Ramon Francàs: “Soc l’últim periodista de l’Estat espanyol amb nòmina d’un diari d’abast nacional escrivint sobre vins”

Ramon Francàs Martorell (Vilanova i la Geltrú, 1967) és periodista i prescriptor del vi de La Vanguardia. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i postgrau en Periodisme Local i Comarcal per la mateixa UAB, fa més de tres dècades que treballa a la capçalera del Grupo Godó. També va ser director del desaparegut Diari de Vilanova. És autor de diversos llibres i la seva tasca periodística ha estat distingida per l’Institut Català de la Vinya i el Vi (2001) i el Premi Saint Vincent de la Corporation des Vignerons de Champagne (2004), així com el reconeixement de la patronal Uvipe (2009), l’associació penedesenca Qalidès (2010) i l’Associació Catalana d’Enòlegs (2010). És Confrare de Mèrit de la Confraria del Cava i Acadèmic de Mèrit de l’Acadèmia Tastavins del Penedès. També ha estat entronitzat Chevalier de l’Ordre des Coteaux de Champagne. A Comunicació 21, Francàs exposa la seva expertesa com a prescriptor referent del sector vitivinícola del país.

Fa 35 anys que treballa a La Vanguardia. Quan va tenir l’oportunitat de convertir-se en un periodista especialitzat en el sector del vi?
Els meus primers anys a La Vanguardia van ser com a corresponsal de les comarques del Baix Penedès, Alt Penedès i el Garraf, molt lligades al sector vitivinícola. Així que ja vaig començar a escriure sobre el sector des de ben jove. El diari també em va fer l’encàrrec d’escriure sobre els castells. Després de deu anys fent-ho, vaig demanar a la direcció del diari si podia especialitzar-me.

A més de periodista, s’ha format en el sector del vi: és sommelier professional, formador en cava i, a més, dirigeix un màster sobre el vi. Aquest és un valor afegit a l’hora d’escriure?
Escriuries sobre toros sense conèixer la terminologia de la tauromàquia? O de cotxes sense tenir nocions de mecànica? Doncs això. Per especialitzar-te i escriure sobre un àmbit l’has de conèixer perfectament.

A vostè ni li foten gat per llebre.
Home, ho intenten [somriu].

Quin dels papers l’identifiquen millor: periodista, prescriptor o crític?
Primer de tot, soc periodista. I m’agrada més dir que soc prescriptor que no pas crític.

“Com a prescriptor de vins em dec al lector i al meu diari, no als cellers”

Quins són els requisits d’un prescriptor del vi a l’hora d’escriure en un mitjà de comunicació?
Com qualsevol peça periodística: objectivitat i contrastar allò que t’expliquen. És essencial. Ara bé, perquè aquesta crònica sigui enriquidora per al lector, has d’anar més enllà de la informació que et donen els cellers i les empreses del sector a través de les agències. Aquesta informació la rebem tots els periodistes, i tothom acabaria parlant del mateix. Ho trobo poc enriquidor. Per això, sortir d’aquesta agenda implica viatjar molt, trepitjar el terreny i descobrir constantment. Aquest és el camí que he escollit. Ara bé, jo poso condicions.

Quines?
Que et facilitin la feina al màxim, sobretot a l’hora de visitar els cellers. Jo els demano una taula per poder col·locar l’ordinador i una conversa llarga i a fons amb el CEO del celler o l’empresa de torn. Necessito empeltar-me de l’espai, dels productes, de la trajectòria i copsar-ho tot des de moltes òptiques. El reportatge que escrigui acabarà sent la suma de tots aquests elements. I per diferenciar-me de la resta de periodistes, als elaboradors de vins sempre els faig la mateixa pregunta.

Quina?
Amb quin plat es prendrien una copa del seu vi. Em sembla divertit.

Ara la pregunta li faig a vostè: amb qui compartiria un vi?
Depèn del vi i del moment. Beure un vi sol ho trobo un moment de gran tristesa, el vi sempre és per compartir. El vi és un gran agent socialitzador, afluixa la llengua [somriu].

