Ramon Pellicer: “L’edat no ha ser un factor a tenir en compte per presentar un programa de televisió”

Ramon Pellicer (Barcelona, 1960) és periodista, presentador i editor de l’edició dels caps de setmana del Telenotícies de TV3. Després de gairebé quatre dècades des que va aterrar a Televisió de Catalunya, és un dels grans referents del periodisme a Catalunya. Prova d’això és la seva trajectòria al capdavant dels TN, a més d’haver presentat i dirigit programes d’àmbit informatiu com Actual, Scanner, Domini públic o Entre línies; i liderar, per primer cop a principis dels 90, un magazín informatiu als matins a TV3 (Bon dia, Catalunya, amb Mari Pau Huguet), l’embrió d’Els matins. Pellicer, que també va tenir una etapa als informatius de TVE a Madrid, ha participat –com la resta de la redacció– en el procés de transformació dels informatius que està a punt de posar en marxa Televisió de Catalunya. A Comunicació 21, Pellicer aborda la situació actual del periodisme i posa en valor la trajectòria dels 40 anys de TV3.

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual ha iniciat la transformació dels serveis informatius cap a un model conjunt per a televisió, ràdio i digital, i una nova oferta de continguts sota la marca 3CatInfo. Com veu aquest projecte?
És un projecte il·lusionant i necessari. Fa molts anys que tenim un projecte no només d’imatge i de contingut, sinó també de maneres de treballar i d’inèrcies. I el que convé és que hi hagi una sacsejada. Però més enllà del que podem decidir nosaltres que ens convé fer-ho, qui ens ha posat davant del mirall i a fer aquest pas ha estat l’audiència, ja que té una nova manera de consumir la informació.

En aquesta transformació, els Telenotícies i els programes diaris com Els matins i Més 324 compartiran un mateix plató i entorn per tal de “reforçar el segell d’informatius”. El model d’informatius és un dels segells de qualitat de Televisió de Catalunya?
La informació és el centre de tot, i aquest és el distintiu de la casa, allò que ens caracteritza. Fruit d’una munió d’anys treballant la informació s’ha generat un grau rellevant d’expertesa en la redacció d’informatius i, en aquest sentit, ens fa forts. A partir d’aquí, la manera que tinguem de fer arribar aquests continguts consolidats a la nostra audiència serà l’aplicació d’aquest procés participatiu que desemboca en els nous Telenotícies i en els diferents espais informatius.

En aquest procés de transformació dels serveis informatius, els treballadors hi han participat activament?
Sí, ho hem fet des del primer moment, al 100% i d’una manera ordenada. I ho hem fet amb el temps suficient per buidar el pap, expressar totes les idees i donar a conèixer les inquietuds i els dubtes en tots aquells passos que s’han de donar. Ara bé, ha estat un procés amb una certa complexitat, tenint en compte que ho hem hagut de compaginar amb la feina del dia a dia.

Què ha aportat Ramon Pellicer en aquest procés?
No puc avançar-vos res, no soc jo qui ho ha d’explicar.

“TV3 no és un mitjà complagut, sinó que continua sent inquiet. Això m’inspira confiança de cara al futur”

TV3 ha consolidat amb el temps un lideratge indiscutible en les audiències. Com s’explica aquesta confiança cega dels espectadors amb els informatius de TV3?
Aquesta confiança que ens fan els espectadors no és per una sola característica, sinó per un conjunt de circumstàncies. Una d’elles és la proximitat i la capacitat que tenim d’acostar-nos a les informacions que interessen a la ciutadania, sobretot gràcies al desplegament de professionals arreu del territori. En aquest factor, la competència no ens guanyarà mai. L’altre és la confiança que genera el rigor, defensant la veritat a través de contrastar les informacions i sent plurals en l’exercici de la nostra feina. Si ho fas d’una manera continuada, amb totes les garanties i a través de tots els controls possibles –ja sigui el Parlament, el Col·legi de Periodistes o amb els que ens dotem nosaltres mateixos– et dona una credibilitat que es tradueix en la confiança que ens fan els telespectadors.

