Foto: Maria Cerezuela
Pilar Sampietro Colom (Barcelona, 1962) és periodista i condueix, des de fa 15 anys, el programa Vida verda, a Ràdio 4. Enfocada en l’ecologia, el medi ambient i la crisi climàtica que afecta la societat, és una proposta que s’ha fet un lloc a la graella i s’ha consolidat com una eina indispensable per als oients. La periodista barcelonina, qui es jubilarà a finals del 2025, s’ha format a RNE, amb programes com Mediterráneo i el mateix Vida verda, a més d’especialitzar-se en cultura, i ha escrit diferents llibres sobre ecologia i iniciatives verdes. A Comunicació 21, parla sobre la informació que dona des del seu programa, els efectes que té i com cal consumir-la, i fa un cop d’ull a la seva trajectòria.
El programa Vida verda ha complert 15 anys, com hi arribeu?
Ho fem amb ganes, força i en un moment en què la crisi climàtica, ambiental i social és de primer ordre, tot i que hi hagi molts interessos corporatius que hi girin l’esquena, com la proposta d’ampliació de l’aeroport de Barcelona, que tindrà uns efectes desastrosos sobre la nostra vida.
Fa 15 anys, amb quina missió va néixer el programa?
Començava a veure’s la situació que tenim ara i és per això que vaig decidir fer un gir en la meva vida, perquè venia del món de la música.
Què va suposar, aquest gir?
Jo sempre havia estat molt empàtica amb tot el que té a veure amb l’ecologia i se’m va donar l’oportunitat de caminar cap a aquesta direcció. Ho vaig veure molt clar a través del documental Una veritat incòmoda d’Al Gore –tot i que després es va veure que no era tan net com pensàvem– i vaig creure que era el moment per donar tot el que jo sabia sobre periodisme i ecologia, i que havia de començar a divulgar.
“Als periodistes ens fa falta molta visió climàtica”
El programa ja portava dos anys emetent-se en català a Radio Exterior de España, de RNE, perquè la Unió Europea demanava més hores de ràdio en català sobre ecologia. Què va suposar el canvi a Ràdio 4?
El pas a Ràdio 4 va aportar al programa una visió de justícia social, i aquesta és una línia que el programa ha seguit en els darrers temps. Amb Josep Cabayol, qui va ser el cap de programes i informatius, vam iniciar la deriva de l’emergència climàtica dins del programa, junts vam fer un gran tàndem, i vam ocupar-nos de tractar la informació de científics i científiques i passar-la a les ones d’una manera divulgadora.
Quan parles de justícia social, què és i com l’heu integrat dins del programa?
Vam adonar-nos que la justícia ambiental no podia caminar sola, i és que vam saber que, dins de l’ecologia, els efectes de la crisi climàtica es relacionen amb una crisi social. I, sobretot, es relacionen amb les persones que tenen menys recursos, hi ha moltes desigualtats.
Els informatius generalistes ja incorporen, pràcticament a diari, qüestions relacionades amb l’ecologia. Com hi treballeu vosaltres, que sí que sou un programa especialitzat?
L’emergència climàtica és molt gran i ja hem superat tots els llindars, i penso que als periodistes ens fa falta molta visió climàtica. És cert que la informació climàtica ha entrat amb certa voluntat en alguns canals, però quan ho fa, ja anem tard.
Foto: Maria Cerezuela
Estaria bé que cada dia hi hagués píndoles o seccions d’ecologia, així com les d’esports i de meteorologia?
No ho veuria factible, perquè fer-ne una píndola suposaria especialitzar aquesta informació.
I creus que no estaria bé fer-ho?
No, perquè no és una informació especialitzada, sinó que es tracta d’una situació real sobre la que cal informar. Aquesta visió hauria d’estar inclosa en totes les informacions, perquè l’efecte climàtic té a veure amb la política, l’economia, l’agricultura i el medi ambient. Qualsevol dels temes que tractem en un informatiu estan esquitxats per aquesta situació que viu el planeta, ens hi va la vida.
El Vida verda del 2025 és més necessari que el Vida verda del 2010?
El Vida verda segueix sent necessari. Fa 15 anys ja ho era, perquè si no, no m’hi hagués posat, però hem hagut de fer un llarg camí per convèncer d’aquesta necessitat.
I l’heu aconseguit, aquest convenciment?
Crec que sí, perquè en altres emissores comencen a néixer propostes com la nostra, però m’agradaria que no existís perquè ja s’incorpora a la informació dels altres programes. És cert que amb el Vida verda anem molt més enllà, perquè és un programa especialitzat i escoltaràs les persones que t’expliquen el motiu de les coses que passen. De fet, aquest és l’objectiu que ens mou als periodistes [somriu].
“El pas a Ràdio 4 va aportar al programa una visió de justícia social”
Per què és important que aquest programa es faci en una emissora pública com Ràdio 4?
