Rosa Talamàs (Terrassa, 1978) és periodista i actualment és la corresponsal de TV3 als Pirineus. Llicenciada en Economia i Periodisme a les universitats Pompeu Fabra i Ramon Llull, s’ha forjat a TV3 en programes com Valor afegit i De vacances, i als serveis informatius. Fa tres anys va decidir fer un canvi de rumb en la seva vida deixant la redacció de Sant Joan Despí i convertint-se en la mirada de TV3 des dels Pirineus. A Comunicació 21, Talamàs explica com ha enfortit la presència d’una zona estratègica que Barcelona mira sempre de reüll a la televisió pública catalana.

Estudiar Economia per acabar dedicant-se al periodisme.
Així és. Possiblement vaig estudiar Economia per tradició familiar. El meu pare és economista i, de quatre germans, tres hem fet els estudis d’Economia. Tot i que soc més de números, vaig fer un parell d’entrevistes de feina com a economista però no em va acabar d’agradar. Aleshores, amb 21 anys, vaig decidir estudiar Periodisme. Sempre m’he considerat una persona molt curiosa i inquieta i, de seguida, vaig llançar-m’hi.

El seu primer contacte amb el periodisme va ser, això sí, des de l’àmbit econòmic. Va ser una manera d’amortitzar el que havia après a la universitat?
Sí, vaig creure que era una manera d’especialitzar-me i de marcar un perfil. Així, com a becària, vaig treballar al diari Expansión i, més endavant, en un programa de Radio Intereconomía que presentava Gustau Alegret. Però, poc després, vaig saber que TV3 estava creant un nou programa d’economia dirigit per Albert Closas on vaig poder treballar com a becària. Es tractava de Valor afegit, que com anècdota vaig donar nom al programa.

I des d’aleshores, sempre a TV3, gairebé fa 15 anys.
Sí, vaig tenir la sort que aleshores es va posar en marxa el canal 3/24 i vaig començar a treballar en els horaris de nits i matí. És una oportunitat que no vaig desaprofitar i des de la secció de societat he exercit tots els papers de l’auca, tot i que durant la crisi vaig treballar també en la d’rconomia. Sense oblidar el programa de viatges a baix cost durant dos estius amb la Laia Mestre.

Fa tres anys va fer un tomb personal i professional. Del Vallès a la Cerdanya. De redactora en cap de societat a corresponsal als Pirineus.
Tenia ganes de tornar a trepitjar carrer i els Pirineus era una plaça amb molt recorregut periodístic. L’únic lligam que hi tenia fins aleshores era la casa d’estiueig a la Cerdanya dels meus avis. Recordo la conversa amb David Bassa –cap d’informatius de TV3–… “Vols que faci país? Jo ho faré, trepitjant-lo des dels Pirineus”. Aquella decisió, consensuada amb la meva parella, va generar un xiuxiueig en el qual, fins i tot, es va fer córrer que m’havien apartat del càrrec de redactora en cap… Des d’aleshores, a la redacció de la tele em diuen la Heidi… Soc la noia de les muntanyes! [riu].

Aquesta és una àrea estratègica per a TV3. Quin és el valor afegit que aporta com a periodista?
Explicar el que passa en una zona que és molt extensa amb un nombre reduït d’habitants, però que és indispensable. Una de les prioritats essencials és donar a conèixer la zona i, sobretot, a visualitzar els seus problemes concrets, que també els tenen. I aquests problemes no són menys importants que els que pateixen a l’àrea metropolitana de Barcelona. I, per exemple, cal visualitzar que viure a Esterri d’Àneu no és el mateix que passar-hi un cap de setmana, perquè si t’has de traslladar a l’hospital, el més proper és a una hora en cotxe. Exercir el periodisme és donar a conèixer aquesta realitat.