Els Telenotícies del cap de setmana contribueixen, també, a enfortir aquest lideratge. Vist des de fora, no creu que se’n surten prou bé, tot i els pocs recursos que hi ha el cap de setmana?
El volum d’efectius de la redacció el cap de setmana és molt inferior al que hi ha els dies laborables. Ara bé, això no és cap excusa. Hi ha menys recursos, però el grau d’exigència és el mateix. Així i tot, he de dir que hi ha seccions dels informatius que treballen de dilluns a divendres per preparar continguts per al cap de setmana. Són temes que es tracten amb més profunditat i amb una durada més allargada que no tindrien cabuda en els Telenotícies que s’emeten entre setmana. Per això, els caps de setmana els TN apostem més per la reflexió i aprofundir en les temàtiques. I l’altra aposta és el directe, per copsar què passa arreu del territori. I ho mostrem al sumari, amb més directes simultanis, com a distintiu diferenciador respecte als Telenotícies d’entre setmana.

Quatre Telenotícies en dos dies. Com es gestiona l’edició dels informatius els caps de setmana?
Els qui treballem els caps de setmana tenim un avantatge: tenim els quatre Telenotícies al cap i ens repartim els continguts en funció d’aquestes quatre edicions. Com que som el mateix equip, decidim què fem al migdia o al vespre. Ara bé, sempre pensem els TN de manera diferent. Els migdies són més informatius i els vespres més explicatius. Ho estem aplicant des de fa temps, però encara s’accentuarà més en els nous informatius. I també ho expliquem en diferents formats perquè l’audiència no ho consumeixi de la mateixa manera.

Darrerament, les crítiques cap als informatius de TV3 d’una part de l’audiència és que tenen una certa mirada hispanocèntrica. Ho comparteix?
En absolut, no és cert. La nostra mirada és sempre catalana. La prova és la munió de continguts que fem a partir de Catalunya i donant tot el protagonisme al territori. Els caps de setmana, els TN incorporen una mirada de comarques i amb connexions des del territori. És el que ens importa. Ara bé, no ens tanquem a les altres realitats. La informació internacional i la que es genera a la resta de l’Estat espanyol també ens afecta, per això ni les obviem ni les amaguem. Sempre ho fem pensant en l’interès majoritari de la nostra audiència.

Més enllà de la informació, dels Telenotícies m’agrada la conyeta que fan entre els presentadors en el tancament de l’edició. És un gest que els fa més propers a l’audiència.
[Somriu] Ens agraden aquestes conyetes perquè tenim sentit de l’humor. Vam començar-ho a fer fa deu anys l’equip dels caps de setmana, i ja fa uns anys que també s’hi han sumat altres equips dels Telenotícies. Ara bé, la conyeta no sempre surt, i no volem ser artificials o forçar la situació, perquè potser aquella edició ha estat marcada per alguna informació que ens deixa amb el cos regirat. Ens agrada ser espontanis.

Creu que actualment s’abusa del periodisme de declaracions i contradeclaracions?
Sí, i convé reflexionar-hi. És una tendència que ens ve donada pels protagonistes que anem a buscar, majoritàriament la classe política. Fins al punt que t’ofereixen les imatges que ells mateixos editen. Entenc que per a ells és el més còmode, perquè t’acaben donant el missatge i les imatges que a ells els interessa. Ara bé, com a periodistes no ens hem de conformar. I emetem les imatges que ens donen els partits polítics quan ens ha estat impossible ser-hi, i per no confondre a l’audiència sempre assenyalem que aquelles imatges ens han estat cedides.

“Els TN migdia són més informatius i els TN vespre més explicatius. Això encara s’accentuarà més en els nous informatius”

Vist en perspectiva, com va viure el procés, especialment la tardor de 2017, com a periodista?
Ho vaig viure com un moment molt intens i tan desconcertant com pugui estar la ciutadania i, fins i tot, com hem vist després, que han estat els mateixos polítics. Nosaltres som un reflex de la societat i del que la societat espera dels protagonistes de les notícies. La nostra missió és reflectir-ho amb aquella distància necessària per no veure’t contaminat dels missatges que ofereixen uns i altres.

La informació es va arribar a contaminar?
Possiblement, a ulls d’uns pensaran que sí, i a ulls d’uns altres pensaran que ens hem quedat curts. Sense anar més lluny, amb la Copa Amèrica que s’ha celebrat a Barcelona, hem rebut crítiques per les dues bandes: dels partidaris i dels detractors d’aquesta competició. Tots coincideixen que hem estat esbiaixats per oferir la informació. Crec que és el millor senyal que ho hem fet bé.

En la tardor de 2017, el Govern del PP havia amenaçat de tancar TV3 com a eina de promoció de l’independentisme. Amb l’aplicació del 155, en algun moment va témer que es tancaria la tele?
No, en cap moment. El PP sí que el veig capaç de cessar professionals, ja que jo ho vaig viure personalment. Ara bé, tancar una televisió en el país on vivim no ho veig possible, sortosament, són paraules majors. La ciutadania de Catalunya no haguera permès el tancament de TV3.

