista de Junts en les eleccions del desembre de 2017.

I d’aquí a diputada al Congrés espanyol, a Madrid.
Sí, el primer cop que vaig formar part de la llista de Junts vaig ocupar el lloc 64 per la circumscripció de Barcelona. La meva intenció era donar suport, ni molt menys imaginava aleshores que acabaria en la política activa. Hi vaig quedar vinculada i, amb la decisió de la presidenta Laura Borràs i el diputat Jaume Alonso-Cuevillas de tornar a Catalunya, les dues vacants al Congrés les vam ocupar Josep Pagès i jo.

Si hagués de posar un titular esportiu a la seva situació actual, quin triaria?
Soc a Madrid defensant el país a camp contrari, i al Congrés, el valor dels gols és doble [riu].

“Podria tornar a exercir el periodisme, però amb més limitacions pel meu pas per la política”

La tria de Junts va ser una casualitat, és a dir, hauria participat en política en altres formacions independentistes com Esquerra o la CUP?
No va ser una casualitat. Primer per la transversalitat que defineix Junts, que ha centrat tota la seva estratègia en l’eix nacional, deixant de banda l’eix esquerra-dreta. Anteriorment ja havia votat Convergència en diverses ocasions, així que a Junts em vaig sentir còmoda des del primer moment. Ara bé, hi ha una raó de pes per la qual formo part de Junts: que està liderat pel president Puigdemont.

Un polític, que també és periodista.
Així és. A més, darrerament, fruit de les converses que he tingut amb un altre periodista gironí (Jordi Bosch), m’ha agradat descobrir detalls sobre la seva trajectòria vital, de ben jove, compromès amb la lluita independentista.

Com és la seva posició de periodista dins la política davant d’aquells qui avui fan periodisme polític a Madrid i a Barcelona?
Sobretot, des d’una posició de respecte i amb la voluntat de col·laborar fins allà on puc dins la mateixa estructura política de la qual formo part. Així i tot, quan et dediques a la comunicació política has d’aprendre a comptar fins a cent! El missatge i el to que s’usa davant del faristol requereix un exercici d’equilibri constant. De frivolitats, les mínimes.

Què ha exportat del periodisme en el seu vessant més polític?
El fet de contrastar, fer-ho amb dades. En les meves intervencions sempre intento acompanyar amb dades allò que vull dir quan em dirigeixo al govern o a la ciutadania, i això ho vaig aprendre del periodisme. Li tinc molt respecte a la veritat i, per tant, soc contrària a mentir per interessos polítics. Estem treballant des de l’honestedat. Del que estic orgullosa, també, és de la meva aportació femenina en moltes esmenes que hem presentat al Congrés.

Quina mirada fa del periodisme polític avui des de l’altra banda?
És un periodisme difícil d’exercir pels temps que corren. Un periodisme que està sotmès a pressions polítiques, empresarials i de lobbies. A excepció d’aquells periodistes –que n’hi ha– que es deixen portar per aquests interessos, em trec el barret per aquells que fan bé la seva feina. Però a Madrid hi ha periodisme de bufanda, com diríem en l’argot esportiu, guiat per interessos polítics i empresarials.

Ramon Besa va assegurar en una entrevista a Comunicació 21 que durant el procés català el periodisme polític s’havia hooliganitzat, s’havia apropat al to i al llenguatge del periodisme esportiu. Ho comparteix?
Ho comparteixo totalment perquè és una reflexió del mestre Besa. Hi ha mitjans espanyols que arran del procés van caure en el hooliganisme i no l’han deixat. En lloc d’informar dels fets, actuen contra un col·lectiu, una causa o una persona. En el meu cas, estaria justificat pel meu passat en el periodisme esportiu. Jo uso expressions amb naturalitat que he arrelat al llarg dels anys. Per exemple, per a mi Madrid és el camp contrari o per defensar les lleis has de jugar a l’atac.

Ha trobat diferències entre els mitjans espanyols i els catalans, en el to i en el llenguatge?
Sí, i en els continguts, també! [riu] Hi ha aspectes molt rellevants de l’interès dels catalans per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya que a Madrid no existeixen, cap mitjà espanyol els recull.

Quins?
Les iniciatives que presentem els partits independentistes catalans per demanar el dret a l’autodeterminació o l’amnistia. Ni tan sols acords entre l’empresariat català i l’espanyol, o la fallida històrica de les inversions del Govern central a Catalunya: l’any passat només en va executar el 37% i, el més greu, en l’últim semestre va ser només un 7%! Si als andalusos, navarresos o murcians no els arriba aquesta informació, com ens han d’entendre?

Ara que és dins, s’imaginava la política com l’ha descobert?
De portes enfora hi ha un gran desconeixement de la tasca política, que és obvi. El que més m’ha sorprès és la feinada que tenim aquells qui formem part de grups amb pocs representants, com és el cas de Junts a Madrid. Si vols fer-ho des de l’honestedat, darrere de cada debat i de cada llei hi ha una feina ingent escoltant la ciutadania o l’empresariat. La feina es multiplica, i això no es valora prou al carrer.