Més enllà de visitar cellers, què li aporta com a prescriptor visitar fires?
Les fires m’aporten poc. Sobretot perquè per treballar es fa feixuc. Vas amb una copa a la mà i amb l’altra el bloc per fer-hi anotacions, i t’ha d’atendre un representant d’un celler que en aquell moment està servint quatre copes a altra gent. Darrerament vaig fer un article que ho explicava.

La Barcelona Wine Week no se la perd.
[Somriu] A aquesta sí que hi vaig perquè hi participo activament, hi faig un tast. A més, és la fira que es fa a casa, i La Vanguardia sempre està al costat dels vins fets a Catalunya i a Espanya.

El vi –com la gastronomia– és un sector on la capacitat de seducció per part dels cellers pot acabar enlluernant els prescriptors?
Que et sedueixin no paga les teves factures. Ara bé, sí que t’han de facilitar la feina. Som humans, però com a periodistes hem de tendir sempre a l’objectivitat; tot i que no existeix, hem de tendir-hi. I et respondré amb una asseveració: no sempre els vins cars de cellers ben parits m’agraden.

Quan vostè va començar a escriure sobre vins a La Vanguardia, quin era l’escenari en la resta de mitjans?
Fa 30 anys, escriure sobre vins era un art menor, i s’incloïa dins la gastronomia, no hi havia una secció exclusiva per al vi. Quan jo començava, qui parlava de vins era la generació de Vázquez Montalbán. Eren literats que escrivien sobre vins i de gastronomia a la vegada. Després va venir l’era del periodisme, però ja està morint.

Què vol dir?
Actualment, soc l’últim periodista de l’Estat espanyol amb nòmina d’un diari d’abast nacional escrivint sobre vins. Així us podeu fer una idea de quin és l’escenari actual. Ara han aparegut els influencers. No cal saber-ne de vins, el que cal és una fotografia seductora, penjar-la a les xarxes, que tingui el màxim de visibilitat i llestos. Això no té res a veure amb el que jo faig.

“Des de l’arribada de Jordi Juan com a director de La Vanguardia, l’aposta per la informació dedicada al vi s’ha intensificat”

És crític amb els influencers.
Cadascú que faci el que vulgui, jo no estic en contra dels nous temps. Ara, jo no em gravaré un vídeo amb una ampolla entre els pits i el penjaré a les xarxes socials. Com a mínim, els influencers en aquesta mena de continguts haurien d’explicitar que és un contingut pagat, cosa que no fan.

Maleta amunt, maleta avall. La seva agenda és molt atapeïda.
[Somriu] Sí, viatjo moltíssim. I això també m’obliga a treballar la majoria de caps de setmana. Així i tot, és prioritari tenir temps suficient per poder concentrar-te a l’hora d’escriure els articles per al diari. És imprescindible treballar i descansar, al mateix temps.

Vostè té seccions fixes al diari. Amb quina periodicitat podem llegir les seves cròniques i articles?
Depèn de la setmana. Tinc seccions fixes al diari els divendres al Què fem? i els diumenges també a Comer. Aquesta setmana, per exemple, hauré publicat articles quatre dies, o sigui, gairebé cada dia [somriu].

Què aporta La Vanguardia a l’hora de visibilitzar el món del vi?
Fa una aportació molt gran per al sector. Més o menys tots els mitjans de comunicació hi posen cullerada, però no hi aposten com ho fem nosaltres amb dues seccions setmanals fixes, i la informació diària a banda. Des de l’arribada de Jordi Juan com a director del diari, l’aposta per la informació dedicada al vi s’ha intensificat.

Com a prescriptor haurà escrit cròniques i articles que generaran més o menys empatia per part dels protagonistes del vi. En tots aquests anys de professió, algun article li ha costat un disgust?
Sí, vaig rebre una denúncia per part d’un senyor que no li va agradar una informació que vaig publicar. Ara bé, vam anar a judici amb l’equip d’advocats de La Vanguardia i vam guanyar sense baixar de l’autobús. Així i tot, ningú et treu el mal tràngol.