TV3 ha complert 40 anys de vida. Què ha aportat la televisió pública de referència del país?
TV3 ha aportat moltíssim en diversos àmbits: des de la llengua i com a eina de cohesió social i d’integració, dues de les grans missions que tenia des de la seva posada en marxa. S’ha fet des del rigor, la responsabilitat, la pluralitat i el respecte.

Una de les grans apostes de la Corpo és la plataforma 3Cat. Ara s’ha complert un any de la seva posada en marxa. Com veu aquesta nova finestra?
La plataforma 3Cat és imprescindible, és la direcció on s’està dirigint el consum audiovisual. De no fer-ho a temps estaríem descol·locats. Tot i la incertesa que s’havia generat al principi, en només un any ha superat totes les expectatives! S’hi ha sumat moltíssima gent que pot consumir els continguts que fem diàriament. És un pas estratègic que havia de fer la Corpo, que està sortint bé i que té una capacitat de creixement i de recorregut bestial.

En aquest procés de refundació de TV3, cap on ha d’anar?
TV3 no és un mitjà complagut, sinó que continua sent inquiet. Això m’inspira confiança de cara al futur. TV3, que va ser pionera quant a atreviment, disseny i nous formats, manté el mateix esperit de superació. Aquest esperit no l’ha perdut. I m’ho està demostrant amb aquest procés de canvi i d’assimilació que demana l’audiència i la nova societat de la informació. TV3 vol continuar participant-hi amb el mateix ADN.

“TV3, que va ser pionera quant a atreviment, disseny i nous formats, manté el mateix esperit de superació”

Tot i que l’espectador l’associa sempre a TV3, durant quatre anys va treballar a Madrid presentant el Telediario i Testigo directo. Què el va empènyer a fer el salt a Televisió Espanyola?
Especialment, la curiositat, que ha estat el motor d’aquesta professió. Ho ha fet al llarg de la meva carrera, fent el pas de la ràdio a televisió. Aleshores vaig voler explorar com treballa una redacció d’un mitjà que té un abast molt més gran que Televisió de Catalunya. Se’m va despertar l’interès professional.

Què va trobar-se a Televisió Espanyola, quines diferències va veure respecte de Televisió de Catalunya?
Principalment, els recursos que tenen uns i altres. Recordo que quan treballava a TVE vam emetre un programa des del Salvador amb tots els recursos possibles, connectant en directe amb tots els països del món on hi havia soldats espanyols sota el comandament de l’ONU. Ara bé, tenir els recursos tampoc és una garantia, s’ha de saber treballar bé. Amb els professionals amb qui vaig treballar a TVE vaig aprendre moltíssim, especialment per la seva dedicació, sobretot professionals més grans que lluitaven cada dia perquè la seva peça tingués protagonisme en l’escaleta del Telediario. Aquesta actitud em va contagiar.

L’etapa a Madrid va ser més curta del que hauria desitjat (per la seva destitució)?
[Somriu] Això no ho saps mai. Avui ets aquí i demà en un altre lloc. A Madrid van ser quatre anys, però al principi no les tenia totes. Hi havia la possibilitat que no m’hi adaptés, però vaig estar molt a gust.

Quina lliçó de vida li va donar aquella etapa a Madrid?
El meu pas per Madrid sempre el recordo de bon grat. A TVE vaig tenir l’oportunitat de treballar amb l’actualitat (Telediario) i amb el gènere al qual m’hi he abocat en els anys que he treballat (Testigo directo).

No sé si vostè va obrir el camí a què altres periodistes catalans i de TV3 –com Àngels Barceló o Josep Puigbó– fessin el salt, més tard, a Madrid.
No crec que obrís cap camí, perquè tant Barceló com Puigbó tenen prou talent per ser temptats amb una oferta, independentment de si jo vaig fer-ho abans. Sí que abans em van demanar alguns consells.

Per què a Catalunya no qualla un model de televisió privada en català?
No ho sé. Un model privat o públic necessàriament no ha de tenir grans diferències quant a continguts. En canvi, a Catalunya, potser és pel pes que tenen Televisió de Catalunya, TVE Sant Cugat i, fins i tot, betevé; no deixen gaire marge a desenvolupar una televisió privada en català. Hi ha hagut diversos intents privats, però cap d’ells ha tingut continuïtat.

