Ramon Grau (Sant Cugat del Vallès, 1957) és un dels empresaris de referència de l’àmbit de la premsa i la comunicació del país amb el segell Totmedia. Va iniciar-se a principis dels 80 com a fundador de diversos mitjans, entre ells Ràdio Sant Cugat, Tot Sant Cugat, Diari de Sant Cugat, la revista econòmica B30 i el digital VIA Empresa. És impulsor i president de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) que presideix des de fa cinc anys en una segona etapa (la primera, sota la denominació d’ACPG, entre 1997 i 2003).
El proper 28 de novembre, Tot Sant Cugat complirà 35 anys de vida i ho farà consolidat com el mitjà més llegit de la ciutat. Grau apel·la a la capacitat de resistència de la premsa de proximitat que abraça l’AMIC, i posa com a exemple el seu projecte empresarial.
Aquesta setmana han rebut el Premi Llengua Nacional 2020 atorgat a VIA Empresa, un dels portals temàtics del Grup Totmedia.
Aquest premi reconeix el compromís de VIA Empresa, un diari econòmic i empresarial líder en català pel seu compromís amb la llengua. Un compromís ferm on els mitjans de comunicació juguem un paper rellevant amb la finalitat de normalitzar-la. Un web on destaca la secció El català a l’empresa que es fa en col·laboració amb el Termcat, i la visió global que té i representa dels Països Catalans. A més, és una iniciativa periodística que abraça les diverses variants lingüístiques del territori, ja que comptem amb periodistes de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, fet que enriqueix el mitjà i les nostres relacions. Més enllà de la llengua, VIA Empresa reforça la capacitat d’emprenedoria que tenen els Països Catalans, i s’ha convertit en un referent informatiu de periodisme de qualitat dins el sector.
Aquest èxit s’afegeix a la celebració dels 35 anys de Tot Sant Cugat, malgrat la pandèmia ha aigualit un pèl la festa.
La intenció és que serveixi d’empenta per a tots en un moment molt complex. Això ens ha permès contactar amb clients i associacions, i a través d’aquesta relació hem pogut editar alguns especials dedicats a repassar el passat, el present i el futur de la capçalera. Ens faltarà la festa, però la farem més endavant. Hi haurà temps per a tot.
Des de fa més de tres dècades que és un actor partícip dins el sector dels mitjans de comunicació del país. Què el va atraure abans de posicionar-s’hi?
Des de molt jove m’ha apassionat moltíssim la comunicació i, sobretot, amb una mirada local i de proximitat. Així, l’any 1982 vaig impulsar Ràdio Sant Cugat, tot i que uns anys més tard, quan es va posar en marxa l’aprovació de les llicències, va passar a mans de l’Ajuntament de la ciutat sent una emissora de titularitat municipal, avui Cugat.cat. A partir d’aleshores vaig decidir apostar per la premsa escrita amb un mitjà que donés servei a l’oferta comercial i una informació de qualitat. El 1985 va néixer el Tot Sant Cugat, un mitjà gratuït, i el 1992 ho va fer el Diari de Sant Cugat, de pagament.
Durant una colla d’anys, el Tot Sant Cugat i el Diari de Sant Cugat van conviure junts al carrer tot i fer-ho en el mateix àmbit d’actuació. Per què va acabar cedint el mitjà de pagament?
El Diari de Sant Cugat va desaparèixer fa sis anys pel declivi imparable de la premsa de pagament. Més enllà d’això, també érem conscients de la complexitat que hi havia editant dos productes que tenien el mateix públic. Tot i que era una capçalera que la vaig patir moltíssim, admeto que la trobo a faltar. Amb l’aposta definitiva pel Tot Sant Cugat vam adaptar bona part dels continguts que oferíem fins aleshores al diari.
Vostè, que ha estat un dels impulsors de la premsa gratuïta del país, per què la reivindica des de fa tants anys?