És conscient que allò que escriu té transcendència?
Jo penso, sobretot, en el meu lector. Em dec al lector i al meu diari, no als cellers.

Després de tres dècades escrivint sobre vins, creu que cada cop hi ha més interès per part dels lectors?
Sí, per descomptat. Has vist mai que hi hagi una columna de cerveses, de pastanagues o de conills? El sector del vi no és conscient de la rellevància que té en els mitjans de comunicació, i no sempre hi ajuda. Sense l’interès que hi ha per part de l’audiència això no seria possible.

Aquest interès social pel vi explica, també, per què avui a gairebé tots els pobles de Catalunya s’hi celebri una fira del vi? 
Així és. Hem passat del desconeixement a un boom increïble. En pocs anys s’han multiplicat les fires. Prova d’això és la quantitat d’actes que hi ha programats fins a Nadal, més d’una quinzena d’esdeveniments només aquest novembre.

Vostè hauria de comptar amb algú que li portés l’agenda.
[Riu] Tant de bo.

En el vincle entre el periodista (prescriptor) i el lector, quantes vegades s’ha trobat amb un lector de La Vanguardia que li ha agraït una recomanació d’un vi en un dels seus articles?
[Somriu] Moltíssimes vegades! I et diria que és de les situacions més maques que et regala la professió. En primer lloc, perquè la gent et llegeix, i després perquè sent la curiositat de comprar i tastar aquell vi al qual fas referència.

“El meu millor article encara està per fer. El dia que no pensi així, hauré de deixar d’escriure”

Vostè és l’amic a qui es truca per demanar-li vins en dies assenyalats?
Sí, soc jo! [riu] Fins i tot n’hi ha que des d’una botiga especialitzada m’envien fotografies dels vins perquè els faci la recomanació. És molt divertit. Ara bé, sí que em poden posar amb tensió si em demanen els cinc millors vins de la DO Montsant. Aleshores em sento pressionat, perquè he de descartar-ne molts.

Tradicionalment, als restaurants de Barcelona era molt difícil (encara ho és avui) que a les cartes s’oferissin vins catalans. Creu que hi ha un canvi de tendència?
Sí, tot i que costarà revertir la situació. El vi català ha millorat moltíssim, cada cop té més presència en la restauració de Barcelona, però encara som lluny. Ara bé, faig una reflexió: hem de beure vi català no perquè sigui català i anar amb la barretina posada, sinó perquè aquell vi és bo. El mateix passa amb la música o amb la literatura. I amb això hem de tenir una mirada més allargada. Quan viatges t’adones que hi ha grans vins arreu.

El vi forma part de la cultura i l’oci en l’ADN del país, però no hem d’oblidar-nos que no deixa de ser alcohol. Estem incitant a beure?
És una bona pregunta, i hem d’anar alerta com ho expliquem. Un vi té alcohol, això no ho podem negar, i l’alcohol no és saludable. Ara bé, begut amb moderació i combinat amb una dieta mediterrània, sí. Beure de forma saludable equival a dues copes diàries per a les dones i tres per als homes. Tot el que passi d’aquestes proporcions és un verí. L’alcohol és tòxic, crea addiccions, però no ho hem de demonitzar. A vegades demonitzem sense tenir prou cultura.

Què vol dir?
Tothom és crític amb els sulfits dels vins. Saps quants sulfits hi ha en una bossa de patates xips? Possiblement se’t posen els pèls de punta! Al cap i a la fi, els sulfits són uns estabilitzants i uns desinfectants. Ningú ha mort per això. Cal més cultura i educar els joves a beure amb moderació. Jo vaig créixer en una casa amb un porró a la taula. Mai em van prohibir fer un traguet. Avui això no existeix, i el que passa és que els nostres joves a partir dels 12 anys passen a una barra lliure amb la botellada, amb l’agreujant que el que beuen és vi que no val res en tots els sentits.