Des de 1996 (fa gairebé 30 anys) que treballa ininterrompudament a TV3. Ha tingut alguna oferta per tornar a marxar que li hagi fet ballar el cap?
D’ofertes sempre n’hi ha, ara bé, no n’hi ha cap que m’hagi fet ballar el cap. No desvelaré cap de les ofertes, perquè cap d’elles ha arribat a bon port. En canvi, sí que he acceptat ofertes de l’àmbit docent com a professor i, actualment, formo part del consell assessor universitari de la Universitat Internacional de Catalunya.

“El pes que tenen Televisió de Catalunya, TVE Sant Cugat i, fins i tot, betevé no deixa gaire marge a desenvolupar una televisió privada en català”

Sempre ha exercit d’editor i presentador a televisió. Amb el bagatge que té a la casa, no s’ha plantejat mai fer el pas a un lloc de direcció?
No. Té a veure amb les ofertes que ara parlàvem i que et poden plantejar [somriu], però penses que no tens encara l’edat per fer-ho.

Li han plantejat mai ser director de TV3 o de la Corpo?
No m’ho han plantejat, però sí a canviar el meu rol. M’han convidat a presentar-me en algun procés d’oposició de la casa. Ara bé, el meu rol –ja sigui com a director o editor de programes– està sempre lligat al periodisme. Tot el que vagi més enllà d’aquest rol no em compensa.

“Ser guapo m’ha perjudicat més que ajudat”. Això ho va dir en una entrevista a Catalunya Ràdio. Per què?
Puc entendre que la societat posem etiquetes a les persones. Ara bé, que la gent es quedi amb aquesta superficialitat estereotipada em fa la guitza. En el meu cas, que se m’etiqueti de ‘guapo’ fa que quedin en un segon pla altres qüestions que a mi em semblen més rellevants o, fins i tot, que tenen més mèrit. Malauradament, ja n’estic acostumat.

Amb qui ha fet tàndem a televisió?
Amb les periodistes Mònica Huguet, Fina Brunet, Mari Pau Huguet, Raquel Sans i, actualment (des de fa més d’una dècada), amb Cristina Riba.

Sempre ho ha fet amb dones més joves.
No sempre. Vaig presentar l’edició del vespre del Telediario amb Elena Sánchez. Però fixar-se en el detall de l’edat és purament anecdòtic.

Hi ha un fenomen cada cop més present i més obertament públic que afecta majoritàriament a les dones, que és l’edatisme. Hi ha periodistes (dones) que el posen d’exemple per denunciar que en Pellicer pot presentar un TN amb 64 anys i no pas una dona de la mateixa edat pot mantenir-se en pantalla. Què n’ha de dir?
El problema és que no es posa el focus on toca. I aquest és en com es fa la feina, en la capacitat professional i en el rendiment independentment de l’edat que es tingui. L’edat no ha de ser un factor a tenir en compte per presentar un programa de televisió. I, en tot cas, la decisió que jo presenti un TN no és meva, la tria la fa la direcció. Jo he triat sempre en funció del talent i, majoritàriament, he tendit a escollir dones, i de qualsevol edat.

Per què?
Perquè m’han demostrat que són més eficients i resolutives, i, sobretot, perquè tenen més talent. Repeteixo: el focus no ha de ser en l’edat, sinó en el talent, en la capacitat de treball i com exerceix la seva funció periodística. I, al mateix temps, jo he tingut moltes dones que m’han manat i n’estic molt content de totes!

“La conseqüència de ser una persona coneguda comporta peatges. És un preu que he pagat més o menys a gust. TV3 m’ha tret intimitat”

És l’únic presentador dels Telenotícies que no forma part de la plantilla de la cadena. Ho fa com a extern a través de la seva pròpia productora, Sticakí. Per què no ha volgut ser mai fix a la Corpo?
Va ser una decisió personal. Quan vaig incorporar-me a TV3 l’any 1988 ho vaig fer com a treballador fix, i al marxar a TVE vaig fer-ho a través d’una excedència. De tornada de Madrid vaig tenir l’oportunitat de recuperar la meva plaça com a fix, però ho vaig descartar. No em va semblar que fos rellevant ser fix o extern.

Aquest novembre compleix 64 anys. Té corda per temps, se sent amb energia?
Sí, moltíssima! Fins i tot, massa [somriu]. Em sento un privilegiat treballar com a periodista.

S’imagina una vida amb els caps de setmana lliures?
No me l’imagino perquè ja la vaig tenir. La recordo, era una vida completament diferent. No tenir lliures els caps de setmana, però tenir lliure de dilluns a divendres, m’ha donat una altra vida de la qual me’n sento molt afortunat. I aquesta altra vida m’ha permès veure créixer els meus fills i acompanyar-los en molts aspectes que, de no ser així, m’ho haguera perdut. I no m’ho haguera perdonat.