Cobreix la informació de quatre comarques, entre les delegacions de Girona i Lleida, a més d’Andorra. Després de tants anys treballant en una redacció, com ho fa ara?
Disposem d’una oficina física a la Seu d’Urgell, on viu el Saül Grau –el càmera–, i amb qui compartim l’espai amb Catalunya Ràdio. Ara bé, la seu física no té massa sentit per a nosaltres. El més important és tenir un bon telèfon mòbil, una càmera, amb una bona agenda d’alcaldes perquè, al cap i a la fi, ells són un veí més dels diferents pobles. A més, ara disposem d’una motxilla connectada per senyals mòbils amb la qual podem fer directes des del Pic de l’Orri, des del Pic de l’Àliga o enmig d’un telecadira. Això ens permet oferir imatges des de qualsevol punt i és una meravella. Unes imatges que són molt ben rebudes i que, com diuen els companys, serveixen per desengreixar els informatius, carregats d’informació política i, ara, de la Covid-19.

Quina percepció tenen de TV3 els habitants dels Pirineus?
Hi ha un fet innegable: per a la gent dels Pirineus, TV3 és la seva televisió de capçalera, un sentiment de pertinença molt més arrelat que en l’àrea metropolitana de Barcelona. No vull que soni pedant, però he d’admetre que la gent dels Pirineus necessitava que algú els fes d’altaveu per a la resta del país. Després de tres anys, hem aconseguit que els Pirineus tinguin molta més presència als informatius de TV3. A banda de la feina feta, hi ha un factor que ha ajudat a visualitzar-ho encara més: la desaparició dels Telenotícies comarques desconnectats, que va ser una decisió presa fruit dels ajustos pressupostaris de la casa.

Per què ho ha afavorit?
Quan s’emetien els TN comarques desconnectats, la informació dels Pirineus només es visualitzava als TN de les delegacions de Lleida i de Girona. Però, en realitat, a l’audiència que més li interessa la informació dels Pirineus és a la província de Barcelona. Jo he tingut la sort que des del primer dia treballo amb aquest format: la informació es concentra al TN comarques i també al TN migdia. A més, amb la pandèmia, els primers que van sortir del desconfinament van ser als Pirineus, cosa que també ha ajudat a visualitzar, encara més, el territori.

Com es guanya els editors dels informatius perquè allò que passa als Pirineus formi part de l’escaleta dels TN?
Soc molt insistent, em coneixen de fa molts anys, i me’ls acabo guanyant per la meva insistència. Sembla que tota la informació que es pugui generar des dels Pirineus només tingui cabuda en el TN comarques. Soc conscient de l’espai que dono cobertura, però a vegades sembla que per tenir presència al TN vespre sigui a la contra i d’una temàtica curiosa o una anècdota. És una lluita eterna i constant amb els editors, però que forma part de la feina i que s’encaixa amb naturalitat. Ara bé, tot passa per fer grans reportatges. I és bàsic formar un bon equip entre el periodista i el càmera. En aquest sentit he de subratllar que la meva feina no tindria tanta notorietat sense Saül Grau, el meu càmera. Tenir-lo és vital.

Arran de la Covid-19, una de les notícies amb més repercussió a les xarxes van ser les paraules d’una dona de Barcelona que acabava d’arribar a la Cerdanya a 24 hores de la declaració de l’estat d’alarma. Un vídeo que va tenir molt ressò.
Sí, el de la pobra pija de Barcelona… He de dir a favor d’ella que va ser de les poques que va tenir la valentia de parlar davant de les càmeres, perquè hi havia molta més gent allà que no va voler expressar-se i donar la cara. Mentre m’estava fent les declaracions vaig ser conscient que aquelles paraules tindrien molta volada. Li he demanat perdó 80 vegades, perquè penso que ha rebut un tracta molt injust des de les xarxes socials, fins i tot des de l’APM? Es va equivocar, però recordo que en només en 24 hores tot l’escenari va canviar moltíssim amb l’aplicació de la declaració d’estat d’alarma. Però, és clar, el TN vespre d’aquell divendres l’havien vist més d’un milió i mig de persones i va quedar retratada.

En aquests últims tres anys, quins són els tres reportatges fets des dels Pirineus que han tingut més petjada als informatius de TV3?
N’hi ha molts… Ara bé, si n’he de triar tres diria que un d’ells és el dedicat al torb, un vent que quan bufa és molt més perillós que la neu. Aquell dia, que el vent se’m va emportar, vaig entendre aquells excursionistes que moren congelats a la muntanya fruit d’un canvi de temps. Els altres dos són d’Andorra. El primer, d’un noi que fruit d’una malformació al braç es va fer una pròtesi amb Lego i que s’havia empoderat. Va tenir molt ressò, perquè després moltes televisions li van anar al darrere. I l’últim, el d’una dona molt rica que va donar l’herència al Bisbat de la Seu i que va servir per descobrir per dins el poder que té l’Església a Andorra.