El principal avantatge de la premsa gratuïta és que arriba a tothom, que és de fàcil accés i que entra molt de pressa a les llars. Aquests serien els aspectes més positius; ara bé, com a contrapartida, té una gran dependència dels ingressos publicitaris. Sense publicitat no hi ha producte. Tot i que en temps de pandèmia estem patint com la resta de mitjans, tenim l’avantatge que al llarg de tots aquests anys hem tingut un coixí més ampli per la confiança amb el petit comerç, que fa que el risc sigui més mesurat. Tot el contrari que la premsa de pagament, que té un percentatge de publicitat menor i que la dependència s’estableix més amb el subscriptor. La premsa de pagament està patint molt per la crisi que travessa el format, però accentuada pels canals de distribució. Així i tot, estic convençut que el paper no morirà mai.
La distribució és un factor essencial per garantir la continuïtat d’un projecte periodístic de paper?
Sí, però ens trobem que la distribució als quioscos, que no ha variat des de fa més de cent anys, no ha evolucionat. I a més, cada cop hi ha menys quioscos i els hàbits de consum de la informació dels lectors han canviat de dalt a baix. Des del primer moment vam tenir clar que, per fer arribar la capçalera a la màxima població possible, era bàsic una bona estratègia de distribució gratuïta. Actualment, amb un tiratge de 18.000 exemplars, tenim més d’un miler de punts de distribució per tota la ciutat. L’estratègia passava per implicar el botiguer i el petit comerç perquè es fes seva la capçalera, que li servís per oferir un servei més al client, i aquesta estratègia ens ha funcionat molt bé. Així és com hem aconseguit ser una marca molt arrelada a la ciutat.
Vostè sempre ha dit que Tot Sant Cugat és un actor de la ciutat. Per què ho considera així?
Perquè no només som un mitjà de comunicació que oferim continguts d’actualitat, de servei i comercials, sinó que també participa activament en la vida cultural i associativa de la ciutat. Des de promoure presentacions de llibres, un concurs de fotografia –hi participen un miler de persones– o una nit d’havaneres. Tot plegat penso que és un valor afegit que implica molt més els lectors amb el mitjà i que se’l facin seu. Per tant, no només ens dediquem a ser un altaveu, sinó una part activa. Formem part del teixit associatiu de la ciutat, que ha preservat les seves arrels i tradicions tot i el creixement que ha viscut en els darrers 30 anys.
Fa gairebé 15 anys que van posar en marxar l’edició digital.
Sí, l’edició digital ens ha permès reforçar la nostra marca en el món digital. I ho corroboren les xifres. Actualment, el web té una mitjana de 120.000 usuaris únics mensuals, una presència a les xarxes socials de 50.000 usuaris i un grup de WhatsApp de 7.000 usuaris que cada dia reben la informació més rellevant. Aquest és el camí a seguir.
Amb aquestes xifres, creu que el sector de la comunicació ha de dirigir tots els esforços al món digital?
Cal veure si tota l’estratègia digital és sostenible econòmicament si no hi ha un producte de paper fort al darrere. Actualment el format paper segueix donant viabilitat al negoci, però en canvi, l’audiència s’està posicionant cada cop més cap al món digital i més allunyada del paper. Aquest és el gran atzucac que tenim els editors a l’hora de trobar la convivència idònia entre el paper i el digital. Amb l’afegitó que qui està patint més les conseqüències de la pandèmia és el petit comerç. En el cas de Tot Sant Cugat vam patir una davallada d’un 40% en la facturació a l’abril, i després l’hem anat reduint fins a un 28%.
En aquest escenari de pandèmia, cal més suport per part de les institucions a la premsa de proximitat?
Així hauria de ser, cal un esforç per part dels ajuntaments, la Generalitat i les diputacions, perquè tot i que sempre subratllen que som un sector essencial, no se’n recorden gaire. Si parlo com a president de l’AMIC, puc assegurar que el sector està patint moltíssim, perquè ens trobem en un moment en el qual cal reinventar el model de negoci per l’evolució de les noves tecnologies i els hàbits de consum de la societat, sense oblidar que la inversió publicitària des de les institucions s’ha vist reduïda considerablement. I si a això li sumem que les institucions estan creant els seus propis mitjans i canals, tot això fa que la supervivència de molts mitjans privats no estigui garantida.