Que vostè sigui periodista fa que prengui part en l’estratègia comunicativa de Junts a Madrid o en l’elaboració de notes de premsa o comunicats?
Segurament tinc un avantatge per la meva trajectòria professional, però no és un mèrit, és fruit de l’experiència acumulada. A Junts disposem de grans equips de comunicació –tant a Madrid com a Barcelona– perquè és fonamental. Sí que, a l’hora d’elaborar un text, hi aporto el meu gra de sorra [riu]. És inevitable. O també procuro escriure articles d’opinió, sobretot per reforçar el missatge, tenint en compte les dificultats que hi ha perquè arribi a la ciutadania.

Què vol dir?
Que els ciutadans desconeixen, molt sovint, com s’ha cuinat una llei que és rellevant. Sense anar més lluny, em sembla bàsic explicar què va passar durant el procés de cocció de la llei de l’audiovisual i per què, des del meu punt de vista, va ser un fracàs i vam acabar votant-hi en contra. Són lleis transcendents que cal explicar millor, aprofundint en el rerefons, més al detall.

Entre la política i el periodisme hi ha línies vermelles. Que vostè hagi fet el pas a l’altre costat fa que, un cop deixi la política, pugui tornar a exercir el periodisme?
La Pilar Calvo que aixecava simpaties com a periodista que es dedicava a la informació del Barça, possiblement, per a aquell oient o teleespectador unionista ara no generi el mateix. És un dels aspectes que vaig rumiar més a l’hora d’implicar-me políticament, vaig demanar-me 24 hores més per reflexionar-hi. Soc de les que penso que a la vida has de prendre partit. Quan tanqui aquesta etapa podria tornar a exercir el periodisme, però amb més limitacions pel meu pas per la política.

Tornaria als mitjans de comunicació?
Insisteixo, tota la meva vida he fet el mateix: comunicar, fer créixer els meus contactes i construir projectes. Aquesta recepta la pots aplicar en el món del periodisme, a la consultoria i la política. Per tant, el dia que s’acabi la política m’agradaria tornar a tenir presència en els mitjans de comunicació. Així i tot, espero que la política duri uns anys més, m’agrada molt i em sento útil.

“El que necessita la ‘Corpo’ són recursos econòmics i, sobretot, unitat política en la defensa de la llengua catalana”

Es presentarà com a candidata a alcaldable de Junts per Barcelona, el 2023?
Barcelona és la meva ciutat, me l’estimo moltíssim, tot i que ara no la reconec. Perquè avui Barcelona és una ciutat tapada per la mala gestió de Colau i Collboni. És una ciutat que s’hauria de recuperar i per fer-ho cal un gran esforç. Em sento bé a Madrid, fent una feina que està valorada pel partit i, per tant, no m’he postulat com a candidata. El partit tampoc m’ho ha ofert.

Neus Munté és qui té més números de ser la candidata?
En aquests moments no s’ha de parlar d’un nom en concret. Queda poc temps, hi ha un bagatge d’una feina al darrere, comptem amb una nova executiva, però cal ser prudent. Que el partit faci la feina i triï la millor opció.

Va comprendre la decisió de renúncia d’Elsa Artadi?
Sí, totalment. Perquè la decisió no va ser motivada per raons polítiques, sinó personals. Es va sentir cremada i amb la necessitat de fer un pas al costat. A mi em va passar el mateix quan vaig decidir fer-me autònoma i deixar d’exercir com a periodista esportiva a la Corpo. Ho necessitava aleshores, i no me n’he penedit.

Vostè va treballar una munió d’anys a la Corpo (a Catalunya Ràdio i a TV3). En un moment de sacsejada en els mitjans públics del país, cal protegir-los?
Per descomptat. I per fer-ho, d’entrada, cal tenir un respecte absolut cap als professionals. El que necessita la Corpo són recursos econòmics per protegir-la davant la guerra audiovisual que està venint. I, sobretot, necessita unitat política per part de tots aquells actors que defensen la llengua catalana. Cal consens polític en la defensa del català a la Corpo. Si no som capaços de defensar-lo fermament, farem un pas enrere com a país. I una cosa és que Madrid ens posi traves, i una altra és que a Catalunya ens tirem un tret al peu.

Pilar Calvo és un referent de la dona periodista, especialment en l’àmbit esportiu. L’any vinent es compliran 40 anys des que va formar part de l’equip de transmissions de Joaquim Maria Puyal a Catalunya Ràdio. Com visualitza la presència de la dona en el periodisme d’avui?
Vaig aterrar a Catalunya Ràdio amb només 19 anys, sent dona i en un entorn masculí i masclista. Però sempre he dit que he estat molt afortunada, perquè els meus companys m’ho van posar molt fàcil. L’efervescència d’avui de col·locar el focus en el periodisme esportiu femení em fa molt feliç, benvinguda sigui! És una recompensa per a totes aquelles que fa 40 anys ja hi érem i vam deixar una empremta.

Així i tot, queda molt camí a recórrer. Especialment, a l’hora d’equilibrar el pes femení en els espais de direcció en els mitjans de comunicació.
Així és. Percentualment, hi ha poca presència femenina en els llocs de comandament dels mitjans de comunicació. Cal continuar treballant per equilibrar les quotes de poder en els mitjans públics, però hem de felicitar-nos que avui l’escenari sigui molt millor que 40 anys enrere.

 

Entrevista publicada al número d’estiu 2022 de la revista Comunicació 21.