Què li ha donat i què li ha tret la feina, i com compagina la vida personal i professional, tenint en compte que els caps de setmana sempre treballa?
Ser presentador d’un programa informatiu en una televisió de rellevància com TV3 m’ha tret intimitat. I des dels inicis ja vaig acceptar-ho. La conseqüència de ser una persona coneguda comporta peatges. És un preu que he pagat més o menys a gust. I hi ha un altre peatge: que no desconnecto mai de la feina. Estic molt lligat a l’actualitat.

La Martina –la seva filla gran– és influencer i és molt activa a les xarxes socials, especialment a TikTok. Seguirà els passos del seu pare?
He de fer un matís previ: si per influencer s’entén algú que té guanys per les publicacions que fa, no és el cas de la Martina. No seguirà els passos del pare. Ella actualment està estudiant la carrera de Publicitat i Relacions Públiques.

Com a pare i com a periodista, com veu la interacció que tenen avui els fills amb les xarxes socials?
Que en el cas de la Martina estigui interessada en les xarxes socials i que, fins i tot, vulgui participar-hi, em sembla bé. El que hem fet la Lali i jo, com a pares, ha estat des de molt petita aconsellar-la, com ha d’accedir-hi, què és el que ella pot oferir, què en rebrà, i com ha de processar aquesta informació que rebrà. Tot aquest procés ens tranquil·litza, perquè hem estat molt pesats. Encara ho som avui.

Com a docent, com veu els estudiants i els futurs periodistes?
Els veig molt dispersos! [riu] Però jo també ho estic. A diferència de la meva etapa com a estudiant, avui els veig confusos, i em preocupa. Així i tot, m’agrada ser a prop seu, saber què fan, i si em demanen consell, els en dono.

El periodisme sempre ha estat una professió estretament lligada a la precarietat. Per què?
Sempre hi ha una etapa inicial en la professió, per la qual hem passat tots, on els sous són precaris. Jo ho vaig viure quan col·laborava i treballava en diverses emissores municipals de ràdio. Els començaments sempre són així. El problema és quan la precarietat es cronifica; un cop superada la primera fase, quan aportes un valor a l’empresa i no tens una remuneració equivalent a aquest valor. És un dels mals que cal combatre, perquè si no empitjora el producte que s’ofereix a l’audiència o el professional acaba marxant. Qui hi perd? Tothom. L’empresa, el professional i l’audiència.

“La realitat actual del periodisme és inquietant. Em preocupa que els meus fills s’informin a través de TikTok”

Els treballadors de la Corpo cobren bé?
Jo no soc treballador de la Corpo [riu].

En una entrevista amb Neus Bonet –l’actual presidenta de Ràdio Associació de Catalunya– a Comunicació 21 assegurava que “no puc entendre que es critiquin els sous dels mitjans de la Corpo, quan al que hauríem d’aspirar tots és a tenir aquests sous”. Ho comparteix?
Ho comparteixo absolutament. Els sous a les empreses de comunicació, especialment les d’àmbit local, estan per sota del que mereixen els seus treballadors. No estan ben pagats. Aquesta desigualtat s’ha de combatre. Apostar pel periodisme vol dir pagar bé als periodistes.

Vostè va forjar-se en el periodisme analògic. Què li inspira el nou periodisme digital?
La realitat actual del periodisme és inquietant. Tot està passant massa ràpid i, a vegades, tinc la impressió que no tenim prou capacitat d’assimilació d’aquests canvis. I són canvis profunds, que tenen efectes i conseqüències, i que no ens els podem prendre a la lleugera. Em preocupa que els meus fills s’informin a través de TikTok.

I això que són fills de periodistes.
Sí, així és. I em diuen: “Pare, he vist això?” I els pregunto: “Qui ho diu?”. “TikTok”, em responen. M’agrada que, com a mínim, el primer pas sigui preguntar-m’ho. Ara bé, jo els dic: “Aquesta notícia és real o no? Respon-te aquesta mateixa pregunta”. Aleshores, els demano que ho intentin verificar i que s’assegurin que aquella notícia és o no real. Em preocupa que els joves no sàpiguen distingir les fake news i com han d’assimilar, comprendre i utilitzar-ho en el nou desplegament tecnològic. No podem girar-nos d’esquena, hem de conviure-hi.

 

Entrevista publicada al número de tardor 2024 de la revista Comunicació 21.