Com es pot capgirar aquesta tendència?
Depèn dels polítics, però requereix que siguin valents, perquè si actuen com sempre no hi haurà solució possible. Quan un municipi o una ciutat perd un mitjà de comunicació, perd molt més que una capçalera, sobretot aquells que fan periodisme de proximitat. A excepció de casos puntuals, la majoria dels polítics no ens prenen seriosament i no valoren el paper que juguen aquests mitjans per garantir l’esperit crític en una democràcia oberta i consolidada. Hi ha mitjans de proximitat que han apostat sempre per la llengua, la cultura i les tradicions del país, però en canvi sempre s’ha premiat més els mitjans més grans. Em fa por que algun editor tiri la tovallola i això no ens ho podem permetre.
Què ha de fer la premsa de proximitat per ser competitiva?
Tot passa per buscar més suports entre la societat perquè contribueixi a l’existència d’aquests mitjans de comunicació. D’una banda, a través del model de pagament per oferir continguts exclusius, i de l’altra, crear una mena de clubs de lectors oferint un seguit de contraprestacions i avantatges. Al Tot Sant Cugat volíem impulsar-ho la primavera passada, però la pandèmia ens va fer que ho amaguéssim, de moment, en un calaix.
Això vol dir que el lector s’haurà de gratar la butxaca?
El lector haurà d’acabar contribuint econòmicament per garantir les capçaleres de pobles i ciutats. Sense això no hi haurà futur viable. Però els mitjans necessiten temps i recursos, i no tenen temps per projectar-ho tot plegat. Allà on no arriba el mitjà és on hi intervé l’AMIC, que és la tasca que tenim prevista en els dos anys que em resten al capdavant de l’associació.
Se’n parla poc del paper que juguen els editors dins el sector, sempre en un segon pla.
Els editors som perseverants, un pèl inconscients i amb una gran vocació per l’ofici. En el meu cas, amb molta estima cap al territori i amb capacitat per envoltar-me de gent jove formada que t’ofereix una altra mirada i que et permet situar davant les noves necessitats que reclama el mercat i el moment actual.
Des d’aquesta perspectiva és quan incorpora els seus fills –Laura i Xavi– a l’equip de Tot Sant Cugat.
Així és. Ho vaig fer amb la intenció d’anticipar-nos a un sector molt canviant. La Laura va assumir la direcció fa un any i mig rellevant Josep Maria Vallès, que ha estat molt important en els darrers 20 anys; va fer molt bona feina i se’l troba a faltar. Un dia li va entrar el cuc per fer política a Sant Cugat i ho està gaudint moltíssim, tot i fer-ho a l’oposició. El traspàs en la direcció va ser exemplar, i juntament amb Àgata Guinó formen un equip molt potent al capdavant del mitjà, amb una mirada molt femenina i aportant els seus coneixements en l’àmbit comercial i les relacions públiques. I al mateix temps, el meu fill Xavi és més estrateg, un professional del disseny gràfic i editorial que va forjar-se a Cases i Associats, cosa que ha aportat una visió més creativa a l’equip, que ara no es limita al Tot Sant Cugat, sinó que ara també editem el Tot Cerdanyola, Tot Rubí, mitjans temàtics com VIA Empresa i Catalunya M’agrada, i una agència de comunicació i màrqueting per als clients.
I quins són els reptes que té aquesta segona generació i enmig d’una pandèmia?
Es tracta de mantenir-nos, consolidar allò que tenim i funciona, i resistir com sigui el sotrac que està provocant la pandèmia. Cal que tinguem un paper d’ajuda en la recuperació de l’economia, perquè la comunicació és necessària, com va quedar palès en el moment del confinament i les setmanes posteriors. Després de tota una vida lligada als mitjans de comunicació, crec que aquest és l’objectiu que té aquesta segona generació, que està fent una gran feina i que m’ha permès deixar de portar el pes del dia a dia. Soc optimista de mena i quan recuperem la normalitat em podré dedicar a la meva passió per l’art i escriure. Serà el moment en el qual deixaré pas definitivament a la segona generació.