Perquè tenim vocació pública i és evident que en una emissora privada, i tenint en compte qui paga i qui hi posa diners, emetre el Vida verda no seria coherent. Moltes vegades ens trobem amb informacions vestides com a ambientals i al darrere de les quals hi ha una marca amb uns interessos concrets. Això provoca que la persona que hagi de parlar sobre aquests temes hagi d’estar molt ben formada.
A tu t’arriben informacions d’aquest tipus?
Sí, moltes, cada vegada en llegeixo més.
I com les gestiones?
És difícil fer-ho, perquè hi ha propostes que podrien ajudar. He de posar-ho tot en una balança i valorar qui hi ha al darrere i què pretén.
Això demana als periodistes que us dediqueu a aquest àmbit haver d’estar més formats que mai?
A mi m’obliga a llegir i formar-me molt, però també fa que em trobi en constant contradicció amb mi mateixa i amb el que faig. Entro en conflicte amb el que faig com a periodista i com a persona, perquè la meva vida s’ha barrejat i ja no puc separar les meves vides personal i professional.
Foto: Maria Cerezuela
Et consideres ecologista?
Sí, ja ho era abans, però no era activista. De fet, el meu únic activisme és la ràdio, però hi havia estat molt vinculada i rebia molta informació i em formava a través de dues revistes. Quan vaig ser mare tot aquest tema em va preocupar encara més, pel fet que portaria vides a aquest món, i vaig fer un tomb per reflexionar sobre la petjada que hi deixo.
Et dediques des de fa 15 anys al Vida verda, però t’havies especialitzat en el periodisme cultural. Quina va ser la teva experiència?
Vaig entrar al Diari de Barcelona amb 18 anys, vaig seguir a ràdios lliures, com Ràdio Venus, i quan encara no havia acabat la carrera de Periodisme, l’any 1983, vaig tenir l’oportunitat d’entrar a Ràdio 4 especialitzant-me en cultura i en música, cobria els concerts en directe dels anys 80 i va ser una etapa molt intensa. Després vaig fer els programes Molt lluny de Manhattan i Nautilus i em van encarregar que muntés l’àrea de cultura a informatius, perquè no existia, i més tard em van demanar que dirigís els programes de la casa.
Com vas viure aquesta etapa de gestió?
Va ser una etapa dura per a mi, perquè jo no soc gestora, sinó que soc periodista, però afortunadament va durar només un any i després vaig tornar fent un tomb en la meva carrera periodística.
En el fons, aquell gir et va salvar
Sí, perquè jo em veia enfonsada i era un moment crític, no imaginava que dins de la gestió les coses eren tan fosques, però fer-me càrrec del Vida verda va suposar un ressorgiment.
“Els homes tenen les portes més obertes a canals de comunicació, mentre que les dones sempre fem la feina de formigues treballadores, i això hauria de canviar ja”
Has estat seleccionada com una de les 18 dones climàtiques als Països Catalans que participa en el llibre de relats Rebels pel clima. Dona més sentit a la teva tasca, que siguis una de les protagonistes del llibre?
Quan em van trucar per dir-m’ho va ser un premi, és el millor que em podrien haver donat mai. Aquest premi sí que m’importa, perquè valora una trajectòria professional i em sento molt honorada que ho hagin fet. Estic al costat de grans dones rebels i ocupades a fomentar un canvi de mirada cap al futur i el planeta.
Has patit edatisme a la ràdio o t’has sentit discriminada per ser dona?
Ser dona no és una ganga, sinó que moltes vegades hem hagut d’encarar situacions de desequilibri i les he anat superant. Una vegada em vaig preguntar per què hi ha tantes dones a la ràdio i no a la televisió.
I en tens la resposta?
Sí, hi ha tantes dones a la ràdio perquè s’hi ha de treballar, em sento una obrera de la comunicació. Les dones ens hem posat amb aquesta mirada i és una demostració de desequilibri, i és important que ho visibilitzem, perquè no és la situació que hauria d’haver-hi. Crec que els homes tenen les portes més obertes a canals de comunicació, cobraran més i tindran més visibilitat, mentre que les dones sempre fem la feina de formigues treballadores, i això hauria de canviar ja.
A finals del 2025 et jubilaràs, com encares aquest tram final de carrera?
Gairebé vaig néixer sent periodista, tenia la il·lusió de ser reportera de guerra. Deixar de treballar a la ràdio significa un canvi d’etapa i ho faré dient adeu als 40 anys en què he treballat i he fomentat el meu periodisme i la meva creativitat a la ràdio. Tinc molts projectes per fer i espero que es facin realitat molt aviat.
Foto: Maria Cerezuela
Joan Arenyes: “Malauradament, Ràdio 4 és la gran oblidada de Catalunya, és inexplicable”