Els Telenotícies són el pal de paller de TV3 i els informatius reforcen el seu lideratge. Quin és el secret?
El lideratge de TV3 s’explica perquè trepitgem el país, som a tot arreu. És el que ens diferencia de la resta de mitjans. Deixem-nos d’agències i sortim al carrer. Una de les essències del periodisme és la proximitat. Doncs cal exercir-la amb determinació. El sentit de TV3 és oferir tot aquest ventall. I per això les corresponsalies arreu del país són determinants.

La seva presència a les xarxes socials és per visualitzar, encara més, allò que explica dels Pirineus?
Sí, és així. Fins que no vaig treballar als Pirineus era pràcticament invisible a les xarxes. Ara, en canvi, sempre intento avançar allò que explicarem als informatius. I comparteixo, també, les peces editades perquè és un canal més per a l’audiència. D’opinions personals, en faig amb comptagotes. Jo em dedico a informar, per això soc periodista. Políticament no em posicionaré mai públicament perquè treballo en un mitjà públic com TV3.

Com percep les crítiques de determinats sectors polítics sobre el posicionament que ha tingut TV3 durant el procés?
Conec bé la redacció i puc assegurar que hi ha molts professionals que pensen molt diferent del que realment la gent es creu. La majoria som independents, que no pas independentistes. Ara bé, l’objectivitat no existeix a TV3 des del moment en què els partits polítics posen a dit els caps d’informatius. I amb això no vull dir que no siguin vàlids, tot el contrari, són grans professionals. No hem estat completament objectius perquè, inconscientment, quan expliquem que als trams de les manifestacions de l’11 de setembre hi ha llocs buits, estem convocant la gent. Així i tot, la funció que tenim és la de donar veu a tothom, i crec que ho fem amb escreix.

Creu que el castellà té més presència que mai a TV3?
No, no és cert. Per a mi la funció de TV3 és fer un retrat del país, i hem de ser conscients que hi ha molts més immigrants vinguts de l’Amèrica Llatina o de l’Àfrica. El que no podem fer és que només apareguin ciutadans de Vic i de Ripoll… Sense anar més lluny, la darrera setmana d’agost, mentre treballava des de la redacció de Sant Joan Despí, vam emetre un document de veu de la consellera Vergés en castellà perquè era el millor de la seva conferència de premsa. Per damunt de tot fem periodisme. D’altra banda, estic a favor que TV3 emeti sèries que combinin el català i el castellà, perquè és el reflex de la societat en què vivim.

A la televisió catalana ha exercit pràcticament tots els papers de l’auca. Li’n queda algun per fer?
Sí, una corresponsalia a l’estranger. Des de fa un temps estic estudiant francès…, però ho faig perquè, treballant a tocar de la frontera, m’he trobat en algunes situacions que he de preguntar en anglès, quan el que pertocaria és fer-ho en francès. Ara mateix em considero una autèntica privilegiada de viure on visc, d’haver descobert una zona del país espectacular. Vaig acordar dos anys per aquesta corresponsalia i acabo de començar la meva quarta temporada, però encara m’hi estaré un temps més. Així i tot, he de confessar que no m’hi veig treballant-hi sempre des dels Pirineus.

En l’àmbit personal, què li ha aportat viure lluny de Barcelona?
Una pau acollonant. Soc una persona molt accelerada i que encara ho soc més si el meu entorn és frenètic. Visc a Bellver de la Cerdanya amb la meva parella i els meus dos fills. En una opinió compartida amb la meva parella, la infantesa que estan tenint els nostres fills és una inversió per a ells. I la inversió es basa en poden anar sols pel carrer, a peu a l’escola, que un dia a la setmana van a esquiar amb els companys de classe, i que viuen en un entorn que és un privilegi brutal. Molts coneguts pensaven que no aguantaria la vida a la Cerdanya, però tot el contrari. Aquí hem fet grans amistats i estem molt adaptats a la vida rural. Viure així i treballar en allò que tant m’agrada fa que a hores d’ara no pugui demanar res més.