“Els cellers no tenen una estratègia clara, la informació es fa a batzegades i, si no, s’externalitza”

Cada dia beu un mínim d’una copa de vi?
Sí, no sé fer un àpat sense una copa de vi.

Per esmorzar, també?
Els matins es fan els tastos de vi en dejú. El motiu és molt senzill: som animals, quan tens gana tens tots els sentits més desenvolupats. En canvi, quan estàs saciat tens ganes d’anar a fer una becaina. Per això els tastos són als matins.

Amb tants viatges i tastos de vins, vostè ha de tenir una vida molt endreçada per continuar sent prescriptor.
És el que intento sempre. Has de cuidar-te molt i, sobretot, prendre consciència. Treballem amb una droga dura i de forma il·limitada. Has d’anar amb compte de no barrejar els problemes personals amb la feina, perquè el vi acaba sent un refugi perillós. Malauradament, he enterrat companys.

Vostè que viatja i recorre món. Quina tradició hi ha entre els mitjans de comunicació d’àmbit internacional a parlar de vins?
Hi ha països com els Estats Units i el Regne Unit amb una audiència molt potent i que compten amb revistes especialitzades de prestigi. El format paper està en declivi, ara gairebé tot s’encamina cap a les xarxes socials i el format digital.

Amb aquest auge del vi, les marques i els cellers s’han posat les piles?
Quant al vessant de la comunicació, no gaire. Són molt pocs els cellers que comptin amb un departament de comunicació propi. La majoria de departaments de comunicació depenen del director de màrqueting, cosa que la comunicació s’emportarà un tros molt petit del pressupost. No tenen una estratègia clara, la informació es fa a batzegades i, si no, s’externalitza. Personalment penso que el millor és que la comunicació interna i externa depengui del CEO de l’empresa perquè, al cap i a la fi, és la cara amable d’un celler.

Vostè com s’ha guanyat la credibilitat de l’audiència?
Picant molta pedra. Posant-me una cuirassa per suportar les crítiques i, sobretot, no defallir. El meu millor article encara està per fer. El dia que no pensi així, hauré de deixar d’escriure.

Creu que ha creat escola?
No ho sé ni m’importa. Algú m’ha vingut a dir-m’ho alguna vegada, però no sé si ho deia seriosament. No en tinc ni idea.

“El sector del vi no és conscient de la rellevància que té en els mitjans de comunicació”

Hi ha periodistes més joves que puguin acabar sent grans prescriptors del vi?
N’hi ha ben pocs. Costa moltíssim arribar a un nivell acceptable per fer una crònica. Es necessita molt bagatge, experiència i coneixements del sector.

Potser hi ha un jove que s’ha forjat en una família que té una empresa vitivinícola i acabarà sent periodista especialitzat.
Si és així, no s’acabarà dedicant al periodisme, no serà prescriptor. Així i tot, hi ha un cas: un dels fills de Tomás Postigo és cap de premsa del seu propi celler.

Si fos jove i estudiant de Periodisme en una facultat, triaria el mateix camí o es decantaria per un altre àmbit de la professió?
Faria exactament el mateix. Pensa que jo abans de ser prescriptor vaig tocar moltes tecles en el periodisme: vaig ser director d’un diari comarcal, vaig treballar en una ràdio i vaig exercir de corresponsal. I després de tot, he de dir que ser prescriptor de vins és una manera de viure per a mi.

Què vol dir?
Per a mi no és només una professió. Tota la meva vida gira al voltant del vi: els amics, les converses. Fins i tot, m’apassiona participar en concursos de tast a cegues. No faig pilates ni em llenço amb parapent. Per això, he tingut el privilegi de poder compaginar les meves dues grans passions: el periodisme i el vi. Em sento un afortunat.

Ja que l’apassiona tant el vi, no ha tingut mai la temptació de posar en marxa el seu propi celler?
Soc pobre [somriu].

Un periodista de La Vanguardia, pobre?
Tots els periodistes som pobres. En coneixes algun de ric? I saps què et dic? Que és millor que el periodista sigui pobre. Si ets pobre tens un punt més de mala llet i així fas millor la teva feina [somriu].